Xalandria

Todos diferentes,
no hay dos iguales,
un montón de gentes.
Islas Baleares, oh, no,
Islas Baleares, oh, yeah, Islas…

Menorca

Crema es sol a Ciutadella per Sant Joan,
sona es jaleo, hi ha molts de cavalls,
Kas de llimona i Gin Xoriguer,
sa gent s´emociona i tira es capell,
es darrer toc de flabiol,
«fins l´any que ve si Déu vol!».

Començam la setmana Islas Baleares a Menorca per Sant Joan. Baixam del correu, i com diu la cançó, el sol crema a Ciutadella i hi ha molts de cavalls, kas de llimona i gin xoriguer. Al darrer toc de flabiol, però, no hi arribam. Al primer toc, en canvi, sí. Tot i les (in)coherències, és un moment emocionant, però un ja no té edat per a tantes empentes. Envoltants de bons amics, i sempre amb el got a la mà, les hores passen voltant fins ben entrada la matinada als carrerons de santa Clara. Venir a Ciutadella per Sant Joan, tanmateix, és com si el temps no passés. La mateixa gent, els mateixos rituals, el mateix recorregut any rere any. Un dels llocs que no pot faltar a la ruta és el Molí des Cavallitos des d’on veim arribar els cavalls que tornen de Sant Joan de missa. La primera vegada que hi vaig anar no tenia encara 10 anys. Na Maria Joan ja no hi viu, però ens la trobam al portal del molí, envoltada de gent. Ens feim un selfi mentre comentam l’entrevista que li va fer al diari Menorca fa un parell de dies. Una entrevista, però incomplerta, que s’oblida de preguntar per res que tingui a veure amb la diversitat sexual i de gènere. Com si al 2019 encara s’hagués de guardar la roba a l’armari. Perquè per mi és un fet rellevant que la primera dona electe al consell de Menorca sigui menorquinista, d’esquerres i també part de la comunitat LGTBI. Tres no, quatre voltes rebel. Amb els Ecos de darrer toc de flabiol, en Nel fa públic un vídeo emocionant en motiu del dia internacional de l’orgull LGTBI. Amb la típica delicadesa menorquina el vídeo reivindica les diferents formes d’estimar i formar una família. El moment més emocionant del vídeo és quan na Maria Joan és dona una besada amb n’Amèlia, la seva parella de 37 anys. Un moment important en la història més queer de l’illa de Menorca.

Llegiu més

Visualitzacions: 15

Amb una onada de calor que, per molt que estigués prevista, ha arribat de manera dràstica i, literalment, ha fet grinyolar els cans, hem donat el sus al període de les vacances d’estiu. No ho dic només pensant en la merescuda pausa escolar, que permetrà als alumnes (i també als docents) desconnectar de la rutina acadèmica durant un parell generós de mesos, sinó sobretot perquè aquesta és una època, els mesos de juliol i agost, en la qual molta gent aprofita per gaudir d’uns dies de lleure, per passar una temporada de desconnexió dels maldecaps rutinaris que solen anar associats a la feina. No tothom, però, pot gaudir-ne, perquè per a més d’un la temporada turística és la que va associada a un volum major de feina. Sigui com sigui, per als privilegiats que poden obrir el parèntesi laboral estiuenc, aquesta és una bona època per dedicar-se a la noble activitat de fer la vessa, tot i que açò darrer no deixa de ser un propòsit que, a la pràctica, acaba per esdevenir impossible.

Llegiu més

Visualitzacions: 7

Comencem per l’anècdota. Un any més, en acabar les classes de segon de batxillerat, abans de posar-se a estudiar intensament per a la selectivitat, el centre va organitzar una festa de comiat als alumnes. Ells, que han crescut sota uns referents culturals en què les telesèries nord-americanes han tingut un paper destacat, la batejaren com a «cerimònia de graduació», cosa que no deixa de tenir gràcia perquè, en el moment de celebrar-la, encara no havíem fet les juntes d’avaluació i, per tant, les notes no estaven posades, almenys definitivament: l’obtenció del títol era, en alguns casos, encara, una incertesa. Imbuïts idò, per aquests valors televisius, els alumnes del centre acudiren a l’acte vestits de vint-i-un botons, ben mudats (allò semblava un casament), acompanyats pels seus familiars. A més d’una sèrie de parlaments —del director i d’un parell de grups d’alumnes—, l’acte consistí en l’entrega d’un record, una foto de grup, i en una petita bereneta al pati del centre. Va ser una estona en què vam respirar un molt bon ambient entre els estudiants, les famílies i els docents, en què es van establir converses agradables entre tots els implicats en aquell any de patiment acadèmic. Disposàvem, no podia esser d’una altra manera, d’un petit photocall per poder immortalitzar el moment. Per a fer-lo més divertit, hi havia, a disposició dels interessats, uns quantes cartolines negres amb forma de birrets, i xocs blancs per a escriure-hi el que volguessin. Alguns dels textos feien referència al fet que havien superat el curs. Ara bé, n’hi va haver un que, inesperat, va desencadenar tota la reflexió que segueix als paràgrafs següents. Afirmava una cosa molt semblant a «qui no val, al social».

Llegiu més

Visualitzacions: 10

Aquesta setmana hem llegit que es declarava desert el premi BBVA Sant Joan de literatura catalana, dotat amb 35.000 euros, perquè cap de les obres presentades no reunia la qualitat mínima per a obtenir-lo. En la notícia que en feia el cultural La Llança, entre d’altres informacions, es posaven damunt la taula dues postures respecte dels guardons literaris: la d’aquells que consideren que, a ca nostra, en sobren, i la de qui en defensa la idoneïtat perquè —s’afirma— són una bona eina de promoció editorial (que es tradueix, per exemple, en vendes durant la diada de sant Jordi). Aquesta notícia ha coincidit amb la publicació recent d’un tuit de l’escriptor Josep Masanés, en què es demanava «Per què a Menorca no hi ha cap premi de novel·la o a un volum de poesia? N’hi ha a Eivissa, desenes a Mallorca, però ni un a Menorca des de fa molts anys.» A més, en una taula rodona («Literatura de Menorca: passat, present, futur»), de què vam parlar en un xalandrot de no fa gaire, també va sortir el tema, tot i que per qüestions de temps no vam poder aprofundir-hi en el debat. Sé que estic plantejant diferents aspectes d’un mateix tema. Potser és un bon moment de reprendre’l.

Llegiu més

Visualitzacions: 19

El 26 de Maig va ser una jornada agredolça a Maó. L’esquerra va conservar l’alcaldia però va perdre una gran alcaldessa, la millor que ha tingut la ciutat. Gràcies Conxa! El resultat d’Ara Maó no va ser dolent (comparativament, va ser més bo que el d’Ada Colau). Vam perdre poc més de 200 vots tot conservant més del 90% de l’electorat. I si tenim en compte qui érem i d’on veníem, podríem qualificar el resultat d’heroic. No oblidem que vuit anys abans les forces d’esquerra van treure 0 regidors! Però els 3000 vots de diumenge no va ser suficients. El PSOE va recuperar terreny perdut, i se situa en una situació immillorable per recuperar l’alcaldia 8 anys després de perdre-la. Fa ràbia que es valori més la forma que el fons, la política de la imatge que el contingut, que no es valori prou la feinada que ha fet la millor alcaldessa que ha tingut aquesta ciutat.  Però és es el que hi ha. Ara la tormenta ja ha passat i cal fer una reflexió.

Ara Maó va ser fa quatre anys la gran sorpresa. Una agrupació d’electors molt similar a les confluències que van guanyar a Madrid i Barcelona, arravatava la  segona posició al PSOE i es feia amb l’alcaldia. Ara Maó va guanyar per una combinació de factors. EL més important de tots és la feina de gent de procedència diversa que es va organitzar davant la deriva que s’estava produint a Maó. Com diu l’amic Mateu, Maó s’estava convertint en una ciutat de paelles populars i mercats tradicionals que de tradicionals no en tenien res. La gent va dir prou a una ciutat espectacle. Aquest, tanmateix, no és l’únic factor. Sovint s’obliden dos elements més que van fer possible la victòria Ara Maó. El primer és l’opció estratègica de Més d’empoderar candidatures d’unitat popular als ajuntaments, tot ampliant el model de Mercadal i Ferreries a altres municipis. Votar Ara Maó era votar també per Menorca. El segon, i més important, és la decisió de Podemos de no presentar- se a les eleccions locals i promoure candidatures de confluència. Fa quatre anys Podemos era una força emergent estava en boca de tothom, però que no contava amb una organització local sòlida. No presentar-se a les locals és la millor decisió que ha fet mai Podemos. Va empoderar a tota una sèrie de grups de gent que s’organitzava als barris i ciutats. Na Conxa era, i continua sent així, la versió local de na Carmena i n’Ada Colau, dona, feminista, procedent dels moviments socials, amb una visió post-partidista de la política. Votar Ara Maó, era votar Colau i Carmena.

Llegiu més

Visualitzacions: 8

Ara que —finalment— deixam enrere uns mesos intensos de campanya electoral, en què, per variar, la llengua catalana ha tingut un cert protagonisme, sobretot per part d’aquelles formacions polítiques que en volen reduir l’estatus actual, ja de per si precari, trob que, aprofitant la jornada de reflexió, és un bon moment per introduir algunes de les idees que, sobre el concepte de doble oficialitat, va teoritzar el notari i jurista Josep Maria Puig Salellas (1924-2007). Avesats com estem, per desgràcia, a escoltar moltes barrabassades que tenen el català com a protagonista (que, pel fet de ser-ho, cauen pel seu propi pes), potser no prestam prou atenció a altres idees que, més subtilment, també són pernicioses per a la llengua i poden acabar calant i essent assumides per la gent de manera acrítica. Que la llengua pròpia del territori es continuï emprant, per part d’algunes formacions polítiques, com a arma llancívola amb què participar del combat ideològic electoral —per molt que faci evident que el conflicte lingüístic existeix, cosa que, en principi, és positiva perquè és una passa necessària per poder-lo abordar, és a dir, per a posar en marxa les mesures necessàries per a superar-lo i aconseguir la normalitat de la llengua minoritzada— no deixa de ser una trista gràcia.

Llegiu més

Visualitzacions: 11

Fa tot just un any, vaig parlar del Desconcert d’Icat FM, la festa que celebra la coneguda emissora musical. Aquests concerts col·lectius es basen en propostes que defugen la convenció. Aquella vegada, una colla d’artistes s’agruparen per interpretar una selecció de «plaers culpables», cançons que, suposadament, formaven part del gustos inconfessables dels artistes. Enguany, l’excusa ha estat la de versionar, dalt l’escenari, un tema pertanyent a l’any en què van néixer els solistes o els grups (en sentit ampli, com veurem). Tot i que el resultat, des d’un punt de vista artístic, ha estat força irregular, per no dir xerec (només cal escoltar el concert sencer per a corroborar-ho), sí que ha servit per tornar a reflexionar sobre la importància que la música té en la vida de moltes persones.

Llegiu més

Visualitzacions: 7

Acab de passar una llarga temporada, que s’ha acabat amb l’arribada de la primavera, en què m’han acompanyat amb insistència els treballs discogràfics, entre d’altres, d’Alice in Chains —sobretot l’immens Dirt, (Columbia, 1992) i l’emocionalment esfereïdor Unplugged (Columbia, 1996), que tot just he descobert enguany—, de Soundgarden —especialment els conegudíssims Badmotorfinger (A&M, 1991) i Superunknowun (A&M, 1994)— i Nirvana —un poc de Nevermind (DGC, 1991) i un molt de l’extraordinari MTV Unplugged in New York (Geffen Records, 1994). Aquests grups encapçalaren la fornada d’allò que, en el seu moment, es va conèixer com a grunge, un fenomen musical paradigmàtic del començament de la dècada dels noranta del segle passat, situat bàsicament a la ciutat nord-americana de Seattle. Casualitats de la vida, el passat 5 abril es compliren vint-i-cinc anys del suïcidi de qui va ser la gran icona d’aquest moviment, Kurt Cobain, el cantant de Nirvana, un fet que inicià la decadència del grunge, després d’haver viscut dies de vi i roses. Com no podia ésser d’una altra manera, la culpa d’aquesta dèria musical per la qual he passat (la febrada encara no ha desaparegut del tot, però sí que ha anat molt a menys), prové de la lectura d’un llibre, Todo el mundo ama nuestra ciudad, de Mark Yarm (Es Pop, 2015, en traducció d’Óscar Palmer Yáñez). No és la primera vegada, i no en serà l’última, que les pàgines amb lletra impresa m’han empès a la descoberta de noves propostes sonores.

Llegiu més

Visualitzacions: 7