Llegendes urbanes

2-Cocodrilos-bajo-las-calles-de-New-York

En una conversa entre adolescents va sortir el tema. Jo hi era per casualitat. No sé per quin motiu, els vaig saludar amb un estúpid «hola Lola» que ho va desencadenar tot. Va ser com dir una mena de contrasenya que em fa permetre de guanyar-me la seva complicitat respecte d’un tema que els preocupava. Per molt que m’agradi de dir, mig en broma, que em trob tot just acabant la postadolescència, hi ha una distància generacional prou important amb els joves que m’impedeix, moltes vegades, de compartir o fer part de les seves converses. I açò que tenc molt d’interès a saber què en pensen, de les coses. Per curiositat. En cap cas hi ha un interès fiscalitzador al darrere de la meva actitud, per molt que, lògicament, ells la suposin. Per açò, em vaig sentir molt content per la confiança que em van mostrar tot fent-me partícip d’un dels seus temes d’interès, en aquest cas d’una història relacionada amb la internet profunda, la deep web. Un relat tan truculent com esfereïdor.

Continua llegint

Share Button

14 = 1+15

L’1 d’octubre, deia en un article anterior, és el nostre maig del 68 – el nostre  25 d’Abril si ho preferiu – un dia que quedarà marcat en lletres grosses a l’imaginari col·lectiu. La mobilització popular va superar totes les expectatives i va estar a punt de fer el cop, tanmateix, igual que al 1968, l’objectiu no es va aconseguir. L’operació va anar molt bé, però Madona és morta. I açò és així perquè la repressió policial va tallar d’arrel un procés que només podia ser pacífic. No hi havia estratègia contra la violència i l’estat espanyol ho sabia. I per açò la va emprar. El sobiranisme es podia haver llançat al carrer amb molta més determinació, però sense el número de vots suficients per a proclamar la independència amb totes les garanties va optar, crec que molt encertadament, per minimitzar els danys. La decisió té lògica. Amb l’llibertat-presos-polticisaplicació 155 l’estat espanyol buscava una versió postmoderna del cop del 36 que tallés d’arrel un procés democràtic. Cremar-ho tot, com sempre han fet. Tanmateix, van acabar fent un Primo de Rivera, una dictablanda, una pífia que ha generat molta tensió al carrer però ha deixat intacte la base social i política del sobiranisme. És precisament perquè és una pífia que Puigdemont no fa més que guanyar victòries judicials. Casado i Rivera no estan contents amb el resultat del 155 i s’han conjurat a acabar la feina. Ja veurem si ho aconsegueixen. Europa frena.

 

Continua llegint

Share Button

Una problemàtica central

20180719_192912

Informativament parlant, l’estiu és una època curiosa. Els mitjans de comunicació cerquen arrodonir el relat de la realitat amb notícies banals, tot i que de vegades hi ha temes indefugibles que s’acaben imposant. A Menorca, sembla que el debat que ho tapa tot és si hi ha o no crisi del turisme. La polèmica no deixa de ser estèril, en certa manera perquè no s’empren dades objectives i, per tant, rigoroses, a l’hora, per part del bàndol catastrofista. Per a fer-ho, cal una informació que no estarà disponible, per cert, fins que la temporada no estigui acabada. Per tant, tot el que es fa fins ara és, com diuen per aquestes contrades, xerrar boig, una més de les armes amb què s’afronta el combat polític: ningú no ha d’oblidar que prest hi haurà eleccions i que, tot allò que serveixi per desgastar els contrincants és molt benvingut. Però hi ha temes, molt més importants i transcendents, que estan per damunt de les batalletes partidistes i que, potser per aquest motiu, no reben per part dels mitjans de comunicació l’atenció que requereixen. Que sigui estiu no hi ajuda. Potser el més important de tots aquests cavalls de batalla soterrats pel relat de la realitat immediata és tota la problemàtica que deriva de l’activitat de la central elèctrica de Maó, una infraestructura que posa al descobert algunes de les vergonyes d’una illa que es vanagloria de ser Reserva de Biosfera.

Continua llegint

Share Button

Textos que dialoguen

CIERVO-FUENTE

M’agrada d’entendre l’art, entre d’altres aspectes, com a diàleg. No només entre l’objecte i la persona que hi interactua, que també, sinó entre les obres mateixes. Parlant de literatura, aquesta manera de fer té un nom: intertextualitat. Personalment, és un dels elements que ajuden a arrodonir el valor d’una obra literària, el «conjunt de relacions més o menys manifestes entre un text i altres textos», tal i com el diccionari la defineix. No sempre n’hi ha, d’intertextualitat. I no necessàriament ha de ser l’únic aspecte que doni valor a l’obra, però quan hi és, per a mi, es nota la diferència. Cal fer constar que, aquestes relacions, les entenc en un sentit totalment interdisciplinari. O, dit d’una altra manera, que un text no té per què ser només una pàgina escrita, sinó que també ho és una pel·lícula, un quadre, una escultura o una cançó. Independentment de quina en sigui la forma, des del moment en què dialoga amb altres textos, l’art acaba essent, per dir-ho d’alguna manera, una mena de contínuum que es va interrogant i reelaborant constantment de manera intrínseca, des dels inicis de la humanitat i fins al present continu.

Continua llegint

Share Button

La llista amb els meus deu discos preferits

36113754_2140484132902947_346353575862992896_n
Ja fa uns mesos que roda, pel Facebook, una cadena de missatges en què es convida la gent a fer una llista dels seus deu discos preferits i a compartir-la. Bàsicament, per a fer-ho bé, diàriament cal publicar-ne la portada i, com a mínim, en cada entrada, convidar qualcú a participar-hi. La cosa no deixa d’ésser l’enèsima manera que el Gran Germà empra per a obtenir informació dels usuaris, que la hi cedim alegrement i sense pagar (perquè, com sap tothom, a internet, tot allò que en aparença és gratuït és perquè té com a producte l’usuari). Però s’ha de reconèixer que aquesta vegada el format té gràcia. Alguns participants, la juguesca dels quals he pogut seguir, no s’han limitat només a complir amb les instruccions bàsiques del joc sinó que, en alguns casos, han publicat miniassajos molt ben fets en què la tria de cada disc quedava completament justificada.

Continua llegint

Share Button

A les portes de l’apocalipsi

the_suitcase_luggage_travel_packed-1325629

He de confessar-vos que hi va haver un moment en què ja havia fet les maletes. Fa unes setmanes. Ho tenia tot preparat per abandonar l’illa i anar-me’n a viure a un altre lloc. On fos. Sempre i quan hi pogués trobar un futur més amable que el que m’oferia el lloc on havia nascut. Sense ésser xovinista, fins no fa gaire estava convençut que vivia en un indret privilegiat. Però aquesta visió es va anar esqueixant arran de la lectura de la premsa diària illenca, que em va fer canviar radicalment la percepció fins arribar al convenciment que Menorca s’enfonsava. No en sentit literal: cap de les tres columnes sobre les quals es sustenta l’illa, segons conta la llegenda, s’ha esberlat encara i no hi ha perill que la petita de les balears acabi emulant el destí de l’Atlàntida. Però, llegint les notícies, sembla que l’illa es troba en un moment crític, sobretot pel que fa a l’economia. Per açò, havia arribat a creure que anàvem directes cap a un nou any de sa Desgràcia i que, tal com va passar fa uns segles, amb les migracions cap a la Florida americana o al Fort de l’Eau algerià, el camí a prendre per trobar un millor futur era el de marxar fora de Menorca. On fos.

Continua llegint

Share Button

A la corda fluixa

Com cada estiu, l’onada d’immigrants africans que decideixen jugar-se la vida tirant-se a la mar en condicions infrahumanes està sent motiu de debat.  Darrera tot açò hi ha un doble motiu, per un cantó pèssimes condicions de vida als seus llocs d’origen, i per altra cantó, una idealització de la vida europea, que vista d’enfora sembla massa fàcil. Tots sabem que no ho és tant, de fàcil, però encara menys per a un immigrant. A aquells que aconsegueixin arribar i quedar-se a Europa, els espera un infern de papers, explotació, traves burocràtiques i persecució policial. Molts seran deportats, altres explotats laboralment o sexualment, i sempre mantindran l’estigma d’haver vingut de fora. El sistema judicial s’encarregarà que mai puguin viure tranquils a ca nostra, i d’açò precisament és del que volia parlar-vos.

 

Recentment he conegut bastant a fons el cas d’una família d’immigrants, i la seva realitat m’ha semblat, a part de molt injusta, esfereïdora. Són gent que fa prop de quinze anys que viuen a l’illa, plenament integrants a la vida menorquina, a part de castellà entenen i xerren el menorquí molt millor que la majoria d’espanyols residents. Són gent fan d’en Rosendo, en Loquillo i Ja t’ho diré, gent se sap la lletra d’un Senyor Damunt un Ruc i de La Balada d’en Lucas. Gent més menorquina que gran part de la població resident. Gent que es podria considerar tot un cas d’èxit d’immigració, el màxim al que podrien aspirar aquests africans que es llencen a la mar aquests dies.

 

Idò be, la vida d’aquests “immigrants ideals” no ho és gens, de fàcil. Tot el sistema està muntat per fer-lis sentir sempre que estan a la corda fluixa. I ho estan, i tant que ho estan. Us posaré alguns exemples.

 

He conegut el cas d’una jove que va treballar un any en dues feines, no arribava al mínim d’ingressos i a Hisenda li van dir que no calia presentar declaració de la renda. Pocs mesos després estrangeria li comunica que ha perdut el seu dret a treballar a Europa per la falta administrativa de no presentar la declaració de la renda. Sumeu-li dos fills i una parella massa espavilada que es nega a casar-se amb ella (cosa que li tornaria a atorgar el dret de feina), i ja teniu una jove guapa, culta i feinera convertida en poc més que una esclava sexual d’un europeu amb pocs escrúpols.

 

No tant greu és la situació d’una altra jove que, després de separar-se de la seva parella, no pot desfer el vincle administratiu amb aquesta. Ella pot romandre aquí si i només si la seva ex-parella ho permet, qualsevol cosa que faci o li passi, ja sigui un accident de cotxo o un ingrés a l’hospital, és comunicada a la seva ex-parella perquè, legalment, és qui respon per ella. Podreu intuir que el sentiment és el de ser una vaca marcada, i en una situació molt vulnerable per a què qualsevol cabronàs se n’aprofiti.

 

No xerrem ja del sistema sanitari. Si algun membre de la família te la desgràcia de patir una malaltia greu, com un càncer o similar, l’estat els tornarà a recordar que no són d’aquí reclamant-lis els costos sanitaris, que solen ascendir a desenes de milers d’euros, a pesar de dur anys treballant legalment, cotitzant a la seguretat social, i formar part indiscutible de la nostra comunitat.

 

Sense entrar en el debat de com gestionar el fet migratori, crec que una primera passa a reclamar és l’equiparació de drets dels que ja estan plenament integrats socialment, moltes vegades més que els immigrants intra-nacionals.

 

Share Button

Donau vós permís?

175192

Tot just manquen deu minuts perquè siguin les dues, migdia solar del vint-i-tres de juny, quan un sol abrusador cau a plom sobre Ciutadella. La calor fa grinyolar els cans. Sebastià Salort, el sempitern fabioler, colcant damunt la bístia somera, deixa que passi el temps mentre espera darrere del cap de cantó que dona accés al carrer estret on s’ubica el palau del caixer senyor. Encara no és l’hora, però gairebé. Després de mirar-se el rellotge un parell de vegades, fa un senyal als menadors de l’animal i comencen a obrir-se pas entre la gentada, que ocupa gairebé tot l’espai de via pública disponible. Són rebuts amb una sonora ovació. Quan arriba davant de l’enfront del vell casalot, la comitiva s’atura. El fabioler davalla de l’animal i, a través d’un passadís estret obert a força de braços, camina fins a entrar al palau. Sense aturar-se, emprèn el camí que l’ha de menar, pujant els esglaons, fins al primer replà de l’escala, on en Fel d’Acústic li col·loca un petit micròfon sense fils.

Com que va bé de temps, s’atura a mig camí i espera, amb el tambor penjant del colze, la guindola en una mà i el fabiol i la maceta en l’altra, que arribi l’hora exacta de començar els actes de la jornada, tal i com marquen els protocols. Es mira el rellotge, de coa d’ull, un parell de vegades més. Hi queda un no-res. IB3 ja hi ha connectat i emet l’acte en directe. Un poc més amunt, l’espera el representant de la noblesa, l’encarregat de presidir la colcada, acompanyat de la família (tothom ben mudat, de vint-i-un botons) i una colla de fotògrafs. Quan les busques del rellotge de Sebastià Salort marquen l’hora assenyalada, el fabioler puja uns quants esglaons més de l’escala i es situa davant del caixer senyor. Es fa un silenci absolut. També al carrer, on la gent està pitjada de mala manera i sua copiosament, i a les llars illenques, on els dinars es refreden. Tothom espera els mots cerimonials amb què s’iniciarà la festa:

— Senyor caixer, em donau vós permís per començar es replec?

Tot seguit es fa una petita pausa dramàtica, que no serveix per a res més que augmentar l’expectació de tothom, la gernació que s’acumula al voltant del palau, on el silenci es fa colpidor i, també, la gent que segueix el cerimonial per la radiotelevisió pública de les Illes, que un any més s’ha bolcat en la festa. A la fi, després d’uns segons que s’han fet interminables, l’aristòcrata, amb tota la seriositat del món, contesta:

— Me sap greu, Sebastià, però no te’l puc donar.

Continua llegint

Share Button

No hi ha temps de llegir-ho tot

6931051597_22240f7548_z

No sé si us ha passat alguna vegada, però m’he trobat algun cop formant part de converses entre lletraferits en què algun dels participants ha fet referència a qualque obra que dona per descomptat que tothom ha llegit. Perquè tothom l’ha d’haver llegit. Parlar de poesia sense conèixer de primera mà els Poèmes saturniens de Verlaine? Puc dir sense cap mena de vergonya que no he abordat La muntanya màgica, de Thomas Mann, ni tampoc l’Ulisses, de Joyce. Desconec l’obra de Curson McCullers i la poesia d’Anne Sexton. Tampoc no he vist els films Casablanca, ni Au revoir les enfants, ni cap capítol de Game of Thrones o The Sopranos. Ni he escoltat com toca les Variacions Goldberg, de Bach, ni cap disc de Frank Zappa o de Sílvia Pérez Cruz. Encara no. Potser, però, no arribaré a fer-ho mai, i no serà per manca d’interès sinó per mor del temps. Allò que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible.

Continua llegint

Share Button

Se n’aniran a estudiar a fora…

1615-1-10_37_04

Com aquell qui diu, som a les acaballes d’un altre curs escolar. Hi ha alumnes, però, que ja l’han enllestit. La gran majoria dels de segon de batxillerat han fet, aquesta setmana passada, la Selectivitat o, tal i com en diuen ara tècnicament, la prova de batxillerat per a l’accés a la universitat (amb rodolí inclòs). La PBAU és un tràmit que havia de canviar radicalment amb la darrera llei d’educació, la LOMQE, però que, un any més, es fa com s’ha fet sempre. Només li han canviat el nom. Així, per acabar la marató de final de curs, els estudiants abnegats s’han hagut d’enfrontar a l’examen d’exàmens, d’on sortirà la nota que, juntament amb la qualificació de l’expedient acadèmic, els permetrà (o no) d’accedir als estudis de grau universitaris que desitgin. Aquest esprint final d’un parell de mesos intensos els haurà deixat exhausts. No n’hi ha per manco: entre tots, els hem sotmès a una pressió que poca gent aguantaria. Ells ho han fet i, ara, es mereixen un bon descans. Se l’han guanyat a pols.

Continua llegint

Share Button