La banda sonora de la nostra vida

portada.musica.nosaltresVicenç Pagès Jordà és un dels escriptors més interessants de la literatura catalana actual. No només som jo qui ho diu: crec que és Jordi Marrugat qui el defineix com un dels representats més clars de la narrativa postmoderna catalana. Potser perquè a les novel·les Els jugadors de Whist (2011) i Dies de frontera (2014), a més de fer un retrat incisiu de la societat postindustrial i dels seus no-llocs, especialment a la segona, empra una barreja de tècniques narratives que sorprenen per la seva heterogeneïtat (per exemple, hi podem trobar la presentació a Facebook d’un personatge, missatges de Whatsapp o llistes de gustos dels personatges, al costat de formats narratius més tradicionals). El resultat d’aquesta mescla ens ofereix però una potent visió unitària de conjunt. D’altra banda, no hi ha prou mots a la nostra llengua per agrair a Pagès el seu proselitisme envers David Foster Wallace. Si podem llegir-lo (parcialment) en català és, en part, mèrit seu. Però més que parlar-vos de les novel·les excel·lents que he citat abans, vull centrar-me en la darrera de les publicacions que ens ofereix el figuerenc, La música i nosaltres, amb fotografies de Francesc Fàbregas, coeditada aquest 2017 per Cossetània Edicions i els Quaderns de la font del Cargol.

Continua llegint

Share Button

No sé si hi cabrem tots

Crowd7Menorca és una illa petita. Record haver sentit fins a l’avorriment, un estiu de fa molts anys, un vídeo promocional en què es remarcava una xifra: set-cents quilòmetres quadrats. Res. Una minúcia. No tant, però, com es pensaven alguns, poquíssims, companys catalunyesos que vaig tenir a la universitat (l’excepció: en general hi vaig conèixer molt bona gent). Acostumats a mirar-se el llombrígol, es pensaven que els menorquins havíem d’anar a Mallorca per poder comprar a un supermercat o per emprar una cabina telefònica. Els més exagerats, fins i tot, parlaven de camps de futbol en què, si el xut era massa fort, la pilota queia a la mar.  Açò darrer sembla fantasia, però ho vaig sentir a dir. Menorca és petita: la gent de fora no entén que se’ns faci molt costa amunt haver d’agafar el cotxe des de Ciutadella per anar a Maó, acostumats com estan a perdre hores infinites en embussos, al tren, al metro, cada dia, per anar a treballar a les grans ciutats. Solen ésser els mateixos que, en fer un temps que viuen a l’illa, pensen que travessar-la és, més o menys, com haver de viatjar fins a la fi del món i els fa una vessa enorme posar-s’hi.

Continua llegint

Share Button

Existeix la idea d’Europa?

europe-1155038Si recorrem a les evidències, Europa és un dels cinc continents, d’acord amb les convencions, del nostre planeta. Sembla que ningú no es qüestiona aquesta unitat geogràfica (tot i que, per exemple, a la viquipèdia podem llegir que «segons l’historiador anglès Eric Hobsbawm, l’extrem occidental del gran continent eurasiàtic s’ha classificat com a continent, en part, per mitigar l’estereotip que Rússia era Àsia i, per tant, endarrerida, calia remarcar la pertinença de Rússia a Europa»). També sembla evident que el nostre continent forma una unitat econòmica i, fins i a un cert punt, política, organitzada al voltant de l’anomenada Unió Europea, per molt que el Regne Unit hagi iniciat el brèxit, que Suïssa vagi a la seva o que Turquia i Rússia no hi acabin de quallar. Finalment, existeix la idea d’una unitat històrica i cultural d’Europa, creada al Renaixement, a partir d’una visió idealitzada de l’antic Imperi Romà, que seria la base del que hom podria anomenar civilització europea. Però quan la unitat, fonamentada en interessos comercials, s’ha volgut revestir de la suposada empremta cultural i històrica, ha fracassat. Recordem que aquell llunyà referèndum sobre la constitució europea, en què es parlava d’uns orígens culturals compartits, va acabar en fum de formatjades.

Continua llegint

Share Button

Sobre la qualitat humana de la política

Article publicat a Es Diari Menorca dia 20 Abril de 2017

L’afer dels contractes menors ha caigut com un gerro d’aigua freda entre els votants de Més. Hi ha estupefacció i desànim. La gent esperava més, molt més d’una formació diferent que ha fet bandera de la transparència. Tot s’ha ajuntant en una turmenta perfecte: ànim de revenja, mala maror entre Mallorca i Menorca, sensacionalisme periodístic i una gestió pèssima i precipitada. No havien passat ni dos minuts que ja sentíem, sovint dels mateixos que enterraven diners dins pots de cola-cao, la cantarella del “tots són iguals” i “jo ja t’ho deia”. Hi ha hagut un especial interès per identificar els culpables tot desviant les culpes cap a la conselleria menorquina tan incòmode. No hi ha hagut, tanmateix, el mateix interès per entendre el que realment ha passat.

 

L’afer dels contractes menors posa de manifest la tèrbola relació entre l’àmbit personal, professional i polític. Perquè no esteim davant un problema d’enriquiment personal, ni encara manco de finançament il·legal. Ja voldrien els altres partits tenir els comptes nets de Més per Menorca. El treball encomanat s’ha fet hi ha donat molt bon resultats, com demostra els recursos europeus que s’han captat. No esteim davant un problema de corrupció sinó de confusió entre l’àmbit personal i l’àmbit polític. Perquè no hauria estat cap escàndol que aquest informes els hagués fet una consultaria qualsevol amb seu a Londres. La notícia és els que els ha fet en Jaume, el gran estratega del Més per Mallorca.

borgen
Si volen entendre el que ha passat potser que ens tornem a mirar la sèrie danesa “Borgen”

Abans de continuar una advertència. Sóc amic d’en Jaume, encara que fa molts anys que no coincidim. El vaig conèixer fa més de 20 anys a Barcelona. És una de les persones més intel·ligents i feineres que he conegut mai. Doctor en economia, antic representant de la Unió Europea a Malta, en Jaume treballa de consultor sobretot en temes de fons europeus, turisme i medi ambient. La seva feina és fer informes i els fa bé. No em sap greu dir que m’hauria agradat veure en Jaume de candidat. Perquè molt poca gent a les Illes Balears té la capacitat i el carisma que té ell. En Jaume és bo però, no ni de bon tros, és perfecte. Té febleses que en Pere Sampol va descriure molt bé en un article recent.

Continua llegint

Share Button

Literatura per pensar

Si ara féssim una enquesta informal, a mà alçada, entre la gent que es considera lectora, la gran majoria l’aixecaria en demanar qui té la narrativa com a gènere habitual. Més poques mans comptabilitzaríem en el moment en què abordéssim la poesia o el teatre. Però no s’acaba aquí la tipologia. Potser, en aquesta enquesta, hauríem de recordar als informants que n’hi ha un altre, de gènere, l’assaig. Així, en algun racó, inadvertides, veuríem, solitàries, unes poques mans alçades. Una d’elles seria la meva.

books-1204273_1280

Continua llegint

Share Button

Incompatibilitats laborals

Un filòleg té, des d’un punt de vista professional, una gamma prou variada de sortides. Vaig especialitzar-me, a la carrera, en la branca de literatura, perquè allò que m’agrada és la historiografia literària. He acabat fent de professor en un institut, la qual cosa és una sort, perquè puc, en gran part, desenvolupar-hi la meva especialitat. A més, en tant que lector de pedra picada, tenc necessitat de recórrer a la crítica literària per tal de posar seny i mesura dins del caos que significa tot el potencial de lectures que tenc a l’abast. Fins i tot, qualque vegada, he fet de crític literari, amb major o menor fortuna. Finalment, de manera molt discreta, també he dedicat una petita part dels meus esforços a la creació literària, especialment a la narrativa, la poesia i l’assaig (si els xalandrums poden ésser qualificats d’aquesta manera). El problema és que aquests tres vessants (historiador, crític i autor) generen algunes incompatibilitats pràctiques amb què ja m’he trobat més d’una vegada i davant de les quals no sé quina decisió prendre.

books-2158773_1280

Continua llegint

Share Button

Gitar mots com raors

Radio stations I question their blackness
    They call themselves black,
    but we’ll see if they’ll play this.
(Public Enemy)

El lector habitual d’aquests xalandrums, si és que n’hi ha algun, sap que tenc uns gustos musicals prou eclèctics. Tot i que hi ocupi un lloc discret, dins del meu equipatge sonor hi ha lloc per al rap. Hi vaig arribar indirectament, fa molts anys, arran del tema «Bring the noise», que Public Enemy havia enregistrat, en començar la dècada dels noranta del segle passat, amb els thrashers Anthrax. No eren els primers que mesclaven ous amb caragols: Aerosmith i Run DMC havien facturat uns anys abans una bomba de rellotgeria titulada «Rock this way». Un servidor, que escoltava sobretot música metàl·lica però que era d’esperit curiós, va obrir la porta als versos esmolats com a raors dels MC, i la discoteca particular va començar a acollir algunes obres del gènere, sense un criteri gaire lògic: NWA, Tone Loc i Fat Boys, entre molts d’altres, encara hi conviuen amb harmonia.

Valtonyc - Mallorca es ca nostra (Delantera) - www.hhgroups.com

Continua llegint

Share Button

El galop poderós del Cavall Verd

Arriba la primavera i, amb ella, una nova edició dels premis Cavall Verd de poesia. Organitzats per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, s’hi entreguen, des de 1984, dos guardons: el Rafel Jaume de Traducció Poètica i el Josep M. Llompart de Poesia. Els premis són per a obres publicades durant l’any anterior al de la cerimònia. A més, cada any els Cavall Verd es dediquen a la memòria d’un poeta illenc, al voltant del qual s’organitzen un seguit d’activitats d’homenatge. En ocasions anteriors han estat triats Llorenç Moyà, Marià Villangómez, Gumersind Gomila (l’any en què els premis s’entregaren a Maó), Maria Antònia Salvà o Blai Bonet. Enguany, per cert, estan dedicats a homenatjar el poeta manacorí Guillem d’Efak.

Premis Cavall Verd

Continua llegint

Share Button

Aleksiévitx

A la vetllada literària en què una sèrie d’homes vam llegir textos escrits per dones, el passat 8 de març a l’Ateneu de Maó, vaig triar, a més de Laia Martínez, fragments escrits per la bielorussa Svetlana Aleksiévitx. No m’entretindré a explicar-vos el desenvolupament de l’acte, tot i que ja us podeu imaginar que ajuntar cinc mascles alfa, escriptors per a més inri, en un mateix escenari, va ser la manera més eficaç de deixar en evidència la nefasta societat patriarcal que ens envolta. Com que no anàvem gaire bé de temps, vaig ser molt breu a l’hora d’explicar el perquè de la tria (i em vaig allargar a l’hora de llegir els textos seleccionats). Així i tot, amb un únic argument n’hi va haver prou. Kafka afirmà que, «si el llibre que llegim no ens desperta com un cop de puny al crani, per què llegir-lo? Un llibre ha de ser com una destral; capaç de trencar el mar de glaç que hi ha en nosaltres». No hi ha dubte que dues de les grans punyades literàries que he rebut en els darrers mesos han vingut de la mà d’Aleksiévitx i de les seves obres La pregrària de Txernòbil i Temps de segona mà, ambdues publicades per Raig Verd, en traducció al català de Marta Rebón.

Swetlana_Alexijewitsch_2013

Continua llegint

Share Button

Que no t’enganin: les paraules no tenen ni penis ni vulva

trans-1170x1365 Sí que en tenen, però, els parlants. I, malgrat que les llengües són neutres, hi projectam elements relacionats amb la situació social d’homes i dones, de manera que afloren, en aquests usos, les desigualtats de les segones respecte dels primers. Per a exemplificar-ho, només cal agafar una entrevista a la premsa en què Bel Olid va declarar que «tenim una generació de dones a les quals ens sua la figa l’aprovació dels homes». L’escriptora fa un exercici interessant, perquè estem avesats a escoltar amb normalitat aquesta frase, que no deixa de ser un calc del castellà, però amb el mot polla en tost de figa. En canvi, la referència als genitals femenins fa que l’expressió ens xoqui, perquè fa grinyolar convencions que tenim assumides inconscientment. Hi ha gent que troba vulgars les paraules d’Olid; no és el meu cas. La veritat és que l’escriptora ens posa davant d’un mirall, el reflex del qual ens mostra una part incòmoda de nosaltres mateixos. Potser perquè la llengua expressa com és la societat que l’empra.

Continua llegint

Share Button