General

Pel que fa al context demogràfic, amb una crisi ben activa que condiciona una taxa elevada d’atur i en què s’han aturat els fluxos migratoris i no hi ha gairebé un creixement natural de la població, l’informe estableix que 13,6 milions de persones viuen als territoris del domini lingüístic de la llengua catalana. D’aquests, a partir de diferents enquestes d’usos lingüístics, un 72,5%, és a dir, 10,1 milions són catalanoparlants. És a dir, són persones que manifesten la competència de poder parlar en català (si ho fan freqüentment o no són figues d’un altre paner). La xifra crida a l’optimisme: mai no n’hi havia hagut tants. Amb aquests números, el català ocupa el lloc setzè en l’Europa dels vint-i-set. Malgrat aquesta realitat, però, com ja hem dit, el català no és oficial a les institucions europees (en què sí ho són 11 lengües que tenen menys parlants) i és l’únic cas, dins de l’espai Shengen, de llengua parlada per més d’un 10% dels ciutadans que no és reconeguda com a oficial de tot l’estat.

Llegiu més

Visits: 1

Aquest estiu les cartes des de Newcastle no parlen de política. La darrera entrega publicada –  el 24 d’agost del 2014 – fa un repàs del viatge a Islàndia. Podeu veure les fotos de la ruta aquí

Quan l’home és un accident
L’arribada a Islàndia no deixa a ningú indiferent. Amb una simple mirada des de la finestreta de l’avió n’hi ha prou per concloure que aquí la natura és la gran protagonista. Et dóna la benvinguda un paisatge inhòspit, salvatge i ventós, un paisatge lunar sense vegetació, de terra negrosa amb camps de lava i cràters arreu, un desert fred. A l’altra banda de la badia s’hi entreveu la silueta del volcà que segons Jules verne porta directament al centre de la terra. Com diu Xavier Moret (1) aquí l’home és un accident. Islàndia és un país d’una extensió similar a Anglaterra on hi viuen poc més de 320.000 persones. Agafam el flybus que ens ha de portar a Reykjavik, la capital més septentrional de la terra. És una ciutat esquizofrènica que combina la delicadesa escandinava del centre amb una planificació territorial a l’americana i un deix de ciutat post comunista a les afores. Reykjavik és una ciutat senzilla però molt cool. És famosa per les seves farres salvatges i la seva bohèmia més hipster. Que hi fa una ciutat tan delicada com aquella en un lloc tan desolat?

Llegiu més

Visits: 1

Un cop acabada l’anàlisi del marc legal de la llengua, ens centram a veure quina és la situació del català en altres àmbits d’ús, pocs però prou representatius, per tal d’escatir-ne la realitat sociolingüística. En aquesta part de l’exposició, agafarem com a fil conductor l’Informe sobre la situació de la llengua catalana que, cada any, elabora la Xarxa Cruscat, tot i que hi anirem incorporant altres dades complementàries per centrar-nos, sempre que sigui possible, en indicadors menorquins i illencs.

Llegiu més

Visits: 0

Si ens centram en la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears, arpovada pel parlament illenc el 29 d’abril de 1986, cal, en primer lloc, llegir l’exposició de motius. Aquesta part del text no té valor legal, però explica moltes coses.

Llegiu més

Visits: 5

El Domini Lingüístic de la llengua catalana, dins de l’Estat Espanyol, abasta les comunitats autònomes de les Illes Balears, Catalunya, País Valencia, Aragó i Múrcia. Si analitzam els respectius estatuts d’autonomia veiem que no tots desenvolupen allò que preveu l’article 3.2 de la Constitució.

Llegiu més

Visits: 0

Hem vist que hi ha diferents maneres, a nivell estatal, de gestionar la diversitat lingüística, i com aquestes polítiques es concreten, entre d’altres aspectes, en diferents graus d’oficialitat de les llengües. El que farem a continuació és centrar-nos en la situació actual de la llengua catalana, concretament en quin és el seu estatus legal. Quatre estats hi estan implicats, perquè el domini lingüístic de la nostra llengua inclou territoris escampats geogràficament a Espanya, França, Andorra i Itàlia.

Llegiu més

Visits: 0

Article publicat a Diario Menorca, dia 28 de Juliol de 2014
Dia 4 de Juliol Joan Pons Alzina es demanava en un dels millors articles que s’han a escrit a Menorca aquest any perquè no s’ha resolt satisfactòriament la seguretat de les festes de sant Joan. L’article proposava una interpretació que crec molt plausible. Argumentava que no s’han posat barreres als jocs del Pla «perquè es considera que les baralles dels bergants per agafar l’anella i els trossos de carota, amb el morbo afegit del perill de l’atropellament, són emocions iguals de legítimes que les corregudes dels cavall». Amb aquesta frase Pons Alzina posava el dit dins la nafra tot relacionant els problemes de seguretat amb la cultura de la masculinitat. S’ha discutit abastament sobre la massificació turística, la irresponsabilitat dels mallorquins, la proliferació de terrasses i ara resulta que el problema d’ordre públic té a veure més aviat amb el libido i la testosterona dels bargants. Potser que ha arribat l’hora que parlem de la masculinitat com a problema.

Llegiu més

Visits: 0

Ens centrarem en un camp concret de la Política Lingüística, el que trobam aplicat a nivell estatal amb l’objectiu de gestionar la diversitat pel que fa a les llengües presents al territori. D’acord amb Albert Bastardas, podem fer una gradació a partir d’un continum “que aniria d’un extrem de màxim reconeixement de la igualtat oficial de les diferents llengües parlades per les poblacions fins a la nul·la existència de disposicions oficials en favor de cap varietat lingüística que no fos l’única adoptada amb caràcter exclusiu per l’Estat”. En l’extrem més favorable al que Bastardas anomena “multilingüisme igualitari” hi situam Bèlgica, Suïssa i Canadà. Aquests estats, organitzats de manera federal, grosso modo reconeixen més d’una llengua com a oficial de tot el territori, però oficialment són monolingües a nivell intermedi. Diu Bastardas, tot parlant de Suïssa:

Llegiu més

Visits: 5

Una llengua que no s’empra per a escriure es desfà, s’empobreix, es mor i jo no vull que es mori

Pere Melis, Josep Pla i Menorca

Tot i que no són entitats vives, les llengües també desapareixen. I mai no ho fan per causes naturals, sinó que al darrere hi sol haver fenòmens extralingüístics que ho expliquen. Si estenem la metàfora mèdica a aquest camp, maldarem en aquesta sèrie de textos per intentar d’establir l’estat de salut de la llengua catalana, de manera molt genèrica, i d’analitzar-ne la simptomatologia. L’origen del que els lectors xalandriers podran llegir en diferents entregues (que ningú no s’espanti: onze, cada diumenge, fins al 28 de setembre!) és la intervenció que un servidor va fer a la Jornada d’Estudi i Homenatge a Pere Melis, organitzada per la Secció de Llengua i Literatura de l’IME, celebrada el passat 12 de juliol a Citadella, la qual, per cert, està donant ja alguns fruits evidents.

Llegiu més

Visits: 0

Hi ha qui pensa que un dels aspectes més característics d’aquests temps líquids o hipermoderns que estem vivint és la tendència dels ciutadans a convertir-se en consumidors acrítics, als quals tot allò que els donen ja els va bé. Aquest procés que degrada la persona es pot pal·liar (i, amb un major esforç, evitar) exercint la crítica, és a dir, fer funcionar el criteri, des de la perspectiva constructiva, és a dir, fonamentada i rigorosa i amb l’objectiu final de contribuir a la millora.

Aquest exercici d’higiene ciutadana, avui, vull exercir-lo al voltant de la sessió del Mèdit Fillets, del 15 de juliol de 2014, a la qual vaig assistir (era la segona vegada que ho feia) i que em va deixar, en acabar, un sabor agredolç a la boca, esper que per una manera poc curosa, sense cap mala fe al darrere, de fer les coses.

Llegiu més

Visits: 0