Traginada

[Nota: aprofitant la celebració de sant Antoni i, per tant, de la Diada del Poble de Menorca, tenia preparat un text en què reflexionava sobre identitats col·lectives i illa. Dijous, però, en acabar el concert d’homenatge a Traginada, a l’entrada del teatre Principal de Maó, Josele Abelairas (a qui acabava de felicitar per haver guanyat el premi Glosador Vivó de glosa escrita d’enguany), em va convidar a parlar de l’esdeveniment de què havíem estat testimonis. Bé, tot s’ha de dir: «convidar» és un eufemisme: en certa manera, m’hi va obligar (ni que fos moralment). Però, com que hi havia prou motius per a fer-ho, vaig acceptar gustosament l’encàrrec, tot i que no sense abans recordar-li que aquestes coses volen temps. Que ja sortiria, el xalandrot, ves a saber quan. Però no sé què ha passat. Potser m’ha agafat un rampell de la rauxa espontània dels glosadors… La qüestió és que el text m’ha sortit a raig, la qual cosa m’obliga a deixar la identitat col·lectiva per la setmana que ve —perquè, ben mirat, tampoc no ve d’un dia parlar-ne— i dedicar-me, ara i aquí, a parlar de Traginada].

Durant els anys de l’anomenada transició, és a dir, al final dels setanta i començament dels vuitanta del segle passat, Menorca va viure un període de gran efervescència cultural. Després de quatre dècades de dictadura franquista —i, per tant, de repressió en tots els àmbits, també en el cultural i lingüístic—, autors i grups com Mussols, La Clota, Cop i Queda, CPEP, Maria Àngels Gornés, Jordi Vivet, Pere Gomila, Francesc Calvet, Pere Xerxa, entre d’altres, es van encarregar de retornar la cultura al poble. És en aquest context que cal situar l’aportació de Traginada. L’any passat en va fer quaranta de la publicació del primer treball d’aquest grup musical, Menorca (Pu-put!, 1978), amb què s’iniciava una breu trajectòria discogràfica que es completaria amb els àlbums Pels camins de Menorca (Pu-put!, 1979) i Cançons de Menorca (Pu-put!, 1980). Per aquest motiu, aprofitant l’efemèride, el concert institucional de la Diada del Poble de Menorca d’enguany, celebrat aquest passat 17 de gener, ha servit per a retre’ls un més que merescut homenatge, en una vetllada que només es pot qualificar d’una manera: magnífica. Va ser un èxit absolut.

Traginada van fer una tasca fonamental en uns anys en què tot estava per fer i tot era possible. Van dedicar-se a recuperar una part molt significativa del patrimoni cultural de l’illa, i ho van fer no com a exercici d’arqueologia sinó com a opció de present. L’objectiu era revitalitzar i dignificar la música popular menorquina, en tant que element configurador de la identitat illenca, després d’uns anys d’anorreament en què el franquisme l’havia reduït, com a màxim, a l’espectacle desnaturalitzat dels coros y danzas. A més, i aquesta dada s’ha de remarcar, ho van fer des d’una visió àmplia d’allò que calia entendre per patrimoni musical i que fonamentaren en tres eixos. Si repassam les cançons recollides en els treballs discogràfics del grup, podem veure que una part molt important del material provenia del folklore del camp, del món de la pagesia. Enllaçaven, per aquí, amb la tasca feta per noms tan importants en aquest àmbit com Francesc Camps i Mercadal (Francesc d’Albranca), Andreu Ferrer i Ginard o Antoni Orfila (Fila-d’or), tot donant cos i vida renovellada a peces de la tradició, especialment als romanços (alguns dels quals marcats per un punyent to tràgic: «Sa nuvia d’Algendar», el «Romanç de na Roseta», «A sa plaça hi ha ballades» o «Na Cecília») o a les relacionades amb el ball: fandangos, jotes i boleros. No deixaven de banda, però, temes infantils, cançons de bressol i peces relacionades amb els oficis del camp, entre d’altres formats.

El segon eix de la proposta de Traginada, i aquest és un aspecte crucial, incidia en la recuperació del patrimoni musical vinculat al món obrer, és a dir, a l’activitat menestral dels ambients urbans (especialment dels sabaters). Aquest és un àmbit de la cultura popular no tan conegut, tot i que autors com Amadeu Corbera i Eulàlia Febrer hi han començat a treballar i apunten a dades molt interessants, com la importància de l’afició al cant líric que hi havia en els ambients proletaris. Aquí hi trobam temàtiques molt diferents a les de la pagesia. En les enregistrades pel conjunt maonès hi dominaven les referències als moments en què es podia fugir de les rutines de la feina. Es centraren, per tant, en les cançons d’anar a vega («Sa cançó des sabaters», «Fora de sa ciutat»), tot i que n’hi havia alguna que no podia evitar, també, d’amarar-se d’una pàtina de caràcter revolucionari: «però vindrà es dia / que tot acabarà / tot serà alegria / i de pobres no n’hi haurà», afirma la tornada de «Sa festa des pobres».

Finalment, la tercera pota del repertori de Traginada es basava en les composicions pròpies. Aquesta és una via que es va iniciar al tercer i darrer dels treballs discogràfics del grup, la qual cosa ens deixa la incògnita de què hauria passat en un hipotètic futur si haguessin estirat d’aquest fil. Perquè amb els temes propis van fer una passa estratègica en la seva reivindicació de la música popular, que no només havia de tenir en compte l’herència del passat sinó que havia de ser, també, una opció oberta als gustos i sonoritats del present, amb què encarar el futur. Ho aconseguiren gràcies a les aportacions d’Ernest Pagès, en la part musical, i Damià Borràs, com a lletrista, al costat de les adaptacions i arranjaments d’Antoni Parera-Fons. En general, el so del darrer disc mostra, fins i tot, alguns elements propis de la música pop. Combinen molt bé. Hi ajuda, en aquest sentit, l’ús que es fa dels teclats. Potser el tema que millor ho exemplifica és la «Rumba menorquina». Tampoc no hi mancaren els compassos de l’havanera, presents a «Sa vida d’un berguiner» (amb lletra de Tòfol Mus), a l’hora d’obrir-se a nous camins musicals. La intenció de tot plegat era prou clara: es tractava d’enllaçar amb la tradició per tal de donar-li continuïtat, per demostrar que seguia ben viva.

La maniobra d’actualització patrimonial s’ha repetit, en certa manera, amb el concert d’homenatge a Traginada d’aquest 17 de gener. Una nova fornada de músics s’han fet seu el bagatge del grup i n’han demostrat la vigència, adaptant-lo a noves veus i a noves sonoritats. Aquí cal destacar la feina espectacular d’Annabel Villalonga que, amb els seus arranjament, ha aconseguit que cada tema convergís de manera natural amb l’estil dels diferents solistes que els havien d’interpretar, començant per les sonoritats més mediterrànies, característiques d’Anna Ferrer, Cris Juanico i Miquel Mariano (a qui li va escaure també una rumba: si senyor!), passant per l’intimisme de Guillem Soldevila i acabant en les versions per a mi més arriscades —i resoltes de manera brillant—, que jugaven amb els paràmetres del jazz, al servei de les interpretacions que en van fer Clara Gorrias i Maria Camps.

Als solistes, els acompanyava un cor format per quatre veus, de cordes diferents (Joan Carles Villalonga, Edu Cendán, Anna Gener i Alicia Coll), amb què es reafirmà la importància que les textures vocals tenien en la música de Traginada. El cercle es tancava amb la presència d’una banda de músics de qualitat fora dubtes, que combinava la veterania de vells coneguts del món del folk illenc, Nicolau Espinosa, Annabel Villalonga i Moisès Pelegrí, antics membres de S’Albaida, grup hereu fins a un cert punt de Traginada (del qual també feren part, per cert, Miquel Mariano, Anna Ferrer i Joan Carles Villalonga), i la joventut de l’aragonès menorquinitzat Pablo Millas, al contrabaix, i la polivalència als teclats del teenager maonès Àngel Gelabert.

No és la meva intenció fer la crònica del concert sinó reflexionar sobre el sentit i la transcendència del llegat de Traginada, recuperat per a l’ocasió, però ja veieu que no puc evitar parlar de l’actuació. N’hi haria prou dient que va ser un èxit. A més d’oferir al públic una selecció dels temes més coneguts del grup, l’homenatge del Principal ens va regalar la presència dels tres membres fundadors de Traginada, Joan Saura, Ramon Saura i Paco Bagur (la veu icònica del qual segueix en bona forma), que van interpretar els temes de l’última part de l’espectacle. El final, apoteòsic, va fer pujar dalt de l’escenari a tots els membres del grup (només hi mancaren Ernest Pagès, tristament desaparegut ja fa uns anys, i Bep Mercadal), que cantaren la «Cançó des sabaters» amb la resta de músics.

És ben cert que darrere d’un acte com aquest hi ha un component important de nostàlgia. Ara bé, amb açò no n’hi ha prou per justificar que s’omplís dues vegades el teatre Principal i que s’exhaurissin les entrades pocs minuts després de posar-les a la venda. Açò va més enllà de la recreació enyorívola del passat. Al contrari, va quedar demostrada la validesa i l’actualitat de la proposta musical de Traginada, és a dir, de la música popular que beu de les arrels, del poble. El concert quedarà com un fet puntual. No sé si hi ha previst, davant de l’èxit de la proposta, repetir-lo. M’imagín que és molt complicat coordinar tantes agendes i que, per tant, no serà possible la reincidència. Segurament, aquesta haurà estat una ocasió única. Però el missatge ha estat clar i romandrà: hi ha un patrimoni que és viu i que demana continuïtat. És el que van fer, entre d’altres, Traginada, fa quatre dècades o, no fa tant, S’Albaida. Esperem que aquest fet puntual esdevengui pedra foguera i que prengui la flama, que algú n’agafi el relleu.

Visits: 22