Ferides antropocèniques

fidelmoneditora59681700

 Per anar bé, no hauríem de sortir indemnes del contacte amb l’art. Deia Kafka, en una carta de 1908, que «un llibre, i per tant les paraules, ha de ser una destral que trenqui la mar gelada de dins nostre». La cita és força coneguda: després d’una lectura, però també d’una pel·lícula, d’una obra de teatre, d’una exposició, etcètera, alguna cosa ha d’haver canviat en nosaltres per a fer bona la capacitat transformadora de l’art. Li passarà a qualsevol persona que, al CCB de Barcelona, visiti l’exposició «Després de la fi del món». En acabar-ne el recorregut, més que no pas respostes, el públic visitant s’emportarà a casa una carretada de preguntes incòmodes. S’hi palesa una realitat que no és desconeguda per a ningú: les emissions de diòxid de carboni que els humans envien a l’atmosfera, a base de consumir combustibles fòssils, modificaran radicalment el planeta Terra a mitjà i llarg termini. De fet, l’estan canviant ara mateix i ja n’estem patint les conseqüències. Malgrat iniciatives com els acords de París de 2015, no sembla que els estats estiguin fent prou feina per a evitar l’escalfament global. Ni els estats ni cadascuna de les persones que hi viuen: nosaltres.

Continua llegint

Share Button

La bandera de la ignorància

  • freedom-of-speech-156029_960_720

Tothom té dret a opinar? Sí, evidentment. Només les ideologies totalitàries cerquen d’impedir-ho (ja sigui empresonant rapers, retirant obres de determinades exposicions o segrestant llibres, per citar-ne alguns exemples aleatoris). Cal ésser filòleg o dissenyador per a poder emetre opinions? Només els «nacionalistes» poden expressar-ne? De cap de les maneres: aquesta és una activitat essencial de l’ésser humà, per a la qual no es demana cap tipus de formació prèvia. Hi tendim de manera natural i, quan ho fem, deixam transpirar creences i marc de coneixements. Ara bé, potser fora bo de tenir en compte una sèrie d’elements que s’hi relacionen. Segons el diccionari, una opinió és la «manera de jutjar sobre una qüestió, concepte que hom té d’una cosa qüestionable». Aquest darrer mot és fonamental: per opinar, cal fer-ho sobre coses que es poden posar en dubte. No estaria de més afegir que, per anar bé, en el marc dels debats, les opinions s’haurien de sustentar en arguments sòlids i no en fal·làcies, com passa molt sovint en què, per exemple, prest surt a la palestra l’argument ad hominem de torn, és a dir, la desqualificació personal: «ains pelegri pelegri quina poca feina que tens, ya te dije que tenías unas pajas con las lenguas que no te aclaras. Porque no te informas un poco macu! Ja estas grandet per dir bestieses. Hala! A pasturar al camp, hala! A saltar por el campo y te da el aire» (avís: la transcripció del tuit és literal!). Açò ens porta a una darrera pregunta: tot allò sobre el que opinam és, realment, qüestionable? Dit més curt: és tot opinable?

Continua llegint

Share Button

Bilingüisme o vil·lingüisme?

Bilingual_cycle_route_sign_Carhaix

He d’agrair una altra vegada a Úrsula Mascaró que, arran de les seves declaracions paralingüístiques, m’hagi permès d’abordar algunes qüestions filològiques que m’interessen especialment, per deformació professional, amb les quals, a més, he pogut satisfer plenament l’articulitis severa que, segons qualcú ha afirmat públicament, patesc. En aquesta ocasió, el punt de partida del xalandrum és una nova perla, en forma de declaració, que Mascaró ha deixat anar a la premsa just després d’haver-se manifestat, a Palma, en contra del decret que regula els coneixements lingüístics dels treballadors de la sanitat pública illenca. La coneguda dissenyadora ha afirmart que «no aceptamos la imposición del catalán no porque no nos guste, somos bilingües y nos entendemos, pero no queremos comunicarnos en catalán estándar». A més de mesclar, en una mateixa frase, ous amb caragols, resulta que les afirmacions es basen en premisses falses (tant si el «no porque no nos guste» fa referència a la llengua catalana o, potser, a la seva suposada imposició, cosa que no m’acaba de quedar prou clara, però que no deixa de ser cínica en qualsevol de les dues interpretacions).

Continua llegint

Share Button

Mazoni, el camaleó

Mazoni, en directe a La Bisbal d'Empordà (2009)
Mazoni, en directe a La Bisbal d’Empordà (2009). Font: wiquimedia

Havia llegit la notícia quan alguns mitjans de comunicació se’n van fer ressò, però no li vaig donar gaire importància. Uns anys després, la dada s’ha tornat a fer present, citada al llibre Una historia de los Beatles (de què ja hem parlat aquí), de César San Juan Guillén i, no sé per quin motiu, en aquesta ocasió sí que m’ha fet ballar el cap. Segons una investigació feta per un grup de científics, el 2012, la música pop de les darreres dècades tendeix a l’homogeneïtzació progressiva. Dit en altres paraules, les cançons de cada vegada s’assemblen més entre elles, perquè s’han reduït les combinacions de notes musicals que s’empren a l’hora de compondre-les (la qual cosa les fa més previsibles) i, també, perquè de cada vegada s’empren menys combinacions d’instruments per a interpretar-les. San Juan empra aquesta informació per tal de contraposar-hi The Beatles, un conjunt que, al llarg de la seva curta trajectòria, va maldar per no fer dos discos iguals, cosa que van aconseguir amb solvència. Un altre exemple que podríem citar en aquest sentit és el de David Bowie i, en el cas de la música popular feta en la nostra llengua, potser haurien d’encapçalar la llista Roger Mas i Mazoni, pseudònim musical de Jaume Pla, del qual m’agradaria parlar un poc més a fons.

Continua llegint

Share Button

Quan el patriotisme constitucional camina com els crancs

Caída_muro_de_berlin

Per parlar, l’altre dia, del revisionisme històric, i fer-ho amb un mínim de rigor, amb la idea de situar en un marc més general un fenomen que alguns, pel fet de rallar en pla, consideraven estrictament local, va caldre una mínima feina de documentació. És evident que qualsevol persona pot opinar d’allò que vulgui, només faltaria, tot i que quan un servidor ha de fer-ho públicament, com és el cas d’aquests textos, que queden penjats a la xarxa, s’estima més tenir un mínim de bagatge acadèmic per no acabar dient alguna animalada de les grosses. De retruc, aquest procés fa que, mentre es van redactant els diferents microassajos, s’acabin aprenent coses noves, de manera inesperada, idees que apareixen indirectament per les variades lectures amb què s’ha volgut fonamentar-los, la qual cosa és, no cal dir-ho, força gratificant. Per exemple, l’anàlisi d’un article del professor d’història de la Universitat de Barcelona, Giovanni C. Cattini, «El revisionisme històric i la relectura de la història en el debat polític actual», permet al lector de descobrir l’origen del concepte «patriotisme constitucional» i, tot seguit, de relacionar-lo amb una sèrie de fenòmens que, diria, fan una mica més comprensible la realitat que ens envolta. Així, hom pot constatar que, d’un mateix terme, a Alemanya i a Espanya se n’ha fet un ús totalment oposat. Mentre que, per als uns, ha servit per superar els esculls del passat, per als altres ha esdevingut l’excusa perfecta per a la involució.

Continua llegint

Share Button

El revisionisme històric també ralla en pla

655013

Davant dels fets que ens han precedit, la Història és oberta a diferents interpretacions. Però és, abans de tot, una disciplina científica. Açò vol dir que els historiadors es basen en un mètode rigorós de feina (consulta de fonts primàries, ús de bibliografia especialitzada…) i en el rebuig de la subjectivitat, tal i com explica Giovani Cattini, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Per tant, davant d’un fenomen concret poden aparèixer diferents interpretacions, les quals probablement variaran amb el pas del temps, empeses per les noves descobertes. Quan, en tost d’interpretació, allò que trobam és una manipulació, quan es sotmet el present al passat per tal de distorsionar-lo i fer-lo encaixar amb una determinada ideologia fins arribar a falsificar la històrica (o relativitzar-la o edulcorar-la), cal parlar de revisionisme, un fenomen al qual va lligat, en tant que estratègia fonamental, la negació, el negacionisme. Així ho explica Elena Yeste Piquer a la introducció de la seva tesi doctoral, Revisionisme històric i negacionisme. La persecució política de la llengua catalana (1874-2011). El títol d’aquest treball deixa ben clar que la història lingüística i cultural també forma part de l’àmbit d’acció d’aquesta tendència manipuladora.

Continua llegint

Share Button

La ciutat també és dels infants

ciutats-des-dels-ulls-infancia_1690041232_35402752_1377x596

Aquesta setmana ha tornat a posar-se en marxa, a Maó, el Consell Municipal d’Infància i Joventut, un organisme format pels més petits de la ciutat (i que dinamitza un grup d’educadors socials), concebut com un fòrum que dona veu a les inquietuds d’aquest col·lectiu, amb la voluntat de fer-les arribar a la corporació municipal, que les ha de contemplar a l’hora de dissenyar la seva acció política. La iniciativa va estretament vinculada al fet que Maó forma part de la Xarxa de Ciutats Amigues de la Infància (un projecte d’UNICEF), la qual «té l’objectiu de promoure el benestar de la infància, en el marc d’un habitatge segur i democràtic», tal com informa l’ajuntament maonès, que també treballa per millorar la cohesió social a partir d’altres programes força interessants, com és el cas de “Maó, ciutat educadora“. Com que són molts, els fillets i filletes, al·lots i al·lotes, que en volen formar part, aquest Consell treballa en petits grups que es reuneixen almenys una vegada cada mes per tal de poder, a partir d’una sèrie de dinàmiques de grup, conèixer com es veu la ciutat des dels seus ulls. A més, per arrodonir l’experiència, els membres d’aquest organisme participen en un ple infantil a l’ajuntament, en una sessió al parlament de les Illes Balears (on hi envien una representació: no hi poden anar tots) i, finalment, tenen un paper protagonista a l’hora de celebrar el Dia Internacional dels Drets dels Infants, el vint-i-unè dia de novembre. Tot plegat, ens trobam davant d’un esdeveniment molt important, transcendent, del qual hem de parlar.

Continua llegint

Share Button

La dictadura lingüística

403238

No conec n’Úrsula Mascaró. Personalment, vull dir. El poc que sé d’ella no deu diferir gaire d’allò que coneix la majoria de gent d’aquesta illa (i de fora): que és una dissenyadora i empresària menorquina d’èxit, dedicada a la producció de sabates de qualitat. El seu és un cas admirable, perquè ha aconseguit, des d’un indret petit com Menorca, fer-se un lloc en el mercat mundial del calçat, amb la dificultat que aquest fet suposa, a partir d’uns productes que combinen disseny i materials de qualitat. És un model a seguir, a nivell empresarial, en molts sentits. Ara bé, d’altra banda, darrerament, Mascaró ha aparegut als mitjans de comunicació illencs en relació a un tema força allunyat de la seva professió: la llengua. Ha fet una sèrie d’afirmacions al respecte que, en tant que filòleg, crec que són poc afortunades. M’agradaria comentar-les, perquè l’intrusisme professional en el camp de la lingüística va regalat per aquestes latituds (açò no passa en l’àmbit mèdic, no?). I, de la mateixa manera que, per manca de formació, difícilment m’atreviria a parlar d’aspectes tècnics relacionats amb el disseny del calçat, ja que amollaria un disbarat darrere de l’altre, crec, d’acord amb Ludwig Wittgenstein, que «d’allò que no es pot parlar, val més guardar-ne silenci», com li recordava l’altre dia Josep Maria Quintana al bisbe de Menorca (un altre, el prelat, que no és amo dels seus silencis i sí esclau de les seves paraules). En aquesta ocasió, a més de l’aforisme del filòsof austríac, potser fora bo recordar el següent refrany, fruit de la saviesa tel·lúrica popular, tal i com el cita el diccionari Alcover-Moll: «qui és sabater, que faci sabates».

Continua llegint

Share Button

Pluja

pexels-photo

La pluja ha caigut generosa durant gran part de l’onzè dia d’aquest any que tot just hem encetat, que el calendari ha volgut que fos dijous. També ha fet fred, ben prou, tal i com correspon a un dia d’hivern convencional. Aquestes precipitacions, que s’han afegit a les dels darrers dies, han estat bones, perquè s’han donat de manera regular, constant, la qual cosa ha permès que els camps s’hagin abeurat a bastament. Han contribuït, així, a reduir els efectes nefasts de la sequera que, d’uns mesos ençà, ens afecta de ple. No cal dir que, en el marc d’una illa sense rius, en què les aportacions d’aigua només ens arriben en forma de pluja, el temps que ha fet aquests dies ha estat molt benvingut. Ara bé, malgrat la idoneïtat d’aquesta circumstància, malgrat que la pluja ha estat molt ben rebuda, el meu cap ha decidit anar per una altra banda: pasturava per les tanques on creixen, esponerosos, els correlats objectius.

Continua llegint

Share Button

Cròniques del Japó.

Molts de voltros ja les haureu llegides. Em vaig proposar escriure un paràgraf cada dia per comentar les fotos.  Només en vaig fallar un de dia. La veritat és que vaig fer una xalada escrivint-les. Aquí teniu les cròniques senceres.

Dia 1: Transportar-se

File 10-01-2018, 16 34 07Primer de tot cal transportar el cos a l’altra punta del planeta, amb totes les incomoditats que això representa. Llevar-se un bon dia de sant Esteva a les 5.45 del matí. Passar-se 13 hores dalt un avió en una butaca massa estreta – En anglès en diuen molt gràficament Cattle Class. Intentar dormir sense aconseguir-ho – quan fas un viatge tan llarg, millor fer-ho de nit . Aterram a les 9 del matí hora local, mitjanit a Maó, just quan agafava el son. Quin silenci que hi ha a l’Aeroport. Quin ordre. Assegurar-se que no et deixes res. Primer comprar un endoll; segon recollir de l’oficina de correus el SIM per al telèfon que vaig comprar per Internet; Tercer recollir l’abonament del tren. Tot està pautat i regulat fins extrems insospitats. Travessar el país amb el Tren Bala. Cal fer, però, dos canvis. La puntualitat és total, les indicacions perfectes, els seients molt més còmodes que els d’Ibèria. Llarga conversa amb un professor madrileny que viatjava al mateix avió. Ell s’atura a kyoto. Arribada a Hiroshima just quan es pon el sol – 36 hores després de sortir de Llucmaçanes. Els cotxes són petits i gairebé no fan renou (diria que tampoc fan fum). Els edificis, molt moderns, Tot és ple de llums de neó anunciant coses que no entenc. He reservat una habitació a un petit hostal recomanat a la guia prop de l’estació. L’habitació és tradicional amb un tatami que s’estén a terra. Tenc gana i molta son. Em recomanen un menjador tradicional a prop de l’hostal on fan Okonomiyati, una mena de crep amb col, bacon, nuddles i marisc. El menges a la barra mateixa on el couen. Vull dormir ja! A les 8  aconseguesc dormir-me, però a la 1.30 de la matinada ja estic despert. El Jet Lag és de les coses més desesperants que hi ha. A 6.30 aconsegueixo fer una becada d’una hora. Missió acomplerta. El meu cos ha arribat a japó.

 

Continua llegint

Share Button