No és la meva intenció aprofitar aquesta tribuna pública per fer autobombo i parlar-vos de la meva vida privada. Qui em coneix ja sap de la meva discreció i de les meves reserves davant de la manca de privacitat que corre pel món internàutic. Però el tema que vull abordar m’hi empeny. I és que, de fa uns anys ençà m’he avesat a córrer pel Camí de Cavalls. Ja sé que hi ha una autèntica dèria amb l’anomenat running, la qual cosa diu molt de la societat que ho fomenta: he llegit que, segons una enquesta feta a Barcelona, hi ha el doble de gent a qui li agrada sortir a córrer respecte de la gent que diu practicar el futbol. Jo som un simple corredor per motius pràctics que ara no em ve bé d’explicar. Només diré que ja sortia a fer quilòmetres molt abans que aparegués aquesta febrada. En el meu cas, a més, no es tracta tan sols de fer esport. Per exemple, algunes de les coses que he escrit darrerament a Xalandria s’han pensat a més de cent cinquanta pulsacions, hiperventilant. En vista dels resultats, no sé si ha estat profitós, de fer-ho així. Mentre corr, però, les idees flueixen a les totes (i el problema és recordar-les en acabar la cursa).
Continua llegint «El Camí de Cavalls i no morir d’èxit»
Impactes: 1