Primer l’horari; després, els fusos

Les festes de Sant Joan, a Ciutadella, comencen amb el primer toc de flabiol, a les dues: «noble caixer, donau vos permís per començar es replec?», diu Sebastià Salort en el moment exacte del migdia solar. Hi ha, per tant, un decalatge de dues hores entre allò que diu el sol i el que mostren les pantalles dels rellotges, quan es disposam a celebrar el dia més llarg de l’any. En el zenit de l’estiu, la saviesa popular fa referència a l’escurçament dels dies i «a l’agost, a les set és fosc». En realitat, tots sabem que és fins a les nou que hi ha claredat. Una altra vegada ens trobam amb aquests cent vint minuts de diferència. D’on surt, aquest desfasament, del qual trobam mostres evidents en les tradicions? En algun moment de la nostra història s’ha configurat un fus horari diferent del que regia en temps antics.

Llegiu més

Visits: 2

La transició energètica és un fet

Només des de la ignorància o la malevolia (prou escampada pel món aquesta darrera) es pot negar que la caducitat dels combustibles fòssils sigui una evidència. Davant d’una tal realitat, el camí a seguir ens mena a fer la transició cap a les renovables per tal de produir l’energia a partir dels recursos naturals que, de forma il·limitada, ens ofereixen el sol i el vent. Ens jugam el futur i la salut del planeta. Avui, els avenços tecnològics ens permetrien de prescindir en gran mesura del petroli i dels seus derivats. Però el canvi de paradigma camina a pas de tortuga. Potser hi té a veure el fet que les multinacionals que monoplitzen el sector no volen perdre la posició de domini, per molt que el sol i el vent no siguin de ningú, i no hi tendiran definitivament fins a assegurar-se que segueixen tenint-ne la paella pel mànec.

Llegiu més

Visits: 0

Xalandria, 10 anys!

El 2016 fa deu anys que aquest blog va inciar el seu camí. Una dècada en què Xalandria ha estat una finestra oberta al món i en què una colla d’amics han pogut intercanviar les seves impressions amb una munió de lectors potencials. Perquè la comunitat xalandriera és força numerosa: un repàs a tots els … Llegiu més

El Nobel i la polèmica, un matrimoni ben avingut

No hi ha any, sembla, en què la concessió del premi Nobel de Literatura no estigui envoltada de polèmica. S’escriuen pàgines i pàgines d’opinió, per un motiu o un altre, que fan bona la màxima que diu: «que parlin de tu encara que sigui per deixar-te com un pedaç brut». Quanta promoció gratuïta del guardó s’ha fet aquests dies! De vegades les controvèrsies són banals. En d’altres ocasions, no. Però sempre acaben generant una quantitat ingent de xerrar boig que cal saber evitar si hom no vol acabar infoxicat.

BobDylanNobel-1476359135-640x640

Llegiu més

Visits: 0

La xarxa també és açò

Com sabeu, fa unes poques setmanes vaig publicar en aquest mateix blog un conte («Una altra manera de viure les festes») en què la protagonista manifestava la voluntat, entre d’altres, de sortir de caixera a Gràcia, a les festes de Maó. Aquest text va significar una mena de boom a Xalandria, que va veure com moltes cares noves hi feien una passejada. A mi, a més, em va servir per tastar el poder de la xarxa, de les xarxes dites socials. I no tot el que hi vaig descobrir em va agradar.

Fins ara, mogut per l’ego que en el fons té qualsevol que escriu, per tal de cercar lectors potencials (més enllà dels quatre o cinc incondicionals) havia emprat només Twitter com a eina de promoció. Cada vegada que hi havia una novetat, feia una piulada amb el títol del text i l’enllaç al blog. Així i tot, ja feia un temps que reflexionava al voltant de la possibilitat d’emprar també Facebook com a plataforma de difusió i d’autobombo.

Llegiu més

Visits: 1

Sobre jures de bandera

Article publicat al diari Menorca el passat dia 8 d’octubre S’han dit moltes coses sobre la jura de bandera a civils que es farà as Castell. Però el respecte a les institucions que n’han enarborat els defensors no amaga sinó un plantejament que no hauria de formar part de les institucions democràtiques. Hem de saber … Llegiu més

I si els nazis haguessin guanyat la guerra?

La història, la nostra, qualsevol, està plena de personatges i situacions que se’ns fan incòmodes, perquè ens embruten un passat que voldríem idealitzat. En voldríem prescindir, però cal tenir ben clar que tot suma i que si no tenim presents els clarobscurs històrics no podrem tenir una visió completa del passat. Dic açò tot recordant la presentació del llibre El món d’ahir de Joan Estelrich a què vaig assistir aquest estiu, una activitat emmarcada dins de l’agenda de l’Institut Menorquí d’Estudis. Xavier Pla ens va convidar a llegir els dietaris d’aquest tèrbol intel·lectual per a conèixer millor la seva actuació. No per justificar-lo, de cap de les maneres. És ver que el personatge no desperta cap simpatia, però la seva petja en la història és evident. Fins i tot, alguns dels seus projectes, endegats durant els anys noucentistes, han arribat fins a l’actualitat i són bàsics per a la cultura catalana.

Llegiu més

Visits: 0

Els mestres vivim molt bé

És ver, pel que diuen, que els mestres vivim molt bé i que tenim dos mesos de vacances a l’estiu. És tan ver que, com tothom ja sap, hi ha baralles per exercir aquesta professió. Enrere queden aquelles mostres de la saviesa popular que testimoniaven les dures condicions de vida dels docents («passar més gana que un mestres d’escola» n’és una frase mirífica). La situació ha canviat radicalment. La gent no vol ésser empresària i guanyar doblers a cabassos. Els fillets no somnien a ser futbolistes, cantants o cuiners. Ara ja no. A les enquestes, les immenses majories manifesten que la seva major aspiració en aquesta vida és la de ser mestres. Bàsicament per açò: perquè tenim dos mesos de vacances a l’estiu i, en general, vivim molt bé i no en fotem un brot.

Llegiu més

Visits: 0

Sant Jeroni i la visibilitat

Començaré amb una evidència: no podríem accedir a la major part de les obres de la literatura universal si no fos per la tasca dels traductors. Aquesta obvietat, però, sol passar desapercebuda. Fem-ne la prova: qui ha traduït els darrers cinc llibres que heu llegit d’autors que escriuen originalment en una llengua que no enteneu (i de qui sí recordau els noms)? Els traductors, la feina abnegada dels quals és cabdal per a la normalitat literària, perquè fan que les literatures trenquin les fronteres lingüístiques, no sempre surten a les portades de les obres que s’encarreguen de fer-nos arribar. I encara més invisibles són quan es parla de les obres als mitjans de comunicació. Al nord d’Europa són coses que no passen. Per aquestes latituds, per sort, sempre hi ha alguna honrosa excepció: ho dic mentre m’acompanya l’edició que Arrela ha fet de La terra santa, d’Alda Merini, traduïda per Nora Albert, tal i com consta a la portada. Quan la premsa en parli, donaran visibilitat, també, en tant que autora de l’obra, a qui n’ha fet la versió?

On és el nom del traductor?
On és el nom del traductor?

Llegiu més

Visits: 0

Setembre, mes plujós?

guillem-d-efak-guillem-d-efak Mentre escolt els dos minuts i busques que duren algunes de les versions del tema «September in the rain», tot homenatjant Guillem d’Efak, de la mà del qual vaig descobrir aquesta meravellosa cançó, em dispòs a enfilar aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que, contràriament als mots de Miquel Martí i Pol, sí que diré. Perquè setembre és, encara i a pesar de tot, el millor dels mesos de l’any. He esperat que en Joel Bagur en parlàs, com ho havia fet en altres ocasions a Xalandria, però en vista de l’èxit, tenc la gosadia de fer-ho jo.

La cançó que he citat, composta per Harry Warren i Al Dubin, va ser publicada el 1937 i, amb el temps ha esdevingut un estàndard de la música popular nord-americana. La història que explica és poc original: arriba el plujós mes de setembre, en què les fulles cauen dels arbres i els dies es van fent més curts, i aquest és l’escenari, un correlat objectiu, d’una història d’amor dolorosa. Molt tòpic, com sempre. Però crec que és en aquesta aparent senzillesa on hi ha el secret de l’èxit de les cançons populars.

Llegiu més

Visits: 0