Navega per l'autor

Pau Obrador

Menorca és xauxa?

Nova entrega de les cartes des de Newcastle publicat a diario Menorca dia 7 de Juliol del 2014

Des de fa uns mesos al meu timeline s’omple de piulades que exalten amb desmesura la bellesa de l’illa. Es tracta de llepades de mel de turistes que han estat repiulades per @turismoMenorca, l’organisme oficial encarregat de la promoció turística. Entenc perfectament per què ho fan. El boca orella és la millor manera de promocionar un destí turístic. És més efectiu posar en megàfon als que parlen bé de l’illa que dissenyar campanyes publicitàries buides de contingut. La imatge de Menorca que es dibuixa al meu timeline és d’allò més positiva amb constants referències a la idea de paradís. Qualsevol diria que Menorca és Xauxa, un lloc on «sa misèria mai s’ha conegut».

EL OLEAJE SE LLEVA LAS ESTACAS DE LA PLAYA DE SON SAURA PARA EVITAR LA PERDIDA DE ARENA.

L’estratègia de Turismo Menorca (per cert ni Turisme, ni Tourism) no és un fet aïllat. Des de fa uns quants anys s’ha imposat l’obligació moral de parlar sempre bé de l’illa. No fer-ho és vist com un senyal de traïdoria a la pàtria (i a la seva principal font de riquesa el turisme). Un bon menorquí és aquell qui canta les meravelles de l’illa, qui mostra els racons ocults als turistes, les seves cales més amagades. Ara mateix hi ha en marxa una campanya institucional que dóna la benvinguda als turistes amb fotografies de menorquins entranyables. La campanya ens convida a somriure als turistes a ser-ne els seus servidors. Ca nostra és ca vostra
Sóc el primer a parlar desmesuradament bé de l’illa tanmateix em resulta incòmoda aquesta imatge de Menorca com si fos la millor del món. Qualsevol diria que esteim davant una versió menorquina de l’España va bién. L’exaltació desmesurada de Menorca no només té per objectiu vendre l’illa als turistes potencials, sinó també crear un consens entre els menorquins que sigui favorable als interessos del turisme. Es tracta d’infondre el missatge que tot allò que és bo pel turisme no és criticable, que l’èxit de l’economia depèn de la nostra acceptació incondicional del fet turístic. Ara ens diuen que estimar Menorca ja no passa per evitar la seva destrucció sinó per abocar-se al turisme. Continua llegint

Share Button

Política Ficció

Article publicat al Diario Menorca el  16-06-2014

Avís: tota coincidència amb la realitat és pura casualitat.

2 de Juny de 2014, el Rei Joan Carles I abdica. Se’l considera el pare de la democràcia però el seu regnat té molts punts foscos, començant pel seu paper en el cop d’estat del 23F. No va heretar la corona del seu pare sinó que el va nomenar directament el dictador. Tutelat per les potències occidentals va impulsar una transició que molts creien exemplar però que cada vegada és més qüestionada. Després de borbonejar durant els 39 anys del seu regnat, el consens del 1978 és cada vegada més fràgil. Aconsellat per cinc notables del regne se’n va després de tot un reguitzell d’escàndols i unes eleccions catastròfiques pels dos partits que li donaven suport.

19 de Juny de 2014 Felip VI és coronat rei d’Espanya. El seu regnat comença amb un suport sensiblement menor que el del seu pare. El nacionalisme català i basc així com també l’esquerra alternativa li giren l’esquena. A la premsa tot són elogis desmesurats mentre al carrer un milió de persones es manifesta a favor de la república. Diuen que està sobrerament preparat però el seu discurs és més aviat ranci i immobilista. Tot plegat és un gran operació d’estat per deixar-ho tot ben fermat. Ironies (o no) de la història la coronació se celebra el mateix dia que Felip V – el primer rei borbó d’Espanya– signà l’ordre d’incendiar Xàtiva. Amb Felip V Catalunya va perdre la llibertat que recuperarà sota el regnat de Felip VI, just 300 anys més tard. Continua llegint

Share Button

Ressaca Europea

Publicat a Diario Menorca 2 Juny 2014

Les eleccions europees del 25 de Maig ens han deixat un paisatge electoral irreconeixible, tant a Europa com a l’estat espanyol. Els canvis són tan profunds que la ressaca es farà notar estona. Aquesta és, molt resumidament, la meva lectura del 25M.

La primera notícia d’aquestes eleccions és l’augment de l’extrema dreta europea. Han guanyat a Dinamarca, el Regne Unit i molt especialment a França. Tant la victòria del UKIP com la del Front nacional posen en entredit la viabilitat del projecte europeu. El somni d’Europa ha esdevingui un  malson i no és gens clar que pugui sobreviure. Les causes del terrabastall són diferents a cada país però hi ha un element comú en tots els casos que no és altre que la incapacitat d’Europa per donar resposta a la crisi. Enlloc de protegir els ciutadans,  Europa s’ha convertit en una corretja de transmissió del consens neoliberal. No hauria d’estranyar a ningú que el populisme xenòfob creixi més allà on hi ha una tradició democràtica més sòlida. Ni a Anglaterra ni a França el populisme xenòfob és vist com una solució autoritària a la crisi sinó com un intent de preservar la democràcia pròpia davant els embats de la globalització Europea. L’Europa benpensant vol trencar amb el consens europeu però el camí que ha escollit té un preu molt alt per a la convivència. Continua llegint

Share Button

Retallar en democràcia per gastar més en sobresous

Article publicat al Diari Menorca, 5 maig del 2014

La setmana passada Bauzà va anunciar la seva mesura més populista, la reducció d’un terç de diputats al parlament. La proposta es justifica pel seu estalvi econòmic que es calcula en 11 milions. Si bé l’austeritat és la consigna, la motivació real és electoral. La gran preocupació de Bauzà no és l’austeritat sinó l’oposició – la qual podria arruïnar la seva prometedora carrera de ministre. Esteim davant una proposta profundament antidemocràtica feta per un home desesperat que sap que només podrà guanyar tot fent trampes. Es tracta de reduir representativitat per així assegurar-se la majoria absoluta, és a dir de gastar menys en democràcia per gastar més en sobresous.

La proposta és una més d’una llarga llista de retallades democràtiques. Ja he perdut el compte de totes les iniciatives que ataquen directament els nostres drets i llibertats. Tot plegat és un exercici de cinisme polític sense precedents. Retallen diputats, a qui podem democràticament deixar sense feina cada quatre anys, per reforçar càrrecs no electes que no controla ningú. S’omplen la boca de transparència mentre promouen una targeta blava que legalitza el suborn. Prohibeixen els nostres símbols mentre prolifera la simbologia feixista als camps de futbol. Promouen la nostra austeritat mentre el president amb tota la cara del món continua cobrant d’una farmàcia que factura centenars de milers d’euros de la institució que presideix. Persegueixen la nostra llibertat mentre fomenten el seu clientelisme.

Continua llegint

Share Button

S’atraca el dia d’enganar

Article publicat a Diario Menorca 14 d’Abril de 2014

El dia d’enganar – April Fools’ Day – Tadeo garantia a les pàgines del diari Menorca la protecció de les platges verges. El president també desmentia un acord amb la promotora Edivissa per permetre 900 places hoteleres i un camp de golf al municipi d’Alaior. Tot i que no era la intenció les dues cròniques podien ben passar per una innocentada. Pocs dies abans el GOB havia advertit que tal com està redactada la Norma Territorial Transitòria espais tan emblemàtics com Macarella, Cala en Turqueta, Algendar o El Pilar quedaven en mans de determinades operacions urbanístiques.

La política urbanística del Consell ha resultat ser un gran engany. Van entrar amb les masses de rompre i tres anys més tard, encara és l’hora que compleixin la principal promesa electoral– una modificació del PTI que ajudi a impulsar l’economia de Menorca. L’engany es veia a venir des del moment que van confiar la redacció de la norma a un dels personatges més foscos de la política menorquina, Cristóbal Huguet, que a més d’enrabassat ha resultat ser ineficient. Un polític dels 80 no era la persona més adequada per adaptar la política territorial al segle 21, ni que fos per liberalitzar-la.

Continua llegint

Share Button

11M: Anatomia d’un instant

La meva crònica de l’11M publicada al diario Menorca dia 17 de Març

«Cuando vi que se usaba como arma electoral, sentí el mayor sentimiento de asco que he sentido jamàs.» (el Gran Wyomin)

Faltaven pocs minuts per a les 8 del matí quan els diaris anuncien que hi ha hagut una gran explosió a Madrid. Era un dijous 11 de març i faltaven pocs dies per a unes eleccions generals que mai vaig creure que Rajoy tenia guanyades. Com cada matí, repassava la premsa abans de començar a treballar. Era el meu darrer any de doctorat a Durham i duia un ritme de feina frenètic. Els esdeveniments de les properes 72 hores no van ajudar-me gens ni mica a concentrar-me en la meva tesi.

A mig matí vaig pujar a l’Sky Lab per fer un cafè. Feia mitja hora que Ibarretxe amb cara de pànic havia fet unes declaracions duríssimes contra ETA. Poc després Otegi desmentia amb rotunditat que ETA hi tingués res a veure. A l’Sky Lab no és parlava de res mes. Record especialment els comentaris neguitosos de Luiza Bialasiewicz, especialista en geografia política. Els vaig dir que encara era prest per saber que havia passat, que les declaracions d’Otegi em feien dubtar i que les reaccions viscerals eren molt comuns a Espanya. A Anglaterra la cobertura era molt important però estaves lliure de la pressió emocional que ja es desfermava als mitjans espanyols.

Cap el migdia l’ambient s’enrareix. A la 1.30 Acebes afirma que no té cap dubte de la responsabilitat d’ETA. Em ve la imatge d’Ibarretxe emmanillat. Minuts mes tard Vilaweb treu l’editorial mes valenta que ha fet mai on es qüestiona l’autoria de l’atemptat. A poc a poc els mitjans de comunicació britànics, i molt especialment la BBC, comencen a distanciar-se de la versió oficial. Es creen dos mons paral·lels. El de la premsa espanyola que només parla d’ETA – «Matanza de ETA en Madrid» titula «El País» – i el de la premsa internacional que parla obertament de terrorisme islàmic. Aquell dia la premsa espanyola va perdre tots el papers i encara no els ha recuperat. Continua llegint

Share Button

L’avió de l’avi (carta oberta a la batlessa de Maó)

Nova entrega de les cartes des de Newcastle publicada al Diario Menorca dia 17 de Febrer.

Benvolguda Batlessa

Si un dia mai s’atura a ca nostra li ensenyaré l’avió de l’avi en Jaume. El va fer l’any 1939 a la presó, al castell de Montjuïc, mentre esperava que dictassin sentència. L’avió és una rèplica en miniatura del que pilotava durant la guerra. L’avi en Jaume de la guerra no va explicar-nos gairebé mai res. La guerra el va deixar sense paraules. Tot el que va ser capaç de dir-nos ens ho va dir amb aquest avió. Aquest no és per tant un avió qualsevol. Parla de l’orgull d’un jove a qui li agradava molt volar, de la ràbia d’un militar sempre lleial a qui li van robar el futur i la dignitat, i sobretot de la por d’un pres condemnat per auxili a la rebel·lió per un consell de guerra sumaríssim. Aquesta por el va acompanyar sempre. Potser el detall que fa posar més la pell de gallina és el nom de l’avió. Es diu Maria en honor a qui mesos més tard es convertirà en la seva esposa.

AVIO 1Quan vau anunciar que erigiríeu un monument a les víctimes de l’Atlante em va venir immediatament la imatge de l’avió de l’avi – el nostre monument particular a la memòria d’una guerra terrible. La tragèdia de l’Atlante va ser una de les pitjors de la guerra civil a Menorca, sense cap dubte la taca més negra dels defensors de la república. Es van assassinar a sang freda i sense cap mena de judici, 75 persones innocents, entre elles dos germans d’un amic de la família a qui tan aprecio. Les víctimes de l’Atlante es mereixen ser recordades amb dignitat. Ara bé no de la manera que voleu fer-ho. Continua llegint

Share Button

Ens hi resignam?

Article publicat al Diario Menorca dia 28 de Gener de 2014

Aquesta legislatura ve marcada per una creixent politització de la societat menorquina. Mai s’havia mobilitzat tanta gent i per causes tan diverses. Ho podem comprovar a les pàgines de l’anuari que cada any distribueix el Diario Menorca. Aquest any tot eren rotondes desproporcionades, dragats sense garanties, desnonaments salvatges, llaços quadribarrats, vagues educatives, i la manifestació més gran de la història de Menorca. Hi ha un àmbit però que se n’escapa d’aquesta creixent politització, els ajuntaments. Amb alguna excepció, la política municipal ve marcada per una tranquil·litat que ja voldrien Tadeo i Bauzà. L’epicentre del debat és ara més amunt.

dalt la sala

Pels que han viscut la política municipal de prop, el creixent desinterès és motiu de desànim. Per molts l’apatia és interpretada com un signe inequívoc que el PP en té per anys de seure dalt la Sala. Jo no compartesc aquesta lectura. Per mi el desinterès cap a al política municipal és, més aviat, un signe de la seva creixent inutilitat. La crisi ha deixat els municipis sense diners i les reformes impulsades pel ministre Montoro sense competències. Els ajuntaments es troben en una posició difícil, amb tots els problemes del món i sense eines per actuar. No és estrany que hi hagi tan poca gent que vulgui participar en una democràcia local tan desfigurada.

Tanmateix el que passi als ajuntaments tindrà una importància cabdal el 2015. A Menorca els canvis polítics sempre han començat als municipis i res fa pensar que aquesta vegada sigui diferent. El 2015 totes les mirades estaran posades en Maó que el 2011 va decantar la balança cap a la dreta. Els maonesos volien un canvi i el PP era l’únic que estava en posició d’oferir-lo. Si bé la seva victòria va ser inqüestionable, és important no deixar-se enlluernar pel número de regidors que van obtenir. Hi va haver més de 2000 persones que van votar a candidatures que no van obtenir representació dalt la Sala. Això va donar un plus de representativitat al PP molt notable. Amb els mateixos vots el PP podria haver tingut 2 regidors manco si una part d’aquests 2000 vots s’haguessin traduït en escons.

Continua llegint

Share Button

Distòpia 2013

Avui m’han publicat una nova entrega de les cartes des de Newcastle a Diario Menorca però només en l’edició paper. Aquí la teniu en format digital per si algú la vol llegir.

El 2013 serà recordat per la involució democràtica que ens ha portat. Amb una fredor pròpia d’altres èpoques hem vist com ens arrabassaven cada setmana un bocí més de la nostra llibertat. La llei de símbols que promou el Govern Balear és un dels exemples més recents encara que potser també és el més banal. La llei és un vertader nyap jurídic que re-introdueix el concepte d’autorització prèvia, és a dir de censura, per fer ús de símbols (quadribarrats) en edificis públics. Molt més preocupant és la llei mordassa que promou el govern d’Espanya i que restringeix drets bàsics com el d’expressió i manifestació. Mentre tragèdies com la Metro de València i el Madrid Arena continuen sense culpables, dormir al carrer serà penalitzat amb 750 Euros. A la llista d’exemples destaca la sanció arbitrària i injusta als tres directors de Maó.

Com molt bé saben els mestres s’ha consolidat una dinàmica política que creiem enterrada basada en una lògica repressora del poder. A diferència del que passava als primers anys de la transició l’actual govern del PP no té cap interès en seduir-nos, fer-nos partícips o buscar consensos. El poder és ara exercit d’una manera coercitiva i repressora. És un poder que expedienta, prohibeix i amenaça. Rajoy ha renunciat a liderar, per ell governar és l’art d’imposar, “de hacer lo que hay que hacer”, és a dir d’obligar als ciutadans fer coses contra la seva voluntat. Prohibeixen tot el que poden inclòs el català, tanquen mitjans de comunicació que els fan nosa, amaguen realitats incòmodes – una caixa B, quina caixa B?- mentre manipulen la realitat fins el límit, judicialitzen la discrepància alhora que indulten els amics que la sabien llarga.

huxley_orwell

El PP sembla decidit a recuperar el malson agre i gris que George Orwell va descriure a la novel·la 1984. La novel·la d’Orwell dibuixa una distòpia autoritària en la qual un Estat Omnipresent encapçalat pel gran Germà cerca la supressió de la identitat dels seus ciutadans mitjançant un control absolut de l’individu. La premissa orwelliana és que serem vençuts per una opressió imposada externament. El PP s’ha instal·lat al 1984. Tenen la convicció que només els obeirem si els tenim por. Ho hem pogut comprovar en el camp de l’educació on Bauzà i Wert han introduït per reial decret una cultura de la por i la mentida. Creuen que tot prohibint el català la nostra llengua desapareixerà i a base d’expedients els mestres obeiran. Benvinguts al ministeri de la veritat.

Continua llegint

Share Button

No hi ha multilingüisme si no s’estima la llengua pròpia

Article publicat divendres 27 de Septembre a Diario Menorca

T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense” (Ovidi Montllor)

Menorca viu un dels conflictes més agres que es recorden. Tota la comunitat educativa s’ha revoltat per un decret de llengües pedagògicament insostenible que condemna els alumnes a la ignorància. El decret ha estat impulsat sense diàleg per un president amb tics autoritaris i una consellera que no té cap experiència en el món educatiu. Des de Newcastle seguesc amb atenció el conflicte, orgullós amb la fermesa de la comunitat educativa, molt preocupat per la intransigència de Bauzà i Camps i profundament decepcionat amb la inactivitat de Santi Tadeo i Àgueda Reynés, sempre amagant el cap davall l’ala.

EL TIL és una passa més per eliminar el català de l’escola. Els ideòlegs de l’espanyolisme fa temps que situen l’escola pública com el principal culpable de la deriva moral i nacional de l’estat espanyol. La seva recepta per redreçar la situació passa per acabar amb l‘adoctrinament nacionalista i transformar l’escola en un exercici més de formación del espiritu nacional. Com a bon deixeble, Bauzá ha posat l’educació d’aquestes illes al servei d’un projecte neo-franquista amb l’esperança que Madrid li agraeixi amb un ministeri. Fins ara aquesta croada es feia en nom de la llibertat. La idea era que els pares poguessin elegir la llengua de l’escola. Com que els pares han elegit majoritàriament el català, l’argument ha canviat. Ara la croada es justifica per la necessitat de millorar l’anglès. Ens diuen que el català és la culpa del fracàs escolar i que els anti-TIL no volen que els nostres fills aprenguin anglès. Mentida podrida. Continua llegint

Share Button