Fa estona que em roda pel cap un escrit sobre el desafiament que planteja la immigració però no trob el moment. Finalment he decidit que ho deixaré anar, almanco fins després de les eleccions. I és que no vull frivolitzar un tema tan important que necessita reflexió de fons i no demagògia. Un altra tema que em roda pel cap des de fa estona és l’economia. Aquest també el deixaré passar de moment. No em dona la gana fer el joc ni al PP (l’economia és un desastre) ni al PSOE (España va bé). Ja veis per una banda voldria parlar de qüestions socials fonamentals, per altra banda tenc por de caure en el joc polític banal i vacuu en què s’ha convertit l’estat español. Em sent una mica atrapat políticament així que d’això parlaré.
Sempre he seguit les convocatòries electorals amb interès i optimisme. Aquesta vegada però no puc dir el mateix. Estic evitant el debat polític dia sí dia també. I no crec que sigui l’únic. Amb algunes excepcions minoritàries el debat polític s’ha tornat realment molt pobre. Sóc conscient que hi ha poc marge per canvis radicals en el panorama actual. Tanmateix la cosa està arribant a uns límits realment insospitats fa només quatre anys.
Per una banda ens trobam amb el PP, que es presenta amb un projecte tal com deia ahir en Quintana clar i coherent. No hi ha dubte que és l’únic partit amb una idea clara de país (espanyol) que està aconseguint dictar l’agenda política. El problema està que el seu projecte fa ganes de correr. Realment fa por. És la reencarnació pura i dura del feixisme.
Per altra banda tenim el (no) projecte d’en Zapatero. Ha demostrat ser un polític frívol sense cap mena de projecte ni programa. El seu ha estat un govern de grans titulars i poc contingut. Parlen de gir social, tanmateix encara és l’hora que augmenti la inversió en educació i sanitat. Parlen (millor hauríem de dir parlaven) de l’espanya plural i … res de res. S’omplen la boca de democràcia, i estan a punt de processar fins i tot el Lendakari. Parlen de medi ambient i no han fet més que fer carreteres. Més enllà d’un parell de decisions ben fetes (matrimoni homosexual, guerra d’Iraq) el seu ha estat un govern oportunista, que sistemàticament ha incomplert les seves promeses més elementals. Un govern que s’omple la boca d’ideologia però que fa segons bufa el vent (és a dir segons diuen les enquestes). NO ens hauria d’estranyar que l’únic que prometin siguin xecs cada setmana més abultats.
Finalment tenim tot una caterfa de partits, IU-IC, CIU i ERC entre d’altres amb bones intencions però amb problemes estratègics seriosos. El cas més espectacular és el d’ERC. Fa quatre anys es van presentar a les eleccions amb un missatge rupturista i després van i voten el govern PSOE a canvi de…. res!! Anaven amb les masses de rompre i han acabat fent el ridícul lluitant per causes justes però tan insignificants com la piscina d’en Pedro Jota i la restauració del teatre de Lloseta (fa dos anys van aconseguir alrededor d’1 milió d’eros per a la seva restauració, una gran victòria). Ara intenten salvar els mobles però em sembla que és una mica tard.
El més interessant de tot plegat és precisament aquest impàs, aquesta sensació que la democràcia espanyola no dóna més de sí, que el sistema comença a trontollar. Segurament hi haurà un abans i un després del 9 de març. És veuen a venir canvis importants, tant en el catalanisme com dins l’esquerra radical. Ja tindrem oportunitat de parlar-ne.
Seria deshonest per part meva acabar aquest escrit aquí. En aquesta convocatòria electoral hi ha elements que em fan sentir optimista. M’agradaria destacar per damunt de tot la formació de candidatures unitàries a les Illes Balears tant al congrés com al senat. En els dos casos amb candidats amb cara i ulls. Aquestes estratègies unitàries no estan exemptes de contradiccions però es tracta d’una passa endavant que apunta per mi cap a la bona direcció. Per mi ha arribat l’hora de sortir del testimonialisme inútil, del discurs ideològic maximalista buit de contingut i començar a crear sinèrgies de canvi.
Tal com diu Nel Marti “és evident (els fets ens ho recorden de forma colpidora) que perquè el Govern central pensi i actuï en versió d’Estat plurinacional hi cal presència dels nacionalismes perifèrics. Ara per ara, no hi ha més opcions. Ens pertoca participar en les institucions de l’Estat, influir en la presa de decisions, fer pedagogia dels valors de la diversitat i la llibertat aplicats a les nacions, etc. Exercir la democràcia real, en definitiva”
El 9 de març m’interessa poc, el 10 de març m’interessa més.
Impactes: 0