Navega per la categoria

Política

A la corda fluixa

Com cada estiu, l’onada d’immigrants africans que decideixen jugar-se la vida tirant-se a la mar en condicions infrahumanes està sent motiu de debat.  Darrera tot açò hi ha un doble motiu, per un cantó pèssimes condicions de vida als seus llocs d’origen, i per altra cantó, una idealització de la vida europea, que vista d’enfora sembla massa fàcil. Tots sabem que no ho és tant, de fàcil, però encara menys per a un immigrant. A aquells que aconsegueixin arribar i quedar-se a Europa, els espera un infern de papers, explotació, traves burocràtiques i persecució policial. Molts seran deportats, altres explotats laboralment o sexualment, i sempre mantindran l’estigma d’haver vingut de fora. El sistema judicial s’encarregarà que mai puguin viure tranquils a ca nostra, i d’açò precisament és del que volia parlar-vos.

 

Recentment he conegut bastant a fons el cas d’una família d’immigrants, i la seva realitat m’ha semblat, a part de molt injusta, esfereïdora. Són gent que fa prop de quinze anys que viuen a l’illa, plenament integrants a la vida menorquina, a part de castellà entenen i xerren el menorquí molt millor que la majoria d’espanyols residents. Són gent fan d’en Rosendo, en Loquillo i Ja t’ho diré, gent se sap la lletra d’un Senyor Damunt un Ruc i de La Balada d’en Lucas. Gent més menorquina que gran part de la població resident. Gent que es podria considerar tot un cas d’èxit d’immigració, el màxim al que podrien aspirar aquests africans que es llencen a la mar aquests dies.

 

Idò be, la vida d’aquests “immigrants ideals” no ho és gens, de fàcil. Tot el sistema està muntat per fer-lis sentir sempre que estan a la corda fluixa. I ho estan, i tant que ho estan. Us posaré alguns exemples.

 

He conegut el cas d’una jove que va treballar un any en dues feines, no arribava al mínim d’ingressos i a Hisenda li van dir que no calia presentar declaració de la renda. Pocs mesos després estrangeria li comunica que ha perdut el seu dret a treballar a Europa per la falta administrativa de no presentar la declaració de la renda. Sumeu-li dos fills i una parella massa espavilada que es nega a casar-se amb ella (cosa que li tornaria a atorgar el dret de feina), i ja teniu una jove guapa, culta i feinera convertida en poc més que una esclava sexual d’un europeu amb pocs escrúpols.

 

No tant greu és la situació d’una altra jove que, després de separar-se de la seva parella, no pot desfer el vincle administratiu amb aquesta. Ella pot romandre aquí si i només si la seva ex-parella ho permet, qualsevol cosa que faci o li passi, ja sigui un accident de cotxo o un ingrés a l’hospital, és comunicada a la seva ex-parella perquè, legalment, és qui respon per ella. Podreu intuir que el sentiment és el de ser una vaca marcada, i en una situació molt vulnerable per a què qualsevol cabronàs se n’aprofiti.

 

No xerrem ja del sistema sanitari. Si algun membre de la família te la desgràcia de patir una malaltia greu, com un càncer o similar, l’estat els tornarà a recordar que no són d’aquí reclamant-lis els costos sanitaris, que solen ascendir a desenes de milers d’euros, a pesar de dur anys treballant legalment, cotitzant a la seguretat social, i formar part indiscutible de la nostra comunitat.

 

Sense entrar en el debat de com gestionar el fet migratori, crec que una primera passa a reclamar és l’equiparació de drets dels que ja estan plenament integrats socialment, moltes vegades més que els immigrants intra-nacionals.

 

Share Button

Sobre jures de bandera

Article publicat al diari Menorca el passat dia 8 d’octubre

S’han dit moltes coses sobre la jura de bandera a civils que es farà as Castell. Però el respecte a les institucions que n’han enarborat els defensors no amaga sinó un plantejament que no hauria de formar part de les institucions democràtiques. Hem de saber que allò que faran els que juraran la bandera és respondre amb un acte d’honor patri l’exhortació aquesta:

“¡Españoles! ¿Juráis o prometéis por vuestra conciencia y honor guardar la Constitución como norma fundamental del Estado, con lealtad al rey y, si fuera preciso, entregar vuestra vida en defensa de España?”

Entregar vuestra vida en defensa de España… Açò amaga massa coses fosques. Per damunt de la democràcia, la justícia, la voluntat dels pobles… hi ha la defensa d’Espanya. I amb la vida. No perdem la perspectiva. Açò és molt greu i, al meu entendre, no tolerable en un estat de dret. I resulta que açò es fa en una plaça pública, amb gran solemnitat, recursos propagandístics i amb un ajuntament que hi posa totes les forces perquè açò surti, a més de col·laborar-hi en personal i en l’organització. Llavors hi ha gent que parla dels nacionalismes amb la boca ampla i resulta que en tenim la mostra més grollera i perillosa en forma de jura de bandera. Parlam de memòria històrica, de lleis, tenim centenars de morts en fosses comunes i la necessitat de tancar ferides d’un passat que continua essent present perquè, com deia el savi, qui no coneix la història està condemnat a repetir-la. I ens dedicam a fer actes d’exaltació nacional de donar la vida per la pàtria.

La pàtria verdadera no necessita d’exaltacions nacionals, ni exèrcits, ni morts per una bandera. La identitat és una cosa molt personal. Les adscripcions identitàries són complexes i més en un temps com l’actual, i no ho amagarem. I les identitats són també col·lectives, però no fan falta aquests paripés. Més bé hauria fet l’autoritat local d’agafar de referència un dels seus il·lustres, Àngel Ruiz i Pablo, i llegir un preciós poema anomenat, precisament, “Pàtria”, d’on podem extreure els següents versos: “és la meva i la sospir/ la conec la pàtria mia/ de lluny com coneixeria/ la mare que em va nodrir”. Parla de la mar, de penyes brescades, de roquissars, de la llar, de l’alegria del cor, dels noms, de la història, de les llegendes, dels ullastres, de la pagesia… però no de morts per una bandera. Però clar, és una pàtria massa local i massa poc honorable.

Share Button

Un model econòmic menorquí

No és cap secret que Menorca té un greu problema econòmic. La temporada turística s’escursa una mica més cada any que passa, actualment amb prou feines dura tres mesos, mentre a les illes veïnes s’allarga fins als set o vuit. Els sectors industrials tradicionals, com el del calçat o el bisuter, no passen pel seu millor moment, tot i que hi ha excepcions que han sabut adaptar-se als nous temps i són font d’esperança. I el sector primari, eminentment enfocat a la producció de llet, també haurà d’ajustar-se ara a la finalització de les quotes lleteres europees. Sumeu-li a tot açò el problema de la doble insularitat, traduït en unes connexions aèries insuficients, cares pels usuaris i ruinoses per a l’administració, que minven la nostra competitivitat com a destí turístic i més encara com a destí laboral o empresarial.

Davant d’una situació com aquesta, sembla lògic que els esforços s’enfoquessin, per una banda, a intentar allargar la temporada turística, per l’altra, a fomentar els casos d’èxit dins les indústries tradicionals i, finalment, a potenciar nous sectors econòmics on la insularitat no representi un greu problema. Açò darrer és el que es va fer a Mallorca amb la creació del Parc Bit, i que, per cert, està donant bons resultats. A hores d’ara, aquesta nova economia del coneixement representa ja un gens despreciable 6.5% del P.I.B. mallorquí. Malauradament, com passa amb massa freqüència, Menorca no s’ha vist beneficiada d’aquestes inversions. Aquí les inversions destinades a incrementar directament el flux econòmic brillen per la seva absència. La creació del Parc Bit de Palma va suposar una inversió inicial de desenes de milions d’euros. Als presuposts del 2014, la Direcció General d’Innovació i Desenvolupament Tecnològic ha disposat d’un pressupost de 8.3 milions d’euros !! Quants d’aquests milions s’han invertit a Menorca ? Ni les miques. El famós lema de «Quatre illes, un país, cap frontera» a molts menorquins ens comença a semblar ja una broma de mal gust. S’imaginen el que podríem fer a Menorca només amb una petita part d’aquests doblers destinats actualment, de manera quasi íntegra, a la innovació mallorquina ? I no estic xerrant de gastar en edificis, sinó de gastar en continguts, en reconversió de sectors existents i en la potenciació de nous sectors incipients, en coses que realment suposin una millora econòmica per la illa a curt i mig termini.

Ens correspon a noltros, a la societat menorquina, reclamar aquesta necessitat i liderar la definició d’un model econòmic per Menorca. I serà feina de tots, però especialment de l’administració i del sector empresarial, el dissenyar un plà d’inversió que maximitzi el retorn econòmic. Hem de ser capaços que cada euro invertit avui acabi generant cinc euros demà, i deu euros demà passat. I açò només es pot fer amb un coneixement profund de la realitat menorquina. Un intent d’extrapolació del cas mallorquí estarà abocat al fracàs. Per a començar, Menorca, al contrari que Mallorca, no te mercat interior suficient per a la generació d’empreses especialitzades que després puguin creixer, aquí s’ha de forçar la creació d’empreses directament abocades al mercat exterior des dels seus inicis. També s’ha de tenir en compte que la mentalitat menorquina és molt diferent, i s’ha de fer feina per fer-la compatible amb el creixement econòmic sostenible. En definitiva, hem de començar a reclamar la urgent creació d’un pla d’impuls i reconversió econòmica dissenyat específicament per i des de Menorca, que ha de ser l’eina principal per a capgirar la tendència actual de la nostra economia.

Així que, senyors del Govern Balear, si a algú de vostès li arriben aquestes línies, els demanem que comencin a prendre’s seriosament les nostres demandes. Sóm una illa petita, ja ho sabem, però si realment creuen en aquest projecte comú anomenat Balears, hauríen de començar a demostrar-ho.

Share Button

Carta oberta al conseller d’Educació del Govern Balear, de Guillem Alfocea i Hernàndez

Per petició expressa d’en Guillem i per voluntat pròpia penj aquí aquesta excel·lent carta oberta al conseller Bosch. Com més la difonguem, més en evidència quedarà tal majúscul despropòsit.

El bunyol, el nyap o l’endemesa del canvi de model lingüístic educatiu; la chapuza o el estropicio del cambio de modelo lingüístico educativo; the botched job due to the change in the linguistic model of education: CARTA OBERTA AL CONSELLER D’EDUCACIÓ DEL GOVERN BALEAR

Sr. Rafel Bosch,

vagi per endavant que la motivació d’aquest escrit no és expressar l’opinió que, com a pare d’alumnes en edat d’escolarització infantil, tinc sobre el fet que el govern que vostè representa en matèria d’educació hagi decidit canviar el model lingüístic. Així i tot, molt probablement, de qualque manera m’hi hauré de referir.

La consideració que em motiva a adreçar-me a vostè és la necessitat d’expressar un conjunt de dubtes, preocupacions i inquietuds derivades de la total falta d’informació i la precipitació amb què la Conselleria  ha plantejat aquesta reforma; juntament amb la convicció que la manera com s’està duent a terme posa en risc la qualitat de l’ensenyament, a més de limitar i coartar el dret dels pares a triar el centre i la manera com volem que els nostres fills i filles siguin escolaritzats. Provaré d’explicar-li en els següents paràgrafs.

Deixant de banda, idò, el contingut de la reforma pel que fa a la segregació d’alumnes en funció de si la llengua vehicular ha de ser el català o el castellà, la forma i la no planificació hora d’implementar-la és sorprenentment escandalosa. El desconeixement pel que fa a l’aplicació de la norma està generant un desconcert absolut en tota la comunitat educativa (mares i pares, equips docents, AMPAs, …), a part d’exposar-la a un desgast i a un distanciament de la relacions que – i és de plànyer – ja és palpable. Especialment entre els pares, però també entre pares i mestres.

Quan durant aquests dies, immersos en el procés de preinscripció per al curs que ve, els pares demanam als equips directius com s’aplicaran els canvis, el professorat ni sap ni pot respondre, perquè vostè i el seu equip no els han donat cap explicació. O sigui, vostè ha venut la comunitat educativa al silenci i a la confusió. Com pot la Conselleria demanar els pares que triem una cosa, marcant una casella, sense saber com es durà a terme? Com podem triar “la cosa” sense saber com es farà? Més i tot: com podem triar el centre en relació a “la cosa” si la seva aplicació o el percentatge final de grups lingüístics pot fer variar la nostra valoració del centre? Qualcú del seu equip pot assegurar que això no coarta el dret i la llibertat dels pares i dels alumnes?

Si jo li deman a vostè, posam per cas, si vol menjar carn o peix, emperò no li dic com ho cuinaré, com ho serviré, ni com se l’haurà de menjar, vostè troba que estaria en condicions de triar? Imaginam que vostè tria menjar peix i, en servir-li, li dic que se l’ha de menjar cru i sense coberts o de peu i al lavabo. Ho tindria bé, així? O em dirà que li havia d’haver dit abans? O, tal vegada, canviarà de restaurant?

Vostès, més enllà de satisfer una part del seu electorat, exactament no saben què volen fer, emperò de cap manera saben què estan fent. I aquesta inconsciència, incompetència i improvisació, rallant d’educació, és inadmissible. En aquest sentit, sol·licit que la Conselleria doni explicacions públiques a les següents qüestions:

– Com es farà efectiva l’afirmació que els alumnes escolaritzats en castellà no sentiran els català fins els 6 anys? Vol dir això, també, que els alumnes escolaritzats en català tampoc sentiran el castellà?

– Quina llengua vehicular s’emprarà per enviar missatges i continguts col·lectius?

– Han valorat el canvi de model en relació al fet que, segons els especialistes, és justament en aquesta franja d’edat quan les persones tenim més capacitat d’aprendre idiomes?

– Es segregaran els grups en funció de la llengua triada? I com es farà efectiva aquesta segregació? La divisió d’alumnes en funció de la llengua es realitzarà dins la mateixa aula o en aules diferenciades?

– El temps dedicat a l’ensenyament de la llengua serà proporcional al nombre d’alumnes que la sol·licitin?

– S’establiran ràtios lingüístiques?

– Com equilibraran les ràtios perquè la dedicació dels mestres sigui equitativa? Es mesclaran grups de diferents edats a partir del vincle de la llengua vehicular?

– En les escoles d’una línia, com es farà per mantenir els mateixos objectius curriculars si s’ha de repartir el temps entre els dos grups?

– El que la Conselleria defineix com a “desdoblaments flexibles” en què consistirà? Quin personal atendrà el desdoblament dels grups? Si el professorat ha d’assumir les dues realitats lingüístiques, en detriment de quins continguts curriculars?

– Han contemplat la possibilitat que els pares vulguin canviar de centre depenent de la llengua dominant al centre? Han valorat la possibilitat real que la situació de dos germans, segons els percentatges lingüístics de cada aula, pugui fer valorar als pares dur-los a centres diferents, amb tot el que això comporta?

– I, sobretot, els pares i les mares tindrem el dret de rectificar l’elecció de centre en funció del percentatge final dels grups per llengua una vegada finalitzat el procés d’admissió? Com pensen garantir aquest dret?

Sincerament crec que els pares que, a diferència de jo, triaran la casella del castellà també estan preocupats, més que probablement, pels mateixos motius. Els meus fills, com els seus, a part d’amics de n’Aina i en Bernat, són amics de na María, d’en Mohammed  i d’en Pedro, i tots tenim el dret de saber en quins espais i de quina manera l’escola disposarà l’establiment d’aquestes relacions i si l’execució dels canvis les dificultarà, precisament perquè el deure de l’escola és vetllar per afavorir-les.

Demanar-nos que marquem una de les dues caselles en aquestes condicions és una bestiesa. Ho és, per diferents motius: perquè inevitablement el canvi que vostès plantegen en la llengua vehicular de l’escola, per força, afectarà i afeblirà el projecte educatiu dels centres, la proposta pedagògica i els continguts curriculars; perquè alterarà la relació que, de manera natural, els alumnes establirien entre ells; perquè obligarà als pares i mares, independentment de la llengua triada, a conviure en un context lingüístic que, tal vegada, no desitjaran; perquè afavorirà la segregació lingüística fora de l’escola i de la societat en conjunt; perquè complicarà, i molt, la feina dels i les mestres, i això va en detriment de tota la comunitat educativa i de la qualitat de l’ensenyament. Però és una bestiesa, sobretot, perquè aboca als pares a marcar una casella oculta darrera la casella de la llengua, una casella amb la que podem estar marcant l’empobriment de les relacions que els nostres fills tenen, una casella amb la que podem condemnar-los a l’estigmatització, juntament amb la del grup lingüístic al que pertanyen, especialment si és el minoritzat.

Als governants electes com vostè, sobretot, la societat els pagam per pensar i tenir-nos informats. I vostès, aquest canvi de model no l’han pensat ni poc ni gens, ni han donat cap explicació. Vol dir que, d’entrada, han fet molt malament la feina. Molt. Atès que el partit de govern al qual vostè està afiliat és del tot partidari de les retallades, el convid a fer efectiu un acte de coherència, responsabilitat i higiene democràtica. Faci el favor de descomptar-se del seu sou, del dels dirigents de la Conselleria d’Educació i, per extensió, del de tots els càrrecs del Govern, la part proporcional d’hores dedicades al tema que ens ocupa. N’hi ha prou que substitueixin els conceptes que sumen, com els variables en funció dels resultats o els complements de productivitat, per d’altres que restin de la nòmina en concepte de bunyol, nyap, endemesa, chapuza, estropicio, botched job. En català, castellà o anglès, com prefereixin.

Atentament,

Atentamente,

Yours sincerely,

Guillem Alfocea i Hernández

Maó (Menorca)

Share Button

La mata de jonc

Vull començar amb el recull de tres titulars de la mateixa notícia:

Ramon Ferrer, nou president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

http://www.vilaweb.cat/noticia/3951904/20111119/ramon-ferrer-president-lacademia-valenciana-llengua.html

L’AVL tria un blaver

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/477189-lavl-tria-un-blaver.html

Ramon Ferrer, procedent del secessionisme lingüístic, nou president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

http://www.ara.cat/cultura/LAcademia-Valenciana-Llengua-Ramon-Ferrer_0_593340825.html

Independentment del contingut de la notícia, que tracta de l’elecció del president d’una Acadèmia que mai s’ha pogut llevar, i amb tots els mèrits, de ser una institució polititzada fins a límits vergonyants, i que sembla que així continuarà, el tractament que se’n fa des d’aquests tres mitjans (per l’enllaç ja es veu que són Vilaweb, l’Avui i l’Ara respectivament) ens donen idea de per on van els tirs, i ens obre a un debat molt llarg, però que sembla que no solucionam mai. Només amb els titulars ja basta per fer l’anàlisi. Les notícies, després, no difereixen tant entre elles, tot i que van en acord a cada titular. Continua llegint

Share Button

Una passa endavant

Com molts de vosaltres sabeu, un servidor es presenta a la candidatura del Senat amb el PSM més per Menorca a les properes eleccions generals espanyoles. El motius que m’han fet acceptar la proposta són diversos, però en tot cas obeeixen, bàsicament, a l’oportunitat d’explicar moltes coses que són necessàries que s’expliquin i que tots guanyem en credibilitat i dignitat.

Darrerament s’ha parlat bastant del senat, i especialment amb la irrupció dels moviments derivats del 15-M, i especialment en la part dels privilegis que tenen les persones que hi fan feina, els polítics, els que se n’aprofiten, per parlar en aquesta terminologia. En part, són uns debats al meu entendre un poc viciats (tot i no mancats de raó), presos per la immediatesa i el discurs fàcil que l’Estat es gasta massa doblers en polítics, uns dels ogres de l’actual sistema. Sense entrar a discutir aquesta qüestió, que la seva part de raó pot tenir, però que també crea preversions, sí que és cert que la composició del senat i la seva funció avui té més poc sentit que mai. Segons la Constitució espanyola (aquella que no he votat mai, ni tampoc un 62% del cens electoral actual; i del 38 % restant, un ranxo gros van votar que no), aquesta és una cambra de segona lectura; és a dir, després que les lleis i altres disposicions han passat pel Congrés, tornen a ser votades al Senat, on, havent-hi uns composició semblant al Congrés, es produeix el mateix escenari, i per tant tot queda igual. És més, si és el cas que el Senat, de forma estranya però que a vegades passa, vota cosa diferent, el Congrés té prou mecanismes per tirar endavant ben igual les seves propostes. És el que va passar, per exemple, amb la ILP Televisió Sense Fronteres, el Senat ho va aprovar, però el Congrés va dir que no era el moment.
Continua llegint

Share Button

Orain Bakea (Ara la Pau)

Açò escrivia dilluns passat en un text considerablement més llarg dels que acostum a escriure per a Xalandria.

Com en qualsevol procés històric que hom hagi volgut estudiar amb un mínim d’ambició haurà advertit que no serveixen les explicacions simples i unívoques, i que la multiplicitat causal és un punt de partida adient en referència a la complexitat del coneixement històric.

Duc molt de temps sense escriure sobre el País Basc. Fa anys vaig escriure “Voldria una Menorca més navarresa”, que va obtenir el Premi Mateu Seguí Puntas del 1996. Hi explicava que després de l’experiència del viatge familiar, per Nadal l’any anterior, a açò que en diuen Euskal Herria, demanava per Menorca un sentiment de pertinença a la nació catalana similar a la navarresa respecte els “territoris històrics” d’Àlaba, Guipúscoa i Biscaia. Més tard, aquest cop per a l’Art Jove i sense acabar premiat, un altre article “Violència, pau i llibertat a Europa: per guanyar el futur al País Basc” intentava desgranar i destacar els moviments que des de dins d’aquell país es donaven per avançar cap a la pau, a la vegada que carregava contra qui s’oposava a qualsevol procés pacificador que tingués dimensió política, reduint-ho tot a una qüestió penal.

Un viatge mític va ser el que vam fer en el Panda negre d’en Guiem: Ortedó-Donosti. Ell, na Conxi, n’Olga i jo cap a terres basques. Visitar el bosc d’Oma, amb els seus abres pintats, la nedada d’en Guiem, a inicis de desembre, a la Kontxa, les fotos al Peine de los Vientos d’en Chillida (en va acabar resultant un poema frustrat), el pa amb formatge que vam menjar després de visitar el mercat municipal de Biarritz, i l’hostal d’Irun on van fer mala cara quan féiem el gest de mostrar el carnet d’identitat un cop pactada la nostra estada nocturna…

Continua llegint

Share Button

Llengua i educació

Article publicat ahir a la nova secció “Menorca al vol” del diari Menorca

No per formar part de l’entramat ideològic dels nous governants ni pel fet ser una promesa electoral amb la qual van concórrer als darrers comicis, deixen de ser sorprenents les mesures que pretenen adoptar els qui ens regeixen en matèria lingüística i educativa. Dic sorprenents perquè, malgrat tot, fugen dels consensos dels actors implicats, de l’autoritat lingüísitca i educativa competent, de les sentències dictades i la legitimitat constitucional de l’actual sistema d’immersió lingüística, de les recomanacions i informes de la Comissió Europea del Multilingüisme i dels imperatius legals del mateix Estatut d’Autonomia, votat al Parlament per una gran majoria (també pel mateix PP), així com una Llei amb plena vigència, la de Normalització Língüística, i tota la normativa que se’n deriva, que no és poca.

Tot en orris. I açò es fa per una suposada convivència lingüística i el més que repetit fins a la sacietat bilingüisme, que la sociolingüística (no una matèria científica en clau catalana, com alguns pensen, sinó una disciplina científica universal que té els seus orígens al segle XIX) ens ha ensenyat a analitzar en clau crítica. La llengua és una de les matèries que, quan es mescla en política, més conflictiva és. Segurament, la llengua i la identitat són els temes més controvertits en política, i és perquè els sentiments de pertinença acaben prevalent, per molt que es parli de llibertat o d’igualtat de llengües, en molts dels judicis emesos en la matèria. Açò ens pot ajudar a entreveure la veritable motivació de les mesures que es pretenen introduir en matèria lingüística a la nostra societat, i en especial a l’administració i en el món de l’educació: una reespanyolització i castellanització de la societat.
Continua llegint

Share Button

Quatre coses sobre festes

Aquests dies, per la premsa i sobretot pels mitjans digitals, i també pel carrer, tothom xerra de les festes de Gràcia (o de la Mare de Déu de Gràcia, segons com es miri) i dels canvis soferts des de l’entrada del PP.
La veritat és que assistesc un poc astorat a tota la polèmica, perquè està clar que té un contingut marcadament ideològic: o estàs amb ells, o estàs contra ells. Jo he de reconèixer que hi ha moltes coses que no m’agraden, del que s’està fent, però també és cert que la polèmica ha entrat a un terreny complicat, o més ben dit, poc de matisos i més d’adhesions. A la fi, fer polèmica sobre unes festes des del vessant polític és perillós i no en som gens partidari. Sí que podria ser una opció fer-la des de l’ànima de la festa, però no sé si açò és el que hi ha, ara per ara. Amb tot, pens que si hi ha un problema d’enfocament aquest ve donat perquè qui precisament ha emprat la festa en benefici propi ha estat l’actual govern municipal a Maó. I aquest és el problema que ho ha iniciat tot, i el que de ver ha percebut la gent.
Enmig de tota aquesta polèmica popular, tanmateix, no m’he pogut estar, com a antic regidor de Festes, de dir-hi qualque cosa, i per açò preferesc fer-ho en aquest bloc en què la cridòria no hi té gaire cabuda. I començaré dient que no és gens fàcil, ser regidor de festes. Els interessos són tan diversos, i a vegades contraposats, i tants sectors i agenst que hi participen, que sempre algú en surt perjudicat, sobretot en un lloc com Maó, tan ple d’ofertes alternatives que moltes vegades se solapen. Per açò pens que una bona organització de festes és aquella que no es nota, que canvia el mínim necessari perquè la festa rutlli al seu aire, seguint el ritme que marca la gent, la tradició i els costums adquirits.
Tot i així, els canvis també són necessaris. I pens que segurament n’hi fan falta alguns, a la festa de Maó, la més polièdrica de les que hi ha a l’illa (i perdonau-me que enceti la polèmica, segurament de les menys populars, entesa aquesta paraula en sentit estricte). Per açò pens que hi ha canvis que s’han magnificat, i que tal vegada cerquen provar la manera de millorar les festes, que s’ha de fer. El ritme de la qualcada, l’encavalcament amb les corregudes del dia de Gràcia, és un puzle que s’ha de mesurar i no gens fàcil de combinar. El problema radica quan els canvis no parteixen del consens ni de la necessitat estricta. I s’han fet amb una clara voluntat de demostrar que els actuals governants comanden bé i apliquen canvis substancials per millorar una cosa que calia millorar. I d’açò n’han fet bandera. El mateix passa amb el famós canvi del dia del pregó. Pens, sincerament, que és una cosa que es pot plantejar. El pregó no és un element popular, no és als protocols, i per tant és susceptible d’adaptar-lo millor a la festa, i es deu haver cregut que passar-ho al divendres anterior era millor. Però igual que en les altres coses, no és només açò. S’ha fet bandera de voler entrar marcant territori, com aquell ca que pixa just devora allà on feim la bereneta per indicar que fins allà arriba el seu domini, i que no ens passem un pèl.
De la mateixa manera fer polèmica sobre el nom de les festes no em deixa de fer gràcia. Que les festes són de la Mare de Déu de Gràcia, no ho nega ningú. Però de la mateixa manera que s’ha fet amb les Festes de Gràcia, aquella festa dels militars i les processons de la mar de la Mare de Déu del Carme s’anomenen del Carme (així ho expressa tothom), igual que les festes de la Mercè de Barcelona. És una nomenclatura popular esdevinguda oficialment acceptada. Tornam a estar, però, amb el mateix: del que es tracta és de marcar terreny. I aquí es guanyen les animadversions. Aquestes, malauradament, són les formes del PP, que mentre diu que hi ha un muntatge polític aprofitant les festes i els canvis, es recreen en aquest enfrontament i contraprogramen paelles populars.
Cadascú fa el que vol, açò està clar, i qui governa té la potestat de decidir, i també d’escudar-se en el vincle festes-religió, que ningú nega. Ara, aquesta icona de les festes és el refermament d’aquest posicionament ideològic, i açò no és fàcil d’acceptar, i el govern actual ha d’acceptar les crítiques. El cartell és espantosament lleig, un abanderament del mal gust, i açò jo crec que és important. Igual que és de mal gust les banderoles amb l’escut, el format del programa, el realçament de la romeria i la imatge de la Mare de Déu (que no era verge). Açò marca, i si ho fan és perquè ho saben. Per tant, no val que defugin l’enfrontament ideològic, perquè són ells qui se l’han cercat. Encara que em pugui semblar, personalment, un debat estèril.

Share Button

Assaig d’elogi de la política

Perquè tot plantejament social és polític (per etimologia i per història, com a mínim). Perquè és en democràcia que hi ha més possibilitats que qualsevol pensament, idea, objectiu… es porti a terme i es concreti. Perquè ja està bé que els frustrats i frustrades s’autoanomenin “el poble” (no el representen; en formen part, com tu i com jo), que adoptin un llenguatge naïf, superficialíssim i lleuger. Perquè el maig del 68 va ser un fracàs. Perquè bloquejar -o voler- un parlament democràtic (seu de la sobirania -poder- nacional) o unes corts, a part de ser delicte, és un problema moral. Jo he vist cartells anunciant abans del dimecres 15 de juny la proposta per bloquejar el parlament el dia de la votació de les esmenes a la totalitat dels pressupostos. Bloquejar-lo és impedir que funcioni i que la representació que la majoria de la societat catalana s’ha atorgat faci el hagi de fer. Ara hi ha malabaristes de la paraula que reneguen de la violència física manifesta que sota el seu paraigua de la seva convocatòria es va fer visible. S’haurà d’observar, d’acord, qui va començar i si, com altres vegades a Barcelona, les policies hi han tingut res a veure. Emperò programar el bloqueig al parlament és, sense matisos, un acte de violència. Per altra banda, hi ha múltiples vies de pressió, incidència i participació per fer visbles el malestar sociopoliticoeconomicocultural que es vulgui, per voler reformar aspectes concrets del sistema democràtic, per promoure noves lleis o canviar-ne/suprimir-ne d’altres, per proposar límits i mínims de tot tipus a la pràctica economicomercantil d’avui, pel que es vulgui (o gairebé). Però això implica feina, temps i esforços (més que acampar i votar a mà alçada en assemblea) i genera molta decepció i frustració comprovar que no és tan fàcil i que, ai las!, el que tu penses pot ser que no coincidesqui amb el que pensa la majoria. I en democràcia, la majoria dirigeix, no la minoria minoritària minoritzant.

Share Button