De lleis i d’àmbits d’ús (I). La situació actual de la llengua catalana

Una llengua que no s’empra per a escriure es desfà, s’empobreix, es mor i jo no vull que es mori

Pere Melis, Josep Pla i Menorca

Tot i que no són entitats vives, les llengües també desapareixen. I mai no ho fan per causes naturals, sinó que al darrere hi sol haver fenòmens extralingüístics que ho expliquen. Si estenem la metàfora mèdica a aquest camp, maldarem en aquesta sèrie de textos per intentar d’establir l’estat de salut de la llengua catalana, de manera molt genèrica, i d’analitzar-ne la simptomatologia. L’origen del que els lectors xalandriers podran llegir en diferents entregues (que ningú no s’espanti: onze, cada diumenge, fins al 28 de setembre!) és la intervenció que un servidor va fer a la Jornada d’Estudi i Homenatge a Pere Melis, organitzada per la Secció de Llengua i Literatura de l’IME, celebrada el passat 12 de juliol a Citadella, la qual, per cert, està donant ja alguns fruits evidents.

El punt de partida d’aquesta exposició ens obliga a parlar d’elements molt bàsics que la majoria de lectors ja deuen conèixer, però que cal recordar per tal de bastir un discurs coherent. Així, en primer lloc, pel que fa a les llengües, començarem apuntat al fet que la diversitat és la norma en aquest camp. Aproximadament, al món hi ha uns 260 estats i unes 6000 llengües, com recorda Jesús Tuson al ja clàssic Una imatge no val més que mil paraules. Si dividíssim llengües entre estats, podríem afirmar que a cada un n’hi toquen, de mitjana, 23, tot i que les xifres varien pel que fa als extrems. N’hi ha poquíssims amb una única llengua (com passa a Islàndia) mentre que, a l’altra banda, Papua Nova Guinea en presenta més de vuit-centes! És una obvietat, per tant, dir que les fronteres polítiques, artificials i molt variables (comparem, per dècades, els mapes d’Europa del darrer segle i mig), no tenen res a veure amb les fronteres lingüístiques. El que és normal pel que fa a llengües és trobar-ne més d’una, moltes fins i tot, dins d’unes determinades fronteres. O dit a l’inrevés: el monolingüisme estatal és raríssim, excepcional. A Europa, per exemple, es sol parlar d’Islàndia, Albània i Portugal, però en aquest darrer cas hi ha àrees amb presència de la llengua lleonesa que no permeten d’incloure’l en aquesta classificació.

Aquests estats plurilingües, tots, gestionen, d’una manera o altra, la diversitat que existeix dins de les seves fronteres administratives. És a dir, els poders públics prenen mesures per tal d’intervenir en les comunicacions lingüístiques de la societat. És el que anomenam Política Lingüística. La practiquen, per exemple, en el moment en què decideixen atorgar requisits formals i accés a certs àmbits (l’educació i l’administració, bàsicament) a unes determinades llengües, és a dir fer-les oficials: una o més d’una, totes les de l’estat o no. De vegades, la Política Lingüística s’imbrica dins d’un procés de normalització lingüística, i es prenen decisions perquè una llengua superi una situació de minorització (endegant una sèrie de processos com la planificació o estandardització o la integració d’al·lòfons). Però la Política Lingüística també es pot aplicar a llengües que viuen en plena normalitat. Els en posaré un exemple. Un ciutadà que acabi d’arribar de París, s’instal·li a Menorca i vulgui compar-se un ordinador amb la disposició francesa del teclat (perquè allí els teclats són diferents als nostres i, entre d’altres característiques, no tenen incorporada la lletra eñe) no podrà comprar-lo a l’illa o haurà de recórrer a internet si vol fer-ho, perquè el reial decret 564/1993 diu que «Todos los aparatos de funcionamiento mecánico, eléctrico o electrónico, que se utilicen para la escritura, grabación, impresión, retransmisión de información y transmisión de datos, y que se vendan en España, deberán incorporar la letra <ñ> y los signos de apertura de interrogación y de exclamación». Aquest és un exemple de Política lingüística que afavoreix una llengua no minoritzada. A partir dels informes que elabora la Plataforma per la Llengua, podríem comptabilitzar més de cinc-centes disposicions que sancionen posiviament el castellà (els noms dels aeroports, la llengua d’ús al congrés dels Diputats o elements que poden semblar tan banals com la llengua en què s’han d’etiquetar obligatòriament els musclos cuits i congelats, i un llarg etcètera). No ens podrem entretenir, però, a enumerar-les.

Visits: 0