M’ha arribat una entrevista interessant al “Partido Pirata”. Havia sentit que aquesta gent estava agafant força a Europa, però pel que veig, s’estan constituïnt també a Espanya. N’enganx un troç:
En espíritu, el partido pirata está en contra del concepto de “propiedad intelectual”. Creemos que las ideas y el pensamiento no pueden ser propiedad de nadie. Si bien nos gustaría que no hubiera derechos sobre las obras intelectuales, entendemos que vivimos en un sistema capitalista, y que no es posible eliminarlos sin dejar desvalidos a los autores. Por ello, reconocemos el concepto de derechos de autor, para proteger a los autores de los desmanes de las empresas. Básicamente, lo que queremos es permitir el flujo libre de información.

Bé, cal dir que el nom és una mica irònic. De tant que els (ens) diuen pirates, al final en fan bandera, com allò dels polacs i el fer un programa que es diu “Polònia”. L’entrevista sencera es troba aquí: http://www.bandaancha.st/weblogart.php?artid=4234

No voldria semblar nostàlgic ni deprimir ningú, però el cert és que fa pocs dies que m’he adonat que mos hem fet grans.

Potser és perquè fa poc que he fet 31 anys, o perquè l’altre dia vaig fer 5 anys de casat, o perquè tenc un fill de quatre, o -i açò sí que és el meu greu- perquè els meus alumnes van néixer l’any 1992, l’any de les Olimpíades de Barcelona!!! Vos enrecordau? Idò ja fa 14 anys, l’edat dels meus alumnes.

Com pot ser que faci tants anys que vam celebrar els Jocs Olímpics? Que faci tants anys que vam començar la facultat? El cert és que aquests anys m’han passat volant i cada any que va em passa més a deveres. Segurament sigui per la rutina diària, setmanal o anual, que fa que el calendari passi més ràpid: sempre tenc ganes que arribin les vacances, però açò vol dir que ha passat un altre any…

En fi, algú té una solució?

Crec que, ja que has encetat el tema, Fidel, es mereix una entrada a part, com bé comentes.

Estic d’acord amb el fons de la teva crítica sobre el desastre de l’aeroport. És realment una cosa que fa vergonya. I ens falta una cultura més seriosa, desenvolupada i activa que creï debat i remeni entre la merda (perdonau l’expressió) i destapi totes les nostres vergonyes públiques. I no només en el fet de l’aeroport, que és el tema que ens ocupa, sinó en molts altres. Per què no s’ha encarregat ningú, de manera seriosa, de destapar, per exemple, tota la porqueria que s’amaga darrere ICM i aquest nou partit polític? Per què ningú no ha tingut collons d’inventariar la infamitat d’en Llorenç Casasnovas, criminal corruptor dels més importants de l’illa i alhora regidor d’Urbanisme de Ciutadella? Algú sap qui és el senyor Triay Lluch, que escriu sobre les morts del comunisme en l’època de la Guerra Civil? S’hauria de dir, no? I tantes i tantes coses.

El problema és que encara som en un espai prou petit perquè aquestes coses encara ens passin per alt, mentre els desastres propis de qualsevol societat corrupta sí que ens afecten ben igual. Si som, som.

De debat sí que n’hi va haver en el seu moment, però va ser ben silenciat per qui li convenia: ja sabeu que de salut democràtica per a aquells sectors que no són cap dels dos partits polítics majoritaris al nostre petit país illenc no en podem fardar gaire. El GOB, per exemple, va editar un informe seriós sobre l’amplació de l’aeroport, però d’açò se’n sap ben poca cosa. Tal vegada podria dir, i arriscar-me, que tenim certa responsabilitat a destapar aquestes coses en la mesura dels mitjans que tneim a l’abast, que són ben pocs.

Certament, fot oi.

PS. Per cert, Fidel, per escriure una entrada has d’anar a “Identificar-se”, i quan ho has fet tens l’opció corresponent.

Com tots ben sabeu, hi ha hagut un incendi al Milocar que ha cremat unes 140 hectàrees, ben a prop de sa finca d’Alfurí, o es vol fer el centre d’interpretació del possible futur Parc Nacional del Nord de Menorca. Molta coincidència, no?. Al principi no es sabia si era provocat o no, malgrat es podia dir amb tota seguretat de que es tractava d’una “negligència”. Clar que, això de negligència és molt ampli ja que pot ser una negligència intencionada o no, però sempre d’origen humà. Afirmar això no va ser massa difícil ja que basta anar per es camí dels Alocs per veure que el foc començà be davora del camí. Bé, pot ser algú que ha tirat una llosca per sa finestra i, com el camp està tant sec, ha pres ben ràpid. El cas es que tothom sospitava que havia estat una negligència intencionada degut a tota sa polèmica que ha suscitat el Parc Nacional, sobretot entre els propietaris de la zona (que per cert, hi va haver un que tirava pedres a l’helicòpter que agafava aigua d’una bassa tot cridant: “això és per beure ses vaques!!!) i els peperos, clar. S’ha tardat un parell de setmanes per confirmar la intenció a l’incendi argumentant que hi ha dos punts d’inici del foc. Patètic, no? Bé, el piròman no devia saber que hi ha una llei nova que obliga a deixar una zona intacte 30 anys després d’un incendi per així evitar especulació.

Vaig anar a l’incendi amb el GOB per fer un recompte de fauna morta. El paisatge era impressionant: natura morta, natura cendrosa i carbonitzada. Al inici, semblava que estava tot mort i, de fet, una bona part ho estava. La fauna més afectada van ser les lentes tortugues i van sorprendre els cadàver de cranc americà i anguila a un indret de terra ferma (evidentment que van caure del cel juntament amb l’aigua que tiraven els helicòpters, procedet pot ser, de la basa per beure ses vaques del propietari maleit i altres). Però, el bosc mediterrani és molt savi i ja està preparat per tornar créixer ràpidament. Plantes com l’arboç i el bruc, son plantes rebrotadores, és a dir, tenen un òrgan subterrani anomenat rabassa que continua viu malgrat la part aèria estigui carbonitzada. Els pins obren les seves pinyes en un esclat sec per alliberar els seus pinyons ansiosos de germinar en un terreny ara ben despoblat i sense cap competidor i crida: colonitzeu-me i vestiu-me de nou!!! (mireu sa pinya de sa foto!). Les cebes marines, tenen el seu tubercle amb les capes de fora “chamuscades”, però si els a peles surt un vermell rabiós de vida. En definitiva, el Milocar tornarà a tenir una vegetació arbustiva recuperada en 2-3 any i arbres i un aspecte quasi igual al d’abans al incendi en 10 anys (a escala natural és molt poc).

Em vaig anar del Milocar, bruta de carbó, però amb una idea clara, una idea que de cada vegada es fa més forta dins meu: La natura és sapiens, l’homo no.

Aprofitant la gran noticia de que Extremadura passa tota la seva informàtica a software lliure (mocion_consejo_gobierno.pdf), volia explicar una mica què és açò del software lliure i del Linux, i perquè qualcuns ho consideram tant important.

En primer lloc dos apunts:

1) Un programa d’ordinador té un codi font i un executable. El executable és el que veis als vostres ordinadors normalment, i el codi font és el “plano”, el que ha escrit un programador i que serveix per generar l’executable. Sense el codi font, un programa NO es pot canviar. Amb el codi font, un programador SI que pot.

2) Els programes d’ordinador són immaterials. Sembla una banalitat dir-ho, però açò té molta influència en el raonament del software lliure, i en el model econòmic del software en general. Duplicar un cotxe costa molt, duplicar un programa té cost zero. Si tenim un panet de botifarró i dues persones, o se’l menja un, o se’l menja l’altre, o ho fan a mitges, en canvi si tenim un programa d’ordinador i dues persones, el programa el poden emprar totes dues.

Bé, idò el software lliure consisteix en obligar a entregar els codis font del programa quan aquest es ven o es regala, i en permetre que la persona que ho reb en faci el que vulgui. Açò va neixer d’un grup de programadors caparruts (i peluts) que, quan els hi van dir que els hi prohibien compartir els programes que ells feien amb altra gent, es van rebel·lar i van dir que ells no privaven a ningú de la llibertat de fer el què volguessin amb els seus programes. I es van posar a muntar tot un sistema operatiu que fos, per definició, lliure, que tothom pogués emprar i del qual tothom en disposés dels codis font. D’açò fa molts anys i hi hagut moltes ramificacions i històries, però el resultat més conegut és el Linux, una alternativa perfectament viable al Windows, almenys per fer-hi feina (els jocs són un altre mon).
El més curiós és que un sistema que es basa en la llibertat i en la col·laboració (hi col·laboren milers de persones arreu de tot el món), acaba donant uns resultats millors que els sistemes privatius:

1) No hi ha virus ni quasi cap forat de seguretat. Al tenir el codi font disponible, molts programadors el repassen i detecten els forats abans que arribin a la gent.

2) És multiidioma. Disposeu de Linux en català, de manera gratuïta, i si voleu podeu col·laborar en la traducció de nous programes encara no traduïts.

3) Innova molt més que el propietari. El fet de tenir tantissims col·laboradors arreu del món, fa que inevitablement surtin moltes més idees que les que poden tenir una colla d’encorbatats a sou d’en Bill Gates.
4) Sempre es suma. Com el coneixament científica, els nous descobriments es van afegint a la sabiduria col·lectiva, i queden disponibles per a tothom, de manera que sempre es construeix a sobre del que ja hi ha, no es reinventa continuament la roda.

5) S’evita l’espionatge. Al disposar del codi font, es pot garantir que aquell programa fa el que ha de fer i no cap altra cosa obscura. Açò és molt important per a grans empreses i governs, ja que hi hagut diversos casos de programes espia vinguts dels USA.

Be, amb tot açò, no trobau que les administracions públiques, pagades amb doblers col·lectius, HAURIEN de fer lliures tots els seus programes, per exemple? Posar a disposició del poble el que és del poble? Xapó pels extremenys. Els andalussos segueixen les seves passes, a veure si arriba qualque dia aquí, aço.

Ah, si qualcú vol provar el Linux a ca seva que ho digui, eh. Em consta que més d’un ja el té, i segur que no té pegues de virus 🙂