El Domini Lingüístic de la llengua catalana, dins de l’Estat Espanyol, abasta les comunitats autònomes de les Illes Balears, Catalunya, País Valencia, Aragó i Múrcia. Si analitzam els respectius estatuts d’autonomia veiem que no tots desenvolupen allò que preveu l’article 3.2 de la Constitució.
Al de Múrcia no hi ha cap referència a la llengua Catalana. En el d’Aragó, a l’article 7 de l’estatut de 2006 es pot llegir que “las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón gozarán de protección. Se garantiza su enseñanza y el derecho de los hablantes en la forma que establezca una ley de Cortes de Aragón para las zonas de utilización predominante de aquéllas”. Aquesta llei a què es fa referència es va aprovar el passat 9 de maig de 2013, la Ley de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón la qual, a l’article cinquè s’inventa dos acrònims, LAPAO i LAPYP, amb què s’amaguen els noms del català i de l’aragonès. Els motius d’aquest despropòsit lingüístic no tenen res a veure amb la filologia, però s’ajusten perfectament al fet que l’article 3 de la Constitució no dóna cap nom per a les llengües de l’estat que no són el castellà. Un atac al sentit comú, però perfectament legal. Diu la llei aragonesa:
«Además del castellano, lengua utilizada en toda la Comunidad Autónoma, a los efectos de esta Ley existen en Aragón:
a) Una zona de utilización histórica predominante de la lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica de la Comunidad Autónoma, con sus modalidades lingüísticas. [aquí s’hi amaga l’acrònim LAPYP, que es refereix a la llengua científicament coneguda com a Aragonès]
b) Una zona de utilización histórica predominante de la lengua aragonesa propia del área oriental de la Comunidad Autónoma, con sus modalidades lingüísticas.» [en aquest cas, l’acrònim és LAPAO; el nom de la llengua que amaga és el de la catalana]
A més dels acrònims LAPAO i LAPYP, no deixa de ser curiós que s