Se n’aniran a estudiar a fora…

1615-1-10_37_04

Com aquell qui diu, som a les acaballes d’un altre curs escolar. Hi ha alumnes, però, que ja l’han enllestit. La gran majoria dels de segon de batxillerat han fet, aquesta setmana passada, la Selectivitat o, tal i com en diuen ara tècnicament, la prova de batxillerat per a l’accés a la universitat (amb rodolí inclòs). La PBAU és un tràmit que havia de canviar radicalment amb la darrera llei d’educació, la LOMQE, però que, un any més, es fa com s’ha fet sempre. Només li han canviat el nom. Així, per acabar la marató de final de curs, els estudiants abnegats s’han hagut d’enfrontar a l’examen d’exàmens, d’on sortirà la nota que, juntament amb la qualificació de l’expedient acadèmic, els permetrà (o no) d’accedir als estudis de grau universitaris que desitgin. Aquest esprint final d’un parell de mesos intensos els haurà deixat exhausts. No n’hi ha per manco: entre tots, els hem sotmès a una pressió que poca gent aguantaria. Ells ho han fet i, ara, es mereixen un bon descans. Se l’han guanyat a pols.

Continua llegint

Share Button

Hi ha un crui, un crui en tot, així és com hi entra la llum…

crui

Un bon llibre no deixa mai indiferent el lector. Passa més d’una vegada, però, que entre la immensitat de les novetats literàries és difícil trobar obres d’aquest tipus. Fins i tot, és mal de fer que se’n publiquin: solen fugir dels gustos convencionals i, moltes editorials, des del moment en què prioritzen el benefici assegurat més que no pas el risc, no els donen l’oportunitat que es mereixen. En aquest context cal situar Crui. Els portadors de la torxa, l’opera prima de Joan Buades (Inca, 1963), un escriptor del qual, fins ara, només coneixíem el vessant més acadèmic, el de l’investigador de temes com la globalització i el turisme, entre d’altres, que havia abordat de manera crítica en diverses monografies i que, en certa manera reprèn en aquesta novel·la.

Continua llegint

Share Button

Pot la llengua catalana tornar a ser normal?

llengua catalana

Estem avesats a sentir parlar de la normalització lingüística. És un concepte que forma part de la nostra realitat, la qual cosa, per ella mateixa, és prou significativa. No crec que els habitants de Portugal o de Bèlgica la tenguin present, aquesta idea. Normalitzar, com el seu nom indica, implica que prèviament hi ha hagut alguna cosa anormal, una situació que, per tant, es vol solucionar. En el nostre cas, parlam de la llengua catalana: la seva situació no és òptima. I què vol dir ésser normal? Bàsicament, que una llengua cohesioni la seva comunitat lingüística. Per a fer-ho, cal que sigui present en el conjunt d’àmbits potencials en què pot ser emprada, que sigui parlada per tothom i amb freqüència i que, finalment, les normes d’ús (que són les pautes de comportament de la gent) li siguin favorables. Si no es donen aquestes condicions, deu ser perquè existeix un conflicte amb una altra llengua, que li pren àmbits i parlants, en el context d’un procés de substitució i, així, de la llengua que hi surt perdent, en diem minoritzada. El català n’és un exemple.

Continua llegint

Share Button

Plaers culpables

1525340291261

A Menorca no podem escoltar iCat per la freqüència modulada, ara que se n’han reprès les emissions radiofòniques convencionals. Tampoc no podem sintonitzar Catalunya Informació o veure, a la pantalla del televisor, Esports3 o el canal normal de TV3. Coses que passen. Sempre ens queda, però, el consol de poder-hi accedir a través de les aplicacions del telèfon mòbil o des d’internet. Així, des de l’ordinador, he pogut escoltar i gaudir el podcast de la tercera edició d’un experiment anomenat «El Desconcert d’iCat», que es va celebrar el passat dimarts vuit de maig, i en què una sèrie de grups de l’escena catalana van interpretar una selecció de temes que formen part dels seus plaers culpables, és a dir, són «cançons que fa vergonya, poca o molta, reconèixer que ens agraden», segons es podia llegir a la promoció prèvia de l’esdeveniment. La proposta no deixa de ser original, perquè obliga els conjunts musicals a sortir de la seva zona de confort, tot donant sortida a un tipus de composicions que mai no associaríem als seus estils habituals.

Continua llegint

Share Button

Do you speak English?

5889720469_f0c7911794

Hi ha prejudicis lingüístics que estan força estesos entre la població. Aquestes creences, fruit de la ignorància (o de la malvolença!), es desmunten fàcilment quan ens hi endinsam i les il·luminam amb la llanterna de l’argumentació i el sentit comú. És a dir, hi aplicam el criteri. És el que fa l’enyorat Jesús Tuson en el llibre, encara imprescindible, Una imatge no val més que mil paraules, en què ens presenta quinze d’aquests tòpics que, com s’encarrega de demostrar, no tenen cap fonament o, pitjor, són originat per interessos contraris a la diversitat cultural. Un d’ells, prou conegut, afirma que els idiomes amb més parlants són els més útils. Tuson ens recorda que les llengües estan vinculades als territoris, ja siguin geogràfics o, simbòlicament, d’especialització (els estudis alcorànics empren l’àrab; la informàtica, l’anglès). Per açò, la llengua més útil és la del lloc on viu cadascú, la del dia a dia; i també, per a una minoria, la de l’especialització a què es dedica. Els humans ens relacionam en cercles reduïts de gent, la qual cosa fa que la dimensió idiomàtica sigui local, a més d’implicar que canviar cap a una llengua amb més parlants, en aquest context, no tengui una base lògica (per molt que, en l’altra, la major, “nos entendamos todos”). De fet, si la utilitat depengués del número de parlants, en xifres absolutes, el xinès seria la llengua més útil de totes les que hi ha al nostre planeta. A nivell mundial, és la més parlada, amb diferència. Per evitar, però, de caure en generalitzacions reduccionistes, hauríem d’aprofundir en la qüestió.

Continua llegint

Share Button

Nord enllà

9165949104_eaf34e7f7e_b
La Grand-Place, en francès, o Grote Markt, en Neerlandès, és la plaça major de Brussel·les.

Ho podem llegir en un dels poemes més coneguts de Salvador Espriu, «Assaig de càntic en el temple», publicat el 1954 a El caminant i el mur, en què el jo poètic, cansat de la seva terra, covarda, vella i salvatge, expressa el desig impossible de partir «nord enllà / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!». Tot i la idealització amb què, al text, es presenta l’Europa septentrional, el poema posa damunt la taula el contrast entre l’Espanya franquista i els règims democràtics situats al nord dels Pirineus. En un altre dels textos emblemàtics del poeta de Sinera, inclòs a La pell de brau (1960), aquell que afirma, als dos primers versos, que «a vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble», s’exposen les claus per assolir, a les Espanyes, la llibertat i l’homologació amb les democràcies europees, les quals només poden ser fruit del diàleg («fes que siguin segurs els ponts del diàleg») i del respecte per la diversitat (en els versos de ressonàncies maragallianes: «mira de comprendre i estimar / les raons i les parles diverses dels teus fills»). El diàleg, no cal dir-ho, només es pot donar entre iguals (en cas contrari és imposició i jerarquia) i és l’única via per assolir consensos socials sòlids i acceptats per la majoria. El missatge espriuà, tot i que explicitat als anys seixanta del segle passat, és universal i plenament vigent avui dia. No hi ha llibertat sense igualtat i respecte per la diferència. Actualment, a Espanya, en molts àmbits, tot i que vull centrar-me només en el lingüístic, no es donen cap de les dues condicions fonamentals per assolir consensos, la qual cosa hi explica l’existència de ciutadans de primera i de segona categoria. Una petita passejada pel nord enllà de què parlava Espriu, tot veient com gestionen alguns estats europeus la diversitat lingüística i cultural present als seus territoris, encara fa més punyents les desigualtats nostrades.

Continua llegint

Share Button

Les salvatjades tenen una arrel molt profunda

DbyFzt2W0AIRyul
Escric aquestes paraules des de la indignació més absoluta. Som incapaç de poder entendre com uns fets que es descriuen ben clarament en el text de la sentència -amb detalls esfereïdors- equivalen, segons els jutges, no a una violació sinó a un cas d’abús sexual per part d’una colla d’energúmens, molt mascles ells, que es fan dir, d’acord amb el seu comportament bèstia i irracional, «La Manada». Hi deu tenir alguna cosa a veure que algun d’ells pertany a les forces i cossos de seguretat espanyols? Escric en calent, idò, empès per la ràbia i la impotència, des del desig que aquest text sigui, també, la meva manera d’afegir-me a les diferents i multitudinàries mostres de rebuig que s’han fet arreu de l’estat a partir del moment que s’ha fet pública la resolució judicial. Cal fer-ho, cal deixar-se endur per les emocions perquè aquesta barrabassada no pot quedar impune i, també, perquè, en fer-ho, m’agradaria que aquests mots esdevinguessin catàrtics. Treure la ràbia acumulada és higiènic: que tothom sàpiga que no aprovam aquesta salvatjada ni, tampoc, la sentència judicial que en deriva. Hem de manifestar-nos públicament, però no n’hi ha prou amb fer-ho. També, i des de la reflexió serena i profunda, cal veure quina és l’arrel del problema, perquè «La Manada» no és un fet aïllat. És una conseqüència més d’un fenomen global i, on cal actuar sobretot per aclarir-lo, és en les causes, per evitar que animalades com aquesta es segueixin repetint. M’explic: aquests malparits, que no tenen justificació possible, són la punta d’un iceberg en què, la part més important, no es veu, és enorme, i conforma una de les estructures bàsiques sobre la qual es fonamenta la nostra societat: el masclisme del patriarcat.

Continua llegint

Share Button

La realitat de les geografies imaginàries

diccionari.llocs.imaginaris

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà 1963) és un dels meus escriptors de capçalera. Els llibres d’aquest autor nord-català ocupen un lloc destacat entre les moltes i variades lectures que m’han acompanyat els darrers anys, en conjunt i, per tant, no circumscrites només a l’àmbit de la literatura catalana. No he llegit tot allò que ha escrit, malauradament. Per començar, encara no he encetat, tot i que estic a punt de fer-ho, la darrera novel·la que ha publicat, l’obra amb què va guanyar el darrer premi Sant Jordi, Jo soc aquell que va matar Franco (2018). Sí que he llegit, però, Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (2002), amb què el vaig descobrir, ja fa un temps, El dia de l’ós (2004), la magnífica Cròniques del déu coix (2013) i, sobretot, l’obra de què voldria parlar avui, l’atípic i deliciós Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans (2006). A més, tenc apuntat a la llista de llibres pendents, algun dels quals potser caurà aquest estiu, Aiguafang (2008), Xocolata desfeta (2010) i El navegant (2016).

Continua llegint

Share Button

Jo també dec ser un terrorista

yellow-913310_960_720

Els jutges, els fiscals i les diferents forces de seguretat espanyoles, sobretot la guàrdia civil i la policia nacional, darrerament van tapats de feina, des que es consideren com a activitats terroristes les actuacions dels Comitès de Defensa de la República (els coneguts com a CDR) i, en general, qualsevol tipus de manifestació tumultuosa (és a dir, multitudinària). Per açò, tot i que no en som part directament implicada, m’agradaria ajudar l’aparell de l’estat a alleugerir la càrrega de treball que pateix tot declarant-me, ara i aquí, públicament, terrorista, sediciós i, ja que hi som, tot allò que hi vulguin afegir (perquè no ve d’un pam). No cal que m’investiguin: ja els ho pens donar tot fet, perquè tal i estan les coses, segur que, cercant un poc, qui vulgui trobarà fàcilment suficients indicis per a imputar-me tota mena de delictes, sense ni tan sols haver de recórrer al passat, amb el qual ja he retut comptes (no com altres que, per exemple als anys setanta, justificaven la violència de la ultradreta franquista i ara són ministres d’un govern que, per cert, encara no ha condemnat la dictadura franquista). Em referesc, per exemple, a quan em vaig negar a fer el servei militar i la prestació social substitutòria, és a dir, em vaig declarar insubmís, cosa que va acabar davant d’un jutge (el qual, per cert, va decidir arxivar la causa). És la meva actuació del present allò que m’ha empès a fer aquesta declaració pública. La llista és llarga, tot i que em centraré només en els aspectes més greus del delinqüent que, segons sembla, duc a dins.

Continua llegint

Share Button

Tres anys i mig de presó

creativity-153667_960_720

No voldria, de cap de les maneres, que aquest text semblàs el típic discurs, ideològicament conservador, basat en l’elogi d’un passat meravellós en contraposició a un present catastròfic, però no hi ha més remei que fer una visita als anys vuitanta i noranta del segle vint per parlar d’uns determinats tipus d’expressions culturals (música, literatura, còmic i, fins i tot, televisió) que, més d’una persona, servidor inclòs, va anar incorporant als seus bagatges vivencials i que, per tant, ajudaren a conformar-les tal com són. Potser hi van arribar perquè es van sentir atrets per allò que era, com a mínim, perillós o, potser, feia la sensació de ser una cosa prohibida. Alguns, n’han fet apostasia, d’aquesta herència, que han titllat frívolament de «pecats de joventut»; d’altres, ens sorprenem quan l’acaram amb el present i comprovam que la llibertat d’expressió, quan es dedica a posar damunt la taula les vergonyes del poder, està més que perseguida. I, com succeeix moltes vegades, en tost de solucionar el problema, que és de manca de base democràtica, alguns es dediquen a l’actuació inútil de matar els missatgers.

Continua llegint

Share Button