Navega per la categoria

Política

Salvador Puig Antich

He sentit aquests dies pels mitjans l’èxit de la projecció de la pel·lícula Salvador, basada en l’execució de Salvador Puig Antich per part del govern franquista, crec, si no vaig errat, la darrera de les execucions del règim (per cert, amb el vist i plau del senyor Fraga Iribarne, aquest que ha estat president de la Xunta fins fa no res i que continua amb la política activa). Bé, en principi ho he considerat una bona notícia. En aquests moments de revisionisme pseudohistòric ridícul (també practicat a Menorca amb tota d’aquesta vergonya pública parafeixista de l’homenatge als morts de dretes durant la Guerra Civil), s’agraeix un toc d’atenció, perquè resultarà que el franquisme encara no va ser una cosa del tot dolenta.

En tot cas, no tot és tan perfecte, segons sembla. Si no, observau aquesta plana web (www.salvadorpuigantich.info), en la qual excomponents del Mil, en el qual militava Puig Antich, i altres personalitats vinculades a l’esquerra més obrerista i revolucionària, es carreguen la pel·lícula tot aportant arguments i desligitimant, sobretot Francesc Escribano, autor de la novel·la sobre la qual es basa la pel·lícula, a qui acusen de tergiversar la història i de donar una visió càndida i melodràmàtica dels fets i d’amagar el veritable contingut de lluita revolucionària que hi ha darrere la mort del personatge.

No estic en condicions de jutjar res perquè no he vist la pel·lícula. Per una banda, els escrits fan referència a una sèrie de coses sobre la lectura que se’n pot fer de la pel·lícula que em sonen molt. Em referesc a la legitimació (encara que no s’hi faci referència explícitament, en aquests textos) de la transició i la visió de la lluita antifranquista més revolucionària com a eixelebrada: només un canvi des de dins de les estructures mateixes del franquisme era possible. I tot el que hi va lligat. D’altra banda, en aquesta mateixa crítica també em sembla veure-hi alguns dels clixés més marcats del discurs obrerista, revolucionari i llibertari: la manca de transversalitat.

Bé, queda damunt la taula. Més que res, és que crec que està bé tenir elements crítics davant una pel·lícula com aquesta, que ha aixecat tanta publicitat.

Share Button

Boletín Oficial del Estado, 6 de septiembre de 2006 – BOE núm. 213

Resolución de 21 de julio de 2006, del Consell Insular de Menorca, de cambio de nombre del municipio de Mahón por el de Maó.
Rango: RESOLUCIÓN
Páginas: 31867 – 31867

TEXTO ORIGINAL

Se hace público que el Consell exucutio del Consell Insular de Menorca por acuerdo adoptado en fecha 27 de febrero de 2006 (publicado en el Boletín Oficial de las Islas Baleares número 46, de fecha 1 de abril de 2006), acordó aprobar el cambio de denominación oficial de la ciudad y del municipio que pasará a ser Maó, dado que es el nombre catalán, lengua propia de las Illes Balears.

Lo que se hace público de conformidad con lo establecido en la disposición adicional del Real Decreto 382/1986, de 10 de febrero, una vez comunicada por la Dirección General de Cooperación Local la Resolución de 25 de abril de 2006 de modificación de la inscripción correspondiente en el Registro de las Entidades Locales.

Maó, 21 de julio de 2006.-La Presidenta del Consell Insular de Menorca, Joana Maria Barceló Martí.

Share Button

Trilingüisme

Hola al·lolts. Com que veig que la cosa està un poc aturada (es veu que açò de les vacances d’estiu afecten més del que sembla), m’he decidit a penjar-vos el meu proper article del Mirador, que ve a ser una espècie de reflexió sobre l’anomenat Decret del trilingüisme. Si a algú l’interessa, que ho llitgi. I si ho feis, també ho podeu comentar. A veure si me surt d’una vegada açò de penjar un arxiu. Salut

Trilingüisme

Share Button

Empresa privada / empresa pública

Arran d’un comentari de’n Borja sobre l’escola privada, se m’ha acudit que podria estar bé xerrar-ne més amplament. Per la meva experiència personal, on he tractat tant amb empreses privades de diversos sectors com amb empreses públiques, i fent-hi feina tant internament com externament, una cosa tenc clara, l’empresa privada és moltíssim més eficient que la pública. Amb eficiència vull dir que amb els mateixos recursos (materials, econòmics o humans), són capaços de fer molt més. I és que la pela és la pela, tot i que ara es digui euro.

En moltes ocasions, bona part d’aquesta eficiència s’aconsegueix pagant sous més baixos, tenint pitjors condicions laborals (horaris partits, menys vacances), o fins i tot pressionant quan s’exerceixen drets legals que no convenen, com baixes laborals llargues o permisos de maternitat. Però amb açò només no es justifica l’enorme diferència d’eficiència que pot arribar a haver-hi. Jo he participat en projectes informàtics a l’empresa privada que en sis mesos han posat en marxa sistemes molt complexes, mentre que a una empresa pública, per a un sistema similar, duen cinc anys i encara no han estat capaços d’acabar-lo. Aquí hi ha molt més que la diferència en hores treballades per uns i altres.

Ja sé que no tothom que fa feina a l’empresa pública es comporta així, n’hi ha que realment en fan, de feina. Però per dir-ho de qualque manera, acostuma a ser una “opció personal”. A l’empresa pública, qui vol fer feina en fa, però qui no en vol fer no en fa, i no passa res. N’hi ha prou amb dir tot el dia que tens molta feina i que no dones al abast. I a més és una cosa que es va contagiant. Al principi la gent entra amb ganes, però va veient que hi ha molts individus que es passen el dia de xerrameca, fent cafès, o passejant papers amunt i avall. Amb els anys, molts d’aquests individus acaben pensant “i perquè jo haig de fer tanta feina i els altres tant poca?”, i va augmentant progressivament el nombre de cafès, de sortides a fer encàrrecs, i de passejades pels passadissos.

Resumint, que pel que jo he vist de primera mà, on hi ha negoci a fer, una empresa privada que respecti mínimament la gent és molt preferible a una empresa pública, perquè al cap i a la fi, l’empresa pública es paga amb els doblers de tothom. Ara bé, també opino que hi ha certes coses que no haurien de ser un negoci, com ara l’educació, la sanitat o els serveis socials, perquè el que s’està posant en joc per obtenir més eficiència es massa important. I respecte al model dual, de tenir sanitat pública i privada, per exemple, jo crec que en el fons és una manera de recaptar més diners de les classes altes. Qui no vol fer cues i vol que li facin la pilota cada vegada que té un grip, i a més s’ho pot permetre, pot apuntar-se a la sanitat privada, mentre segueix pagant la pública i no l’empra. Ara, no ens enganyem, la sanitat privada està molt bé per les feines que els hi resulten rentables, però quan cal maquinària cara i especialitzada t’envien a la pública.

Share Button

La libertad

És curiós com es poden arribar a manipular els conceptes. Es veu que el missatge carca pur i dur ja no ven (tot i que Déu n’hi do), i ja no es pot estar anant darrere fonamentalismes ni nacionalcatolicismes. És per això que esdevé rendible utilitzar el vocabulari que tradicionalment havia format part de l’altre bàndol, i ho és bàsicament per dos motius: per apropiar-se d’uns vocables que poden arribar a fer del discurs de sempre una certa modernitat i democràcia; i deixar en pèl aquells que per convicció real en parlaven. Així ha succeït, des de fa uns anys, amb mots com democràcia, justícia, llibertat, pau, identitat històrica… Desemmascarar tot açò no crec que sigui difícil, ni tampoc ho pretenc. Només propòs vejam si som capaços de destriar iniciatives feixistes que duguin per nom algun d’aquests vocables, a veure si feim una llista ben llarga.

La libertad és un concepte que fins i tot fa un poc de gitera, ja, fa olor de ranci. I és una llàstima, per aquells que hi creim, tot i que des d’uns postulats ben diferents. De fet, aquest és un tema a part, de caràcter crec que en podria dir filosòfic (cap de nosaltres és lliure, en sentit estricte), però surt de les possibilitats d’aquest bloc. Centrem-nos, idò en el repte. Serien exemples del que he explicat abans “Libertad digital” o el nou diari electrònic, que ve a ser l’agenda del govern d’en Matas, “Libertad balear”. També val esmentar eslògans o petites expressions que seveixen per la demagògia més pura com “llibertat d’elecció de centre educatiu” o “llibertat d’idioma”.

Share Button

Independència

Ara que sembla ser que aquest govern català amb presència d’ERC s’acaba, em ve de gust explicar perquè som independentista. No és per oportunisme fàcil que ho vull explicar sinó per tal que em digueu que vaig errat i en què hi vaig.

Tot (haver d’anar darrera d’estatutets, que ens persegueixin la llengua, que ens atraquin per mantenir coronells i bisbes, que visquem en un estat amb el nom oficial de Reino de España…) açò ens passa perquè no som un subjecte polític, i si no se’ns pren com a tal no podem exercir el poder. Més que governar (que si PGOUs, que si fires de bijuteria i de turisme, que si senyalitzacions de carreteres…) es tracta de manar, d’exercir el poder. En un subjecte polític normal un govern no agonitza per estatuts, sinó per coses serioses, que amb el menjar no s’hi juga. Però com que som autonomies segons una Transició malalta i una descentralització només vol dir el que és, ens hem de conformar a dissenyar collonades en tost de pensar en estratègies a mitjà i llarg termini.

No tenc cap indici que tot açò que volguem millorar ho puguem fer a Espanya, per més democràtica que sigui. Mani qui mani (Suárez, Aznar o Zapatero) no aconseguirem el que volem. ¿Per què costa tant fer entendre que és menys impossible un horitzó d’independència que un d’encaix a Espanya?. Fa uns tres segles que volem encaixar i tant com va més estem encaixonats, que són coses diferents.

Amb la independència no serem més feliços que ara, què va. Però podrem començar a donar-nos les culpes del que fem malament. Prou de mirar cap a Madrid emprenyats o esperançats! Què trobau?

Share Button

Votar l’estatut

La veritat és que l’estatut de les Illes Balears no m’interessa gaire. Ni he seguit massa el debat ni conec l’intrinculis de les negociacions. Tenc la convicció que si s’arriba a aprobar, cosa que encara està per veure, la nostra ‘regió’ no canviarà gran cosa, tot i els esforços de n’Eduard, que sé que hi ha treballat de valent en la seva el·laboració.

En aquest primer escrit voldria destacar una cosa que m’inquieta, el fet que segurament no l’arribarem a votar mai en referendum. Mentre que l’estatut de Catalunya s’ha d’aprobar en votació popular, l’estatut de les Illes Balears igual que el Valencià no requereix cap referedum (potser m’equivoqui però crec que no). M’encantaria tenir l’oportunitat de votar que no vull l’ordenament jurídic actual.

Recullirà firmes en Rajoy per a demanar un referedum de l’estatut? Defenseran el PSOE i el PP la igualtat de tots els espanyols a votar els seus estatuts tal com han defensat la ‘igualtat en el finançament´, ‘les competències’, els aeroports, la nacionalitat i un llarg etzetera?

Share Button

ALEIX VIDAL-QUADRAS

Desgraciat. Així em sento després d’aquesta enèssima punyalada del pitjor enemic que tenim els catalanoparlants.

“Desgraciat” li va dir n’Alejo a un francès catalanoparlant que li havia parlat de genocidi cultural en referència a la persecució del català per part dels estats espanyol i francès.

Resulta que gràcies a aquest que diu “desgraciat” als altres no ens podrem adreçar en català, en la nostra llengua, a les institucions europees, que també són nostres (?). Després de fer-nos tan mal, no creu aquest “senyor” que el millor que podria fer és fotre el camp, desparèixer, o és que encara ens en pot fer més, de mal? Ningú li pot aturar els peus?

Realment em sento molt dolgut, ferit i desgraciat.

Share Button

La caverna

Ahir vaig quedar fred. Ja sé que a vegades sóc un poc ingenu, i segons què no ens hauria de sorprendre, i manco venint del diari Menorca. Però aquesta vegada és un poc bèstia. Resulta que un tinent d’artilleria es posa a parlar de la República i la celebració, i esmenta que ell no sap què punyetes celebren, quan la República espanyola ha estat un dels desastres més grans de la història d’Espanya després de la tornada de Ferran VII al poder. Comença a amollar una sèrie de dades que fan escarrufar la pell i acaba dient que l’entrada de les tropes franquistes responia a un intent patriòtic de salvar el país que havia caigut al caos més absolut, que era la República o voluntat d’establir un govern democràtic en un context en què la gent era pràcticament analfabeta. Acaba dient que s’ofereix per donar classes a tots aquells que fomentaven la celebració del 75è aniversari i que el citin allà on vulguin a l’hora que vulguin, que ell ve expressament de Barcelona.

Impressionant. A més, amb tota l’oratòria pròpia militar. No té pèrdua. Supòs que a més d’un de voltros no haurà passat desapercebut si ho heu llegit, però si algú ho volgués llegir, no sé ben bé com s’ha de fer, perquè a Internet no hi és. Va sortir publicat ahir, 27 d’abril.

I tornam a estar de ple en el debat. Què es fa amb açò? Com haurien de respondre els intel·lectuals? Si és que ho han de fer… Però l’atac és frontal, és el feixisme dut a extrems que no recordava haver llegit de feia molt, i això es publica a un diari com aquest (supòs que l’esmentat senyor no es deu atrevir a fer-ho aumón més) que, segons la seva carta, “huele a cirio de iglesia”. Supòs que la ignorància és la millor resposta, però déu n’hi dó. Així i tot, hem de reconèixer que cartes com aquesta donen peu que molta gent es reafirmi, si estava en dubte, en les seves conviccions parafeixistes.
A part d’açò, vull fer una reflexió que no hauria de passar desapercebuda. Segons la carta d’aquest senyor, les tropes franquistes van salvar un país al llindar del desastre, tot fent bandera del veritable sentit de la constitució republicana. I aquest és un element que s’ha de constatar. Açò encara ho saben més els historiadors que hi ha per aquí, però hem de tenir present que tot i que després s’hi hagués donat una interpretació un poc diferent, el sentit de l’alçament militar partia de la premissa que la República havia actuat de botxí d’una nació que havia establert un pacte constitucional consensuat i que havia estat completament desvirtuat per les esquerres, el comunisme, el separatisme i tota aquesta gentussa. I calia, per tant, tornar al punt original, a les essències pures de la nació i al sentit que la Constitución Española establia. És a dir, que encara salvaven les castanyes del foc a la República. I tot açò, que és d’aquella època, surt a la carta d’aquest senyor. Supòs que aquest discurs us deu sonar un poc, no? Avui en dia, hi ha un partit polític que no parla d’altra cosa que de la Constitució i de la seva tergiversació. No baixem la guàrdia.

Descarregar aquest article publicat al diari Menorca el 27 d’abril de 2006

Share Button

Maó

El nom de la ciutat de molts de nosaltres ha esdevingut, per mala sort, centre de polèmica atiada pels sectors més recalcitrants de la societat maonesa, fins al punt que la immensa majoria de les seves intervencions estan situades dins de l’absurditat més profunda. Igualment, la reflexió sobre aquest tema no acaba de tancar-se mai, i un apunt d’en Joel sobre la qüestió de La pelota vasca m’ha fet recordar un dels debats de fons en aquesta qüestió: com s’han de combatre aquestes invectives, des de la indiferència, com fins ara, o agafant el bou per les banyes? Si es comentava que tenim costum de queixar-nos d’aquesta gent i pensar que és una cosa que queda fora del que és assenyat, no veurem que resulta que cada vegada han anat agafant més popularitat. El PP és més que un partit, cert, i un esquema ideològic molt marcat i estigmatitzat ajuda a donar coherència a un moviment (per molt que la coherència interna es desmunti fàcilment).

En aquest sentit, he llegit un article molt bo d’un tal Josep Mir, en clau humorística però molt seriós, sobre les barbaritats d’aquesta gent. Resulta que els de ICM reivindiquen Antoni Febrer i Cardona com a gramàtic de referència per escriure el menorquí, que a més és molt anterior al desastrós Pompeu Fabra, per tant ideològicament els va molt bé, però quan ho posen a la pràctica, com és lògic, se’ls en va tot en orris, perquè no tenen un dit de front. Amb això, aprofit per provar aquest xalandria per pujar un article, no sé si me’n sortiré. Llegiu-lo, si podeu. No pèrdua.

Share Button