De processons i altres herbes

DD-91GzXsAA2Ocw

Fa un parell o tres de dies, vam comprar unes pastes, a un forn artesanal, per fer la bereneta. Vaig demanar, a més d’una greixera de brossat, un rubiol d’espinacs. En mossegar-lo, com diria Marcel Proust, el record se’m va aparèixer. En tost de magdalena, però, la culpable d’iniciar el procés va ser una pasta típica d’aquestes dates que, actualment, menjam en qualsevol època de l’any. I vet aquí que, associat al gust de la verdura, es van fer presents aquells moments de la infantesa en què vivíem, a casa, la Setmana Santa amb intensitat. A mi m’agradava, sobretot, perquè fèiem moltes coses junts, amb els cosins. El diumenge de Rams hi havia cotxada i anàvem, per una carretera estreta i serpentejant, fins a l’ermita de Fàtima, al pla de Favàritx, a beneir les palmes, que lluíem orgullosos. Més tard, un cop retornats a Maó, al pati de ca l’avi i s’àvia, no hi érem a temps de collir els caramels que penjaven dels ramells, molts, que hi havia en aquella casa. A més, ens en tocava un de llarg per hom. La festa era xuclar-lo, amb paciència, fins a tenir la llengua tenyida de vermell i fer-li punta. I, al vespre, cals avis era el punt de trobada familiar per veure la processó. També la de divendres sant. Ho solíem fer mentre l’àvia ens oferia rubiols de verdura, que ella mateixa havia elaborat i que, casualitats de la vida, tenien un gust semblant al que vaig menjar fa tot just un parell o tres de dies.

Llegiu més

Visits: 4

Tres preguntes i molts silencis

Divendres matí, mentre feia maletes per venir cap a Menorca, Marta Rovira en una carta a la militància anunciava que no es presentaria davant el tribunal suprem i que marxava a l’exili, més concretament a Ginebra.  En una mostra d’humanitat deia que volia recuperar la seva llibertat i que volia fer de Mare. La resta d’encausats citats van entrar a la presó, de la qual no en sortiran durant molts d’anys. Se’ls acusa de rebel·lia, un delicte penat amb 25 anys de presó. El problema és que aquesta delicte requereix l’exercici de la violència, una violència que no ha existit mai. No cal ser llicenciat en Dret per adonar-se que l’auto del judge Llanera és un cas flagrant de prevaricació inacceptable a qualsevol democràcia.  Entre els motius per imputar de rebel·lió a tretze persones destaquen els d’organitzar manifestació, coordinar la rebuda d’observadors internacionals i tantes altres, totes elles activitats explícitament protegides per la constitució i la declaració dels drets humans

llibertat-presos-polticisAquesta setmana la crisi política catalana ha fet un gir preocupant. Després d’un parell de mesos de relativa calma, els jutges han endurit i molt la seva posició. Les posicions més intransigents s’han imposat dins la judicatura, tot fent miques la credibilitat democràtica de l’estat. La primera pregunta és i perquè ara? I només hi sé veure una explicació raonable. És ben sabut que hi ha una batalla ferotge dins la dreta espanyola per a veure qui substitueix a Mariano Rajoy. Els poders fàctics, i molt especialment el totpoderós Aznar, però també sectors històrics del PSOE, aposten obertament per Albert Rivera i tot el que representa: imatge jove, ultraliberalisme econòmic, protecció dels grans interessos econòmics i anticatalanisme ferotge. Una repetició de les eleccions catalanes en què l’independentisme perdés a majoria absoluta el portaria directe a la Moncloa. I només hi haurà eleccions s’hi la crisi catalana s’aprofundeix. Mentre Rivera i la FAES volen accelerar el temps polític a costa de Catalunya, Rajoy necessita guanyar temps per així fer el que sap fer millor, podrir els seus rivals. El jutge Llanera està fent el joc a Ciutadans i el totpoderós Anzar. El gir judicial d’aquesta setmana sembla indicar que Rajoy està perdent el control de la maquinària estatal.

Llegiu més

Visits: 0

La tasca ingent de mestre Pompeu Fabra

Logofabra

Enguany celebram, entre moltes altres efemèrides, el cent cinquantè aniversari del naixement de Pompeu Fabra, l’insigne filòleg. La data ha servit perquè el govern de Catalunya declaràs any Fabra aquest 2018. Pel que sé, no s’ha afegit a la iniciativa el Govern de les Illes Balears, ni cap altra de les institucions nostrades, cosa que no vol dir, però, que no participin de la commemoració amb accions puntuals, perquè la tasca del lingüista també va beneficiar i beneficia de manera cabdal menorquins, eivissencs, formenterers i mallorquins, en tant que catalanoparlants. En alguna ocasió anterior, per tal de contrarestar amb criteris acadèmics els disbarats que alguns il·luminats deixen anar públicament, hem parlat dels registres lingüístics i de la varietat estàndard. Si, actualment, la nostra llengua té un model normativitzat és, fonamentalment, gràcies a la tasca empresa, fa més d’un segle, pel mestre Pompeu Fabra (així s’hi refereix, en més d’una ocasió, Gumersind Gomila, que també l’anomena Cavaller de les Armes Esmolades). Els seus treballs culminaren un llarg procés amb què el català es dotà d’un instrument bàsic per als usos lingüístics formals.

Llegiu més

Visits: 7

No és només l’espai que ocupen

Bookshelf

Amb una relativa regularitat, arriben a casa llibres i discos (bàsicament cedés, però també, en el seu moment, vinils i cassets). Forma part dels meus hàbits de consum cultural adquirir la literatura i la música en formats físics, tangibles. I, malgrat pugui semblar estrany que ho digui, són productes comprats (un dia en parlarem, potser, de la falsa idea que la cultura ha de ser gratuïta). És ver que, algunes vegades, faig ús del servei de préstec bibliotecari o que, pel que fa sobretot a la música, n’escolt de descarregada gràcies a les xarxes P2P, o la reproduesc internàuticament a llocs com Bandcamp o, fins i tot, Youtube. Ara bé, quan una obra es descobreix com a imprescindible (a vegades és un amor a primera vista; en d’altres, és una qüestió de temps), necessit adquirir-la, saber que forma part de les meves pertinences. Fetitxisme? No ho crec. El diccionari diu que, perquè n’hi hagi, els objectes han de despertar «impulsos eròtics per associacions possiblement fortuïtes» en l’individu. No crec que sigui aquest és cas. No ho és. En canvi, sí que podríem parlar d’una tendència moderada al col·leccionisme, a crear un «recull de coses d’una classe determinada, especialment de coses d’art, de ciència, d’indústria, etc., que constitueixen un conjunt més o menys complet.» Açò diu el diccionari. També hi ha qui creu que la prova del cotó fluix per saber si hom és o no col·leccionista és haver comprat, sense ésser-ne conscient, dues vegades el mateix producte. Ho he fet. A casa hi ha un parell d’exemplars del disc de Mazoni, Eufòria 5 – Esperança 0 que esdevenen una prova irrefutable del meu col·leccionisme: moderat, perquè només ha passat en un parell o tres d’ocasions, però cert.

Llegiu més

Visits: 1

Ferides antropocèniques

fidelmoneditora59681700

 Per anar bé, no hauríem de sortir indemnes del contacte amb l’art. Deia Kafka, en una carta de 1908, que «un llibre, i per tant les paraules, ha de ser una destral que trenqui la mar gelada de dins nostre». La cita és força coneguda: després d’una lectura, però també d’una pel·lícula, d’una obra de teatre, d’una exposició, etcètera, alguna cosa ha d’haver canviat en nosaltres per a fer bona la capacitat transformadora de l’art. Li passarà a qualsevol persona que, al CCB de Barcelona, visiti l’exposició «Després de la fi del món». En acabar-ne el recorregut, més que no pas respostes, el públic visitant s’emportarà a casa una carretada de preguntes incòmodes. S’hi palesa una realitat que no és desconeguda per a ningú: les emissions de diòxid de carboni que els humans envien a l’atmosfera, a base de consumir combustibles fòssils, modificaran radicalment el planeta Terra a mitjà i llarg termini. De fet, l’estan canviant ara mateix i ja n’estem patint les conseqüències. Malgrat iniciatives com els acords de París de 2015, no sembla que els estats estiguin fent prou feina per a evitar l’escalfament global. Ni els estats ni cadascuna de les persones que hi viuen: nosaltres.

Llegiu més

Visits: 1

La bandera de la ignorància

  • freedom-of-speech-156029_960_720

Tothom té dret a opinar? Sí, evidentment. Només les ideologies totalitàries cerquen d’impedir-ho (ja sigui empresonant rapers, retirant obres de determinades exposicions o segrestant llibres, per citar-ne alguns exemples aleatoris). Cal ésser filòleg o dissenyador per a poder emetre opinions? Només els «nacionalistes» poden expressar-ne? De cap de les maneres: aquesta és una activitat essencial de l’ésser humà, per a la qual no es demana cap tipus de formació prèvia. Hi tendim de manera natural i, quan ho fem, deixam transpirar creences i marc de coneixements. Ara bé, potser fora bo de tenir en compte una sèrie d’elements que s’hi relacionen. Segons el diccionari, una opinió és la «manera de jutjar sobre una qüestió, concepte que hom té d’una cosa qüestionable». Aquest darrer mot és fonamental: per opinar, cal fer-ho sobre coses que es poden posar en dubte. No estaria de més afegir que, per anar bé, en el marc dels debats, les opinions s’haurien de sustentar en arguments sòlids i no en fal·làcies, com passa molt sovint en què, per exemple, prest surt a la palestra l’argument ad hominem de torn, és a dir, la desqualificació personal: «ains pelegri pelegri quina poca feina que tens, ya te dije que tenías unas pajas con las lenguas que no te aclaras. Porque no te informas un poco macu! Ja estas grandet per dir bestieses. Hala! A pasturar al camp, hala! A saltar por el campo y te da el aire» (avís: la transcripció del tuit és literal!). Açò ens porta a una darrera pregunta: tot allò sobre el que opinam és, realment, qüestionable? Dit més curt: és tot opinable?

Llegiu més

Visits: 2

Bilingüisme o vil·lingüisme?

Bilingual_cycle_route_sign_Carhaix

He d’agrair una altra vegada a Úrsula Mascaró que, arran de les seves declaracions paralingüístiques, m’hagi permès d’abordar algunes qüestions filològiques que m’interessen especialment, per deformació professional, amb les quals, a més, he pogut satisfer plenament l’articulitis severa que, segons qualcú ha afirmat públicament, patesc. En aquesta ocasió, el punt de partida del xalandrum és una nova perla, en forma de declaració, que Mascaró ha deixat anar a la premsa just després d’haver-se manifestat, a Palma, en contra del decret que regula els coneixements lingüístics dels treballadors de la sanitat pública illenca. La coneguda dissenyadora ha afirmart que «no aceptamos la imposición del catalán no porque no nos guste, somos bilingües y nos entendemos, pero no queremos comunicarnos en catalán estándar». A més de mesclar, en una mateixa frase, ous amb caragols, resulta que les afirmacions es basen en premisses falses (tant si el «no porque no nos guste» fa referència a la llengua catalana o, potser, a la seva suposada imposició, cosa que no m’acaba de quedar prou clara, però que no deixa de ser cínica en qualsevol de les dues interpretacions).

Llegiu més

Visits: 7

Mazoni, el camaleó

Mazoni, en directe a La Bisbal d'Empordà (2009)
Mazoni, en directe a La Bisbal d’Empordà (2009). Font: wiquimedia

Havia llegit la notícia quan alguns mitjans de comunicació se’n van fer ressò, però no li vaig donar gaire importància. Uns anys després, la dada s’ha tornat a fer present, citada al llibre Una historia de los Beatles (de què ja hem parlat aquí), de César San Juan Guillén i, no sé per quin motiu, en aquesta ocasió sí que m’ha fet ballar el cap. Segons una investigació feta per un grup de científics, el 2012, la música pop de les darreres dècades tendeix a l’homogeneïtzació progressiva. Dit en altres paraules, les cançons de cada vegada s’assemblen més entre elles, perquè s’han reduït les combinacions de notes musicals que s’empren a l’hora de compondre-les (la qual cosa les fa més previsibles) i, també, perquè de cada vegada s’empren menys combinacions d’instruments per a interpretar-les. San Juan empra aquesta informació per tal de contraposar-hi The Beatles, un conjunt que, al llarg de la seva curta trajectòria, va maldar per no fer dos discos iguals, cosa que van aconseguir amb solvència. Un altre exemple que podríem citar en aquest sentit és el de David Bowie i, en el cas de la música popular feta en la nostra llengua, potser haurien d’encapçalar la llista Roger Mas i Mazoni, pseudònim musical de Jaume Pla, del qual m’agradaria parlar un poc més a fons.

Llegiu més

Visits: 2

Quan el patriotisme constitucional camina com els crancs

Caída_muro_de_berlin

Per parlar, l’altre dia, del revisionisme històric, i fer-ho amb un mínim de rigor, amb la idea de situar en un marc més general un fenomen que alguns, pel fet de rallar en pla, consideraven estrictament local, va caldre una mínima feina de documentació. És evident que qualsevol persona pot opinar d’allò que vulgui, només faltaria, tot i que quan un servidor ha de fer-ho públicament, com és el cas d’aquests textos, que queden penjats a la xarxa, s’estima més tenir un mínim de bagatge acadèmic per no acabar dient alguna animalada de les grosses. De retruc, aquest procés fa que, mentre es van redactant els diferents microassajos, s’acabin aprenent coses noves, de manera inesperada, idees que apareixen indirectament per les variades lectures amb què s’ha volgut fonamentar-los, la qual cosa és, no cal dir-ho, força gratificant. Per exemple, l’anàlisi d’un article del professor d’història de la Universitat de Barcelona, Giovanni C. Cattini, «El revisionisme històric i la relectura de la història en el debat polític actual», permet al lector de descobrir l’origen del concepte «patriotisme constitucional» i, tot seguit, de relacionar-lo amb una sèrie de fenòmens que, diria, fan una mica més comprensible la realitat que ens envolta. Així, hom pot constatar que, d’un mateix terme, a Alemanya i a Espanya se n’ha fet un ús totalment oposat. Mentre que, per als uns, ha servit per superar els esculls del passat, per als altres ha esdevingut l’excusa perfecta per a la involució.

Llegiu més

Visits: 1

El revisionisme històric també ralla en pla

655013

Davant dels fets que ens han precedit, la Història és oberta a diferents interpretacions. Però és, abans de tot, una disciplina científica. Açò vol dir que els historiadors es basen en un mètode rigorós de feina (consulta de fonts primàries, ús de bibliografia especialitzada…) i en el rebuig de la subjectivitat, tal i com explica Giovani Cattini, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Per tant, davant d’un fenomen concret poden aparèixer diferents interpretacions, les quals probablement variaran amb el pas del temps, empeses per les noves descobertes. Quan, en tost d’interpretació, allò que trobam és una manipulació, quan es sotmet el present al passat per tal de distorsionar-lo i fer-lo encaixar amb una determinada ideologia fins arribar a falsificar la històrica (o relativitzar-la o edulcorar-la), cal parlar de revisionisme, un fenomen al qual va lligat, en tant que estratègia fonamental, la negació, el negacionisme. Així ho explica Elena Yeste Piquer a la introducció de la seva tesi doctoral, Revisionisme històric i negacionisme. La persecució política de la llengua catalana (1874-2011). El títol d’aquest treball deixa ben clar que la història lingüística i cultural també forma part de l’àmbit d’acció d’aquesta tendència manipuladora.

Llegiu més

Visits: 1