El de n’Alba Camarasa (o sigui, Corpus)

El passat mes de setembre vam conèixer la guanyadora de la primera edició del Premi de Poesia Gumersind Gomila de la ciutat de Maó, Alba Camarasa, amb el poemari Corpus. En aquell moment, només els membres del jurat (en Ponç Pons, na Lucia Pietrelli i un servidor) havíem pogut llegir l’obra, tot i que en un format —un document en pdf— que no li feia justícia. Per açò, en aparèixer, fa tot just un parell de mesos, editada com toca, i després de comprovar-ne el resultat, no em vaig poder estar de dir, a les xarxes socials, que el llibre, «continent i contingut», em semblava magnífic.

Continua llegint

Share Button

El de la incompetència del sistema educatiu

Un dels múltiples factors que contribueixen al bon funcionament d’un sistema educatiu és el disposar d’una certa l’estabilitat legislativa. Canviar, com ha passat a l’estat espanyol en els darrers decennis, de llei orgànica cada poc temps, no és cap bon senyal. No fa tant que som professor d’institut, però m’ha tocat treballar emparat pels marcs legals establerts per la LOGSE, la LOE, la LOMQE i, ara, la LOMLOE. M’heu de perdonar l’abús d’acrònims. No cal entrar a explicar que volen dir, ni a escatir-ne els detalls. Volia fer-ho curt i clar alhora. Que cada nova dinàmica governamental a l’estat —d’una o dues legislatures com a molt de durada— vulgui deixar la seva empremta en forma de llei educativa no deixa de ser, fins a un cert punt, una actitud temerària.

Continua llegint

Share Button

El de la quimsoleriana és ressenya

Hi ha llibres, Lectora, que enlluernen. Per diversos motius, destaquen d’entre les diferents lectures que hom va fent. I, per açò mateix, fa ganes parlar-ne, per destacar-ne la qualitat i, alhora, la singularitat. És el cas de La verda és porta (Godall, 2021) de Joan Todó, gràcies al qual l’entrada al dos mil vint-i-dos ha estat memorable. El tenia a la llista de prioritats des de fa uns mesos i l’emissió d’un Ciutat Maragda dedicat a aquest llibre va fer que passés per davant de moltes altres opcions. En un altre cas d’excepcionalitat, les expectatives generades pel programa de ràdio al voltant de la «Vida i opinions de Joaquim Soler i Ferret» —aquest és el subtítol de l’obra— s’han acomplert amb escreix. Tant, que m’han empès inevitablement a fer-ne proselitisme.

Continua llegint

Share Button

Els dels poetes menorquins del 2002

Enguany en farà vint de la publicació de 2002, una antologia de joves poetes menorquins, editada per l’Institut Menorquí d’Estudis. Àngel Mifsud i Joan F. López Casasnovas van ser els encarregats de la selecció d’autors i de la confecció del pròleg del volum, aparegut en la col·lecció Xibau de la institució acadèmica menorquina. Els curadors en justificaven l’aparició per diversos motius. Per començar, perquè en el context de la dècada que desembocava en el canvi de segle n’havien aparegut unes quantes en el marc general de la poesia catalana. A més, s’havia detectat a l’illa, a partir de 1996 (gràcies, sobretot, al cicle Poesia estesa), l’aparició d’una sèrie d’autors, aleshores menors de vint anys, que tot just s’iniciaven en el conreu literari. I, amb l’entrada al nou mil·lenni, es feia evident el moment de creixença poètica a través del qual una colla de nous poetes menorquins, «amb tota naturalitat», s’integraven al sistema literari català. L’antologia en volia donar compte i, alhora, «plantejar una aposta de futur». Mifsud i López afirmaven el següent: «creim que és lícit pressuposar-los, a totes les propostes, expectatives de consolidació. Aquí acaba la feina dels antologadors; després, el temps i les muses hi diran la seva».

Continua llegint

Share Button

El dels podcasts

Abans —açò vol dir, en aquest cas, als anys vuitanta i noranta del segle passat: ha plogut molt de llavors ençà—, si volies escoltar un programa de ràdio, només hi havia una manera de fer-ho: ser-hi a l’hora en què l’emetien. Si, pel que fos, el gravaves en una cinta de casset, després podies tornar-lo a reproduir en voler. Ara bé, la primera vegada, la simultaneïtat era indefugible. Aquesta manera de procedir implicava tot un ritual que no deixava de ser una manera senzilla de complicar-se la vida, almenys si ens ho miram amb ulls actuals. Actualment, per sort, l’aparició de la versió corregida, augmentada i millorada d’aquell sistema, ha posat les coses molt més fàcils. Per variar, el nom amb què es coneix és un préstec de la llengua anglesa: podcast.

Continua llegint

Share Button

El dels himnes (i II)

El cas de l’illetrat himne espanyol —que sigui una creació d’origen militar potser hi té alguna cosa a veure—, contrasta, per exemple, amb «Els segadors». Ens trobam, en aquest cas, amb una composició que sí acompleix els requisits que caracteritzen aquest tipus de peces: la lletra, almenys, és un cant optimista de cara al futur col·lectiu, davant de la devastació del present, que empra com a motiu el Corpus de Sang de 1640. No és oficial de cap estat, però sí que ho és, des de 1993, d’una de les disset comunitats autònomes sorgides de l’Espanya constitucional.

Continua llegint

Share Button

El dels himnes (I)

Un any més, coincidint amb el dia dels Reis, els militars espanyols, encapçalats per Felip VI de Borbó, han celebrat la seva Pasqua Militar. El sis de gener de 1782, en temps de Carles III, Espanya va conquerir Maó (i Menorca), que es trobava aleshores sota sobirania britànica. Es veu que la gesta va ser tan celebrada que, de llavors ençà, la commemoren. Aquest és el motiu que justifica una celebració castrense que, a l’illa, a la maonesa seu del govern militar del carrer d’Isabel II, es tradueix en una sèrie de parlaments d’exaltació patriòtica i, fins i tot, en una desfilada militar. Un paripé, per cert, que no té cap mena d’incidència en la població menorquina, que no en sabria res si no fos per la rutinària crònica que, any rere any, en fa el diari.

Continua llegint

Share Button

Dia primer

Dissabte de Cap d’Any. Arribes a casa a les nou passades. Has tingut el temps just, en acabar el torn de feina, de fer una visita ràpida al súper, que avui tancava un poc més prest del que és habitual. Fins dilluns no hi haurà res obert, segurament, i cal garantir la presència d’alguns productes bàsics a la nevera. Els prestatges estaven arrasats, però has pogut comprar les quatre coses que necessitaves.

La dutxa, avui, és ràpida. Amb l’aigua molt calenta: baf al mirall i les parets que regalimen. En acabat, et ben eixugues amb la tovallola; els cabells, amb l’assecador. Després, et poses una roba còmoda.

Així, molt millor.

Continua llegint

Share Button

Quin desastre!

Fins a un cert punt —per variar—, li hauria de reconèixer que té una part de raó en allò que diu. Una petita part, només. La resta… Què vols que et digui? A mi, sincerament, tot me semblen excuses de mal pagador. I, justament avui, un bon dia de Nadal, la cosa encara és més dolorosa, una autèntica putada! De fet, encara no me’n sé avenir de cap de les maneres. Que una cosa com aquesta hagi acabat succeint… Quin desastre!

Continua llegint

Share Button

Qui jutja els jutges?

He de reconèixer que en algunes ocasions som un poc mac i necessit que m’expliquin les coses un parell o tres de vegades per a poder-les entendre. Aquesta vegada, potser caldria afegir-hi que, a l’escola, quan vam treballar el tema, devia seguir el procediment habitual de memoritzar una carretada de conceptes que no entenia però que, vomitats damunt d’un paper —i oblidats de manera gairebé immediata—, m’asseguraren l’aprovat, amb què em conformava. Bé, el fet és que no acab de veure clar tot açò de la separació de poders que va promulgar Montesquieu. Més ben dit, com es concreta en la realitat espanyola.

Continua llegint

Share Button