Xalandria

Un de tants moments interessants de la història del rock el trobam a mitjan dècada dels anys seixanta del segle passat, quan una sèrie de grups anglesos van conquerir el mercat nord-americà, encapçalats per The Beatles, amb una recepta musical elaborada a base de rock ‘n’ roll, blues i rhythm ‘n’ blues, que no feia altra cosa que reelaborar i actualitzar les arrels d’un gènere que, tot i haver nascut als Estats Units, acabava de passar per una una època en què el corporativisme, amarat del mateix esperit que havia congriat el macartisme una dècada abans, n’havia blanquejat el contingut i minimitzat la incidència. L’anomenada British Invasion va reactivar el rock a banda i banda de l’oceà, va superar l’estancament anterior i, gràcies a ella, encara avui podem gaudir del llegat de grups com The Rolling Stones o The Who, a més dels Fab Four (Lennon, McCartney, Harrison i Starr). Malgrat les distàncies, en tots els sentits, d’aquest fenomen musical, me sembla que, actualment, en el món de la poesia menorquina es viu un fenomen semblant que podríem batejar, ni que sigui en to de broma, com a «Invasió (poètica) menorquina».

Llegiu més

Visualitzacions: 8

Ahir va acabar una altra campanya electoral la qual, malgrat haver estat, damunt del paper, més curta que l’anterior, no ha deixat de fer-se llarguíssima, almenys per a un servidor. Potser perquè des de fa uns anys vivim en una cursa constant cap a les eleccions, les que siguin, que resulta, ja, embafadora. En aquesta ocasió, després d’haver escoltat els discursos i els debats (per a dir-ho d’alguna manera: no entrarem ara a analitzar el baix nivell oratori, intel·lectual i comunicatiu dels candidats —tots mascles, com ha de ser!— dels grans partits estatals, que intenten compensar les seves mancances amb dosis elevades de mala educació i discursos populistes en què l’espectacle és més important que el contingut), m’ha semblat intuir que gairebé tothom està d’acord amb el fet que Espanya té un únic i gran problema, anomenat Catalunya. Ara bé, aprofitant que avui és el dia que és i que, demà, qui vulgui podrà exercir el seu dret a vot, voldria compartir en veu alta algunes de les reflexions que he anat paint darrerament i que el cos em demana d’exterioritzar.

Llegiu més

Visualitzacions: 17

Poques coses hi ha més exasperants que haver de fer temps a un aeroport. Sobretot si, a l’espera prevista, se li han d’afegir una sèrie de retards sobrevinguts que n’allarguen la durada. Allò no s’acaba mai. El lloc, a més, no convida, de cap de les maneres, a voltar-hi per tal de fer més passadora l’estona. Sort en tenim, de la lectura, en espais tan insípids com aquests. I no només de llibres banals (els de Loquillo, per exemple), que també. És en les terminals aeroportuàries on un diari es llegeix a fons, on se n’assaboreixen més pàgines de les habituals. A Son Sant Joan, per exemple, fa tot just una setmana, a més d’un llibre de Joan Todó, L’horitzó primer —que, casualment, m’acompanyava en el viatge—, el setmanari Ara Balears va ajudar-me a a fer més suportable la llarga i inesperada espera d’un avió que havia de venir de València, per a menar-nos a Menorca, i que no acabava d’arribar. Va ser arran del que deia un dels articles que hi publicava Sebastià Alzamora, i l’afegit del llibre de Todó, que va prendre cos aquesta divagació que, amable lector, m’agradaria que llegissis fins al final (ànims!).

Llegiu més

Visualitzacions: 5

D’una banda, me put fer-ho; de l’altra, tenia clar que estava condemnat, inevitablement, a dedicar algun dia un xalandrot a José María Sanz, més conegut en el món de la faràndula com a Loquillo. Musicalment parlant, és un intèrpret que m’agrada. Des de fa molts anys. No me sap cap greu reconèixer que al darrere de tot plegat hi ha un lligam evident amb la meva història personal i sentimental. No debades, alguns dels primers discos que em van marcar duien el seu nom (i el logotip, amb l’icònic ocell Woody dels dibuixos animats, d’on li ve el sobrenom, convertit en un roquer macarró, amb tupè, cigar i cara de pocs amics) a la coberta. Per acabar-ho d’adobar, el primer dels concerts «importants» a què vaig assistir va ser el de la gira de presentació del directe A por ellos… que son pocos y cobardes (1989), que no sé per quins set sous va passar per Maó. Va ser una experiència brutal. A més de passar una calorada, segons contava la rumorologia de l’època, els bots de més de tres mil persones van deixar tocats els fonaments del poliesportiu municipal. Algun il·luminat va construir-hi la pista de bàsquet, on es va fer el concert, al primer pis de l’edifici. La descàrrega de watts que ens oferiren els Trogloditas en aquella vetllada va ser antològica. Almenys, així ho vaig percebre. No vaig ser l’únic a fer-ho. Amb catorze anys, aquestes coses queden marcades amb foc a la memòria.

Llegiu més

Visualitzacions: 11

«Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí». Aquest és, sencer, un dels contes més coneguts d’Augusto Monterroso. Malgrat la seva extrema brevetat, la narració dona molt de si a nivell hermenèutic: l’ambigüitat sintàctica, totalment volguda, fa que el lector no sàpiga qui o què desperta. O que especuli sobre el valor de l’adverbi allí. O que dubti si dinosaure és un mot que s’ha de llegir en sentit literal o simbòlic, entre d’altres possibilitats. De fet, la lectura que fonamenta la reflexió que estàs llegint es basa en una interpretació al·legòrica del relat perquè el conte em ve a la memòria de manera recurrent quan pens en allò que està passant a Catalunya. Tot plegat, per cert, també lliga a la perfecció amb la il·lustració de Jordi Calvís que encapçala aquest xalandrot. No sembla gaire agosarat pensar que el dinosaure és un ens format per cadascun dels més de dos milions de persones que, tossudament, des de fa uns quants anys, hi són. Encara. Malgrat que vagin passant coses cada vegada més inversemblants, segueixen essent-hi. Allí.

Llegiu més

Visualitzacions: 8

Sembla que, finalment, ha arribat a les nostres latituds el moviment Fridays for future, amb què els joves reivindiquen el seu dret a gaudir d’un planeta en millors condicions de les que, si tot segueix com fins ara, es veuran abocats a patir. Com no podia ésser d’una altra manera, el fenomen ha arribat tard per aquestes contrades. Però ho ha fet. Es veu que els Pirineus són una frontera natural tan gran que retura gairebé tot allò que succeeix a Europa. I açò que les darreres investigacions científiques demostren que la incidència de l’escalfament global és més intens a la Mediterrània que no pas en altres llocs del món. Malgrat l’endarreriment amb què ha arribat, però, benvinguda sigui aquesta conscienciació, ja que és una passa fonamental per a poder combatre el canvi climàtic o, millor dit, per a aconseguir minimitzar-ne els efectes. Com ja sabem, la crisi planetària és una realitat, malauradament, irreversible. Es tracta d’evitar el pitjor dels escenaris de futur possibles, en una cursa contra rellotge en què, malgrat fer tard, encara podem matisar-ne els impactes.

Llegiu més

Visualitzacions: 9

Hi ha autors que associam automàticament amb l’editorial que els publica. És el que passa amb l’escriptor d’origen vienès Stefan Zweig (1881-1942), el nom i les obres del qual difícilment es poden concebre al marge de la iconografia inconfusible dels Quaderns Crema (o El Acantilado, en les versions castellanes). Tot i que també hi ha alguns textos publicats a ca d’altri, l’accés a l’obra d’aquest autor és una gentilesa literària de l’editor Jaume Vallcorba, que hi apostà fermament. De fet, és un autor que encaixa a la perfecció amb la línia de l’editorial. Així i tot, no sabria dir per quin motiu, Zweig, que desenvolupà la seva obra —narrativa: novel·les, relats, biografies; però també teatre, poesia…— sobretot en el període d’entreguerres del segle XX, és, avui dia, un autor d’èxit, amb una base important de lectors. En conec, fins i tot, que en són militants. Sigui com sigui, és evident que ha esdevingut una mena de clàssic.

Llegiu més

Visualitzacions: 11

Sant Jeroni, un dels pares de l’església catòlica, que va viure a cavall dels segles quart i cinquè de la nostra era, va ser el responsable de la traducció llatina de la Bíblia (a partir dels textos establerts al cànon grec o dels Setanta). Coneguda amb el nom de Vulgata, va esdevenir, a partir del Concili de Trento (1546), la traducció catòlica oficial de les Escriptures, un estatus que va mantenir fins al segle XX. No cal dir, idò, que una part molt important de la influència bíblica en la cultura i l’art, des de l’Edat Mitjana fins als nostres dies, ha partit de la versió que en va fer Sant Jeroni. Tot açò explica, també, perquè el trenta de setembre, el de la seva festa, es commemora el dia de la traducció.

Llegiu més

Visualitzacions: 9

Les diferents cultures que s’han desenvolupat al voltant de la mar Mediterrània han tingut sempre present el vi a l’hora d’expressar-se artísticament. La literatura n’és un exemple clar. No ens costaria gaire trobar un fil conductor que unís els primers relats mítics occidentals, començant pel poema de Gilgameš, passant per la literatura judeocristiana, els clàssics grecollatins, els goliards medievals o els simbolistes francesos, entre d’altres, fins arribar a l’actualitat, en què la presència d’aquesta beguda, obtinguda a partir de la fermentació del most del raïm, tenyeix d’un color rosaci una quantitat ingent de pàgines escrites. No és exagerat afirmar que es podria redactar una història de la literatura universal emprant com a temàtica aglutinadora la presència del vi.

Llegiu més

Visualitzacions: 9

Hi ha més d’un xalandrot que roman a mig fer. Cova, en una mena d’ostracisme informàtic, aparcat en una carpeta de l’ordinador, a l’espera que qualque dia, si hi ha sort, una revisió permeti d’acabar-lo i fer-lo públic. Darrere de cada text inacabat hi ha una sèrie de causes que en justifiquen la situació, que poden variar en cada cas: un fil conductor que, en estirar-lo, no mena almon, una argumentació que, en revisar-la, no s’aguanta de cap de les maneres, una temàtica que cedeix el lloc a una altra i, després, queda desfasada… Avui, però, estic content perquè he pogut acabar un xalandrot al qual donava voltes des del mes de gener. No li trobava el desllorigador. Una casualitat afortunada ha permès que les coses s’acabessin lligant, en aquest cas les figures de Pompeu Fabra i Gumersind Gomila.

Llegiu més

Visualitzacions: 10