«I què farem aquest estiu sense festes?» «Ca! Cosa farem.»
Són innombrables les vegades, d’ençà del 17 d’abril quan es va anunciar la cancel·lació de les festes de Sant Joan, que he sentit amb poques variacions aquesta conversa la qual ha tornat més freqüent a mesura que la situació sanitària millorava. I és que cada any quan comença el bon temps tenim tot l’estiu planificat. Els al·lots acaben escola, els estudiants tornen i els que tenen més sort, «tapinets i cap es xalet!» Però el que ens marca més l’esdevenir del temps estival són les festes de poble: de juny a setembre sabem que primer vindrà Sant Joan, tres setmanes per fer coses, Sant Martí i ja fa baixada. No t’entems i ja duus altra vegada màniga llarga.
Però no sols sabem cada setmana a quin poble toca festa –sempre he pensat que, a la reunió que es va decidir aquesta quadratura quasi àuria del nostrat estiu menorquí, els migjorners i llucmaçaners no es devien dur gaire bé–, sabem també què hi farem. Sabem que per Sant Joan anirem a dormir a ca sa tia i que a aquella casa del carrer de Maria Auxiliadora hi sol haver els Sis de Ponent que fan unes bones cantades quan han acabat els Jocs des Pla; que dissabte de Sant Martí la revetlla bona és al Bar Leo amb Sarau; que a Fornells, Ca na Maruja de devora la plaça de s’Algaret deu fer bona caixa durant el jaleo; que per Sant Jaume la Davallada acaba amb una sota a Calesfonts; que as Migjorn Gran val més anar-hi en Jaleo Bus –estructura d’estat!– que de tan petit que és no hi ha qui aparqui; que a Llucmaçanes acabaràs sadoll de fer voltes als quatre carrers que té; que a Alaior si vas molt arreglat, millor no entris as Casino que acabaràs pop; que a Sant Climent ves alerta a no pelar-te els genolls quan botis dins sa Taverna; que a Sant Bartomeu no provis de dir que ets ciutadellenc; que a Sant Lluís Sa Vessa Mos Fot fa una bona bereneta de pa amb sobrassada l’estona de les completes, i que el dissabte de Gràcia «lo polit» és pujar es Cos de casa en casa i el matí anar al Bar Infanta a veure passar els cavalls. Per la seva banda, els bars saben què han d’encomanar –«l’any passat vam fer curt d’açò i llarg d’allò»–, el tècnic de l’ajuntament sap que uns mesos abans ha de començar a muntar el programa i s’àvia sap quants de quilos voldrà fer de panets, rubiols, flaons, agulles de sobrassada i pilotes amb salsa de tomàtic. Tu, per altra banda, saps que hauràs de fer ben net la casa tot i que et demanes, tot flastomant, perquè punyetes fas tant net si, passat-festes, allò semblarà el desert del Sàhara.
Però enguany no sabem si totes aquestes situacions es produiran. De fet, no sabem res. Bé, sí, sabem que per primera vegada des de la Guerra Civil no sortiran cavalls per Sant Joan. Però ara com ara, dijous 18 de juny, ningú sap què es trobarà a Ciutadella quan dia 23 a les 14 h surti al carrer. De la resta de pobles no en rallem: alguns han decidit suspendre els actes cavallerescos i mantenir una festa més «des poble» –avantatges de no haver-ho fiat tot a la qualcada–; altres cerquen maneres de com fer qualque acte simbòlic amb la qualcada a peu, encara que sembli un oxímoron, i d’altres, més vius, guarden silenci i tiren dret, dret, tot esperant que les altres festes els serveixin de conillets d’índies.
La situació general és de desconcert. Com he dit, no sabem res. Tot el ritual ha saltat pels aires. Però fixa’t, benvolgut lector, que cap dels exemples que he posat és dels actes protocol·laris. Cap d’aquells que els experts de la festa (sic), folkloristes i antropòlegs a l’ús s’entesten a descriure, destacar, difondre i salvaguardar (sic) i dels quals els puristes de la festa se’n fan creus que molta gent del poble no conegui. Allò que hem après –ep, i construït, creat, modificat i adaptat!– al llarg dels anys enguany no es produirà… o en serà una simple caricatura. I a tots ens està costant molt d’assumir-ho. Perquè, al cap i a la fi, unes festes (de poble) són diversió en excés d’una comunitat (imaginada). És subvertir temporalment l’ordre social i simbòlic que impera durant la resta de l’any. Durant uns dies quasi tot està permès. Caminam entre carrers bruts plens de fems, de brossa i de merda de cavall. Menjam en excés. Bevem en excés, principalment fora de l’espai íntim, a la vista de tothom. Ens abraçam suats amb persones que la resta de l’any poc més que els hi aixequem les celles. Per exemple, pensem com aquesta ditxosa masculinitat heteronormativa que ens impedeix als homes acostar-nos a menys d’un metre d’un altre home la resta de l’any es trenca en les explosions testosteròniques que són les places dels jaleos. Ens besam, palpam i, fins i tot els que tenen més sort, tenim relacions sexuals per damunt de les nostres possibilitats que diria aquell en espais i situacions que la resta de l’any serien impensables. Etcètera. En definitiva, som –o més ben dit, actuam– i ens relacionam –socialitzam– d’una manera que la resta de l’any no faríem. De fet, de ben joves, les festes del nostre poble ens ofereix l’espai on començam a ser (també a triar què no ser) i on també ho aprenem. A ser en tant que persones que interactuem i socialitzam amb altres i que ens permeten identificar-nos des d’aquesta interacció social, física i corporal amb diferents idees i valors: edat, gènere, identitat sexual, procedència, jerarquia social, classe i un llarguíssim etcètera. A experimentar els límits socials i familiars. Evidentment que les festes no són els únics espais on aquests es donen, però el nivell de significació i la quantitat de gent és igualable. Les festes són una vàlvula d’escapament molt potent, que té molt de carnavalesc i on el carrer esdevé un espai de caos en certa manera ordenat. Un espai físic i temporal de llicències que ens donam, encara que alguns sempre remuguin i que és cert que també tenen límits. Que hi hagi cavalls o no –i no em mal interpreti benvolgut lector, que jo som fabioler– és secundari.
Per això ens resulta inimaginable un estiu sense festes. Perquè és en elles on a través d’aquesta interacció social, física i corporal –ara anul·lada pels experts sanitaris– ens hem format i ens formem cada any com a mercadalencs, ferreriencs, fornellers, menorquins, joves, rebels, reaccionaris, adults, heterosexuals, bisexuals, etc. I on exercim aquesta llicència –limitada, taxada i prescrita, no fotem– per deixar-nos anar, per subvertir i/o amplificar tot allò que som o hem de ser la resta de l’any. Perquè sense les festes i els seus rituals sabem (un poc menys) qui som i com hem d’actuar en aquesta vida. Amb tot no vull dir que aquestes identitats siguin ni estanques, ni úniques, ni immutables al llarg dels anys, però sí que triem o ens trien quin paper jugam en aquest teatre social que són les festes.
Si pensam en un any en el qual ens hem passat prop de 2 mesos d’estricte confinament amb una socialització atrofiada i amb l’eufòrica sensació que tenen molts quan a Menorca el coronavirus ha passat de refiló, més necessitat tenim encara de fer festa, d’identificar-nos i socialitzar. Serà interessant veure què passa. Molt bon estiu!
