Fa uns dies vaig contravenir una de les normes que m’havia imposat a l’hora d’obrir un compte a Facebook. M’explic. En principi, només hi som (i així hauria de ser) per qüestions estrictament literàries: res més que no sigui conèixer què es cou en el món de les lletres i, també, per promocionar les coses que vaig escrivint i, molt a poc a poc, publicant. Açò ha fet que, en més d’una ocasió, m’hagi hagut de mossegar la llengua per tal de no traspassar la línia vermella de la privacitat que estic disposat a compartir en aquesta xarxa. Les temptacions han estat moltes i la carn és dèbil. Els estímuls que t’empenyen a fer-ho són molts, però fins ara he aconseguit de no caure-hi. Com he dit, però, no fa gaire vaig publicar-hi, molt en calent, un text (que, de manera insòlita, no havia aparegut abans a Xalandria, ni hi apareixerà: va ser escrit directament a la plataforma creada per Mark Zuckerberg, empès per un rampell de ràbia i impotència) en què exposava el dolor provocat per la pèrdua d’un amic, tot just acabat de traspassar. La mort, darrerament, ha entrat a formar part de la meva quotidianitat, ha esdevingut una presència constant. La mort nostra de cada dia, de fet, va ser qui em va impulsar a parlar-ne, directament, a la xarxa de les xarxes.
Visits: 1