Cròniques del Japó.

Molts de voltros ja les haureu llegides. Em vaig proposar escriure un paràgraf cada dia per comentar les fotos.  Només en vaig fallar un de dia. La veritat és que vaig fer una xalada escrivint-les. Aquí teniu les cròniques senceres.

Dia 1: Transportar-se

File 10-01-2018, 16 34 07Primer de tot cal transportar el cos a l’altra punta del planeta, amb totes les incomoditats que això representa. Llevar-se un bon dia de sant Esteva a les 5.45 del matí. Passar-se 13 hores dalt un avió en una butaca massa estreta – En anglès en diuen molt gràficament Cattle Class. Intentar dormir sense aconseguir-ho – quan fas un viatge tan llarg, millor fer-ho de nit . Aterram a les 9 del matí hora local, mitjanit a Maó, just quan agafava el son. Quin silenci que hi ha a l’Aeroport. Quin ordre. Assegurar-se que no et deixes res. Primer comprar un endoll; segon recollir de l’oficina de correus el SIM per al telèfon que vaig comprar per Internet; Tercer recollir l’abonament del tren. Tot està pautat i regulat fins extrems insospitats. Travessar el país amb el Tren Bala. Cal fer, però, dos canvis. La puntualitat és total, les indicacions perfectes, els seients molt més còmodes que els d’Ibèria. Llarga conversa amb un professor madrileny que viatjava al mateix avió. Ell s’atura a kyoto. Arribada a Hiroshima just quan es pon el sol – 36 hores després de sortir de Llucmaçanes. Els cotxes són petits i gairebé no fan renou (diria que tampoc fan fum). Els edificis, molt moderns, Tot és ple de llums de neó anunciant coses que no entenc. He reservat una habitació a un petit hostal recomanat a la guia prop de l’estació. L’habitació és tradicional amb un tatami que s’estén a terra. Tenc gana i molta son. Em recomanen un menjador tradicional a prop de l’hostal on fan Okonomiyati, una mena de crep amb col, bacon, nuddles i marisc. El menges a la barra mateixa on el couen. Vull dormir ja! A les 8  aconseguesc dormir-me, però a la 1.30 de la matinada ja estic despert. El Jet Lag és de les coses més desesperants que hi ha. A 6.30 aconsegueixo fer una becada d’una hora. Missió acomplerta. El meu cos ha arribat a japó.

 

Continua llegint

Share Button

The Beatles com a excusa

321699377Gairebé es podria dir que llegir llibres de temàtica musical s’ha convertit en una tradició de les meves vacances nadalenques. D’uns anys ençà, per exemple, aquesta mena de lectures han fet més suportables les llargues i feixugues digestions de tants dinarots i soparots amb què acomiadam desembre i encetam gener. Així, una sèrie d’obres, protagonitzades per, entre d’altres, Neil Young, Kortatu, Lemmy (de Motorhead) o Enrique Morente, han permès de fer més passadores aquestes dates en el passat. Enguany, però, no hi comptava, absort com estava en la lectura de tota l’obra narrativa de Miquel Àngel Riera. Ara bé, ha arribat a les meves mans, en forma de regal, el llibre Una historia de los Beatles, de César San Juan Guillén, i l’he acabat devorant en un parell de dies (la qual cosa m’ha obligat a fer una petita pausa en la incursió rieriana). I açò que l’obra no és, en conjunt i respecte de l’anàlisi que s’hi fa dels fab four, res de l’altre món. Per començar, el títol és enganyós, perquè la història principal que s’hi explica no deixa de ser, sobretot, la de l’autor i els seus gustos personals respecte del conjunt de Liverpool, el grup més famós de la història del pop. Ara bé, açò no vol dir que no hi hagi trobat elements interessants, en l’obra, la qual cosa justifica que hagi pagat la pena abordar-la.

Continua llegint

Share Button

Balanços i bons propòsits

Som a l’equador d’unes dates, les compreses entre Nadal, Cap d’Any i Reis, en què s’ha tornat a posar de manifest que els humans som animals de costums fixos. Per açò, per molt crítics que en puguem ésser al llarg de l’any i, sobretot, en les dates prèvies a aquestes celebracions, com sempre, molts de nosaltres hem acabat abusant dels dinars i dels sopars pantagruèlics, hem cantat nadales, més de les anglosaxones que de les pròpies, que en tenim, amb més o manco fortuna (que aixequi el braç qui no n’hagi, com a mínim, taral·lejada alguna), o estem, en present, immersos en la recerca d’aquells regals amb què solucionar l’arribada dels reis, per citar potser les rutines més significatives que ens tenen enfeinats. Hi ha uns altres llocs comuns en aquestes dates tan assenyalades com són, en primer lloc, fer els diferents balanços d’allò que han donat de sí els tres-cents seixanta-cinc dies que tot just s’escolen i, segon, establir una sèrie de bons propòsits de cara a l’any que som a punt d’encetar. Sembla evident que el canvi de dígits marca una frontera mental que ens inclina a aquesta mena d’anàlisis.

Simple_balance_scales-01

Continua llegint

Share Button

Un any de cinema: les Pel•lícules del 2017

Els que em segueixen ja saben que m’agrada el cinema. Si puc hi vaig cada setmana, generalment els diumenges capvespre, quan el temps s’atura. Hi vaig amb un grup d’amics sempre al fabulós Tyneside, un cinema amb un deix art decor al bell mig de Newcastle a tocar de la feina. Un cinema amb tres cafés- bar preciosos amb una programació que combina cinema d’estrena i art i assaig   Aquest any malauradament el meu ritme de pel·lícules ha baixat. M’he perdut unes quantes pel·lícules, sobretot aquesta tardor, i això em sap una mica de greu. No es pot fer tot. Així hi tot he vist una cinquantena llarga de pel·lícules.

Moonlight_(2016_film)

Pel que fa a les pel·lícules d’estrena aquest any va començar molt fort amb Manchester by the sea, Moonlight i 20th Century women. I les tres tenen moltes coses en comú. Manchester by the sea és una pel·lícula més aviat trista i dura que ressegueix una home que retorna a l’escenari dels traumes d’infantesa. De les tres la que em va impactar més és Moonlight, un història en tres parts que segueix les dificultats d’un negre de Miami per acceptar la seva sexualitat des de la infantesa fins a l’edat adulta. Moonlight és una pel·lícula profunda, commovedora i única, que molt merescudament va rebre l’oscar. Infinitament més bona que LA LA land. Les tres parts són precioses, ara bé la que em va impactar és la tercera, un triomf del cinema. No hi passa gairebé res. Tanmateix, el joc de mirades i afectes és increïble. La tercera pel·lícula que voldria destacar és 20th century women, una deliciosa pel·lícula sobre les dificultats d’una mare soltera d’edat avançada i el seu fill adolescent. No tant ambiciosa però molt divertida, és, en certa manera, la versió femenina de les dues anterior. Mentre les dues primeres tracten de la crisi de la masculinitat;  20th Century women analitza els problemes de la feminitat. Totes tres situen al bell mig del debat la crisi dels models familiars establert Continua llegint

Share Button

Canelons (un conte de Nadal)

800px-Canelons

Arriba Nadal i, a na Pràxedes Sintes Gibeli, li ha tocat cuinar els canelons del dinar de la segona festa, el dia de Sant Esteve. Mentre remena, metòdicament, la salsa beixamel, per evitar que es formin grums, el cap no s’atura de barrinar. Seguint la roda familiar, enguany toca reunir-se a ca seva i, la veritat, no en té cap ganes. És ver que ja fa més d’un any i mig del divorci i qualsevol ferida que en pogués derivar està més que cauteritzada, però li ve molt costa amunt haver d’organitzar tota la logística del dinarot i, sobretot, haver-lo de passar. Hagués estat l’any passat,  pensa, aprofitant que estava eufòrica, després de la vigorosa  interpretació que va fer del cant de la Sibil·la, no li hauria fet tanta vessa passar aquest suplici. Té ben clar que, aquella actuació, tan comentada, va marcar un punt d’inflexió en la seva vida, cap a millor. Però enguany ha deixat la coral. Necessitava fer canvis dràstics en la seva vida i, des que va a Pilates, tot s’ha de dir, l’estabilitat emocional s’ha reforçat. De cara al nou any, s’ha proposat eliminar de la seva vida tot allò que no li agrada.

Continua llegint

Share Button

Telegrames electorals

  1. Amb tot en contra, amb els líders a la presó, expulsats de la Generalitat, amb bombardeig mediàtic constant i les forces independentistes han tornat a guanyar per majoria absoluta. I per primera vegada superant els 2 milions de vots. Té molt mèrit. S’ha salvat el país. S´han salvat els mots.
  2. Cada vegada que hi ha urnes, l’independentisme guanya 100.000 vots. Tanmateix, els altres en guanyen un número equivalent o superior. Siguem clars. 47.5% de vots no són suficients per a proclamar la república. En calen almanco 2.5 milions. Per anar bé 3. Toquem de peus a terra. Hi guanyarem tots.
  3. Per mi el problema principal no és la unitat sobiranista. El problema seria el mateix si ERC i JxC anessin junts. L’únic que canviaria seria l’ordre dels partits. Però el número de votants no seria en cap cas superior. El problema és que no arribam al 50%.
  4. Hi ha un 43% de catalans que se senten espanyols (52% segons com es miri) i es mobilitzaran per continuar sent-ho. Per arribar als 2.5 milions de votants cal pescar d’aquest 43%. Catalunya no es pot construir contra aquest sentit espanyol. En aquest sentit l’anàlisi estratègica d’en Junqueres era encertada. Les eines de què disposava, però, eren molt minses.
  5. L’independentisme té una oportunitat d’or per revisar les seves estratègies, mentre la batalla es trasllada a Madrid amb Podemos en fora de Joc. Per mi la clau està en deixar de parlar d’independència com si 1870 o 1917 es tractàs. La independència arribarà quan parlem en termes república per al segle vint-i-ú. Una part important de 43% unionista, per exemple, són republicans i antics votants d’esquerres.
  6. Aquí hi havia un barça Madrid molt igualat, i els comuns van decidir recolzar l’àrbitre enlloc de bastir un projecte per Catalunya. Res fa pensar que canviaran ara d’estratègia. La tercera via no era un referèndum pactat (amb el PP) era pactar un referèndum encara que la llei acompanyi (tot recolzant activament el dret a l’autodeterminació). Si El 15 M hagués sumat a l’1 Oct avui seríem independents. Però vam triar establishment a revolució.
  7. Les dues forces triomfadores són anti-partits, sense gairebé militants i molt mediàtics.  ha hagut un rebuig clar a la política tradicional. El Plasma ha guanyat al carrer. Puigdemont entenia el llenguatge. Marta Rovira no.
  8. Cs Ha guanyat. Em dol i molt. És dur de pair. Ells han jugat d’una manera molt hàbil a fer de poli bo. Mentre Rajoy era el de les porres, ells mostraven un corazoncito tan amable com buit de contingut. Amb Cs la gent ha trobat la manera de recolzar espanya sense donar suport explícit a les porres.
  9. Cs no ha tingut mai la intenció de governar Catalunya. Els socialistes eren la millor opció per fer-ho. El seu joc era contra Rajoy. I Han tret el millor resultat possible per tocar les portes de la Moncloa, i sense despentinar-se. És l’hora de Ciutadans.
  10. Com derrotar Cs? D’entrada fent-lo sortir del monotema. Que s’efrontin a la realitat. Perquè una proporció altíssima dels seus votants no està d’acord amb les seves polítiques. Que es desgastin a Madrid igual que li ha passat a Pablo Iglesias.
  11. Conclusió. És hora de deixar de banda el tenim pressa. La república arribarà però no demà matí. Accepta-m’ho. Obrim un nou cicle. Preparem-nos per a la propera crisi espanyola que prest arribarà. Construïm la república .
Share Button

Mudats, informals…, però mai bruts

En funció del context, ens vestim d’una manera o d’una altra. Si hem de ser a casa, ens posam roba còmoda, sabatilles incloses. En canvi, si ens conviden a un casament, ens mudam amb roba de vint-i-un botons. I, a l’hora d’anar a fer esport, ens posam roba cenyida d’espàndex i calçat adequat. En principi, tothom és competent a l’hora de fer la tria i sap què s’ha de posar en funció del context. Amb la llengua, passa exactament el mateix: l’empram d’una manera o d’una altra en funció de la situació comunicativa. Cada vestit lingüístic que ens posam és el que anomenam registre. N’hi ha tants com situacions en què fem servir la llengua, les quals poden ser més o menys formals. Allò que ningú no sol fer és emprar el registre que no toca en una situació determinada: el resultat és xocant, com si ens presentàssim a un casament, a la catedral, vestits amb la roba d’anar a córrer una mitja marató. Denotaria la incompetència de qui ha fet la tria. Aquest paral·lelisme entre la manera de vestir-nos i l’ús que fem de la llengua, el vaig sentir per primera vegada explicat per Francesc Florit Nin, el qual acabava dient que, fos quina fos la roba que duguéssim, informal o d’anar mudat, el que no havíem de fer mai era anar bruts. La correcció, independentment de la situació, era i és obligada: en les vestidures i en l’àmbit lingüístic.

Continua llegint

Share Button
tres rals

L’òpera de tres rals: l’espectacle total

Publicat al Diario Menorca el passat 13 de desembre

Ben record l’estrena que el 1994, just quan tenia 17 anys, tingué lloc a Maó de l’Òpera de tres rals, de Bertolt Brecht i música de Kurt Weill, de la mà de les companyies de La Clota i Groc. I una traducció ben nostrada de Damià Borràs. El meu passat familiar lligat al món del teatre a l’Orfeó m’havia permès gaudir amb molt de gust de l’espectacle dramàtic a bastament, però aquella estrena hi tenia un punt afegit: l’anada al teatre amb els amics de l’institut (trob que la primera vegada, amb aquell pla) era també un procés d’innocència, revolta i descoberta del teatre més social, més incisiu i descarat (més endavant vaig descobrir, per exemple, que va ser censurada mitja hora abans de l’estrena a Barcelona l’any 1963 per un ministre anomenat Manuel Fraga, que avui ben segur seria considerat un defensor aferrissat constitucionalista). Els baixos fons, la corrupció instal·lada en el sistema, el descarament dels personatges que, però, a la vegada se’ns feien simpàtics, teixien aquest món brechtià que em (ens) deixà encisats. I tot acompanyat d’una música brutal, que anava a les entranyes. La conclusió: una obra de teatre immensa, un personatge universal com Mackie el Ganivet, un espectacle total. I una posada en escena (record molt especialment un Kike Gomila esplèndid) impactant. A la vegada, paradoxalment i de forma sarcàstica, explicava moltes coses de la realitat. De l’època que es va estrenar a Barcelona, per exemple, en ple franquisme. Però també de l’època en què es va escriure, l’any 1928 a Alemanya, just abans de l’arribada dels nacionalsocialistes. I, malauradament, realitats que ens envolten avui dia també ens semblen explicades aquí. Brecht no ha deixat de ser vigent mai.

I després d’aquell impacte, més de 20 anys més tard, tornem-hi. L’Òpera de tres rals tornarà als escenaris de Maó, aquesta vegada de la mà de l’Orfeó Maonès. I l’encís de la primera vegada s’ha resolt en la participació activa, aquesta vegada, que se’m presenta com un plaer immens. La mobilització de tanta gent, actors, músics, companyia de ball i tantes hores de feina veuran la seva recompensa aquest cap de setmana al teatre de l’Orfeó. Trob que és la gran oportunitat d’assaborir en la seva essència un clàssic universal com aquest amb l’originalitat amb què està presentat. Com diu la mateixa obra: “Senyores i senyors, aquest vespre veuran vostès una òpera per a captaires; aquesta obra va ser concebuda amb tanta opulència com sols la imaginació d’un captaire podria fer”. Espectadors, idò, prenguin seient, que compença l’espectacle.

Share Button

La nostra intimitat és pública

20561137_illustration-01

Fa uns mesos va sortir publicada en premsa una notícia que, tot i no ocupar-hi grans titulars, era simptomàtica d’una sèrie de coses que, darrerament, ocupen una part de les meves cabòries. Resulta que Spotify i altres empreses dedicades a la difusió de música a la xarxa internàutica, havien arribat a un acord amb la indústria musical mitjançant el qual les segones renunciarien a una part dels drets d’autor que les primeres haurien d’abonar-los a canvi de l’accés a les dades dels clients que havien contractat aquest serveis. En alguna ocasió, havíem comentat que les discogràfiques s’estaven adaptant, a poc a poc i en bones, a les noves maneres d’escoltar música. I, pel que es veu, el negoci no cal anar-lo a cercar, com fins ara, en els drets dels autors, és a dir, en el benefici dels intèrprets, sinó en els usos dels consumidors. Conèixer-ne els hàbits serà la clau per a poder fer caixa. A la música, idò, que la bombin! Acabarà essent un ham, una excusa més, gràcies a la qual ho sabran tot de nosaltres.

Continua llegint

Share Button

Maridatges

portada_els-catalans-als-camps-nazis_montserrat-roig_201705121026

Hi ha llibres que demanen una determinada música que els faci de banda sonora. Ara que estic acabant de llegir una obra fonamental de la nostra literatura, que encalçava des de fa anys i que, amb motiu de la reedició que se n’ha fet fa poc, finalment he pogut abordar, aquest tipus de connexions s’han tornat a fer evidents. L’obra a què em referesc és Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig, una lectura immensa, un monument que no té, per cert, res a envejar amb el que, per exemple, ha anat escrivint la meva apreciada Svetlana Aleksiévitx (de qui he parlat elogiosament en altres ocasions), que també cerca testimoniar, a partir de la veu dels protagonistes, els moments estel·lars de la infàmia humana. Idò bé, a mesura que anava passant les pàgines d’aquest volum esfereïdor, he sentit un desig irrefrenable de tornar a escoltar les Leçons de ténèbres del compositor francès de l’època barroca François Couperin. Dos llenguatges artístics diferents, però ben connectats, perquè en ambdós casos les emocions que desprenen són força semblants, han establert un maridatge potent (en el sentit gastronòmic del mot: una relació harmònica entre els dos termes). Moltes vegades els llibres ens menen a la música i a l’inrevés.

Continua llegint

Share Button