No em deixa de sorprendre que a una comunitat de pensament crític, com sempre ha estat Xalandria, no hi hagi cap altra veu discrepant amb la realitat que estem vivint. Potser és que en tost de tenir 44 anys fa 24 anys que tenc 20 anys, o potser m’he tornat boig realment i veig fantasmes on els altres veuen prudència, però per jo hi ha moltes evidències de què no estem davant d’un problema de salut pública, sinó davant d’un enorme canvi social global, induit i provocat, que encara no sabem entreveure on ens portarà.
De les conseqüències econòmiques i possibles causes polítiques de la famosa pandèmia ja en vaig parlar durant el primer confinament, aquí a Xalandria http://www.xalandria.cat/?p=4348 Em sap greu dir que tot el que vaig anticipar en aquell primer article no ha fet més que confirmar-se. Pero anem per parts.
Les taxes de mortalitat del 3%, que recordem era la base que justificava totes aquestes mesures extraordinàries i estats d’alarma, s’han demostrat totalment falses, i la mentira ha arribat a ser tant evident que han hagut de suprimir aquesta informació de tots els mitjans de comunicació. Fixeu-vos que ara ja ningú xerra de morts, només d’infectats, com si infectar-se del COVID-19 fos preludi d’una mort assegurada, com si açò fos un VIH o un Ëbola, quan la realitat és que la gran majoria de positius estan essent assimptomàtics, i dels qui no ho són quasi tothom es recupera sol a casa amb l’ajuda d’aigua i medicaments bàsics. Així idò, ja està molt clar que la pandèmia no justifica les mesures, però ara ja no sabem sortir al carrer sense mascareta i de tant en tant encara ens recorden que, si no ho volem fer per nosaltres, ho fem pels nostres pares, que ens van cuidar de petits (s’ha de tenir molta barra per recorrer a aquest sentimentalisme barat quan les xifres no quadren).
Les conseqüències econòmiques estan sent terribles. Les socials encara no, perquè l’Estat del Benestar ha pogut parar el primer cop, però sens dubte no podrà parar el segon. Als propers mesos i anys veurem perdre la feina a molts amics i coneguts, veurem com alguns bancs (que no podran aguantar més increments de morositat) tanquen volatilitzant estalvis de molta gent, veurem com aerolínies, touroperadors i cadenes hoteleres desapareixen (incrementant els preus dels desplaçaments), restaurants i empreses d’oci seran un bonic record de quan erem joves i, si molt no m’equivoc, també veurem quebrar més d’un estat occidental. Potser quan els funcionaris, sempre a redossa del que passi al món real, comencin a no cobrar algunes nòmines, se’ns caigui la venda i veiem a quin açoll ens han fotut.
Pel que fa a les causes, segueixo pensant que la més probable és la necessitat d’occident de reduïr la dependència econòmica amb Xina, i que veurem com es repatrien fàbriques de producció industrial, com explicava al article anterior, però ara també intueixo que, a més, o aprofitant la benentesa, s’està escampant una onada de puritanisme que té per objectiu acabar amb l’oci pecaminós, és a dir, tota la vida nocturna i les activitats festives multudinàries, que són llocs idonis saltar-se els mandats divins. Les justificacions fan ganes de riure, he arribat a sentit en primera persona a les autoritats dir que el virus s’escampa més ràpid a partir de les 2 de la matinada. I just avui el Consell de Ministres ha aprovat un estat d’alarma permanent que implica un tot de queda entre les 23:00h i les 06:00h del matí. Açò s’assembla cada vegada més a Corea del Sud.
El fet és que aquesta mutació de la grip (en aquest punt cal recordar que un coronavirus no és res més que una familia de virus, i que totes les grips són coronavirus), convenientment amplificada pels mitjans de comunicació (i aquí recordem que hi ha 4 agències, només 4, que generen la pràctica totalitat de noticies del món occidental), ha esdevingut un instrument de por perfecte pel control i canvi social, un enemic invisible que justifica qualsevol mesura que es vulgui prendre, per imbècil que pugui semblar. I recordem que, com ja hem vist repetidament, les mesures extraordinàries que es prolonguen en el temps s’acaben convertint en normalitat, serveixi d’exemple la seguretat dels aeroports després del 11S.
La veritat és que, arribats a aquest punt, em sento una mica com el fillet de la fàbula del rei despullat, on al rei el vesteixen amb un teles precioses que només podia veure la gent llesta, i on ningú volia admetre que veia al rei despullat, fins que un fillet crida: “Però que no ho veis, que va en pilotes !!”. Idò.
