El Domini Lingüístic de la llengua catalana, dins de l’Estat Espanyol, abasta les comunitats autònomes de les Illes Balears, Catalunya, País Valencia, Aragó i Múrcia. Si analitzam els respectius estatuts d’autonomia veiem que no tots desenvolupen allò que preveu l’article 3.2 de la Constitució.
Al de Múrcia no hi ha cap referència a la llengua Catalana. En el d’Aragó, a l’article 7 de l’estatut de 2006 es pot llegir que “las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón gozarán de protección. Se garantiza su enseñanza y el derecho de los hablantes en la forma que establezca una ley de Cortes de Aragón para las zonas de utilización predominante de aquéllas”. Aquesta llei a què es fa referència es va aprovar el passat 9 de maig de 2013, la Ley de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón la qual, a l’article cinquè s’inventa dos acrònims, LAPAO i LAPYP, amb què s’amaguen els noms del català i de l’aragonès. Els motius d’aquest despropòsit lingüístic no tenen res a veure amb la filologia, però s’ajusten perfectament al fet que l’article 3 de la Constitució no dóna cap nom per a les llengües de l’estat que no són el castellà. Un atac al sentit comú, però perfectament legal. Diu la llei aragonesa:
«Además del castellano, lengua utilizada en toda la Comunidad Autónoma, a los efectos de esta Ley existen en Aragón:
a) Una zona de utilización histórica predominante de la lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica de la Comunidad Autónoma, con sus modalidades lingüísticas. [aquí s’hi amaga l’acrònim LAPYP, que es refereix a la llengua científicament coneguda com a Aragonès]
b) Una zona de utilización histórica predominante de la lengua aragonesa propia del área oriental de la Comunidad Autónoma, con sus modalidades lingüísticas.» [en aquest cas, l’acrònim és LAPAO; el nom de la llengua que amaga és el de la catalana]
A més dels acrònims LAPAO i LAPYP, no deixa de ser curiós que s’articuli una llei només per constatar que “existeixen” unes llengües en un territori, i res més, perquè d’aquest text legal no es desprèn cap tipus de reconeixement oficial per a aquestes entitats.
Un altre exemple d’interpretació de l’article 3.2 de la Constitució que obre la porta al secessionisme lingüístic és el que fa l’estatut d’autonomia valencià. A l’article sisè s’afirma que “la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià”. En canvi, els estatuts de Catalunya i el de les Illes Balears diuen les coses pel seu nom, és a dir, que la llengua pròpia d’aquests territoris és el català i, com també afirma el valencià, reconeixen el dret de conèixer aquesta llengua i d’usar-la. Els dos estatuts, el de Catalunya i el de les Illes Balears, d’on cit literalment el redactat, comprometen les institucions autonòmiques a garantir “l’ús normal i oficial d’ambdós idiomes”, a prendre “les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement” i a crear “les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans”. A més de la redeclaració redundant de l’oficialitat del castellà (que no caldria, perquè ja ho diu la Constitució, tot i que no deixa de ser curiosa aquesta tendència a recordar-ho seguit-seguit, sempre que es parla de la llengua catalana) aquests estatuts obren la porta a les Lleis de Normalització Lingüística, les dues que ja s’han aprovat a Catalunya i la de les Illes Balears, que tot seguit analitzarem. Abans però, recapitulant, hem vist com el marc legal de la llengua catalana dins Espanya en despenalitza l’ús, un cop acabat el franquisme (que perseguí la llengua), i poca cosa més. El castellà és, a Espanya, l’única llengua plenament oficicial. Com veurem en el cas concret que ens afecta, les lleis de normalització despenalitzen i són permissives sempre que no discriminin el castellà, amb la qual cosa és impossible superar la situació de minorització en què es troba la llengua catalana, la llengua pròpia (tot i que aquest adjectiu, a la pràctica, no té cap implicació legal). Dit d’una altra manera, el marc legal dóna carta de normalitat a una situació de desigualtat. Afirma Ventura Catany:
En aquest nivell, per tant, hem de parlar d’una política unilingüista: la resta de llengües no castellanes d’Espanya no gaudeixen de cap tipus de reconeixement legal, a nivell dels òrgans generals de l’Estat; el castellà és l’únic que té reconegut el principi de territorialitat: en els territoris on el castellà és llengua pròpia, gaudeix d’oficialitat exclusiva; el català (ni el gallec ni el basc) no tenen reconegut el principi de territorialitat: en els territoris on són llengua pròpia, gaudeixen d’oficialitat, és cert, però no exclusiva, sinó compartida amb el castellà (cooficialitat); fora dels seus territoris històrics, el castellà és l’única de les llengües parlades a l’Estat espanyol que gaudeix de reconeixement legal (és cooficial a les comunitats autònomes de llengua no castellana); el català, el gallec o el basc, fora dels seus territoris històrics, no gaudeixen de cap tipus de reconeixement legal; el coneixement del castellà és un deure […], el de les altres llengües (segons els seus respectius Estatuts d’Autonomia) només és un dret.
Impactes: 0
