Xalandria

Fa un temps que en volia parlar, però no trobava la manera de posar el fil a l’agulla del discurs. Potser perquè partia de la idea que allò que per a mi era una relació indubtable entre dos pols totalment allunyats no deixava de ser una futilitat, una beneitura, una dèria personal sense fonament ni interès. Però la idea es resistia a abandonar-me. Romania colgada en algun racó del cervell, esperant el moment de tornar a fer acte de presència. No fa gaire, el fet que Pol Guash hagi comentat, al digital Núvol, el llibre Como piensan los escritores, de Richard Cohen (Blackie Books, 2018), s’ha convertit en el desllorigador que em permet, ara i aquí, d’abordar el tema i relacionar finalment en un mateix text les figures de Bernat Metge i Public Enemy, és a dir, d’intentar mesclar l’aigua i l’oli, d’ajuntar dos mons aparentment molt allunyats però que, a parer meu, coincideixen en l’ús virtuós d’una tècnica que, dins de l’àmbit de la intertextualitat, posats a dir, podríem anomenar patchwork cultural.

Llegiu més

Views: 6

El vídeo va circular fa un parell de setmanes per les xarxes. El va penjar l’economista nord-americà Xavier Sala-i-Martin, conegut no només per dur americanes de colors llampants sinó també per ser un defensor del neoliberalisme econòmic (i, per tant, d’una opció amb la qual no coincidesc ideològicament de cap manera). En aquesta ocasió, però, la cosa anava d’activisme polític, un àmbit en el qual també és força actiu i, tot s’ha de dir, en què algunes vegades diu coses amb cara i ulls. En el vídeo a què ens referim apareixen dos cérvols (mascles alfa ambdós) que es barallen de manera aferrissada. La lluita és tan ferotge que els animals estan literalment enganxats pel banyam. I, mentre continuen la brega, no s’adonen que una lleona s’atraca a gran velocitat i, aprofitant l’encegament dels dos contrincants, en caça sense passar cap pena. El missatge amb què Sala-i-Martin presenta aquesta gravació és contundent: «quan les baralles internes no et deixen veure el problema real…»

Llegiu més

Views: 3

Tenc per costum fer-me enfora de les declaracions en què els escriptors expliquen de la seva obra. Bàsicament, perquè en la majoria dels casos no solen anar més enllà de l’exhibició narcisista, moltes vegades circumscrita en el marc de les típiques i tòpiques campanyes promocionals, la qual cosa fa que entre les obres literàries i el lector s’interposi un personatge, l’autor (amb les seves glòries i misèries), que sol acabar interferint seriosament en les lectures. Ara bé, hi ha casos en què les paraules d’un escriptor respecte de l’obra pròpia ajuden a aprofundir en allò que publiquen. Quan açò passa, no cal dir que l’interès a llegir-les és enorme. Si, a més, un conjunt d’aquests textos, en el nostre cas entrevistes, s’agrupen en un sol volum i esdevenen llibre, es dona la quadratura del cercle. Conversaciones con David Foster Wallace (Pálido Fuego, 2016) és una d’aquestes obres rodones. Llegir-la és —permeteu-me el concepte— un plaer metaliterari.

Llegiu més

Views: 3

No és la primera vegada que faig referència al filòsof Octavi Fullat i al que exposa respecte de les tres potes sobre les quals afirma que es sustenta la cultura occidental (per exemple a l’obra L’autèntic origen dels europeus). Tres ciutats simbolitzen aquest triple eix: Jerusalem, Atenes i Roma, és a dir, les cultures hebrea, grega i llatina, la contraposició de les quals originà «el cristianisme, que és la primera versió del món occidental». No sé si Fullat en parla, però no hi és sobrer recordar que, en qualsevol d’aquests substrats de la nostra cultura, les estructures socials eren patriarcals (i ho segueixen essent). El paper que hi tenien les dones estava sempre subordinat al dels homes. En aquest sentit, potser és interessant fer un petit recorregut per alguns dels relats mítics de les diferents cultures dels nostres avantpassats. Hi veurem com es justificava la relació desequilibrada entre mascles i femelles de manera gens racional, tal i com escau als mites.

Llegiu més

Views: 4

Cada dia que passa, sembla més clar que el PSOE ho té tot de cara per a guanyar les eleccions del 28 Abril i que, per tant, Sánchez continuarà de president 4 anys més. Fins que no vegem el recompte finla no ho sabrem però i les enquestes, tant les públiques com les internes, així ho indiquen. I sí guanya el 28 d’Abril automàticament el PSOE es posarà en una posició avantatjada per guanyar el 26 de maig sense ni tan sols despentinar-se. Aquesta és la carta a què juga el PSOE menorquí i molt especialment el de la ciutat de Maó. Aprofitar el vent a favor tot posant-se de perfil quan venen mal dades. La legislatura que ara acaba ha resultat ser com un joc d’estratègia política complex i complicat que amb partides simultànies a esquerra i dreta.

Hi ha tres vents que juguen a favor del PSOE. EL primer dels vents és l’extraordinària feblesa de Podemos. El vendaval morat que fa quatre anys va tocar les portes del cel fa figa. En aquests quatre anys ha estat capaç d’articular una programa polític amb cara i ulls amb tota una sèrie de polítiques possibilistes, que el PSOE molt hàbilment ha comprar en el seu pressupost fallit, però ha fallat estrepitosament alhora d’articular una formació política sòlida, sèria i oberta. No cal mirar massa lluny. Els cercles de podemos són cada vegada més magres, els seus diputats locals passaran sense pena ni glòria, els lligams amb la societat civil són inexistents i la televisió ja fa uns quants anys que els hi fa campanya en contra. Tenen un problema greu que és el model de partit. Enlloc d’empoderar la societat civil, com van fer amb les candidatures locals, l’han ignorada i silenciada. Enlloc de bastir una nova formació  d’esquerres que reemplacés el PSOE tal com va passar a Grècia han acabat reproduint per la porta de darrera la vella idea de La unitat de l’esquerra, tantes vegades fracassada, però intel·lectualment tan còmoda. Segurament  aquestes seran les darreres eleccions en què es presenta Podemos com  tal.

Llegiu més

Views: 3

Mysterious form, soul in the dark / Under this heavy sealing concrete waves… Diuen —amb tota la raó del món— que el death metal és un estil musical agressiu, que transmet energia i ràbia —l’art també serveix per canalitzar aquestes emocions—, a base de molta velocitat, constants i bruscos canvis de ritme, bateries de doble bombo, un so esmolat de guitarres distorsionades i veus guturals. És un estil que, musicalment, m’agrada molt. Pel que fa a les lletres, la gran majoria es centren en la violència i la mort, de manera explícita. Açò ja no em fa tant el pes. Però no sempre és així. Hi ha grups d’aquesta corda que reflexionen sobre aspectes obscurs de la condició humana, com At the Gates; o, els francesos Gojira, que aprofiten les seves cançons per parlar d’ecologia. Ho fan des d’un punt de vista apocalíptic, és ver, tal i com correspon a l’estil del gènere, però el to no desentona amb la realitat d’un món que els humans ens estem carregant a marxes forçades. Per exemple, la cançó «Toxic Garbage Island», del disc The way of all flesh (2008), gira al voltant de la presència abassegadora del plàstic en el nostre entorn.

Llegiu més

Views: 3

Fa tot just trenta anys, un vint de febrer de mil nou-cents vuitanta-nou, cinquanta-set insubmisos de tot l’estat es van presentar públicament, de manera col·lectiva, en una acció de desobediència civil amb què el moviment —contrari al militarisme, en general, i al servei militar obligatori (SMO), en concret—, iniciava amb convicció i fermesa un llarga lluita de deu anys que acabaria amb l’abolició de la mili, fita que es va assolir el 2001. Hi va ajudar el fet que, durant el trajecte, cinquanta mil insubmisos es van incorporar a la causa, cosa que demostra la força que va acabar adquirint. Cal recordar que, abans de suprimir-la, el joves —només els mascles, evidentment— havien de dedicar un any de la seva vida a formar part de l’exèrcit de l’estat, un període de temps en què, entre d’altres coses, eren sotmesos a una bona immersió en els valors militaristes, com podien ser l’obediència cega o l’uniformisme. Tampoc no s’ha d’obviar el masclisme que imperava en aquells mesos de vida castrense i rentat de cervell: «a la mili et faràs un home», deien.

Llegiu més

Views: 7

A aquelles persones que, com a mi, els interessen per igual la literatura i la música, el fet que ambdós gustos convergeixin en forma de llibre pot arribar a convertir-se en un regal (tot depèn, evidentment, de la qualitat del producte que en resulti). Tocats de l’ala. Història oral del rock català (Contra, 2018) d’Oriol Rodríguez, n’és un exemple prou digne. A l’estil d’obres com Everybody Loves Our Town: An Oral History of Grunge, de Mark Yam o Please Kill Me: The Uncensored Oral History of Punk, de Les McNeil i Gillian McCain (de les quals hi ha traducció castellana), el text construeix el seu relat a partir dels protagonistes directes d’allò que, en el seu moment, es va anomenar rock català. A partir d’una seixantena d’entrevistes a músics, sobretot, però també a mànagers, executius de les discogràfiques, periodistes i, fins i tot, a l’inefable Xavier Bru de Sala, les declaracions dels quals, sense que constin les preguntes del periodista, es van entreteixint per a construir el relat del llibre. El format pot ser molt interessant si es fa ben fet, amb una bona tria pel que fa als testimonis i amb uns fils narratius ben travats. El resultat final de Tocats de l’ala ho confirma.

Llegiu més

Views: 5

Als afores de la població eivissenca de Santa Eulària des Riu hi ha una zona poliesportiva municipal, amb piscina i pistes de tennis, entre d’altres instal·lacions. L’indret és tranquil i acollidor, envoltat de bosc. Just devora, s’hi ubica el col·legi públic d’educació infantil i primària Vénda d’Arabí. He de dir que no coneixia el lloc, decantat d’una població que tot just havia visitat una o dues vegades. Menorca, en aquest sentit, és molt enfora de les Pitiüses. Ens coneixem poc, però gràcies a la invitació que em va fer arribar un grup d’alumnes d’aquesta escola —els de cinquè B de primària— en què em demanaven de participar amb ells en una activitat del programa «Escriptors a l’aula» (impulsat per la Conselleria de Cultura, Participació i Esports del Govern de les Illes, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i l’Institut d’Estudis Baleàrics) vaig descobrir una petita part de l’illa d’Eivissa molt interessant i, sobretot, em vaig sentir escriptor durant una estona.

Llegiu més

Views: 5

M’agrada començar el dia amb una sèrie de rutines. En entrar a la cuina, sense haver acabat d’obrir els ulls, pos en marxa la ràdio, just abans d’escalfar l’aigua del te i de torrar dues llesques de pa, que em menjaré amb mantega i conserva. M’agrada deixondir-me escoltant les notícies, tot i que moltes de les informacions no deixen de ser rutinàries i repetitives: els embussos de cada dia en els punts quilomètrics habituals, les declaracions gens originals dels futbolistes, les paraules buides de contingut de molts polítics, els judicis injustos als presos polítics, el degoteig incessable de víctimes de la violència masclista, les morts diàries d’immigrants ofegats a la Mediterrània o l’auge de les noves ultradretes Europees —i aquí hi hem d’incloure el feixisme espanyol de sempre, que ara es fa dir Vox i demà ja veurem—, caracteritzades pel seu ideari involucionista, que inclou ingredients com el masclisme i la xenofòbia. Són rutines. No sé fins a quin punt la quotidianitat d’aquestes informacions fa que ens n’immunitzem i que les acabem banalitzant. No els donem la importància que realment mereixen. No ens afecten. No n’acabam d’ésser conscients. Sort que, de tant en tant, algun esdeveniment ajuda a trencar aquest estat de coses. Per exemple, berenar un bon diumenge matí després d’haver assistit, el vespre anterior, a la representació d’Ifigenia a Tàurida fa que les notícies no es percebin amb la passivitat habitual, ens ajuda a prendre consciència de la vertadera dimensió del que passa al nostre voltant.

Llegiu més

Views: 4