Els mecanismes que regulen el funcionament del cervell —en concret, els que s’encarreguen de la memòria— semblen moguts per una mena d’atzar que defuig l’abast de qualsevol lògica. Almenys, aparentment. Per molt esforç que hi esmercem, no sempre recordam allò que hauríem volgut retenir i, a l’inrevés, més d’una vegada el pensament ens sorprèn recuperant foteses que, ves a saber per quins set sous, va decidir retenir. Diria que als relats mitològics no hi apareix així, però es veu que la titànida Mnèmosine, la personificació de la memòria, devia tenir un caràcter força enjogassat, tal i com demostren els resultats de les seves pràctiques.

Continua llegint

Els humans som uns animals de natura sorprenent (en tots els sentits). L’etologia —la «branca de la biologia que estudia el comportament dels animals, sota les condicions de l’hàbitat natural, i els mecanismes que en determinen el comportament», tal i com podem llegir al diccionari— dels primers dies de confinament així ho demostra. Vam començar-lo amb la incògnita de com el podríem fer més passador. Llavors, van sorgir un munt d’iniciatives encaminades a omplir el temps, una part molt significativa de les quals des de les xarxes socials: mai les càmeres dels nostres dispositius no havien tret tant de fum. El número activitats proposades va ser tan elevat que, fins i tot, esdevingueren inassumibles, per estressants: concerts, recitals, conferències, classes de gimnàstica… Com ens recorda la saviesa popular, els primers dies d’estar tancats van ser una autèntica sortida de cavall. Semblava que no hi hauria ni un segon per a avorrir-se a casa. Tothom sap, però com acaba el refrany i, per tant, de quina mena són les arribades.

Continua llegint

És un costum de la casa aprofitar qualsevol mena de reflexió per acabar fent recomanacions literàries. Avui, hem considerat adient parlar d’un clàssic de la narrativa catalana del segle XX, Pere Calders. Concretament, de la narrativa breu, el gènere que conreà majoritàriament. Qui s’hi vulgui endinsar, la trobarà aplegada en un únic volum, Tots els contes (Labutxaca, 2018). Així i tot, potser el més adient seria començar per algunes obres concretes, com les Cròniques de la veritat oculta (1955) o Invasió subtil i altres contes (1978). En aquesta ocasió, per tant, deixaríem de banda, tot i ser molt interessants, les novel·les o els relats de temàtica mexicana, com l’insòlit Aquí descansa Nevares. Després d’haver donat compte de les primeres pàgines caldersianes, el lector constatarà fàcilment un dels elements més característics, potser el més cridaner, de l’obra d’aquest autor: la presència constant d’un humor subtil, fi, que ens pot acabar menant del somriure a la riallada. I açò, ara, ens interessa.

Continua llegint

Tot just manquen deu minuts perquè siguin les dues, migdia solar del vint-i-tres de juny, quan un sol abrusador cau a plom sobre Ciutadella. La calor fa grinyolar els cans. El sempitern flabioler, impecablement vestit, des de l’habitació de matrimoni de ca seva, perneja amb el mòbil per assegurar-se que la connexió al Facebook Live funciona. Ja ha seleccionat el millor angle per a l’emissió, el que permetrà que tothom vegi tot allò que cal en un moment així. A la pantalla, en un requadre de la dreta, contempla el rostre seriós del caixer senyor, que segueix el cerimonial des del seu confinament mexicà. Encara no és l’hora, però gairebé.

Amb el coronavirus acaparant —com no podia ésser d’una altra manera— l’atenció de tots els informatius i les xarxes socials, veurem fins a quin punt passarà desapercebut o no el nou escàndol, l’enèsim, de la casa reial espanyola. Com a novetat, cal dir que en aquesta ocasió no només el protagonitza l’emèrit caçador d’elefants sinó que la cosa també n’esquitxa —més ben dit, n’empastifa— l’hereu i actual monarca, Felip VI. Recordem que, tal i com ha explicat la premsa, sobretot l’estrangera, el quid de la qüestió té a veure amb els titulars i els beneficiaris d’un compte bancari suís amb una quantitat indecent de doblers, l’origen dels quals sembla, a més d’aràbic i saudita, poc net.

Continua llegint

Hi ha paraules que romanen estotjades en el calaix de la memòria. Arriba un moment, però, en què les circumstàncies fan que tornin a estar en boca de tothom. És el cas del mot confinament. Escau, aquests dies, tornar-lo a emprar: ho sap tothom i és profecia. Aquest substantiu es forma a partir del ver confinar, que el diccionari defineix, en la segona accepció com «tancar (algú) dins un espai limitat» i, en la tercera, de la següent forma: «aïllar-se, retreure’s». La diferència és mínima: en un cas està pronominalitzada; en l’altra, no. A la pràctica, queda clar que ens estem referint al fet de tancar-se per a romandre aïllat. D’un virus, per exemple, tot i que no necessàriament. Aquesta situació, el confinament, entre d’altres aspectes, té un vessant literari. No debades, ha esdevingut tema o motiu d’algunes obres força conegudes: sense pensar-hi gaire, ens poden venir al cap autors com Pla o Boccaccio. I n’hi ha més.

Continua llegint

Les arrels del problema són profundes. No només açò, sinó que constitueixen una de les bases sobre les quals hem edificat la nostra societat. Només cal anar als relats mítics, als textos fundacionals de la nostra civilització —amb tots els peròs que aquest mot pugui suggerir—, per a comprovar-ho. En fer-ho, constatarem la vigència d’aquest substrat. Per exemple, no fa tants anys que, en els casaments catòlics, tal i com recorda la conegudíssima escriptora figuerenca Vicenta Pagès al seu irregular —tot s’ha de dir— Memòria vintage, «era habitual que la sacerdotessa llegís un fragment maliciosament escollit de l’epístola de Santa Paula a les efèsies: “Homes, sotmeteu-vos a les vostres esposes, tal com totes ens sotmetem a la Senyora, perquè l’esposa és cap del seu marit, igual que Crista és cap i salvadora de l’Església, que és el seu cos”».

Continua llegint

Escoltar vinils, en ple segle XXI, amb tot el cerimonial que suposa reproduir-los, no deixa de ser una experiència interessant des de diferents punts de vista, ni que sigui per, a nivell lingüístic, aprofitar i reflexionar al voltant de com ha anat variant la terminologia amb què s’ha designat aquests objectes rodons i plans, lleugers, de color negre (malgrat algunes excepcions puntuals), amb un petit forat enmig, on hi ha enregistrades —en dues cares— les cançons. Vicenç Pagès Jordà, al tot just acabat de publicar Memòria Vintage (Empúries, 2020), fa una més que recomanable —i massa breu alhora— reflexió al voltant del mot disc, un terme «inquiet, dels que han sofert desplaçaments semàntics» a mesura que han anat canviant els formats en què s’accedia als son enllaunats i, conseqüentment, les paraules amb què els definíem.

Continua llegint