Sortir a passejar per Maó el dia de Reis ens ofereix imatges impactants. Si hi anam a darrera hora, al fosquet, ens trobam una ciutat buida de gent, arredossada a ca seva per tal d’evitar el fred i la tramuntana. A aquesta escena desèrtica cal afegir-hi la de les papereres i contenidors plens a vessar d’embalums dels regals que els fillets, tot just unes hores abans, han desembolicat. La quantitat de fems és tan gran que no hi ha prou recipients per a encabir-los. Com que són lleugers, a més, la ventada s’encarrega de donar al paisatge una nota postapocalíptica. No només volen les fulles dels plataners. Fa feredat veure-ho. Aquesta és la darrera de les postals que ens ofereixen les vacances nadalenques, dates en què el consumisme viu una de les seves litúrgies importants. De cada vegada n’hi ha més, per cert. En els darrers anys hem afegit el black friday al nou calendari pagà. I els que vindran, si seguim per aquest camí.
Arribats a aquest punt, podríem dedicar aquesta reflexió al consumisme. Seria molt fàcil fer-ho, i evident. Hi ha molts tòpics al respecte, però al darrere d’aquests llocs comuns la realitat és incontestable, com ho és la certesa que el sistema és insostenible. Tenim la tendència a comprar molt més del que necessitam, empesos moltes vegades per impulsos irracionals que ens arriben de l’ambient. Trob que és Bauman qui diu que tots els nostres desitjos de felicitat, avui dia, només poden trobar resposta en un comerç. Crec que el gurú de la modernitat líquida exagera, però no es fa tan enfora de les coses.
Som una societat gregària, de masses que tendeixen a la uniformitat. Aquest comportament és una mina per a qui en vol treure benefici. La publicitat ja hi compta, a l’hora de fer-nos entendre que necessitam tenir tot allò que ens ofereix. És molt difícil ser diferent del grup, ens hi va fins i tot que ens en neguin la pertinència. Per exemple, observar el comportament dels adolescents és veure’ls totalment uniformats, amb la motxilla Eastpak, l’abrig Slam i les sabates Converse All Star. No hi ha matisos? On és la varietat? La col·lectivitat tendeix a marginar els que són diferents. Aquest és un tema prou estudiat i conegut pels sociòlegs. Els adults ens comportam igual o pitjor que els joves. Hi ha exemples a bastament.
Tenim, però, poc temps per a pensar-hi, en aquestes coses. La societat postmoderna viu en un present continu que crema etapes a la correguda, en què les coses esdevenen obsoletes en un període extremadament breu de temps, la qual cosa obliga a consumir una sèrie de productes, bàsicament tecnològics, per evitar quedar desfasat. Hi ha estudis que afirmen que un noranta per cent dels aparells que es fabriquen tenen una obsolescència de sis mesos de mitjana. Per què cal canviar de telèfon mòbil cada any? Per què el rentaplats, inexplicablement, deixa de funcionar als vuit anys d’haver-lo comprat?
El que acab de dir no és nou. Voldria, però, anar a parar a un aspecte puntual d’aquesta època en què ens trobam, a l’empara d’una economia moguda pels fils del sistema neoliberal, un monstre que no té cap tipus de pietat contra aquells que són més febles, perquè es tracta d’açò, de peixos grossos que es mengen els petits. I tenen una gana inacabable, sempre en volen més. Jo crec que els consumidors, els més vulnerables en aquesta dinàmica, sí que tenim coses a dir i, sobretot, a fer. Hem de ser responsables i pensar abans d’actuar enduts pels impulsos. Res més. Tan senzill i tan complex alhora.
Arran d’un text que me va arribar fa un temps per una xarxa social, m’agradaria provar de fer una crida a la responsabilitat que, com a consumidors, tenim en aquest estat de les coses. Aquest document venia precedit d’un comentari on s’afirmava que es tractava d’un muntatge, però que calia defensar «el que és nostre en bé del futur col·lectiu». No m’agradaria elevar a categoria allò que és una anècdota. Ho deix al vostre criteri. Només me’n vull servir per a articular una argumentació.
L’escrit de què estic parlant, traduït al català, diu el següent: «Ha entrat un senyor a la meva botiga i m’ha demanat el preu d’una cosa. Quan l’hi he dit, m’ha respost que ja podem espavilar els comerciants, que el mateix producte el demanava ell a Xina per internet i li sortia més barat. Li he contestat que qui havia d’espavilar era ell, perquè quan es quedi sense feina o els seus fills en necessitin un, li respondrem que el vagi a cercar a Xina, que allí el treball és també més barat. Recorda que, si estalones el comerç del teu barri, inverteixes en el seu futur. Moltes gràcies per la teva comprensió».
En altres ocasions, aquest blog ha acollit entrades el tema de les quals era la defensa del petit comerç davant de l’amenaça de les grans superfícies i, ara també, el comerç electrònic, gran part del qual és en mans d’unes poques empreses. D’entrada, he de dir que com a campanya, la trob realment lamentable; fins i tot, contraproduent. Per començar, el to no hi ajuda: amb amenaces i coaccions no crec que es guanyin fidelitats. El catastrofisme, la política de la por, és una arma esmolada que es pot girar en contra de qui l’empra. Tampoc ja no convenç l’estratègia de queixar-se i donar sempre la culpa als altres. Les formes del comerç han canviat molt darrerament i no adaptar-s’hi és una postura suïcida. Però allò que realment és lamentable és la hipocresia que traspua el text. Ja sé que és un muntatge, però circula i molta gent en comparteix els continguts (i afirmen que els agrada).
Ja sé qualsevol comerciant intenta abaratir costos per poder tenir un major marge de beneficis; alguns, simplement, per tenir marge i sobreviure. Normalment, s’abarateixen en origen, amb mà d’obra que treballa en condicions laborals infrahumanes, el treball més barat a què fa referència el text. També, l’obtenció de les matèries primeres és complexa i poc transparent. Molts conflictes bèl·lics actuals s’expliquen per aquest motiu, i no sempre els coneixem (qualcú pensa, en fer ús de la pantalla tàctil del dispositiu electrònic, en les morts que provoca la guerra al voltant del monopoli per l’extracció del coltan al Congo? Quanta sang s’ha vessat perquè qualcú pugui, còmodament, fer un moviment amb el dit, de dalt a baix, per consultar el resultat del darrer partit de futbol? Moltes vegades, aquests comerciants ens ofereixen els mateixos productes que podem trobar a internet, fets amb les mateixes condicions. Venent-los ells, i comprant-los nosaltres, no contribuïm a millorar les condicions laborals de ningú.
Com a consumidors responsables hauríem de triar en funció de variables que van més enllà del preu. Aquest factor també ens ajudaria a fugir de la deriva consumista que ens fa tenir molt més d’allò que realment necessitam. Amb menys podem viure, fins i tot, millor. Per començar, i per evitar l’explotació laboral en origen (un eufemisme per parlar d’esclavatge), caldria tenir en compte la filosofia del comerç just, que ens ofereix productes que són elaborats en condicions dignes. N’hi ha tota una gamma a l’abast de la nostra mà (fins i tot telèfons mòbils!).
Una altra opció és la de fer ús del comerç de proximitat, però ben entès. En aquest sentit, cal deixar clar que allò que ha de ser proper és el producte que ens ofereix, no la ubicació de la botiga. No hi ha cap diferència, excepte el preu i la marca, entre comprar un jersei (fet per un fillet esclavitzat a Vietnam) a la botiga del cap de cantó o fer-ho a una gran superfície. A Europa es fa roba i la fa gent que treballa en unes condicions laborals dignes. Un costum saludable ha de ser el de mirar les etiquetes dels productes que ens interessin. I tenir clar que no sempre trobarem allò que volem i com ho volem. Ser consumidor responsable no és fàcil, però és una necessitat imperiosa. Allà on aquesta possibilitat és més factible és en el cas del menjar, de la fruita i de la verdura.
Si som capaços, per exemple, de combinar comerç just, comerç de proximitat i reduïm el consum a allò que realment necessitam, en tindrem molt de fet. Només cal aplicar-hi seny i ésser conscient que fer-ho bé del tot és impossible. Ens pot ser molt útil, en aquest sentit, seguir els paràmetres de les tres erres en l’ordre que toca, perquè allò que és fonamental és, primer, reduir; després és quan té sentit reutilitzar i, finalment, reciclar. Ara bé, ha de quedar clar que en aquesta dinàmica hi ha molts factors en joc, que el context ho fa tot molt difícil i que cal una actitud activa per part del consumidor, que s’ha d’esforçar i acabar anant contracorrent, la qual cosa pot ésser fins i tot desagraïda. De fet, hom s’ha d’acabar convertint en una mena d’heroi que actua a cop d’èpica per a obtenir una recompensa gens material, la satisfacció de viure millor amb si mateix, és a dir, viure pensant en els altres i en el món que l’envolta.
Visits: 1