Commemorar

Com cada any, la llista d’aniversaris i commemoracions d’aquest 2017 és prou llarga. Per adonar-se’n, només cal llegir l’article que Joan Josep Isern ha publicat al número de gener d’enguany de Serra d’Or, en què n’enumera un munt (tot i que no hi apareixen els dos de què parlaré més endavant). Ja ho he dit en altres ocasions, però convé recordar-ho: calen, com aigua de maig. Malgrat que potser se n’abusi. Bàsicament perquè, tal i com es dedueix d’allò que en diu el diccionari, commemorar és fer memòria solemnement d’una persona o d’un fet. La solemnitat, és a dir la celebració pública i formal, és allò que li dóna transcendència i fa que la commemoració sigui un fet col·lectiu. De memòria col·lectiva. I d’aquesta, n’anam enrere, malgrat la falta que ens fa.

Fer memòria de persones o fets del passat pot ser un exercici eixorc, inútil, si esdevé només nostàlgia, és a dir, que acabi en el passat mateix. S’ha dit per activa i per passiva que una de les característiques de la societat líquida en què vivim és la de concebre un temps en què només hi ha present, en què la tasca titànica de la gent és viure al dia. També n’és característica, en moments de crisi com l’actual, la por a l’avenir. Poc lloc hi ha per al passat i el futur en el món postmodern. Viure en l’instant continu té el perill evident que es perd la perspectiva, la qual és totalment necessària a l’hora de definir les nostres existències, individuals i col·lectives, perquè per damunt de tot els humans som éssers socials.

Aquesta necessitat d’aturar un moment el ritme de la voràgine quotidiana per reflexionar i decidir, tan difícil en el context en què ens movem, explica la necessitat de les commemoracions. És allò, ho he comentat altres vegades, que Heidegger va anomenar «pensar rememorant» o, dit en mots planers, que cal saber d’on venim per poder decidir on volem anar. Les commemoracions han de servir-nos, idò, per a prendre perspectiva, per poder preveure, és a dir, veure més lluny i saber quin camí triar.

Gràcies a Albert Soler vaig conèixer una imatge, d’origen medieval, que ens pot ajudar a veure gràficament el que estic dient. Bernat de Chartres, un teòleg del segle XIII, solia dir el següent: «Nosaltres som com a nans asseguts a les espatlles de gegants, de tal manera que podem veure més coses i més enfora que ells, però no per l’agudesa de la nostra vista, ni per les dimensions dels nostres cossos, sinó perquè la gran alçada dels gegants ens eleva i ens sosté a certa altura». Bernat de Chartres, parlant de gegants, es referia als autors antics, els clàssics, els evangelistes, mentre que, parlant de nans, es referia a ell i als seus contemporanis. Nosaltres seguim essent els nans, mentre que a la nòmina de gegants cal anar-hi incorporant tots els noms que, gràcies a les commemoracions, hem vist que ens podien ajudar a entendre’ns i entendre el món que ens rodeja.

La cita d’Albert Soler està extreta d’una versió divulgativa del Llibre de meravelles de Ramon Llull, un altre d’aquest homenots de gran alçada damunt les espatlles del qual cal pujar per adquirir perspectiva. L’any passat es va commemorar la figura de Ramon Llull i se’l va homenatjar amb prou solemnitat, per la qual cosa la seva vida i obra han han pogut ésser conegudes pel gran públic. Amb profusió d’activitats i amb èxit de públic. Fins i tot a Menorca, per molt de mal de panxa que aquesta evidència li faci a algun gonella ressentit (que, tot sigui dit, abans d’amollar quatre barrabassades al diari, que no fan res més que deixar-lo en evidència, hauria d’informar-se amb rigor). L’any Llull ens ha servit per recuperar una figura central de la nostra cultura, per a tenir-lo present, perquè el seu és, en molts aspectes, un missatge molt actual i calia incorporar-lo al nostre dia a dia.

És també fonamental la referència a l’obertura d’aquests tipus d’actes per fugir del xovinisme, del regionalisme tancat a què moltes vegades es pot acabar tendint quan, tornem-hi, no hi ha perspectiva. Formam part, en igualtat de condicions, de marcs culturals més amplis que depassen els set-cents quilòmetres quadrats en què vivim. Els fluxos són bidireccionals, la qual cosa explica que sigui tan adient parlar, a Menorca, de la renaixença a Eivissa o de Prudenci Bertrana, com és fer-ho, a Barcelona, de Josep Miquel Guàrdia o Pau Faner. Enguany, a nivell menorquí, però evidentment transcendint els límits de l’illa, commemoram Pasqual Calbó (aprofitant el bicentenari de la seva mort) i l’Institut Menorquí d’Estudis (que celebra els seus primers trenta anys). No són els únics, però volia citar aquests dos casos perquè van força lligats i, no cal dir-ho, em toquen de prop.

Amb l’any Calbó podrem arrodonir el coneixement que tenim de la cultura setcentista menorquina, de la mà d’un autor que podem situar dins de la primera generació del grup il·lustrat maonès (va ser membre de la Societat Maonesa), aquella que, com remarca Fina Salord, durant la segona dominació britànica de l’illa (1763-1782 ) va poder desenvolupar una tasca cultural des de la  normalitat lingüística i l’obertura a la Il·lustració europea. Calbó, a més de pintor, va fer bona la importància que els il·lustrats donaven a la pedagogia i va elaborar disset tractats científics en què adaptava, a partir d’obres escrites en altes llengües, les matemàtiques, la física i l’arquitectura a les necessitats dels seus alumnes (que no tenien altra manera, a Menorca, de rebre formació tècnica especialitzada). Emprant, amb total normalitat, la llengua catalana. Creien, els il·lustrats, que amb gent ben formada la societat havia de millorar indefectiblement.

Pel que fa a l’Institut Menorquí d’Estudis, l’ocasió ha de servir perquè encara sigui més visible socialment la institució de referència que, gràcies al capital científic dels seus membres (un luxe, d’altra banda), investiga, recupera, promou i difon la cultura i la ciència de i des de Menorca (perquè l’ordre dels factors aquí és important: no és un institut d’estudis menorquins, terme més restrictiu i tancat). Les fites que cal atribuir-li són moltes. Potser la declaració de Reserva de Biosfera per part de la Unesco sigui la més significativa, però impressiona tota la tasca que s’ha fet i es fa en una gran varietat d’àmbits. Els plans de futur són totalment engrescadors, especialment pel que fa al disseny de les DEM (Directrius Estratègiques de Menorca), a la commemoració de l’any Calbó o, des de la secció de Llengua i Literatura, d’una banda, a la celebració de la jornada d’estudi i d’homenatge que, el juliol, es dedicarà a Jordi Carbonell i, de l’altra, al congrés internacional sobre Pau Faner que es farà a la tardor. No puc deixar de ressenyar que una gran part d’aquest bagatge és el fruit de l’aportació voluntària dels seus membres, que hi fan feina altruista. Per aquest motiu, malgrat les mancances en personal contractat i dotació econòmica que s’arrosseguen d’uns anys ençà (situació que, a poc a poc es va revertint), l’IME funciona a tota màquina. En tenc part de cuixa, en som conscient, però no puc estar-me de dir que és un privilegi per a la societat menorquina tenir al darrere una institució com aquesta.

Hem d’aprofitar, idò, l’avinentesa i fer presents aquestes dues fites, tot afegint-les a aquelles que ens han d’ajudar a decidir amb criteri. Per saber d’on venim i decidir on volem anar. Amb tot el que açò comporta en una època com l’actual, en què aturar-se a reflexionar és tan difícil. Perquè si no decidim, ho faran uns altres en nom nostre, la qual cosa no crec que ens convengui gens. Perquè, com diu la cançó, qui perd els orígens, perd identitat.

Visits: 3