L’estiu també és, fins a un cert punt, una època de rutines. Fa un parell de dècades (una mena d’eufemisme per no haver de dir «quan érem joves»), les diferents festes dels pobles menorquins marcaven els nostres bioritmes caniculars, entre Sant Joan i les festes de Gràcia –que podíem estirar fins a tancar les portes amb clau as Mercadal, un poc més tard. Hi va haver estius en què no ens en vam perdre cap, de festa de poble. Aquesta fal·lera, però, ha mutat i, d’uns anys ençà, són unes altes les fites que marquen la temporada estiuenca, sense deixar de banda les intocables festes de Ciutadella i Maó. Algunes són literàries: l’Encontre de Poesia dels Països Catalans Francesc Calvet, recuperat feliçment fa un parell d’anys gràcies a l’empenta de l’Associació de Veïns des Castell; la jornada d’estudi i d’homenatge que, cada segon cap de juliol, la secció de Llengua i Literatura de l’IME dedica a una personalitat de la cultura illenca (enguany ha estat el torn de mossèn Josep Salord i Farnés); o el recital poètic Versemblants, que organitza el MAC Ciutadellenc, quan els dies d’estiu ja s’escurcen. Ara bé, d’entre els esdeveniments que marquen el calendari de l’estiu menorquí, cal destacar per damunt de tot Illanvers, que enguany arriba a la tretzena edició.
Un recital poètic és una magnífica ocasió per a viure directament un dels aspectes fonamentals d’aquest gènere literari: l’oralitat. Des dels orígens, la poesia ha estat vinculada al so, a la paraula recitada o cantada. És ver que, normalment, llegir-ne és una activitat solitària, que demana recolliment. Però açò no es contradiu amb el fet que, en escoltar com es diuen els poemes, els textos guanyen nous matisos, hi apareixen aspectes que, potser, la lectura silenciosa i solitària amaguen, però que en el text poden ser, fins i tot, cabdals: la subtil percussió del ritme sil·làbic, la sonoritat de segons quins mots… A més, no deixa de ser una mena de luxe poder escoltar els versos en la veu de qui els ha creat. Fins i tot, partint del fet que un poeta no té perquè haver de ser un bon rapsode, no deixa de tenir el seu interès que els mots sonin amb el to de veu de qui els ha pensat.
Durant tots aquests anys, Illanvers ens ha permès de conèixer les propostes literàries d’un número prou important d’autors. Així, des del moment en què som davant d’una activitat que suposa una projecció pública a la poesia, el recital ha permès d’homenatjar les veus poètiques illenques més consolidades (Pere Gomila, Margarita Ballester, Ponç Pons…) o donar a conèixer autors d’altres indrets dels Països Catalans (Laia Martínez, Àngel Terron-Homar, Anna Gual…), per tal de deixar constància de la unitat i la integritat d’una literatura compartida que és tan nostra com la que es fa a l’illa. Ara bé, si hi ha un aspecte a destacar pel que fa a la participació és que Illanvers s’ha convertit en una autèntica pedrera d’autors. A Menorca hi ha un número prou considerable de poetes. No sé si, proporcionalment, tants com comenta Enric Cassasses tot parlant del conjunt de la literatura catalana, per al qual només cal alçar una pedra per a trobar-ne un. Com que aquest tipus d’activitat literària, a més de ser solitària, difícilment transcendeix l’àmbit domèstic –publicar és més que complicat, encara més en el camp de la poesia–, Illanvers s’ha convertit en una finestra d’obertura al públic que ha servit d’incentiu a més d’un autor per a donar-se a conèixer i, fins i tot, per a seguir endavant amb la cosa aquesta de la poesia. Un exemple clar d’açò que dic som jo mateix, que hi he participat en més d’una ocasió, però segurament a Llucia Palliser o a Bartomeu Obrador, el fet de participar-hi també els ha esperonat a seguir escrivint versos. I estic convençut que no en són els únics.
Però no només de poesia viu Illanvers. Aquest recital no es pot entendre sense la interacció amb la música i amb les arts plàstiques. És de la unió entre diferents disciplines artístiques que neixen uns textos únics. Sense la interpretació dels versos que n’han fet els acords de Guiem Soldevila, Carlos Mangado o Annabel Villalonga, entre d’altres, la lectura, el recital, seria molt diferent. Com ho seria sense les imatges. En una primera etapa, la part visual la formaven un conjunt variat i heterogeni de quadres i fotografies que es projectaven durant la lectura (una imatge per poema) on destacava, per damunt de tot, l’aportació de Carles Gomila, que durant molts d’anys va dissenyar el cartell del recital. Darrerament, en tost de projecció tenim la creació durant el recital d’una obra inspirada en els versos i en la temàtica dels poemes. Els assistents han pogut gaudir, en aquest sentit, del mestratge de Tónia Coll, Enric Servera i Zulema Bagur.
Arran del que acab de comentar respecte de la part plàstica, ja es pot deduir que Illanvers, tot i mantenir intacta l’essència inicial, amb el temps ha canviat la fesomia, el format. I altres aspectes no menors. El que va començar com una aventura plena de rauxa poètica de la mà de Pere Gomila, Sergi Cleofé i Paco Bagur, va tenir una primera etapa, amb nou edicions, que, obligada per l’infame context sociopolític del moment, va haver de fer una pausa el 2014. L’any següent, se’n celebrà la desena edició amb un recital especial que havia de donar pas a una segona etapa d’Illanvers que, per ara, ja s’ha fet tres vegades. Pere Gomila es manté al capdavant del recital (cal dir-ho amb paraules grosses, enormes: Pere Gomila és l’ànima d’Illanvers), ara amb la incorporació de Llucia Palliser, que també hi fa una feinada. Són la part visible d’una activitat en què també, de manera potser més discreta, hi ha un sèrie de persones al darrere que ajuden a fer-la possible (Joana Quintana, Miquel Àngel Maria…).
A diferència del que havia passat en la primera època, l’Institut Menorquí d’Estudis ha assumit la publicació dels poemes en un volum convencional, que fa part de la col·lecció Xibau de poesia (a diferència de les edicions més casolanes dels textos dels primers recitals: els del primer Illanvers es van fer fotocopiats!). Així, amb els textos impresos, a casa es pot completar la lectura dels poemes, tot arrodonint-la, amb la pausa i la concentració que aquest tipus de literatura demana. També, en aquesta nova etapa, cada Illanvers és temàtic. Açò vol dir que, almanco, els poetes hi han de llegir un text que es relacioni amb el fil conductor del recital: enguany ho és la llibertat, com l’any passat ho van ser els exilis. Un altre canvi respecte de les edicions anteriors, com ja hem comentat, té a veure amb les arts plàstiques: en tost de la projecció d’imatges, de procedències diverses, relacionades amb els poemes, ara un únic artista crea, mentre es van recitant els versos, una obra que es relaciona amb la temàtica d’aquell any. Finalment, en les darreres edicions d’Illanvers, un rapsoda s’ha encarregat de llegir, a mode d’homenatge, els versos d’alguns dels autors cabdals de la literatura catalana: Antoni Cantamisa va donar veu a les paraules de Ramon Llull i Antoni Moll Camps; Manel Soldevila llegí Josep Palau i Fabre i, enguany, Clara del Ruste homenatja Montserrat Abelló.
Amb tot el que s’ha dit fins ara, crec que no hi ha cap dubte al respecte: Illanvers és un esdeveniment literari central a Menorca. Tant, que no es pot concebre un estiu a l’illa sense la seva presència. Una activitat com aquesta, que posa en valor el nostre patrimoni poètic i que el presenta d’una manera tan suggerent, obliga a assistir-hi. I aquí és on hi ha el problema, enguany. En l’assistència. He de confessar que si us estic parlant d’Illanvers és perquè enguany, justament, no hi podré anar. I em sap molt de greu. En el moment de publicar aquest xalandrum, la poesia m’ha dut a Formentera: amb la quantitat de dies que té l’estiu, i justament enguany coincideix amb un recital pitiús al qual m’han convidat! Serà la segona ocasió en què em perdré Illanvers –dos de tretze no està malament, per cert. Ho intentaré compensar amb la lectura del llibre, però des de la consciència que en serà un premi de consolació: sense música i imatge, la cosa queda ben coixa. Només l’assistència en garanteix el gaudi total. Si no ho vau poder fer ahir, avui dissabte encara sou a temps d’anar-hi.
Visits: 3