Feixisme

Quan feia quart de Sociologia vaig fer una assignatura de lliure elecció sobre feixisme a la facultat d’història. l’impartia un senyor que es deia Gallego de llinatge. Si no record malament era un dels promotors d’Esquerra Unida i Alternativa a Catalunya. No crec que militi a Ciutadans però certament compartia un cert sentiment anti-catalanista.
Un repàs històric del feixisme ens ajuda a comprendre el que està passant a Catalunya amb el fenomen de Ciutadans i a Menorca amb l’associació d’ICM. No tinc obviament els apunts aquí davant i de ben segur que puc cometre més d’un error.

En l’imaginari col·lectiu normalment situam el feixisme a l’extrema dreta, més enllà de la dreta tradicional. Aquesta percepció és en certa manera falsa. El feixisme no neix a la dreta de la dreta, sinó sovint a la seva esquerra. De fet Musolini havia començat la seva carrera política al partit socialista. No hauríem d’oblidar que el feixisme italià i Alemany era almanco en els seus orígens molt crític amb el liberalisme dels partits conservador. Les seves polítiques econòmiques tenien en comú amb els moviments socialistes i comunistes de l’època una creença amb un estat fort. El que de veritat diferenciava el feixisme era un nacionalisme excloent i xenòfob. El que de fet importava era la grandesa de la nació alemanya i italiana, la puresa de la raça.
Ni Ciutadans ni ICM són partits feixistes. Són partits-moviments que respecten escrupolosament els principis democràtics i que rebutgen qualsevol tipus de violència. Ara bé, l’aparició d’aquests moviments té alguna cosa en comú amb els moviments feixistes, que certament no m’agrada. En els dos casos no es tracta de partits-moviments de dreta pura i dura. La seva raó de ser no és l’especulació urbanística o la baixada d’impostos . El que identifica els dos moviments és un nacionalisme excloent profundament anticatalanista. Ciutadans es presenta com un partit de centre esquerra ara bé no ha tret tres diputats tot parlant dels problemes de la vivenda sinó de biligüisme (hauríem de dir monoligüisme espanyol).
Amb Ciutadans, ICM i sobretot el Mundo estem crec davant un fenomen que té massa punts amb comú amb el feixisme dels anys 30. L’únic que importa és la grandesa d’Espanya i la derrota del catalanisme. El problema fonamental és l’afebliment de la nació espanyola (i la pèrdua de privilegis adquirits durant tants anys) i l’aparició de separatismes. Tot i que sempre parlen de llibertat són moviments profundament antidemocràtics que posen “Espanya como unidad de destino en lo universal” per davant del dret a autodeterminació. Jo no obligaré mai a ningú a ser Menorquí o Català, ells en canvi ens volen obligar a ser espanyols, ens volen negar el dret a ser un poble com el seu.

Pau Obrador

Visits: 2

18 comentaris a “Feixisme”

  1. Joan i tota la resta, no tenia cap voluntat de desactivar cap mena de debat com el que respecte a aquesta gent s’estava donant a Xalandria. Només deia que no em semblava lògic l’espai i el temps dedicats i hi aportava les col·laboracions en premsa escrita de Sàez i Desclot.
    I Joan, aquestes ideologies no han de tenir prou força per regirar-te, creu-me. No són res, ni representen res més enllà d’ells mateixos, s’acaben on comencen. Són escuma de llet bullint o de sabó ph neutre a la banyera (un suflé que diria Pasqual Maragall).
    Pens que aportacions serioses com la de Sàez són oportunes quan aquesta escuma passa a engreixar l’entremat representatiu polític, en el cas del Principat perquè han tret 90.000 vots i tres escons, però que abans d’aquest pas la indiferència, la ironia, el sarcasme i la rialla són bons antídots pel que són i on van.
    I que estic molt content que la meva ciutat també és Maó al registre dels collons, vull dir espanyol.

  2. ICM, Ciutadans… no són el problema. En són conseqüències. Parlar-ne és perdre’s en cortines de fum passionals que no fan altra cosa que donar més alè a les supuracions del sistema. Cal ser radicals, en el sentit etimològic del mot, i centrar-se en la mare dels ous. La lectura de l’article de Sáez n’és un exemple.

  3. La teva resposta, Joel, ha resultat ser molt eficient. Des del moment que dius que no entens per què hi perdem tant de temps, hem callat tots (exceptuant el valuós comentari d’en David). I estic d’acord amb la base del teu raonament, i és ver que els mitjans de comunicació s’han escarransat en excés parlant de Ciutadans: els han seguit el joc.

    Però pens que les nostres intervencions no les podem entendre en el mateix sentit. Hem parlat de llengua i d’identitat i hem intentat fer una recerca historicoideològica (que segur que no ens n’hem sortit) vàlida al meu entendre no sobre un grup de gent oportunista sinó per a nosaltres mateixos.

    I encara afegiré una qüestió que sempre m’ha duit de cul. Quin paper han de tenir els “pensadors” (poseu-hi totes les cometes que calguin) davant casos com aquest. El cas d’ICM a Maó és paradigmàtic. El plantejament ha estat el de deixar fer, perquè rebaixar-se als seus postulats i discutir-los no paga la pena. Tampoc ho paga anar a debats públics amb aquesta gent. Amb açò, però, hem aconseguit que un discurs que només existia en grupuscles nostàlgics i completment perifèrics tengui tengui una força que a mi em regira. No hauríem d’haver tingut un Sáez o un Desclot?

    Ara, si voleu, callaré.

  4. Bon dia a tots.

    Només vull fer un comentari que crec que ve a to amb el que estàvem parlant: N’Albert Rivera, el n. 1 de Ciutadans, va militar al PP des del 2003 fins al juliol d’enguany. Crec que aquestes dades ho diuen tot d’aquest personatge que va de progre pel món.

    Salut.

  5. No, no consider interessant aquest debat entorn del ratolí parlamentari. No entenc ni el temps ni l’espai que ara dediquen els mitjans a parlar-ne i tampoc que a Xalandria la cosa tengui èxit. En qualsevol cas, avui a l’Avui podeu llegir en Ferran Sàez -parlant seriosament del tema en un sentit més ampli- i Desclot, tan incisiu com necessari.

  6. Just un apunt (vols dir que no és interessant el tema, Joel?). Crec que, parlant de Ciutadans, la cosa va que no ens hi hem de quedar enlluernats. Essencialment, estaria ben d’acord a entendre que la normalitat política ha d’esser acceptada, i per tant també l’entrada d’aquest partit al Parlament. Tots ho estem. La cosa és que cal destapar les postures d’aquells qui es venen com una cosa i llavors són una altra. De fet, aquesta és una de les coses que més em molesten en política. El tòpic de la Catalunya xarnega encarnada per aquest partit és fals: en el cinturó de Barcelona pràcticament no han aconseguit vots, sinó a la part “pija” (Sant Cugat, Sarrià, Sant Gervasi…). És un partit que ha aconseguit presència amb un discurs populista i antinacionalista però és, essencialment, elitista i ultranacionalista. Aquesta és la realitat que hem de destapar, i no per açò ens desgarram les vestidures.

  7. Molt interessant, Pau i Fons.
    Encara tenc més preguntes: no és cert que, ben mirat, “gràcies” a Ciutadans i a un parell de detalls més, s’ha pogut fer el tripartit bis (com supos que celebrau) i no una aliança ciu-pp (que era una alternativa)?
    us recordo el discurs de Ciutadans l’hauria d’haver capitalitzat el PP (hi ha crítiques internes per aquest fet, al PP) i si el PP tingués tres escons més, ara sumarien amb ciu quasi majoria absoluta. faltava que ciu hagués pujat una mica més.

  8. He llegit amb atenció els comentaris que feis i crec que hi ha moltes coses interessants. Voldria afegir alguns comentaris deslligats i una mica espontanis
    1- Jo crec que això de la Catalunya xarnega és una mica un mite. És cert que hi ha molta gent nascuda a fora de Catalunya i que és sent més espanyola que catalana. Ara bé, també es cert que bona part de l’abstenció recolza postures sobiranistes. Si ERC hagués obtingut els mateixos vots ara que a les generals, ERC hauria obtingut més de 30 escons! (ERC ha perdut 200.000) en relació a les darreres generals.
    2- Catalunya és un país molt plural, molt més plural que cap altre regió o nació d’Espanya. Ciutadans mateix és una mostra del fet diferencial català (ja hi va haver als anys 30 partits Lerruxistes). A Catalunya no hi ha uninimitats possibles. per altre banda, el Lerruxisme és molt normal en processos constituents (l’Estatus ha estat en certa manera un procés constituent fallit)
    3- Molts dels vostres comentaris reflecteixen l’ambigüitat d’aquests nous moviments ICM i sobretot Ciutadans. Tenen postures molt reaccionaries però no es situen a la dreta de la dreta sinó a la seva esquerra. Això és exactament el que va passar amb el feixisme dels anys 30.
    4- L’ambigüitat no és només part dels nous moviments fatxes sinó que ha estat sempre definidor de la dreta. Això és aixó especialment a nivell social. A la dreta espanyola sempre hi hagut dues o tres ànimes. L’ànima liberal (gent com em Matas i en Rato que només persegueixen els diners), els conservadors de tota la vida (ABC) i l’ultra nacionalisme espanyol (El mundo). L’èxit de la dreta és la seva capacitat d’ajuntar tot això. Això ha estat possible en bona part perquè han sabut mantenir un equilibri en les seves polítiques socials. La dreta espanyola mai ha estat tant de dretes a nivell social com ens pensam. Dos exemples 1)La dreta no ha reclamat mai seriosament la baixada d’impostos com ho va fer na Thatcher. 2) L’estat del benestar no ha estat mai qüestionat (no s’ha parlat mai de la desaparició de la sanintat pública ni de la privatització de les pensions. Aquesta ambigüitat és clàssica del feixisme dels anys 30.

  9. Fidel, no sé quants escons tindria xalandria si es presentés a unes eleccions. El que sí sé és que si jo em presentés segurament no em votaria ni jo. El que jo faria suposaria un daltabaix brutal i em traurien en 5 minuts. Però, no puc deixar de pensar el que pens ni tampoc no tenc ganes de callar-me, de fet cada dia tenc més ganes de corcar. Possiblement els de ICM i els de Ciutadans els passa el mateix, encara que des d’un punt i una visió molt oposada a sa meva en concret.
    En Joel i na Laura ens podrien explicar en què va consistir la transició, de fet ho haurien d’explicar (deure moral seu i vital per a noltros si volem aprendre alguna cosa). No fa gaire de la guerra civil i menys de la llarga dictadura. Som fills i nets dels que ho van viure i en noltros és ben present encara. Seguim situats en un o altre bàndol, és així, vulguem o no, també hi ha equidistants que en molts casos ho són per interessos determinats (bàsicament econòmics), diguem que aquests no es mullen, que passen, que tant els hi és.
    Després del silenci i el status quo obligat per la transició el poble ha començat a alliberar-se i a dir la seva sense pors i amb aquest fet surten a la llum els fonaments, el que veritablement duim dins, els valors i criteris que guien i determinen la vida de cadascú. Sí, la democràcia i la llibertat d’expressió ens ho permet a tots i està bé que així sigui, el que passa és que mostren les diferències i la diversitat de punts de vista que fins no fa gaire romanien apagats, la qual cosa hauria de suposar en condicions normals una qualitat en el debat i un guany democràtic important, en definitiva un enriquiment democràtic, i el cas és que no ha estat així. L’aflorament dels fins ara adormits punts de vista i dels diversos tics han estat vists com a “radicalitzacions” i la aparició dels radicals a donat lloc també a la aparició dels “moderats”, generalment són els mateixos moderats que s’anomenen a ells mateixos així. Els “moderats” són vertaders equilibristes, a vegades tenen un peu aquí i un altre allà, i han de fer virgueries per no semblar “radicals” i ser el suficientment neutres, ambigus i equidistants per fer veure que diuen el que l’oient vol sentir amb l’únic fi de mantenir i/o guanyar el poder, equidistàncies diguem-ne electoralistes. La qualitat política es ressent i és el que ara tenim. Açò es Espanya, país que no ha assolit mai la normalitat política, i molt menys, democràtica. No tenim tradició democràtica, no n’hem après encara. No hi ha una dreta espanyola normalitzada, no hi ha una tradició liberal assentada com la pugui haver a Anglaterra o a Alemanya, i seria fonamental que hi fos, però no és així.
    Aquesta anormalitat espanyola es mostra en la ferma voluntat de bona part del PP i alguna part del PSOE de oblidar el passat dictatorial per deixar pas a mirar “el futuro”, pretenen “borrón y cuenta nueva” (que de fet promou la “Gran” Constitució espanyola firmada en unes condicions molt concretes que no s’haurien de perdre de vista, com a mínim a partir d’ara), “borrón y cuenta nueva” dèiem simplement per que en l’estudi i anàlisi del passat tindrien molts d’ells molt a perdre, en tant que sortirien senyalats com a beneficiats de la dictadura ja sigui econòmicament (propietats i demés), laboralment, socialment, estratègicament situats per el domini social (per exemple, bona part de l’església catòlica, àmbits polítics i forces de seguretat de l’Estat…). En definitiva, uns quedaren col·locats i altres en fora de joc. Els col·locats volen oblidar i els descol·locats demanen justícia, aquesta és la diferència.
    Es demana justícia i et diuen separatista, intolerant, insolidari, amics dels terroristes quan no et diuen “terrorista” directament, quan el que simplement vols és normalitat política, és no voler formar part d’aquest oblit i aquesta indiferència i aquesta manera de fer, simplement vols refer la teva vida a la teva manera perquè veus que les imposicions encara hi són, perquè veus una Europa en que alguna cosa es mou i que podrà ser més forta, volem decidir en la Europa nostra també. El que passa és que no ens sentim identificats amb el que proposa l’Estat espanyol. Si hi ha d’haver fronteres, que no hi hauria d’haver cap ni una, jo tenc dret a tenir també la meva i dirigir-me i fer el tipus de política que decidim a la nostra comunitat. Per què no? No solucionarem tots els problemes, clar que no, la diferència és que seran els problemes que ens haurem generat noltros mateixos i que noltros mateixos podrem solucionar.
    Mentre a Alemanya no aturen de estudiar i analitzar el seu passat només amb la voluntat que no torni a succeir, a Espanya passa tot el contrari. L’aparició de ICM’s i de partits com Ciutadans, AFA’s i demés organitzacions o clubs sorgeixen com a resposta a aquesta voluntat política normalitzadora, esperem que siguin els darrers tics i reductes d’una història negra i esperpèntica que és la espanyola,……. encara que no m’ho sembla.

  10. Totalment d’acord amb en Tòfol. I afegesc unes quantes preguntes:
    Quants escons tindrien ses tesis de Xalandria si es presentessin a ses eleccions?
    Per què és dolent que unes idees, que sempre han reclamat que no eren representades a les institucions, tinguin un espai?
    Vist en una altra perspectiva, el que diuen representar els Ciutadans, només és 3 de 135, si és que us preocupa.
    Jo crec que, a banda que us agradi més o manco, Ciutadans obliga, com diu en Tòfol, als partits oficials a posar-se ses piles davant l’abstenció i plantejaments més “populistes”.
    Catalunya, amics meus, no és com molts es pensen o somien que és. És més “xarnega”, menys nacionalista, més andalusa, més popular, a voltes més indiferent, no tant “emprenedora” ni capdavantera, més vulgar, però més plural.

  11. Hola a tots!
    He estat llegint els vostres comentaris, m’han semblat molt interessants, però vull intentar donar un altre punt de vista d’aquest nou partit anomenat Ciutadans.
    Personalment crec que, els tres escons que tenen actualment Ciutadans en el Parlament de Catalunya no són més que un vot de càstig al PSC (si és que encara es pot dir així, igual s’hauria de començar a dir PSOE). La participació a les darreres eleccions de Catalunya ha estat molt baixa i això ha afavorit que aquest partit surti a la llum. Sincerament crec que en les pròximes eleccions, si s’aconsegueix una participació major, aquest partit caurà pel seu propi pes.
    Aquests tres escons, baix el meu punt de vista, han servit perque Esquerra Republicana i Iniciativa tenguin més força en el nou govern català, i això en principi no és dolent.
    Pensau que Ciutadans és un partit amb 4 mesos de història, si em permeteu el símil, estan en la fase de botxor que provoca l’enamorament quan estàs davant d’una situació nova i que no coneixes.
    Per tant i per acabar, només enviar una crida a la calma i a l’optimisme, esperem que aquests Ciutadans només hagin estat un rotllo d’estiu amb el votants catalans.

  12. Abans us he parlat d’Ivan Tubau. Enganx un text, que corre en forma de mail, que tal vegada qualcú coneix, en què es parla d’aquest personatge. Alguna cosa que es diu té a veure amb els nostres comentaris:

    El dirigent de Ciudadanos que va dir que Catalunya ’em sua la polla’ va ser
    expedientat per assetjar sexualment a alumnes de l’Autònoma.

    Els dirigents de Ciudadanos-Ciutadans de Catalunya són un ramillete de
    freaks. No descobrim la sopa d’all. Dissabte estaven d’allò més exultants
    després d’haver omplert fins dalt el Palau de la Música. Segons confessava
    un dirigent de Ciutadans a alguns periodistes presents, van triar fer l’acte
    al Palau a proposta d’Albert Boadella perquè ‘és un temple del nacionalisme
    català’. Per ‘tocar els collons als pujolistes i als d’Esquerra’ va dir
    textualment. Quin nivell. Boadella, per cert, no va ser present a l’acte i
    va despatxar la seva absència enviant una salutació escrita que va resultar
    ser la mateixa que va llegir en la presentació de Ciudadanos al teatre
    Tívoli al mes de març. Quin farsant. Quin dropo.

    Però el bo i millor van ser les intervencions de la cúpula del partit
    lerrouxista i els seus líders espirituals. D’entre elles va destacar la
    d’Ivan Tubau que, en un clar intent de cridar l’atenció, va repetir les
    paraules de Pepe Rubianes a TV3. Tots els busotaires recordaran que en ple
    debat de l’Estatut i davant l’ofensiva del front mediàtic del PP, Rubianes,
    a preguntes de què li semblava la unitat d’Espanya va respondre que ‘li
    suava la polla’. Tubau, el molt notes , va repetir aquestes afirmacions de
    l’actor canviant Espanya per Catalunya. L’única diferència: Rubianes i
    Albert Om van haver d’anar a judici i a Tubau li sortirà gratis. Així és
    l’oasi català.

    El ciutadà Tubau és un personatge amb un currículum ben peculiar. Va
    començar vinculat al cine porno escrivint guions i dirigint algun
    curtmetratge d’aquest gènere. Anys més tard va aconseguir plaça de professor
    de redacció periodística de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) on
    avui és catedràtic de periodisme cultural i alhora articulista de El Mundo,
    entre altres. A tots els sidrals d’exaltació espanyolista que hi han hagut
    els darrers anys a la universitat hi ha estat present encarant-se
    violentament amb estudiants que protestaven per la presència de
    Vidal-Quadras i Jon Juaristi a la UB (desembre de 1999) o Fernando Savater i
    Goztone Mora (2003) també a la Central.

    Però Tubau, a més del seu caràcter violent i exaltat, és conegut a la seva
    universitat pels capítols d’assetjament sexual a alumnes que ha
    protagonitzat. Un dels mes sonats va succeir el 1993 quan a mitja classe de
    redacció periodística va callar en sec i es va quedar mirant una alumna tot
    dient-li en veu alta ‘no puedo concentrarme viendo tu cara porque tienes
    pinta de chuparla tan bien…’. Els alumnes presents en aquella aula ho
    recorden molt bé. D’aquella promoció n’han sortit coneguts periodistes de
    TV3, caps de premsa o redactors de diaris que no obliden aquella escena tan
    desagradable. La vexació de Tubau es va saldar amb un expedient que
    finalment no el va arribar a inhabilitar. Per això potser va continuar
    tirant la canya de manera vil a diverses alumnes, fet que va motivar altres
    expedients tot i que cap alumna va atrevir-se a portar-lo a la justícia
    ordinària i, tot plegat, també li ha sortit gratis.

    Així són els líders de Ciudadanos. No ens estranya doncs que a Tubau, de tan
    calent que va, li suï la polla. Quin pocavergonya.

    AQUESTA “GENT” HA ENTRAT AL PARLAMENT DE CATALUNYA. FEU CÒRRER AQUEST MAIL
    PERQUÈ ES VEGI QUINA ÉS REALMENT LA CARETA D’AQUEST PARTIT, ON S’HI AMAGA
    L’EXTREMA DRETA MÉS RÀNCIA ESPANYOLISTA!!

  13. No vull posar en boca d’altri coses, però crec que estava seguint els postulats d’en Pau: està clar que aquests no són feixistes, però hi ha certs lligams que es poden resseguir, certes termes que serveixen de base i certes tendències que no hi és de més remarcar. Per exemple, el concepte de “llibertat” i com s’empra el podríem resseguir en tots aquests grupuscles i veure quina realitat s’hi amaga. Recordau que l’Espanya de Franco era “una, grande y libre”. És, senzillament, un intent d’anàlisi ideològica i històrica.

    Per tant, d’acord que no són feixistes, i que estan a l’esquerra de la dreta. Però m’atreviria a dir que el radicalisme i l’agressivitat emprats és molt més alt que els partits tradicionals de dreta, i açò no necessàriament vol dir signes d’esquerranositat. A ICM, per exemple, un dels caps visibles és en Martí Escudero, ala conservadora del PP. O n’Homs, directament exalcalde del règim franquista. O en Fornals, historiador lligat al militarisme. I si rallam de radicalismes de personatges, val més no parlar de la figura d’Ivan Tubau, de Ciutadans.

    Pel que fa al tema de la llengua, és cert que és inquietant. El sentiment que pogués sentir na C. és molt lògic i preocupa que existeixi de manera tant latent aquest sentiment d’autoodi. Són els mateixos catalanoparlants que renuncien a considerar la seva llengua tan vàlida com l’altra. No ens en sortirem mentre considerem la nostra com una llengua de segona, i així és com se sent, encara que aparegui en termes de solidaritat i respecte (fal·làcies completament). En aquest sentit, l’afirmació d’en Santi és molt contundent, i té tota la raó. Cau per propi pes.

  14. Jo, sincerament, no crec que ni ICM ni Ciutadans tinguin res de feixistes, almenys pel que fa al sentit revolucionari i autoritari. De fet l’únic punt de coincidència amb el feixisme espanyol és l’anticatalanisme, però poca cosa més.

    Jo crec que tot açò és una estratègia molt ben orquestrada des de la dreta, que, per molt que ens n’enfotem a vegades, no tenen un pel de tontos. A la dreta del PP pràcticament no hi ha vida (per sort), i el mateix PP té molt mermada la credibilitat a Catalunya, i a la resta de l’Estat ha de fer equilibris per contentar tant els seus militants més radicals com els més moderats (com passa també al PSOE, de fet). Solució per treure vots al PSOE ? Crear un partit teòricamente d’esquerres, monotemàtic, i que desperti els sentiments anticatalanistes dels molts militants del PSOE que els tenen. Mireu que bé els hi ha funcionat a Catalunya. Esperem que a Maó no passi el mateix, però molt em temo que així serà.

    De fet no hi ha molta diferència entre ICM, Catalans o el “Partido Pirata” que esmentava jo en una altra entrada, en el sentit que tots són monotemàtics. Algú sap que en pesa Catalans o ICM de la vivenda, de l’economia o dels serveis socials ? Idò, mira per on, essent monotemàtic, si el tema remou ferides, es veu que es pot aconseguir representació.

    Respecte al que diu na Maria, les vegades que m’he trobat en situacions així, el millor argument és dir-lis: “si, si, siguem solidaris, i fem-ne també una traducció en anglès i una en àrab, això si que és solidaritat”. Jo d’àrab no en sé, però una vegada que em vaig trobar una situació semblant a la feina els hi vaig escriure l’informe en anglès, només per fotre.

  15. La veritat és que amb açò dels blogs veig que és una alternativa as diari Menorca cada vegada més interessant de seguir, almenys per sa part que aquest mitjà proporciona al debat i reflexions sobre la realitat menorquina.
    I seguint una mica tot açò, m’agradaria contar el que li va passar a sa meva germana ahir a una reunió de s’escoleta on va en J.. És molt probable que no vengui de nou, però mesquina està indignada…: Es veu que després d’una reunió on s’havien acordat diferents aspectes del funcionament de l’escola, havien de passar-ho tot per escrit a la resta dels pares. “Òbviament” sorgeix el dilema per part d’una mare o pare (ara no ho se) de fer aquest escrit en les dues llengües i amb açò que na C. i un altre pare diuen que no troben que sigui adequat o valgui la pena fer-ho ja que tothom ho podria entendre perfectament i si no era així, se li faria un en castellà per aquell pare que ho demanés concretament.
    Com no, sorgeix la polèmica!!! es veu que, entre altres coses, l’escusa principal era que si venia un guàrdia civil de fora no tenia perquè entendre l’escrit i se li havia de facilitar, que era més correcte fer-ho de primeres amb les dues llengües. Amb açò vull apuntar que al ser una escoleta privada no parlem principalment de gent immigrada amb una situació socioeconòmica complicada al darrera. d’aquesta població també m’agradaria debatre les problemàtiques que sorgeiexen amb l’idioma a la meva feina a l’hora també de fer escrits… Però bé, açò en una altre moment.
    En fi, ja podeu imaginar que molts d’aquests pares ja feien a la meva germana i a aquest pobre pare militants actius d’en Carod Rovira, massa radicals i extremistes i com no, poc solidaris amb la gent que ve de fora…
    Crec que al final no van aconseguir res i la majoria va sortir guanyant, però a part d’aquest fet malauradament massa quotidià, jo vull destacar també els arguments d’alguns d’ells i de molts altres de clitxar-te de poc solidari.
    Aquestes expressions que solec sentir de tant en tant amb el tema de la llengua és una cosa que me fa escarrufar sa pell, i me deman, realment deuen ser solidaris i tolerants amb els ciutadans nouvinguts que els hi demanen que aprenguin el castellà perquè si no, no s’integren dins la nostra societat i amb açò cal excluir-los???? no acab de saber mai qui no s’integra a on??

    En fi, se que tot açò dóna per molt i per un debat més profund, però són aquestes inquietuds que feia temps que tenia ganes d’exposar a n’es xalandriers…Què trobau?

  16. … no havia acabat, cony!
    Res, deia que una de les idees que es repeteix i que cansa molt és que el nacionalisme ha envaït tots els estrats de la vida pública catalana (i menorquina, o balear per segons qui). I ho trobam també a moltes associacions satèl·lits d’aquest feixisme general. A part d’indicar una gran miopia política (que més voldria jo que certs postulats nacionalistes, que jo els entenc per un respecte a nosaltres mateixos i a la nostra identitat), indiquen també un sadisme molt gran, perquè amb idees suposadament de llibertat esbossen un ideari nacionalista recalcitrant, més que qualsevol dels anomenats nacionalismes representats pels partits. La gran aspiració d’aquests partits o associacions “d’esquerres” és desbancar l’esquerra del poder i aliar-se amb la dreta per dur a terme el programa de la seva llibertat.

    Molt interessant també l’observació sobre el feixisme i el seu suposat punt de vista revolucionari. Em manquen dades amb la qual cosa qualcú em podria rebatre, però seria interessant seguir els moviments populars a partir dels quals neix el feixisme i tot el seu ideari per arribar a aquesta conclusió. Fins i tot el feixisme espanyol de la República, que sempre és com els altres però en versió cutre, es pot resseguir. Si no vaig errat, l’Església no és del principi que es manifesta completament aliada amb els insurgents militars. La Falange parteix d’un principi revolucionari (de dretes, d’acord, però de canvi radical). Allò de “Cara al sol con la camisa nueva” recorda una ideologia de canvi, fins i tot d’acció directa, però poc de conservadurisme. Serà amb el pas dels anys que es lligarà a un tradicionalisme exagerat i al nacionalcatolicisme.
    Per cert, a que no sabeu on acab de trobar la lletra de l’esmentada cançó per comprovar el sentit que vull exposar? A “Libertad Digital”, els súperdemòcrates.

    El blog que esmentes, Maria, és ver que és bo. M’agrada, aquest Josep Mir, i escarneix amb senzillesa i a la vegada amb contundència tots els arguments d’aquests parafeixistes “mahoneses” que basen el seu ideari en una contra (açò sí que és trist). Quan tot allò de la polèmica del topònim de Maó, que sortia gent en el Menorca dient bestieses i barbaritats a dojo, a aquest senyor li digueren que no podia escriure els seus articles sobre llengua per no fer encendre la polèmica.

  17. Molt interessant aquest comentari. Sempre he trobat aquests vincles entre ICM i Ciutadans, i si es mira l’ideari veim que la cosa és exactament igual. Parlen del fet que són partits d’esquerres, però és ver que la seva màxima arma és l’apel·lació a l’anticatalanisme. I a més, llegint coses del seu respectiu programari, sembla que l’han copiat (no m’estranyaria, de fet). Una de les idees

  18. Llegint el text d’en Pau he recordat que fa dies que us vull recomanar un blog que he descobert a través d’illencs.com que val molt la pena. Ell el titula “aprenent a rallar en pla” i la pàgina és la següent: http://totesmosponen.blogspot.com

    M’agrada com explica les inquietuds que té envers l’ús de la nostra llengua, moltes vegades utilitzant un to d’humor que fa molt agradable la seva lectura.
    Dins la gran quantitat de pàgines que van sortint d’illencs, algunes una mica estrafulàries, pens que val la pena destacar-la per tal de fomentar un poc més aquesta eina, com és el blog.

Els comentaris estan tancats.