la masculinitat com a problema

Article publicat a Diario Menorca, dia 28 de Juliol de 2014
Dia 4 de Juliol Joan Pons Alzina es demanava en un dels millors articles que s’han a escrit a Menorca aquest any perquè no s’ha resolt satisfactòriament la seguretat de les festes de sant Joan. L’article proposava una interpretació que crec molt plausible. Argumentava que no s’han posat barreres als jocs del Pla «perquè es considera que les baralles dels bergants per agafar l’anella i els trossos de carota, amb el morbo afegit del perill de l’atropellament, són emocions iguals de legítimes que les corregudes dels cavall». Amb aquesta frase Pons Alzina posava el dit dins la nafra tot relacionant els problemes de seguretat amb la cultura de la masculinitat. S’ha discutit abastament sobre la massificació turística, la irresponsabilitat dels mallorquins, la proliferació de terrasses i ara resulta que el problema d’ordre públic té a veure més aviat amb el libido i la testosterona dels bargants. Potser que ha arribat l’hora que parlem de la masculinitat com a problema.
Possiblement el camp on el problema de la masculinitat és més evident és en el futbol. Jo, que era un al·lot poc agraït pels esports de pilota, encara record la humiliació que vaig patir en 12 anys un dia que vaig fer un gol pròpia porta (va ser l’únic gol que vaig fer en tota la temporada). Un pare va cridar ben fort des de la barrera, «qui és aquest petardo d’al·lot que no sap tocar sa pilota!» Mom pare que seia al seu costat no va dir-li res però s’ho va passar malament. Ja dins el cotxe em va dir amb subtilesa que l’any que ve hauria de fer un altre esport que aquest no era el meu. Dit i fet l’any següent vaig apuntar-me a atletisme. Segurament per aquell pare orgullós del seu fill futbolista jo no era prou home – tot i només tenir 12 anys. Per sort aquestes coses no m’han fet mai mal però sí que n’han fet a molta gent. És conscient del mal que pot arribar a fer un pare que acusa a un company del seu fill de ser un petardo? Són molts els que han tingut una experiència similar.

A mesura que passa el temps la manera de ser home canvia. Un element que em crida l’atenció és la progressiva incorporació dels homes al món de la moda. Abans la moda era una cosa de dones i poca cosa més. Avui ja no. No em deixa de sorprendre per exemple la quantitat d’homes que es depilen i que van de botigues amb els seus amics. A Newcastle els dissabtes matí els joves dels suburbis tenen per costum baixar al centre; es concentren a Eldon Squere – els hippy fields – sovint emperifollats amb robes extravagants. Una de les coses que fan és anar junts de botigues. Quan els veig no em puc estar de pensar que la darrera cosa que hauria fet en 16 anys és anar a comprar roba amb els meus amics. Alguns lectors pensaran que fets com aquest són un signe inequívoc de la crisi de la masculinitat. Un home com cal es barallaria per una ensortilla enlloc de passar el dissabte comprant roba. A mi em costa de veure-hi un problema.

Tanmateix la vella idea d’una home excessivament viril continua plenament vigent. Només cal veure la relació problemàtica del futbol amb l’homosexualitat (i el racisme). Ni a la lliga espanyola ni a la premier league anglesa hi ha cap jugador obertament gay. Justin Fashanu va ser el primer a sortir de l’armari a mitjans del noranta. No va poder aguantar la pressió i es va suïcidar el 1998. Fins el 2011 no trobam un altre jugador professional obertament gay. Es tracta d’Anton Hysén -un jugador suec del Myrtle Beach FC. Va ser portada als principals diaris britànics per ser una rara avis. Tot i la seva obtusa masculinitat, el Rudby s’ha demostrat molt més tolerant amb les diferències sexuals. El cas més famós és el de Gareth Thomas capità de la selecció gal·lesa de Rugby, l’esport nacional del patit país cèltic. Tenc els meus dubtes que el futbol espanyol fos capaç de fer capità a un jugador obertament gay.

No és la intenció d’aquest article fer avergonyir a ningú pel fet de ser home. Els homes tenim dret a ser homes i fer coses d’homes, fins i tot de fer bromes d’homes. Ara bé ja n’hi ha prou que la masculinitat ho condicioni tot, des de la seguretat de les festes fins el disseny de les carreteres. Perquè no ens enganyem les carreteres s’amplien en bona part per plaure als homes de mitjana edat que gaudeixen de valent amb el seu BMW. Gastam molt més en satisfer el líbido dels homes que en adaptar les nostres ciutats als infants. Si és veritat que volem ser un país modern, pacífic i tolerant, no podem continuar situant la masculinitat per damunt del bé i el mal, com si fos un fet natural i inqüestionable. Ha arribat l’hora d’oferir alternatives a la cultura masculina de la competitivitat i l’agressivitat. Perquè hi ha altres maneres de ser homes.
Twitter: @pauobradot

Visits: 0