Acab de passar una llarga temporada, que s’ha acabat amb l’arribada de la primavera, en què m’han acompanyat amb insistència els treballs discogràfics, entre d’altres, d’Alice in Chains —sobretot l’immens Dirt, (Columbia, 1992) i l’emocionalment esfereïdor Unplugged (Columbia, 1996), que tot just he descobert enguany—, de Soundgarden —especialment els conegudíssims Badmotorfinger (A&M, 1991) i Superunknowun (A&M, 1994)— i Nirvana —un poc de Nevermind (DGC, 1991) i un molt de l’extraordinari MTV Unplugged in New York (Geffen Records, 1994). Aquests grups encapçalaren la fornada d’allò que, en el seu moment, es va conèixer com a grunge, un fenomen musical paradigmàtic del començament de la dècada dels noranta del segle passat, situat bàsicament a la ciutat nord-americana de Seattle. Casualitats de la vida, el passat 5 abril es compliren vint-i-cinc anys del suïcidi de qui va ser la gran icona d’aquest moviment, Kurt Cobain, el cantant de Nirvana, un fet que inicià la decadència del grunge, després d’haver viscut dies de vi i roses. Com no podia ésser d’una altra manera, la culpa d’aquesta dèria musical per la qual he passat (la febrada encara no ha desaparegut del tot, però sí que ha anat molt a menys), prové de la lectura d’un llibre, Todo el mundo ama nuestra ciudad, de Mark Yarm (Es Pop, 2015, en traducció d’Óscar Palmer Yáñez). No és la primera vegada, i no en serà l’última, que les pàgines amb lletra impresa m’han empès a la descoberta de noves propostes sonores.

Continua llegint

A dues obres de què he parlat no fa gaire, l’Art de la ficció, de David Lodge (que es pot llegir en la traducció catalana de Montserrat Lunati i Jordi Larios publicada a Labutxaca el 2010) i a Como piensan los escritores, de Richard Cohen (disponible en castellà en la versió que en va fer Laura Ibáñez a Blackie Books el 2018), s’analitzen diferents aspectes que intervenen en la creació literària: la importància d’un bon començament o d’un final efectiu, l’ús de diferents tècniques narratives, l’estratègia a l’hora de posar títol a un text, la intertextualitat o el plagi, entre d’altres elements. Ambdues obres són relativament interessants, potser més la primera que no pas la segona, però tant en l’una com en l’altra hi trob un parell de mancances flagrants pel que fa al procés d’escriptura. Cap d’elles no parla, d’una banda, de la inspiració, és a dir, de com i d’on es pouen les idees que han d’acabar convertides en text (la imaginació, la capacitat d’inventiva, aquí, també hi juga el seu paper) i, de l’altra, de la censura i —pitjor encara— de l’autocensura. Ambdós aspectes (que, per cert, combinen molt bé) són claus a l’hora d’abordar el fet literari , ja sigui en la ficció o, també, en la creació assagística, aquella en què l’objectiu principal és vehicular idees i, alhora, fer-ho amb la vocació de remarcar la funció poètica del llenguatge.

Continua llegint

Posaria la mà al foc i afirmaria que ens amara, en general, la sensació que la literatura menorquina passa per un (molt) bon moment. Aquesta idea, però, no deixa de ser fruit de percepcions subjectives al respecte, l’origen de les quals es troba, moltes vegades, en els mateixos escriptors que participen de manera directa i intensa en la vida literària illenca. En aquest context, per tant, no deixa de ser necessari corroborar les impressions amb certeses i, per a fer-ho, cal una perspectiva que ens obliga a sortir durant una estona del camí que està fent la nostra literatura per situar-nos en un lloc prou elevat que ens permeti veure d’on venim, on som i, fins i un cert punt, on podem anar. Per facilitar aquest exercici de reflexió, són d’agrair iniciatives com la taula rodona, de títol tan clar com realment inabastable: «Literatura a Menorca: passat, present, futur», organitzada pel Cercle Artístic de Ciutadella. Que m’hagin ofert de participar-hi, cosa que els agraesc profundament, m’ha permès –i perdonau-me l’autobombo– de reprendre un parell de textos, publicats a la revista Serra d’Or, en què d’alguna manera abordava, des de la visió de conjunt, l’abans i l’ara de les nostres lletres.

Continua llegint

El calendari lunar ha propiciat que, aquest dos mil denou, les vacances de Setmana Santa caiguin molt endavant. Massa, potser, per aquells que ens dedicam a la docència, que hem hagut de viure un trimestre que no acabava mai. Açò, per cert, implicarà una represa curtíssima. D’aquí a final de curs anirem costa avall i no ens en temerem i serem enmig dels cavalls, a Sant Joan. Sigui com sigui, enguany celebrarem la diada de Sant Jordi en soldemà del dilluns de Pasqua. Sense alumnes a les aules, per cert, la qual cosa impedirà que més d’un i de dos puguin fer la visita ritual a les paradetes de llibres i roses, segurament una de les poques ocasions que tenen, al llarg del curs, d’entrar en contacte amb el món de les publicacions (cosa que, per exemple, vam intentar compensar al meu institut el darrer dia lectiu abans de vacances, en què les últimes hores del matí les vam dedicar a celebrar Sant Jordi de manera col·lectiva, al pati: potser, en altres centres, ho van fer així o ho compensaran en tornar a les activitats lectives).

Continua llegint

Les dades, de 2017, ens les proporciona el Baròmetre d’hàbits de lectura i compra de llibres, impulsat per la Federació de Gremis d’Editors. Ens diuen, per exemple, que un 60% de la població estatal inclou la lectura entre les seves activitats d’oci, una tercera part de la qual s’hi dedica a diari. També, sabem que quatre de cada deu persones no llegeixen mai. De xifres, n’hi podem trobar d’altres, força interessants: hi ha més dones que homes lectors, seguim llegint en paper, compram majoritàriament en llibreries (i no tant per internet) i, de llibres, ara n’adquirim més que abans, tot i que gairebé la meitat dels títols siguin dels mal anomenats de text (perquè, de lletra escrita, no en tenen tots aquells que es poden llegir?). Del ball de números, voldria destacar dos aspectes: primer, el percentatge de gent que no llegeix mai (quatre de cada deu) i, segon, que els lectors de pedra picada, els que s’hi dediquen a diari, representen —si no he fet els càlculs malament— una cinquena part del total de la població (som, perquè m’hi incloc, una minoria social!). Les dades són objectives. No ho és, però, la valoració que en podem fer. Com sempre, amb l’aigua a la meitat (seixanta a quaranta, en aquest cas), hi ha qui veu el got mig ple i qui el veu mig buit.

Continua llegint

Fa un temps que en volia parlar, però no trobava la manera de posar el fil a l’agulla del discurs. Potser perquè partia de la idea que allò que per a mi era una relació indubtable entre dos pols totalment allunyats no deixava de ser una futilitat, una beneitura, una dèria personal sense fonament ni interès. Però la idea es resistia a abandonar-me. Romania colgada en algun racó del cervell, esperant el moment de tornar a fer acte de presència. No fa gaire, el fet que Pol Guash hagi comentat, al digital Núvol, el llibre Como piensan los escritores, de Richard Cohen (Blackie Books, 2018), s’ha convertit en el desllorigador que em permet, ara i aquí, d’abordar el tema i relacionar finalment en un mateix text les figures de Bernat Metge i Public Enemy, és a dir, d’intentar mesclar l’aigua i l’oli, d’ajuntar dos mons aparentment molt allunyats però que, a parer meu, coincideixen en l’ús virtuós d’una tècnica que, dins de l’àmbit de la intertextualitat, posats a dir, podríem anomenar patchwork cultural.

Continua llegint

El vídeo va circular fa un parell de setmanes per les xarxes. El va penjar l’economista nord-americà Xavier Sala-i-Martin, conegut no només per dur americanes de colors llampants sinó també per ser un defensor del neoliberalisme econòmic (i, per tant, d’una opció amb la qual no coincidesc ideològicament de cap manera). En aquesta ocasió, però, la cosa anava d’activisme polític, un àmbit en el qual també és força actiu i, tot s’ha de dir, en què algunes vegades diu coses amb cara i ulls. En el vídeo a què ens referim apareixen dos cérvols (mascles alfa ambdós) que es barallen de manera aferrissada. La lluita és tan ferotge que els animals estan literalment enganxats pel banyam. I, mentre continuen la brega, no s’adonen que una lleona s’atraca a gran velocitat i, aprofitant l’encegament dels dos contrincants, en caça sense passar cap pena. El missatge amb què Sala-i-Martin presenta aquesta gravació és contundent: «quan les baralles internes no et deixen veure el problema real…»

Continua llegint

Tenc per costum fer-me enfora de les declaracions en què els escriptors expliquen de la seva obra. Bàsicament, perquè en la majoria dels casos no solen anar més enllà de l’exhibició narcisista, moltes vegades circumscrita en el marc de les típiques i tòpiques campanyes promocionals, la qual cosa fa que entre les obres literàries i el lector s’interposi un personatge, l’autor (amb les seves glòries i misèries), que sol acabar interferint seriosament en les lectures. Ara bé, hi ha casos en què les paraules d’un escriptor respecte de l’obra pròpia ajuden a aprofundir en allò que publiquen. Quan açò passa, no cal dir que l’interès a llegir-les és enorme. Si, a més, un conjunt d’aquests textos, en el nostre cas entrevistes, s’agrupen en un sol volum i esdevenen llibre, es dona la quadratura del cercle. Conversaciones con David Foster Wallace (Pálido Fuego, 2016) és una d’aquestes obres rodones. Llegir-la és —permeteu-me el concepte— un plaer metaliterari.

Continua llegint

No és la primera vegada que faig referència al filòsof Octavi Fullat i al que exposa respecte de les tres potes sobre les quals afirma que es sustenta la cultura occidental (per exemple a l’obra L’autèntic origen dels europeus). Tres ciutats simbolitzen aquest triple eix: Jerusalem, Atenes i Roma, és a dir, les cultures hebrea, grega i llatina, la contraposició de les quals originà «el cristianisme, que és la primera versió del món occidental». No sé si Fullat en parla, però no hi és sobrer recordar que, en qualsevol d’aquests substrats de la nostra cultura, les estructures socials eren patriarcals (i ho segueixen essent). El paper que hi tenien les dones estava sempre subordinat al dels homes. En aquest sentit, potser és interessant fer un petit recorregut per alguns dels relats mítics de les diferents cultures dels nostres avantpassats. Hi veurem com es justificava la relació desequilibrada entre mascles i femelles de manera gens racional, tal i com escau als mites.

Continua llegint