Segons el diccionari Alcover-Moll, una diada és un «dia assenyalat, sia de festa, sia d’un altre esdeveniment memorable». De diades, per tant, n’hi ha unes quantes al llarg de l’any: Nadal, Sant Joan… En aquest sentit, els menorquins en tenim dues que coincideixen en 17 de gener. En ambdós casos, en el rerefons de la festa hi ha uns fets que es remunten a la conquesta de l’illa, l’any 1287, per part de les tropes catalanoaragoneses d’Alfons III d’Aragó. D’una banda, hi ha la festa catòlica de Sant Antoni i, de l’altra, la celebració de caràcter cívic. Mentre que la primera es correspon amb el santoral, en plena setmana dels barbuts, la segona té per origen un acord institucional establert a recer del marc legal nascut després de la fi de la dictatura de Franco: el Consell Insular de Menorca va aprovar, per unanimitat, el 1980, que el 17 de gener fos la Diada Nacional del Poble de Menorca, nom que prest va patir una curiosa modificació. Va perdre, pel camí, el mot «nacional»; es veu que sí, que el nom sempre fa la cosa i que, per açò, segons quins val més evitar-los.
Sigui com sigui, aquesta és una data que, en tant que celebració comunitària, convida a reflexionar en sentit cívic i col·lectiu sobre Menorca i els menorquins. En aquest sentit, la casualitat ha volgut que, per qüestions estrictament acadèmiques, fa tot just uns dies hagi rellegit un poema de Miquel Costa i Llobera que, com tots els textos esdevinguts clàssics, permet de fer-ne una lectura actual. El text en concret és «Als joves», publicat al volum Horacianes, de 1906. L’autor pollencí, un dels grans de la literatura catalana, hi proposa un programa d’actuació cívica en què reinterpreta la màxima socràtica del nosce te ipsum («coneix-te a tu mateix»), a la qual dona un sentit col·lectiu: «siau qui sou». Costa convida a prendre consciència de la personalitat pròpia a nivell col·lectiu. Ho fa, a més, d’una manera molt actual: «mes no atiant vells odis / de raça, ni amb emfàtiques / declamacions lloant tot lo que és nostre, / fins a les mateixes úlceres» i, també, sense tancar-se «dins una llar històrica / sens horitzons». La concepció fuig, per tant, de l’ideari romàntic, del nacionalisme decimonònic i lliga, crec, amb una concepció postnacional de les identitats col·lectives.
No cal tenir consciència de nació per a ser qui som, podríem concloure. De fet, no només no cal sinó que convé: el nacionalisme no és el camí. L’és la voluntat compartida d’autocentrament, és a dir, de percebre la comunitat humana des de la perspectiva de si mateixa, sense que sigui una altra qui ho faci. El «siau qui sou» de Costa va per aquí. La col·lectivitat no s’ha de construir amb els criteris identitaris característics de la nació romàntica, mirant cap al passat, sinó de les voluntats compartides de present i de futur. Amb açò no vull dir que la llengua, la cultura, la història, les tradicions…, s’hagin de bandejar, sinó que el seu paper en aquest context ha de ser un altre.
A tots els menorquins ens uneix el fet de pertànyer a un mateix grup humà que està definit, geogràficament, pels poc més de set-cents quilòmetres quadrats que té l’illa. Potser l’especificitat territorial ajuda a tenir una identitat forta, tot i no basar-la en un caràcter nacional, com explica Pau Obrador. A més, un informe de la fundació Gadeso, de 2015, indica que el 79% dels menorquins, a nivell de sentiment de pertinença, s’identifica amb l’illa (no amb exclusivitat). Compartim un mateix espai i allò que hi fem —o que ens fan— ens afecta a tots, ens converteix, de fet, en un subjecte col·lectiu que té moltes coses a dir sobre allò que és, en tant que grup, en tant que poble. Tenim aquest potencial. I en som, fins a un cert punt, conscients. Ara bé, no sempre l’exercim. Moltes vegades ens l’exerceixen. D’aquí en deriva, entre d’altres, el provincianisme illenc (entès com a manca de personalitat pròpia).
Per a l’autocentrament d’una comunitat humana cal, en primer lloc, prendre consciència de la situació en què es troba per, tot seguit, manifestar la voluntat col·lectiva de superar-la si no agrada. A Menorca podem prendre bona nota de les lliçons de la història, sobretot perquè ens ensenya que, quan hem estat qui som, quan els illencs han decidit per ells mateixos atènyer son astre (que diria Costa i Llobera), i decidir quin camí volien seguir, les coses no han anat gens malament. I, al contrari, hi ha exemples per donar i per vendre de les vegades que han estat uns altres qui han decidit en nom dels menorquins, una actitud provinciana de la qual no s’han obtingut fruits profitosos. El més significatiu de tot és que el nostre autocentrament s’ha fet sempre sense l’aparició de cap tipus de consciència nacional pel mig, sinó que ha sorgit de manera plenament natural. En aquest sentit, el segle XVIII menorquí és un referent. Sota la dominació britànica, la cultura pròpia de l’illa es va poder desenvolupar amb tota normalitat, des de la seva catalanitat i, a diferència de les dinàmiques provincianes dels altres territoris de l’antiga corona catalanoaragonesa, es va inserir en peu d’igualtat en les dinàmiques de la il·lustració europea.
Possiblement, les dinàmiques del XVIII expliquen que, a nivell econòmic, l’illa hagi seguit camins diferenciats respecte de la resta de l’arxipèlag, amb qui, tot i formar una mateixa unitat administrativa és evident que no fa cap país (i no només per l’existència de tot tipus de fronteres entre les quatre illes, si ens atenem al desafortunat eslògan de l’època del primer pacte de progrés). Són exemples d’autocentrament la revolució menorquina de 1810 (no prou coneguda a nivell general, tot i que gent com Andreu Murillo la van estudiar a fons), l’anomenada via menorquina del creixement (un camí propi de desenvolupament econòmic que, a la pràctica, va evitar de caure en la balearització turística que sí va afectar Mallorca i Eivissa. De fet, va ser en acabar-la, en convergir en el monocultiu turístic amb la resta d’illes, que les coses es van començar a tòrcer) o, finalment, la declaració de l’illa com a Reserva de Biosfera, que ha de servir per redreçar i posar seny a l’activitat econòmica de l’illa, entre d’altres aspectes. Quan som nosaltres qui dissenyam el camí que volem seguir a nivell col·lectiu fem les coses ben fetes i els resultats són satisfactoris.
L’autocentrament s’ha donat, fins i tot, a nivell polític, tot i que en molt poques ocasions. El debat estatutari de la segona república —estudiat de manera aprofundida per Joel Bagur— és una mostra de com, des de l’illa, es van pensar diferents possibilitats abans de decidir quina tirar endavant a l’hora d’encaixar dins l’estructura administrativa de l’estat. Aquest és un debat que, per cert, no es va donar de la mateixa manera en el moment de definir l’Espanya constitucional, a l’hora de vertebrar l’actual estat autonòmic. És aquest, potser, un camp en què, a dia d’avui, sembla que no ens acabam de creure les nostres potencialitats. Pau Obrador parla, encertadament, de l’escepticisme de la gent respecte del propi país, quan l’illa no hauria de renunciar a ser un subjecte fins i tot polític, amb capacitat de dissenyar i decidir quins camins emprendre, a nivell col·lectiu. Que sigui una espai petit no n’és cap inconvenient. Al contrari. Tenim una mida ideal per a actuar de manera cohesionada i eficient en allò que ens afecta.
L’actitud passiva, però, no ens és gens beneficiosa. Ens convé, per exemple, pensar en la possibilitat d’altres escenaris que ens puguin anar millor a nivell col·lectiu, fugint del possibilisme, que no deixa de ser una mena de conformisme que no fa avançar la societat. No ho fem. Ningú no es qüestiona l’encaix de Menorca dins l’estructura administrativa d’una comunitat autònoma com la balear? No ens aniria millor no dependre’n? Que açò no és possible dins del marc constitucional? Segur? I què, sinó? Els marcs legals no són, per molt que ens vulguin fer creure, inamovibles. Des del patriotisme constitucional, per exemple, s’escampa aquesta idea com un mantra, amb l’objectiu de mantenir un determinat statu quo que té uns beneficiaris als quals no els faria cap gràcia perdre els seus privilegis.
Cal insistir-hi i tenir-ho ben clar: les lleis s’han d’anar adaptant a les necessitats col·lectives. Emanen del poble, no a l’inrevés. Per açò, hauria de ser la cosa més normal del món pensar a nivell col·lectiu, per exemple, què passaria si Catalunya s’independitzàs. És un escenari possible, que ens tocaria de molt a prop i, potser, s’obririen noves realitats en què, els menorquins, podríem sortir-ne beneficiats. O no. Sense pensar-hi, no ho podrem saber, I si passa, què ens passa? En aquest sentit, deixant de banda el llibre, totalment recomanable, editat per Arrela al respecte, no hi ha gaire tradició de pensament que vehiculi projectes amb què superar el conformisme davant de la situació actual, amb què exercir l’autocentrament. En aquest sentit, ens falten maîtres à penser que ajudin a elaborar plantejaments de país, a marcar fulls de ruta en què Menorca exerceixi de subjecte polític, i que ho facin al marge del dia a dia de l’activitat administrativa i institucional, deixant de banda, per tant, les estratègies de partit,
Ens calen cosmovisions menorquines, no subsidiàries que, des de l’assumpció del que som, és a dir, fugint de sucursalismes i actituds provincianes, ens permetin de seguir un camí propi. No és una qüestió de nacionalisme. Aquesta ha de ser una etapa superada: «no es tracta de canviar la identitat de ningú, sinó de bastir entre tots un país nou», afirma Pau Obrador. El país que vulguem. L’hem de decidir nosaltres, la qual cosa, a més, no es pot improvisar. El context de la Diada del Poble de Menorca és una bona excusa per a reflexionar-hi, però aquest no pot ser, de cap de les maneres, un pensament puntual. Ens hi posam?
Visits: 0