Xalandria

EL 20D ens he deixat un resultat molt difícil de gestionar. S’ha acabat el bipartidisme i amb ell tota l’arquitectura institucional de la transició que garantia l’estabilitat. Sense cultura de pacte, Espanya es veu abocada a un període d’inestabilitat sense precedents que no agradarà gens ni a Europa ni a l’IBEX 35. La ingovernabilitat d’Espanya es veu agreujada per l’extraordinària fluïdesa de l’electorat que ha deixat de banda les fidelitats d’antany. Una dada, gairebé dos de cada tres electors d’En Comú podem no van donar supoart a Catalunya sí que es pot. Com es possible que en 3 mesos una mateixa candidatura guanyi i perdi tants electors? El 20 D ja ha passat. Ara comença el més difícil el 21 de desembre

Continua llegint «I ara què? a voltes amb el 20D»

Impactes: 0

EL dia 20 de desembre feia mesos que estava marcat en vermell a les principals cancelleries europees. Si a Grècia Europa havia agafat un bon refredat, a Espanya corria el perill d’agafar una forta pulmonia, amb un còctel explosiu de deute, populisme, sobiranisme i una classe dirigent incapaç i corrupte. El 20 de desembre no ha defraudat les expectatives. S’ha fet miques el sistema bipartidista espanyol, el d’Aznar i Felipe – el de tanto monta y monta tanto- sempre ben regat amb la generositat de l’IBEX 35. Ha fet aigües tota l’arquitectura de la transició, el gran invent polític perquè tot canviés sense que canviés res. El nou parlament és més populista, amb lideratges molt més verticals. Esteim davant un escenari insòlit, més obert però també més ingovernable. Espanya s’Italianitza però sense la seva tradició pactista. Després d’una de les campanyes més nefastes que es recorden el Dragon Kahn s’ha instal·lat definitivament a Madrid. La fi del bipartidisme implica la impossibilitat de formar cap govern.

Mirem els resultats. El PP és encara la primera força però ha perdut prop de quatre milions de vots en bona part pel menyspreu més absolut amb què ha tractat les classes mitjanes. La seva victòria té però un gust amarg i no li permetrà formar un govern estable. Rajoy ja hauria d’anar pensant en la seva jubilació. El PSOE ha perdut 1,5 milions de vots i pot haver entrat en una fase terminal. S’aguanta al sud però cau i molt a la resta. Pedro Sànchez ha estat possiblement el pitjor líder que han tingut el socialisme espanyol i ja té un peu més fora que dins. Tot i el desmesurat suport que han rebut dels grans mitjans de comunicació, Ciutadans s’ha quedat amb un pam de nas, lluny de les expectatives creades. Eren l’esperança blanca dels poders fàctics, que imploraven un Podemos de dretes. La gran esperança taronja s’ha quedat amb fum de formatjades. El gran guanyador és sens dubte Podemos, i molt especialment les seves candidatures associades que han tret un resultat magnífic a Catalunya, València i Galícia. També al País Basc i les Illes Balears. Han guanyat el vot urbà i obrer però els hi ha costat més al sud i a la zones rurals. S’han quedat a les portes de la segona posició. IU s’ha quedat sense espai amb 2 únics diputats a Madrid. El sobiranisme, amagat ignorat durant la campanya, ha passat l’examen satisfactòriament i – ironies de la vida – ara té la clau de la governabilitat d’Espanya.

Les Illes Balear amb un resultat gairebé idèntic al d’Espanya, no s’han quedat al marge del terratrèmol. La gran dada és que hem passat de 2 a 4 partits amb representació a les corts espanyoles. EL PP ha perdut 80.000 vots passant del 49% al 29%. Podemos ha crescut en força superant el PSOE que s’ha quedat amb un magre 18%. Ciutadans ha aconseguit una acta de diputat però ha quedat més lluny de la resta. Més manté el resultat de fa quatre anys i es queda una altra vegada a les portes de les corts espanyoles. El resultat de les Illes s’ha de llegir en clau exclusivament espanyola. Ara bé deixa un poc tocat al govern Balear, ja que només 2 dels 8 diputats participen del l’actual govern. Poques coses hi ha que afegir en el cas de Menorca. Victòria encara més ajustada del PP seguida molt d’aprop de Podemos, desastre del PSOE sense pal·liatius i resultat més aviat discret de Ciudadanos. La senadora continuarà sent Juana Francis Pons Vila. Ara bé si hagués fructificat la candidatura unitària el resultat molt possiblement hauria estat un altre. La suma de Som i Podem superava amb molta claredat al PP. Una dada més, El 20D consolida la feminització de la política menorquina. Tots els representants menorquins a Madrid són dones.

Ara comença el més difícil, gestionar el resultat més complicat de la democràcia. En aquests moments el més probable és que tornem a votar per Sant Joan.

Impactes: 0

Article publicat al Diari Menorca el passat dia 8 d’octubre

Un nom curt per a una ciutat complexa. Envestides per si ha de ser més llarg o no ja ens deixen veure com va la cosa. I és que la meva ciutat, plena d’alts i baixos, és per quedar-s’hi una estona contemplant. Segurament per açò m’agrada. Una ciutat que s’entén molt millor si en coneixem la història, però que també camina amb el seu aire distès, que es respira molt bé de bon matí.

Maó també està ple de tòpics, especialment en els altres pobles de Menorca. Aquella frase amb un deix de burla «vamos a Mahón» o «que tiene una hermosa electrisidat» deixa veure aquesta simplificació, que no és només idiomàtica. Algunes dèries maoneses, en tot cas, vistes des de fora són ben curioses, i està bé mirar-se-les així de tant en tant. Fill des Cós, carrer maonès allà on n’hi hagi (amb el permís del carrer de Gràcia, la Plana o s’Arraval), he mirat la meva ciutat des del centre de l’illa, que m’ha acollit durant uns quants anys, i té també una perspectiva diferent. M’agrada de totes maneres, encara que hi hagi vegades que em faig mala sang. A vegades fa la impressió que Menorca va cap a una banda i Maó té el seu camí particular.

Les festes de Gràcia, acabades de passar, són reflex viu d’aquesta complexitat. Les úniques festes de Menorca que inclouen polèmiques polítiques. És el cas de la qüestió (deixeu-me dir, amb un component que frega l’absurd) sobre si són de Gràcia o de la Mare de Déu. L’any 1976 les trifulgues anaven més enfora, tant per la importància social de les reivindicacions (en contra de l’especulació urbanística) com per la resposta policial de les autoritats.

Durant aquells anys, precisament, Maó va abanderar el procés cap a la superació dels vells esquemes, com mostra la victòria del poble davant amenaces especulatives com la de l’Albufera des Grau. El naixement del GOB a Menorca, la tasca ingent de l’Enciclopèdia de Menorca, la feina reivindicativa de l’Obra Cultural Balear o el revulsiu educatiu i social de la implantació de l’Escola d’Adults són exemples (sempre injustos pels que no dic, que em perdonin), que giren a l’entorn de Maó. La resposa institucional local es manifesta en la modernització de la ciutat i l’obertura cap al port.

És necessari recuperar aquest esperit, i Maó ha d’abanderar canvis importants per a l’illa: la gestió de l’aigua, la implantació de les energies alternatives, la posada en valor del producte local com a marca, la importància del sector quinari, canvis en el nostre model productiu. És molt gros, ho sé, però hi hem de caminar. Per força.

Impactes: 0

Enguany he tornat a les festes de sant Joan, a Ciutadella. Només al dissabte de la festa, però. M’hi empenyia un motiu irrenunciable i cal dir que l’experiència s’ho ha valgut (malgrat l’escepticisme inicial). Entre d’altres coses, ha servit per posar damunt de la taula una sèrie de qüestions identitàries (més tost de caràcter individual; de les identitats col·lectives que es mouen a les festes de Ciutadella, n’hi ha per donar i per vendre, però no en parlaré ara, tot i que hi tenguin relació).

Continua llegint «Ubi sunt santjoaner»

Impactes: 0

Primera crònica d’una nit inoblidable on vam aprendre a somiar i guanyar

Per primera vegada en la meva vida els «meus» han guanyat unes eleccions (o gairebé). Tres dones a qui admir especialment Joana gomila, Conxa Juanola i Maite Salord són les heroines d’aquesta primavera menorquina. M’ho he mirat des de lluny amb més nirvis que mai. De l’emoció he dormit molt poc. Sort que avui al Regne Unit es festa. Molt orgullós de la tasca que ha fet la meva germana, com sempre incansable. Una nit que durarà anys.

Abans d’analitzar res crec que cal destacar que la sorpresa és relativa. Fa un parell o tres de mesos que s’entreveia que Més trauria un 17% -19% de vots. Ho havíem comentat varies vegades amb companys de Més. L’enquesta del Menorca deia clarament que totes les candidatures d’unitat popular estaven clarament per damunt del 20% de vots. No era difícil d’intuir que si la cosa anava tan bé als municipis, hauria d’anar bé per força també al Consell. Ens van fer creure (igual que al País Valencià) que Més anava de capa caiguda quan estaven lluitant per la presidència. Els mitjans i les seves enquestes han perdut la poca credibilitat que tenien. Calen dimissions aquí també.

Continua llegint «Una nit que durarà anys»

Impactes: 0

Ha estat una nit dura pels qui vivim a llocs com Newcastle i treballam a la Universitat. Tot el meu entorn desitjava una victòria laborista a ser possible amb el suport de l’SNP i dels verds. Milliband havia fet una bona campanya. Però no ha estat possible tindrem cinc anys més de govern conservador. Aquí acaba l’estat de benestar (1945 – 2015). El 2020 amb un poc de sort només hi quedarà la sanitat, massa estimada per desfer-la, i els menjadors socials per allò de que ningú es mori de fam al mig del carrer. La gent ha legitimat a les urnes una programa social durísim que no afectarà als escocesos. L’autonomia és un sistema de protecció social que el nord d’Anglaterra no disposa

Hem tornat a l’any 1992 quan contra tot pronòstic Neil Kinnock va perdre les eleccions (per cert el seu fill casat amb la primera ministra danesa ha estat elegit diputat per gal·les). Igual que va passar llavors un líder laborista decent i honest ha perdut miserablement, un primer ministre tory mediocre ha guanyat espectacularment. Comença una legislatura dominada pel referèndum Europeu que dividirà de ben segur la dreta. M’hauria de treure la nacionalitat britànica per si de cas? Potser sí.

Es molt difícil resumir el que ha passat en unes quantes línies. És l’economia cert, però també ha estat sobretot la qüestió nacional. EL laborisme ha quedat atrapat entre el nacionalisme escocès i l’anglès. La re-invenció del laborisme de la mà de Jim Murphy com una força ultra unionista més aviat centrista ha estat letal. Han perdut 40 dels 41 diputats. Igual que el PSC a Catalunya s’ho han fet tots solets. La qüestió escocesa ha fet molt de mal també south of the border. Els tories han sabut explotar molt bé la por anglesa a un govern britànic controlat per l’SNP. La premsa ha reptit una vegada i una altra que votar pel laborisme era un vot per l’SNP. Una situació no massa diferent a la d’Espanya on el suport català et fa perdre les eleccions a Espanya. Ho sap molt bé Pablo Iglesias.

En les properes hores assistirem segurament a la dimissió d’ED Milliband. Se l’acusarà de ser massa d’esquerres. Però alerta el problema laborista no és de líders. Segurament ell és el líder més interessant i competent que ha tingut el laborisme en molt de temps. El problema és més profund. És la seva incapacitat per fer front a la qüestió nacional. Es pensaven que la revolta escocesa era una pura qüestió social quan és molt més que això. Us sona? El problema és també la seu distanciament creixement amb la “White working class” molt temerosa de la immigració. No han estat capaços de fer una coalició d’interessos prou àmplia que doni resposta a un país tan complexe. Els hi anat bé al centre de les ciutats multiculturals però no a la perifèria obrera. Si Milliband no ha estat capaç de reinventar la socialdemocràcia Europa no veig qui ho pot fer. Pedro Sánchez segur que no.

La victòria dels conservadors és contundent i clara. Però alerta és més precària del que sembla. El nou govern tindrà 30 diputats menys que li donen suport. Els conservadors han estat molt hàbils. La seva estratègia principal ha estat no perdre diputats davant els laboristes i impedir així el seu creixement. La coalició CON- DEM ha condemnat als liberals a l’ostracisme L’eròtica del poder els ha matat. Cap sorpresa. Han perdut una cinquantena de diputats. El problema ara és a dins el partit conservador. La dreta conservadora farà la vida impossible a David Cameron sobretot pel que fa a Europa i Escòcia. En els propers dos anys s’ha de discutir la integració europea i la unitat del regne. Hi ha interessos i visions molt divergents. Han guanyat però ara no ho tindran fàcil de gestionar.

Les lliçons polítiques són moltes i difícils de pair. La clau crec de tot plegat és l’articulació de la qüestió social i nacional a Escòcia i també a Angalterra.

Un dia trist a Anglaterra, alegre a Escòcia

Impactes: 0

Crònica de les eleccions britàniques publicada al diari Menorca el 27 d’abril de 2015

El dijous dia 7 de maig hi ha eleccions al parlament britànic. Ja m’ha arribat la propaganda electoral de tres dels cinc candidats que es presenten a la meva circumscripció – Gateshead Central. El fulletó de color vermell és de l’actual diputat laborista Ian Mears que demana el vot per defensar els serveis públics, molt especialment la sanitat. El fulletó del color blau és del jove conservador Thomas Smith que ens avisa que votar laborista és apostar per una coalició del caos amb més deute, més impostos i menys feina. El fulletó morat, el que fa més por, és de John Tennant del UKIP. “Believe in Britain, working for Gateshead” és el seu eslògan. Falten per arribar els fulletons dels liberals i els verds.

La nit electoral a Gateshead no tindrà gaire emoció. Us puc avançar que Ian Mears serà reelegit diputat. Els Tories són una espècie en perill d’extinció a les zones urbanes post-industrials del nord d’Anglaterra, feus inexpugnables de l’esquerra. Al meu municipi els Toris aquí no hi tenen ni un sol regidor. El cas de Gateshead és extrem. Fa prop de 100 anys que l’escó és en mans dels laboristes. Si presentessin un moble guanyarien igualment. Ian Mears és proper als sindicats i se’l situa per tant a l’esquerra del laborisme. És dels pocs diputats d’origen obrer que queden al parlament. Em va alegrar que donés suport a una moció dels nacionalistes gal·lesos a favor del referèndum Català. Ara bé la veritat és que no ha destacat massa com a diputat, tampoc li feia falta.

Continua llegint «Un Regne Desunit»

Impactes: 0