Xalandria

Ha estat una nit dura pels qui vivim a llocs com Newcastle i treballam a la Universitat. Tot el meu entorn desitjava una victòria laborista a ser possible amb el suport de l’SNP i dels verds. Milliband havia fet una bona campanya. Però no ha estat possible tindrem cinc anys més de govern conservador. Aquí acaba l’estat de benestar (1945 – 2015). El 2020 amb un poc de sort només hi quedarà la sanitat, massa estimada per desfer-la, i els menjadors socials per allò de que ningú es mori de fam al mig del carrer. La gent ha legitimat a les urnes una programa social durísim que no afectarà als escocesos. L’autonomia és un sistema de protecció social que el nord d’Anglaterra no disposa

Hem tornat a l’any 1992 quan contra tot pronòstic Neil Kinnock va perdre les eleccions (per cert el seu fill casat amb la primera ministra danesa ha estat elegit diputat per gal·les). Igual que va passar llavors un líder laborista decent i honest ha perdut miserablement, un primer ministre tory mediocre ha guanyat espectacularment. Comença una legislatura dominada pel referèndum Europeu que dividirà de ben segur la dreta. M’hauria de treure la nacionalitat britànica per si de cas? Potser sí.

Es molt difícil resumir el que ha passat en unes quantes línies. És l’economia cert, però també ha estat sobretot la qüestió nacional. EL laborisme ha quedat atrapat entre el nacionalisme escocès i l’anglès. La re-invenció del laborisme de la mà de Jim Murphy com una força ultra unionista més aviat centrista ha estat letal. Han perdut 40 dels 41 diputats. Igual que el PSC a Catalunya s’ho han fet tots solets. La qüestió escocesa ha fet molt de mal també south of the border. Els tories han sabut explotar molt bé la por anglesa a un govern britànic controlat per l’SNP. La premsa ha reptit una vegada i una altra que votar pel laborisme era un vot per l’SNP. Una situació no massa diferent a la d’Espanya on el suport català et fa perdre les eleccions a Espanya. Ho sap molt bé Pablo Iglesias.

En les properes hores assistirem segurament a la dimissió d’ED Milliband. Se l’acusarà de ser massa d’esquerres. Però alerta el problema laborista no és de líders. Segurament ell és el líder més interessant i competent que ha tingut el laborisme en molt de temps. El problema és més profund. És la seva incapacitat per fer front a la qüestió nacional. Es pensaven que la revolta escocesa era una pura qüestió social quan és molt més que això. Us sona? El problema és també la seu distanciament creixement amb la “White working class” molt temerosa de la immigració. No han estat capaços de fer una coalició d’interessos prou àmplia que doni resposta a un país tan complexe. Els hi anat bé al centre de les ciutats multiculturals però no a la perifèria obrera. Si Milliband no ha estat capaç de reinventar la socialdemocràcia Europa no veig qui ho pot fer. Pedro Sánchez segur que no.

La victòria dels conservadors és contundent i clara. Però alerta és més precària del que sembla. El nou govern tindrà 30 diputats menys que li donen suport. Els conservadors han estat molt hàbils. La seva estratègia principal ha estat no perdre diputats davant els laboristes i impedir així el seu creixement. La coalició CON- DEM ha condemnat als liberals a l’ostracisme L’eròtica del poder els ha matat. Cap sorpresa. Han perdut una cinquantena de diputats. El problema ara és a dins el partit conservador. La dreta conservadora farà la vida impossible a David Cameron sobretot pel que fa a Europa i Escòcia. En els propers dos anys s’ha de discutir la integració europea i la unitat del regne. Hi ha interessos i visions molt divergents. Han guanyat però ara no ho tindran fàcil de gestionar.

Les lliçons polítiques són moltes i difícils de pair. La clau crec de tot plegat és l’articulació de la qüestió social i nacional a Escòcia i també a Angalterra.

Un dia trist a Anglaterra, alegre a Escòcia

Impactes: 0

Crònica de les eleccions britàniques publicada al diari Menorca el 27 d’abril de 2015

El dijous dia 7 de maig hi ha eleccions al parlament britànic. Ja m’ha arribat la propaganda electoral de tres dels cinc candidats que es presenten a la meva circumscripció – Gateshead Central. El fulletó de color vermell és de l’actual diputat laborista Ian Mears que demana el vot per defensar els serveis públics, molt especialment la sanitat. El fulletó del color blau és del jove conservador Thomas Smith que ens avisa que votar laborista és apostar per una coalició del caos amb més deute, més impostos i menys feina. El fulletó morat, el que fa més por, és de John Tennant del UKIP. “Believe in Britain, working for Gateshead” és el seu eslògan. Falten per arribar els fulletons dels liberals i els verds.

La nit electoral a Gateshead no tindrà gaire emoció. Us puc avançar que Ian Mears serà reelegit diputat. Els Tories són una espècie en perill d’extinció a les zones urbanes post-industrials del nord d’Anglaterra, feus inexpugnables de l’esquerra. Al meu municipi els Toris aquí no hi tenen ni un sol regidor. El cas de Gateshead és extrem. Fa prop de 100 anys que l’escó és en mans dels laboristes. Si presentessin un moble guanyarien igualment. Ian Mears és proper als sindicats i se’l situa per tant a l’esquerra del laborisme. És dels pocs diputats d’origen obrer que queden al parlament. Em va alegrar que donés suport a una moció dels nacionalistes gal·lesos a favor del referèndum Català. Ara bé la veritat és que no ha destacat massa com a diputat, tampoc li feia falta.

Continua llegint «Un Regne Desunit»

Impactes: 0

Article publicat a Diario Menorca dia 13 d’Abril de 2015

Quan vius al nord d’Europa hi ha poques coses tan agraïdes com tornar a Menorca per primavera. Després de mesos instal·lats en la foscor, aterrar a Menorca és com una injecció d’energia, amb aquella llum Mediterrània i aquella verdor irlandesa, amb una temperatura gairebé perfecte i la tranquil·litat fràgil d’una illa que ja es prepara per un estiu frenètic. Aquest any Menorca m’ha rebut amb uns dies de primavera realment espectaculars que transmeten optimisme. Un optimisme que no només trobem al paisatge sinó també en la seva gent.

Després de tres anys de tenebres en què hem vist com ens trepitjaven la llengua, el país i la seva gent s’albira una nova primavera. Es nota en les cues per signar els avals de l’agrupació d’electors Ara Maó i en les gairebé 400 persones que van participar en les seves primàries. Es nota en els 200 menorquins que han caminant una vegada més de Maó a Alaior per dir al general que no som la seva tropa. Es nota en els joves menorquins organitzant saraus pel territori. Es nota en el compromís de tanta gent que no s’havia mullat mai. Tanta energia no pot acabar malament mai.

Continua llegint «La primavera Menorquina»

Impactes: 0

Carta publicada al Diario Menorca dia 2 de Març de 2015. M’he permès la llibertat d’il·lustrar aquesta entrada del blog amb un fotomuntatge que roda per internet . Voldria donar les gràcies als seus autors, que no sé qui són.

Els seus defensor diuen que ha salvat a milions de persones. Els seus crítics, en canvi, qüestionen els seus principis científics. El que és inqüestionable és la creixent popularitat dels antidepressius arreu del món. Es calcula que un de cada 10 europeus en pren. L’antidepressiu més popular es comercialitza amb el nom de Prozac. Vint-i-cinc anys després de la seva invenció més de 40 milions de persones en prenen. I el seu ús no para de créixer. El Prozac s’ha convertit en tot un símbol de la nostra societat depressiva.

El general Alejandre fa cosa d’un parell de setmanes va desafiar a les empreses farmacèutiques amb un nou antidepressiu. En un reportatge del Telenotícies migdia de TV3 va declarar que les rotondes de doble nivell es feien per combatre la depressió mental. La seva declaració ofereix una nova perspectiva a tota la polèmica viària de Menorca. Ara ja no es tracta d’una qüestió paisatgística i viària sinó psicosomàtica. Les rotondes es fan per estimular una societat depressiva. Estic molt interessant de veure quins són els principis científics que donen suport a la seva tesi.

Continua llegint «Rotondes Prozac»

Impactes: 0

Article publicat al Diario Menorca dia 2 de Febrer de 2015

La legislatura que ara acaba se la recordarà per la seva agror. El PP ha fet una esmena a la totalitat als consensos bàsics de les nostres illes. Fins a l’arribada de Bauzà el PP es movia dins el paràmetres més o manco inofensius del regionalisme. Enlloc de desafiar ideològicament a la societat civil, el PP es feia seves, encara que només fos de paraula, els seus principis bàsics. El regionalisme del PP va fer possible un consens de mínims al voltant de la llengua i el territori. No debades va ser el PP que va aprovar la llei de normalització lingüística, la llei d’Espai Naturals i la declaració de Menorca Reserva de la Biosfera.

El territori ha estat la base del consens social, l’eix de l’economia i la identitat. Des del començament de la democràcia  hi hagut el convenciment que el futur turístic de les nostres illes passava per la millora de la qualitat ambiental. És des d’aquesta perspectiva que es va bastir tot un cos jurídic basat en els principis de la sostenibilitat. Primer van ser els decrets Cladera que van augmentar les exigència ambientals als hotels; després va venir la Llei d’Espais Naturals que van protegir fins a un 40% del territori; la declaració de Menorca Reserva de la Biosfera va bastir un discurs turístic basat en el paisatge. El procés va culminar amb el PTI, una vertadera constitució territorial. El PP mai s’ho va acabar de creure però tampoc ho va combatre ideològicament.

Aquesta legislatura el PP ha entrat amb les masses de rompre i s’ha dedicat a combatre ideològicament qualsevol idea que li fa nosa. Amb l’excusa de la crisi Bauzà (I tadeo) han trencat d’arrel amb el discurs de la sostenibilitat, compartit per la immensa majoria de la població. Pel PP el futur del turisme ja no passa per la qualitat ambiental sinó per facilitar inversions. És la conclusió que es treu de llegir les lleis en matèria turística que s’han aprovat aquesta legislatura. S’han eliminat exigències ambientals i s’ha relaxat molt la regulació urbanística amb l’objectiu que els grans propietaris i hotelers puguin fer el que vulguin on vulguin. Perquè per art de màgia ens beneficiarem tots. En diuen combatre la inseguretat jurídica quan l’únic que fan és crear-ne. Continua llegint «Amb les masses de rompre»

Impactes: 0

«En les trinxeres de la vida quotidiana adulta, l’ateisme no existeix» David Foster Wallace, 2014 L’aigua és Això

No es fàcil posar paraules a una barbàrie que et deixa sense paraules. Els atacs terroristes de París primer contra la revista satírica Charlie Hebdo i després contra un supermercat Kosher han deixat un paisatge de desolació al centre mateix d’Europa. El 2015 ha començat amb 18 morts i un fractura creixent amb les comunitats musulmanes. No hi ha cap però possible al que va passar a París. Uns dibuixaven tires còmiques. Els altres els han matat. Pistoles contra plomes, armes contra paraules. Res justifica aquesta monstruositat.

Tenc una especial estima per les tires còmiques, les de Mafalda, Joe Sacco, Steve Bell i sobretot les de Zaca. Allà on no arriben les paraules hi arriba l’humor gràfic. Una bona tira còmica és aquella que té la capacitat de desemmascarar la realitat, de dir que l’emperador va despullat. Que jo condemni amb totes les meves forces l’atemptat de París no vol dir que em faci meves les portades de Charlie Habdo, especialment descarnades amb el fet religiós. Fer-me-les meves seria tant com donar una primera victòria al terrorisme. El que aquests criminals es volen carregar a punta de pistola és precisament la llibertat de discrepar, l’essència mateix de les tires còmiques, el dret d’expressió encara que no hi estiguis d’acord. El consens és la primera victòria del terrorisme.

Continua llegint «Pistoles contra plomes»

Impactes: 0

Segur que era dissabte. La resta, em balla… Supòs que d’algun mes diguem-li benigne: el concert era a l’aire lliure i no feia gaire fred. Dutxats i famolencs després d’haver jugat un partit de bàsquet al padre Petrus, havíem delegat les bosses d’esport als pares i havíem partit a fer un mos i una cervesa a un bar que li deien Tango i que no coneixíem gaire. Feia respecte. L’amo, el primer basc que coneixia, era sorrut i segons com fotia por, però sabies que en aquells baixos de decoració bohèmia s’hi concentrava tot un ambient del qual volies formar part. Realment la il·lusió ens menjava amb més gana que noltros els panets emplatats –un quinze, dos vint-i-uns!!-, una estrella i unes herbes dolces.

Continua llegint «Miquel Villalonga (in memoriam)»

Impactes: 0

Article publicat a Diario Menorca dia 22 de Decembre de 2014

Aquesta tardor he parlat poc de Menorca. Les meves cartes s’han centrat en els grans processos que tensionen l’estat espanyol – bàsicament Podemos i Catalunya, però no només. Aprofitant que aterram a Menorca per celebrar nadal, m’agradaria tornar a centrar aquesta secció damunt Menorca. Avui us convit a reflexionar sobre el paisatge polític incert i canviant que tenim, sobre la persistència del vell i l’impuls del nou.

Tenim damunt la taula dades demoscòpiques contradictòries. La dada més recent és l’enquesta que ha publicat Es Diari aquest mes de desembre. L’enquesta apunta a una sorprenent resistència del PP – que superaria el 50% de vots. L’enquesta s’allunya radicalment del resultat de les darreres eleccions europees en les quals el PP va treure tan sols un 27% de vots. En el que sí que hi ha coincidència és en l’enfonsament del PSOE i en un augment de vots important tant del menorquinisme com de Podemos. IU podria haver perdut l’arrencada que tenia fa un parell d’anys. Amb aquestes dades a la mà el PP intentarà emmarcar el debat com una alternativa entre ells i el caos. Aurora Herráiz ja ho ha intentat.

Continua llegint «Aterratge a Menorca»

Impactes: 0