Balanços i bons propòsits? No sé si podré fer-ho

Com que som a tocar de cap d’any, els manuals d’instruccions de can tòpic diuen que hauria de fer balanç d’allò que ha donat de sí aquest 2016 o elaborar una llista amb els bons propòsits per al futur (els quals, açò sí, solen quedar reduïts moltes vegades a fum de formatjades). Fins i tot, podria combinar ambdós temes. Resulta, però, que en seguir un calendari diferent al de la majoria de mortals, veig complicat de fer-ho. Com ja deveu saber, els meus anys, tal i com marca la feina, comencen el dia primer de setembre i acaben el trenta de juny. A més, enmig hi ha dos mesos d’oasi en què desapareix el temps cronològic, en què no hi ha dates al calendari i hom té la sort de no saber en quin dia de la setmana es troba. No vull fer enveja a ningú amb açò que acab de dir, però el meu és un temps en què entre desembre i gener només hi ha un canvi de mes, amb alguns matisos afegits (tenc vacances) no prou substancials. Malgrat aquesta diferència de criteri a l’hora de comptabilitzar el temps, podria aprofitar les inèrcies que el context ofereix i dedicar aquest xalandrum a fer un petit balanç cultural de l’any que s’escola, tot centrant-me en el camp de la literatura i de la música, les meves dèries habituals. Així, en cas d’escriure’l, el text es podria complementar amb el que Pau Obrador ha dedicat recentment al cinema dels darrers tres-cents seixanta-sis dies. Podria fer-ho, en aquestes dates hi escau. Però no veig gens clar que ho vulgui fer.

far_icon01

Si hagués de parlar de la literatura, però, hauria de començar dient que aquest 2016 ha estat força profitós pel que fa a les lectures, especialment de juny ençà. No només pel que fa a la quantitat de llibres llegits, sinó també a la qualitat de les obres. Potser hi ha ajudat el fet que de cada vegada som més selectiu a l’hora de triar, fins i tot quan em deix guiar per les intuïcions. No és el meu estil el d’elaborar llistes exhaustives, però un any en què m’han acompanyat la narrativa de Serguei Dovlàtov (La filial, traduïda per Miquel Cabal), Francesc Serés (La pell de la frontera i La força de la gravetat), Sebastià Perelló (Veus al ras) i David Foster Wallace (Antologia de contes, en català gràcies a Ferran Ràfols) hauria de considerar-se bo per força. També, en aquest apartat, si decidís de fer-ho, destacaria tres clàssics de la novel·la europea del segle XX: KL Reich, de Joaquim Amat-Piniella, que m’ha tornat a sacsejar; Solitud, de Caterina Albert (o Víctor Català), tan actual i fresca en presentar la dificultat per la que passa una dona que vol ser ella mateixa en un context que li és hostil; i, finalment, Incerta glòria, de Joan Sales, un llibre que no puc entendre perquè he hagut d’esperar tant a llegir.

Pel que fa a la poesia, si optés per citar alguns títols, diria que aquest estiu vaig devorar, sencera, l’Obra poètica de Guillem d’Efak (en una edició que, me sap greu dir-ho, no li fa justícia) i, a la tardor, vaig descobrir la força d’Alda Merini amb La terra Santa, traduïda per Nora Albert. Hi podria afegir que aquest mes de desembre he revisat el clàssic Onze nadals i un cap d’any, de JV Foix, i l’he trobat deliciós (sembla mentida, però visitar el Betlem de la plaça de Sant Jaume, a Barcelona, ha tingut aquests efectes col·laterals). En el camp de la lírica, però, potser hauria de dir que és on he tingut les decepcions més importants des del punt de vista literari. Arribats a aquest punt, hauria de donar noms, però, parafrasejant Bartleby, m’estimaria més no haver-ho de fer.

Si escrivís aquest text de balanç literari, idò, hauria d’explicar també que el 2016 m’ha servit per passar molt bones estones llegint assaig, especialment amb El mejor libro del mundo, de Fernando Domínguez Reboiras (una anàlisi de la vida i obra de Raimon Llull feta per un dels millors especialistes en el tema) i amb La resistència íntima, de Josep M. Esquirol, una obra que ha posat en marxa la teoria dels vasos comunicants i que potser acaba fructificant en alguna realitat futura. De fet, és en la literatura de no ficció on he de destacar les dues obres més impressionants i colpidores que he llegit enguany, La pregària de Txernòbil i Temps de segona mà, ambdues de l’escriptora i periodista Svetlana Aleksiévitx, en traducció al català de Marta Rebón.

Pel que fa a la música, si decidís de fer-ne una valoració general, potser diria que enguany no passarà a la història com un dels més destacats respecte de les novetats. Així i tot, apuntaria que Gojira m’han sorprès amb un àlbum demolidor, Magma, que trenca motlles a l’hora de posar-los una etiqueta (Death Metal? Massa encotillat!), i que dos discos de comiat han ajuntat qualitat a cabassos amb el dolor que provoca saber que no en vindran més: David Bowie, amb Blackstar, i Leonard Cohen, autor de You want it darker, disc del qual he parlat ja en aquest blog. Fins i tot, hauria de reconèixer que he passat molt bones estones escoltant Haken (Affinity), Testament (Brotherhood of the snake), Charles Bradley (Changes), Iggy Pop (Post Pop Depression) i Opeth (Sorceress), entre d’altres. I hauria de confessar, també, que encara no tenc elements suficients per saber si em convenç o no el darrer treball de Metallica (Hardwired to Self-Destruction), però cada vegada que el torn a escoltar m’agrada més. A més, en cas de parlar de música, si al final em decidís a fer un article d’aquesta mena, no me quedaria més remei que citar alguns concerts, encapçalats, evidentment, pel de The Cure, a Barcelona, però també el de Roger Mas al Teatre Principal de Maó i el de Cap de Turc, amb l’espectacle Llum de Llull, al Claustre del Carme.

Potser, però, en tost de fer un balanç de l’any, un exercici que està massa explotat (amb el desprestigi que aquest fet comporta), i aprofitant que s’albira 2017, podria escriure un xalandrum que recollís una llarga llista de bons propòsits per al nou any. Efectivament, aquells que poden convertir-se fàcilment en fum de formatjades, com he dit al principi. Si ho fes, tot i que no tenc gens clar que em véngui de gust posar-m’hi (el tema no és gens original, tampoc), hauria d’explicar que, tot i haver deixat de ser el cap de la Secció de Llengua i Literatura de l’IME, el meu compromís amb la institució segueix intacte i que estic totalment implicat en un congrés internacional que dedicarem a Pau Faner la propera tardor, així com també intentaré dur a bon port, amb l’ajuda de Michel Bourret, el projecte d’edició de les obres de Gumersind Gomila. També hauria de comentar que el mes de març deixaré de ser vocal de l’AELC i que m’agradaria que s’assegurés un relleu menorquí del càrrec, amb la qual cosa seguiríem tenint una veu específica en la junta illenca i en la de Països Catalans de la institució. Respecte del món literari, fins i tot, si me decidís a escriure aquest xalandrum de què us estic parlant, hauria de fer constar que el 2017 m’agradaria seguir mantenint la dinàmica xalandriera i continuar amb la rutina de publicar un article setmanal al blog. Potser, si em deixés portar per la vanitat, hauria d’afegir que si tot va bé, cap a la tardor, cristal·litzarà una novetat literària que tot just s’està acabant d’embastar i per la qual estic molt il·lusionat.

Si finalment optàs per parlar d’allò que esper per al proper any, hauria de manifestar també que m’agradaria seguir xalant i apassionant-me a la feina, exercint la docència, fent de professor d’institut en un context, a més, en què no és gens fàcil fer-ho. Fins i tot, si sabés com dir-ho ben dit, hi afegiria que m’agradaria que desaparegués la ineptitud i, per extensió, els ineptes que, en casos aïllats, desprestigien la nostra professió, una realitat que, darrerament, m’està tocant de prop (no m’estaria de dir que, en cas de fer malament la meva feina, hi hauria d’haver mecanismes per a fer-m’ho saber i per, sobretot, cedir el meu lloc a qualcú més ben preparat en cas de no ser un bon professional, sempre en benefici dels alumnes, que són l’eix central del sistema educatiu). No sé si ho diria amb aquestes paraules, però més o menys açò és el que pens.

Fins i tot, si decidís d’explicar-vos què esper de la meva vida més personal i íntima, hauria d’afirmar categòricament que voldria seguir gaudint, com enguany, de prou temps per dedicar als meus, la qual cosa és allò que em fa més feliç, una alegria que després repercuteix positivament en els altres vessants de què es compon la meva existència. Podria dir-ho, tot açò, però en més d’una ocasió he deixat escrit que som molt gelós de la meva intimitat i no sé si sabria trobar el to necessari per no caure en l’exhibicionisme gratuït o en el xafardeig de les perruqueries.

Bé, si em resolgués finalment a fer aquest xalandrum típic i tòpic, el podria acabar caient en un altre dels llocs comuns tan presents en aquestes dates, per la qual cosa desitjaria als lectors d’aquest blog que tenguin un molt bon any 2017 i que ens poguéssim retrobar, amb regularitat, a l’ombra d’aquest espai internàutic que ens agombola. Podria fer-ho, però aquests dies, entre panxons familiars, sobretaules eternes i digestions feixugues, no sé si tindré prou temps per posar-m’hi. A més, com ja he comentat abans, el meu any ja fa quatre mesos que ha començat i no tenc la percepció de trobar-me en un moment de trànsit. No sé què faré. Ja ho veurem.

Share Button

Un comentari

  • Joan Carles

    3 gener, 2017

    Bona guia, cosa que va molt bé. Un també es queda amb les ganes d’aquells que no recomanaries, tal vegada pel morbo. Però ja ho vas dir, un és esclau de les seves paraules i amo dels seus silencis.

Els comentaris estan tancats.