M’agrada començar el dia amb una sèrie de rutines. En entrar a la cuina, sense haver acabat d’obrir els ulls, pos en marxa la ràdio, just abans d’escalfar l’aigua del te i de torrar dues llesques de pa, que em menjaré amb mantega i conserva. M’agrada deixondir-me escoltant les notícies, tot i que moltes de les informacions no deixen de ser rutinàries i repetitives: els embussos de cada dia en els punts quilomètrics habituals, les declaracions gens originals dels futbolistes, les paraules buides de contingut de molts polítics, els judicis injustos als presos polítics, el degoteig incessable de víctimes de la violència masclista, les morts diàries d’immigrants ofegats a la Mediterrània o l’auge de les noves ultradretes Europees —i aquí hi hem d’incloure el feixisme espanyol de sempre, que ara es fa dir Vox i demà ja veurem—, caracteritzades pel seu ideari involucionista, que inclou ingredients com el masclisme i la xenofòbia. Són rutines. No sé fins a quin punt la quotidianitat d’aquestes informacions fa que ens n’immunitzem i que les acabem banalitzant. No els donem la importància que realment mereixen. No ens afecten. No n’acabam d’ésser conscients. Sort que, de tant en tant, algun esdeveniment ajuda a trencar aquest estat de coses. Per exemple, berenar un bon diumenge matí després d’haver assistit, el vespre anterior, a la representació d’Ifigenia a Tàurida fa que les notícies no es percebin amb la passivitat habitual, ens ajuda a prendre consciència de la vertadera dimensió del que passa al nostre voltant.
Fa unes setmanes vaig reivindicar el llegat del segle de les llums alhora que lamentava que la cultura catalana no se’n fes prou ressò. N’apuntava algunes causes: sobretot, els prejudicis existents encara respecte de l’Edat Moderna i el centralisme barceloní. Tot plegat impedeix que, a dia d’avui, la producció menorquina de la il·lustració no ocupi el lloc central que li escau en la historiografia cultural catalana. Una anècdota pot ajudar a entendre fins a quin punt és mesquina la visió catalunyesa d’aquesta realitat: al cartell promocional de la representació d’Ifigenia a Tàurida que es va fer fa poc al Centre Cultural Albareda, de Barcelona, s’hi afirmava que Joana de Vigo havia estat una escriptora i traductora «mallorquina». És ver que no deixa de ser un lamentable detall sense importància i que se’ns poden retreure que si la confusió d’illa ens molesta és perquè el petit xovinista que tots duem a dins sempre se’ns acaba imposant. Pot ben esser. Ara bé, cal fer constar que la suma d’aquestes minúcies —i n’hi ha per donar i vendre— ens acaba portant de l’anècdota a la categoria, és a dir, a la constatació que Barcelona es mira massa el llombrígol i ignora tot allò que passa enllà de la serra de Collserola.
La cosa no es perd, tot s’ha de dir, per part del món acadèmic (l’illenc i el principatí). Enguany mateix, coincidint amb el segon centenari de la mort de Joan Ramis, es seguirà aprofundint en el seu coneixement, amb noves jornades d’estudi (perquè encara hi ha molts camps d’investigació esperant que els especialistes hi treballin) i un cicle de conferències, alhora que se’n prepara la publicació de l’obra literària completa —a més d’un parell de versions de Lucrècia. A la vegada, són a punt d’aparèixer els fruits més visibles de l’any Pasqual Calbó, celebrat el 2017: l’edició dels tractats científics, una meravella de la literatura científica de l’època. I, finalment, també hi queda poc perquè arribi a les llibreries la Ifigenia de Joana de Vigo i Esquella, la darrera figura incorporada al grup il·lustrat menorquí, el text que la companyia La Trup ha aconseguit dur als escenaris, amb molt d’encert.
Fina Salord —a l’article «Joana de Vigo i Esquella, traductora d’Ifigènia en Tàurida, de Claude Guimond de la Touche», publicat al segon volum de l’obra miscel·lània Vicenç Albertí i el teatre entre la il·lustració i el romanticisme— ha destacat la triple importància de l’autora. En primer lloc, perquè és una dona. En un món, el de la cultura, en què històricament els actors han estat sempre masculins, aquesta presència femenina és força significativa. Demostra, per exemple, que al XVIII menorquí hi va haver casos de «dames filosòfiques» —en la terminologia emprada a l’època pel clergue Antoni Roig. En aquest cas concret, Joana de Vigo ho és en tant que demostra interessos enciclopedistes i, també, espirituals, precisament en la línia del cristianisme il·lustrat de Roig. L’estudi de les seves obres i de la biblioteca que posseïa ens ha de permetre, també, d’aprofundir en el coneixement de la formació específica que rebien les dones d’aquell temps —les que hi podien accedir, òbviament. En segon lloc, a més, la nostra autora pertanyia a l’aristocràcia, un altre fet significatiu perquè la il·lustració menorquina s’ha associat majoritàriament a una altra classe social, la burgesia, de què sí feien part Joan Ramis i companyia. Finalment, el tercer factor a què es refereix Fina Salord a l’hora de remarcar-ne la importància és geogràfic. Joana de Vigo i Esquella era ciutadellenca. Tot i que l’epicentre de la cultura setcentista menorquina va ser a Maó, aquesta presència confirma que el segle de les llums va il·luminar tota l’illa.
Joana de Vigo va mostrar, amb vint-i-dos anys, interès pel teatre filosòfic de Voltaire. Aquest fet explica la tria d’un autor, Claude Guimond de la Touche, conreador d’aquest tipus de literatura dramàtica. L’autor francès, el 1757, no havia fet altra cosa que agafar un personatge de llarg recorregut, una heroïna —tractada a bastament, en l’antiguitat clàssica, per Eurípides—, i la història mítica de què formava part, per adaptar-la als interessos il·lustrats de l’època. Recordem que Ifigenia (etimològicament «la dona forta»), filla d’Agamèmnon, havia de ser immolada a Artemis per facilitar que les naus troianes poguessin partir a la guerra de Troia. Finalment, però, la deessa la va salvar i la va menar a Tàurida, on va esdevenir la sacerdotessa encarregada de sacrificar els estrangers que arribaven a aquelles terres inhòspites i bàrbares, ja que la llei obligava a matar-los. Fina Salord destaca que «la novetat de Guimond (…) rau en la lectura ideològica que proposa del mite grec, d’acord amb el qual la temàtica de l’obra ataca conjuntament la tirania i la religió en què se sustenta per negar la llibertat humana tot desobeint la llei de la natura a través de la qual es manifesten els veritables déus». Religió i poder, per tant, són el centre temàtic al voltant del qual roda el text traduït per Joana de Vigo.
Quina actualitat pot tenir una obra de teatre filosòfic setcentista, centrat en una visió il·lustrada i, per tant, racional, del fet religiós, en ple segle XXI? En primer lloc, és ben significatiu que la protagonista i heroïna de l’obra sigui una dona, com hem dit. Ara bé, voldria incidir en el fet que, a Ifigenia a Tàurida la irracionalitat religiosa, derivada de la por, es concreta en l’odi cap als estrangers. No deixa de ser una temença basada en la superstició. Aquí roman la lliçó de l’obra, l’element que la converteix en plenament vigent a dia d’avui, en què també una sèrie de pors —induïdes, per cert— es concreten, entre d’altres factors, en forma de rebuig als immigrants. En aquest sentit, Ifigenia ens ensenya que només una actitud racional ens pot permetre superar les pors que ens porten a la xenofòbia i, de rebot, desemmascarar qui les fomenta i se n’aprofita, qui ens vol crèduls i, per tant, plenament manipulables. Potser no seria forassenyat, aquí, posar en valor la nova il·lustració radical que proposa Marina Garcés per arribar-hi.
Hi ha molts aspectes destacables en la representació de l’obra que proposa la Trup: el llenguatge corporal dels actors, la força de la llengua —el model de català culte que presenta—, els petits detalls de vestuari —les botes Dr Marteens, per exemple—, l’evolució de l’escenografia a mesura que transcorren els actes… Però, sobretot, crec que la companyia teatral i molt especialment Enka Alonso i Montse González, responsables de la dramatúrgia, han entès la importància de ressaltar la lluita de la raó contra la por i la irracionalitat respecte dels estrangers a l’hora de presentar al públic el muntatge de la Ifigenia traduïda per Joana de Vigo. Cal remarcar-ho. Perquè Tàurida no deixa de ser qualsevol lloc actual de la Mediterrània europea i civilitzada on els immigrants no són benvinguts. És l’Europa xenòfoba que ha convertit la mar que ens banya en una immensa fosa comuna en la qual s’ofega la dignitat humana sense aturall.
Nosaltres, habitants de Tàurida, som interpel·lats directament pels mots que Joana de Vigo va traslladar al català fa poc més de dos-cents anys, en una crida que connecta passat i present. Un lligam que queden reforçat per la presència d’una sèrie d’objectes damunt l’escenari que cal llegir en clau simbòlica, d’entre els quals destaquen les sabates que decoren el peu de l’estàtua de la deessa Diana (l’Artemis llatinitzada, tal i com apareix a l’obra) i, sobretot, uns estris que els actors mostren al públic en el darrer moment de l’obra —no en faré cap espòiler, tot i que les imatges promocionals de la companyia teatral ens indiquen per on poden anar les coses. Amb açò vull dir que, si encara no heu vist l’obra, hi hauríeu d’anar just pugueu, per gaudir-la, perquè no hi ha penediment possible. El final colpeix l’espectador, donant-li a conèixer una anagnòrisi de què forma part i que el trasllada a l’escenari del món real, de cop (sacsejant-li la consciència), en tant que punyent imatge del present, alhora que el convida a una catarsi que el farà fugir de la banalització en què s’ha convertit la mort de milers de persones, que només cerquen un futur millor. Tornar a escoltar les notícies, després d’haver vist Ifigenia a Tàurida no és el mateix, per sort.
Visits: 0
Excel.lent