Cantar en la llengua en què parles

L’altre dia, a l’Escola Oficial d’Idiomes, el professor de francès va plantejar-nos una activitat de comprensió de textos orals en què ens va mostrar algunes cançons, originalment compostes i interpretades en llengua francesa, que s’havien fet mundialment famoses a partir de les respectives adaptacions a l’anglès. Vam començar amb el cas més conegut, el de la cançó de desamor «Comme d’habitude», de Claude François i Jacques Revaux, que Paul Anka i Frank Sinatra es van apropiar per convertir-la en la inapel·lable «My way», terminal i vitalista alhora. Qui no la coneix? Seguiren la per mi desconeguda «Le moribond» i «Ne me quitte pas», ambdues de Jacques Brel, esdevingudes, respectivament, «Seasons in the sun», de la mà de Terry Jacks, i «If you go away», una altra vegada de Sinatra. Finalment, comparàrem «La belle vie», de Sacha Distel, amb la versió que en va fer Tonny Bennet, «The good life», ambdues meravelloses. En general, pel camí recorregut entre l’original i la versió, s’havia mantingut la melodia mentre que les lletres havien patit una transformació amb la qual maldaven per adaptar-se millor a la cosmovisió nord-americana de l’època.

Els continguts dels manuals de llengua francesa que circulen pel món, a més dels coneixements estrictament lingüístics, van plens de cultura francesa, és a dir, d’una determinada manera de veure el món. És mal de fer no veure-hi unes dosis generoses d’uniformisme cultural —sobretot quan s’hi explica la diversitat lingüística de França o es fa referència als territoris d’ultramar que formen part de la Francophonie— i, en general, de xovinisme. El fem servir poc, el llibre, a classe. El professor, a més, sembla fins a un cert punt crític amb alguns d’aquests aspectes. No és francès, tot i que aquesta llengua li és nadiua. De fet, en parlar de les cançons popularitzades gràcies a la versió anglesa, em va semblar percebre que traspuava una certa ironia tràgica en tot plegat, com si ens volgués fer veure que hi havia una mena de trauma davant de la grandeur perduda, justament a favor de l’anglès, que els francesos encara no havien superat.

Mentre tornava, caminant, cap a casa —vint minutets de desconnexió que s’agraeixen molt—, pensant en aquesta duplicitat lingüística vaig acabar anant a parar a alguns discos dels quals, pels motius que fos, se n’havien publicat edicions en diferents idiomes. L’intèrpret era el mateix. I no sempre una de les llengües implicades en la maniobra, m’imagín que estrictament comercial —a la recerca d’ampliar mercats, tot oferint un producte més proper a un públic per al qual la llengua podria suposar una primera barrera a superar—, era l’anglès. Em vaig remuntar un parell de dècades enrere. A l’època en què es venien discos, tot i que m’atreviria a dir que el fenomen encara es dona.

Personalment, me’l vaig trobar per primera vegada a mitjan dècada dels vuitanta del segle passat, gràcies a un disc de Franco Batiatto, Nómadas (1987), malgrat no ser-ne conscient. En aquella època, estava convençut que el cantant italià emprava exclusivament el castellà, amb una pronunciació que em semblava, en aquella època, un pèl macarrònica. De Fisiognomica (1988), el senzill que es va popularitzar, és a dir, que sonava constantment a la ràdio, va ser «Y te vengo a buscar». Va ser molt de temps després, en adquirir-ne el vinil, que vaig descobrir que només tres cançons del disc estaven cantades en castellà, en una edició específica que es devia comercialitzar al Regne d’Espanya.

D’altra banda, també vaig saber que Nómadas estava format per cançons de discos anteriors que el cantant havia interpretat originalment en italià. Una maniobra similar succeïa a Ecos de danzas sufí (1985), que també havia aparegut, aquell mateix any, en una versió anglesa, Echoes of Sufi Dances, tot i que amb un repertori de cançons diferent de l’espanyola. Un embull! Ara bé, en escoltar la mateixa cançó en anglès —«I want to see you as a Dancer»—, castellà —«Yo quiero verte danzar»—, o en italià —«Voglio Vederti Danzare», l’original, apareguda per primera vegada al disc L’Arca Di Noè (1982)—, no hi ha cap dubte que la darrera guanya per golejada.

Treure diferents edicions d’un mateix treball discogràfic, canviant-ne només l’idioma en què es canten les cançons, pot semblar una feina fàcil. Només cal tornar a enregistrar les pistes amb les veus. Però hem de tenir en compte que la traducció de les lletres no és una tasca senzilla, almenys si es vol fer ben fet. Així i tot, a priori, sembla més bo de fer quan la llengua de partida i la d’arribada és romànica; potser ho és un poc menys si la versió ha d’acabar expressant-se en anglès. Al final, com passa sempre, el que importa és que el resultat, literàriament parlant, sigui solvent —si el text de partida ho és, tot i que també es podria donar el cas que la versió millorés l’original.

Diria que la primera vegada que vaig ser conscient de la importància de la traducció en aquesta mena de treballs va ser amb l’edició anglesa que Barón Rojo va fer de Volumen Brutal (1982), un disc amb què el grup volia entrar amb força en el mercat anglosaxó. En els incipients anys vuitanta, aquests abanderats del heavy espanyol van tenir una certa projecció internacional, segurament mitificada amb el pas dels anys. Per variar, hi vaig arribar més tard: per una qüestió purament generacional, una dècada després, amb un coneixement molt precari de la llengua anglesa. Hauria de passar un cert temps més per arribar a apreciar el contingut d’uns textos correctament treballats —«I’ll stand up ’til the end!»—, però llastats per una pronunciació infame de qualcú a qui la llengua li resultava estranya. Aquesta podria ser la clau de la poca incidència que el disc va tenir enllà dels Pirineus.

Als noranta estava avesat a escoltar música cantada en èuscar —Kortatu, Negu Gorriak, Anestesia, Pi L.T., Su Ta Gar…—, sense saber moltes vegades allò que deien les lletres. L’accés a la informació no era tan fàcil com ara. Alguna cosa trobàvem, però. Escoltava, també, algun grup que cantava en gallegoportuguès, sobretot Os Resentidos. La presència de la gaita en un estil que, a priori, li era aliè, em resultava atractiva. Les lletres d’Anton Reixa, que comprenia força bé, encara m’ho eren més, sobretot per l’ús que feia de la ironia. Després de la dissolució de la banda, amb alguns músics bascos, va muntar Nación Reixa. Van publicar dos discos. El primer, Alivio rápido (1995), per una decisió de la discogràfica, va sortir publicat en una doble versió. No vaig entendre la maniobra: subestimava la capacitat cognitiva dels oients, que no havien de tenir cap pega a entendre les cançons en la seva llengua original. A més, les diferències externes entre les dues edicions eren mínimes: hi ha qui, sense voler, va adquirir-ne la que no volia.

Amb Nación Reixa, però, hom podia triar, malgrat la dificultat de fer-ho. En canvi, amb Ratos de Porão no existia aquesta opció. Primera, perquè s’hauria d’haver recorregut a les botigues de discos d’importació, una realitat que, a Menorca, semblava extraterrestre; segona, i més important, pel desconeixement que allò que ens arribava d’ells era la versió «internacional» dels seus treballs discogràfics. D’aquest grup brasiler de trashcore o de hardcore punk —el que preferiu: renouota, al cap i la fi—, en vaig comprar dos discos als anys noranta: Brasil (1989) i Anarkophobia (1991). El segon, forma part de la banda sonora de la meva vida. No he deixat d’escoltar-lo. João Gordo, el cantant de la formació, cridava amb ràbia contra tot i contra tothom en anglès. Sempre havia pensat que aquesta era la seva llengua de treball, com passava amb els seus compatriotes Sepultura, provinents de Belo Horizonte, autors de discos memorables com Chaos AD (1993), sobretot, o Roots (1996), que va canviar la manera de fer metal als noranta, a més de ser un cant contradictori a les seves arrels, ja que el feien en anglès, la llengua gairebé exclusiva amb què treballaven.

No fa gaire, gràcies a una plataforma de música en continu, vaig descobrir les edicions originals dels dos discos de Ratos de Porão. És a dir, cantats en portuguès. Els escolt contínuament. Va ser una mena d’epifania: ara sí que la conjunció entre els textos i la música és perfecta. En anglès, les coses no eren tan fluïdes. Potser perquè, al final, en aquest sentit, es tracta de fer allò que recordava Pedro Sánchez Tuomala en un pòdcast de Ràdio Far, en què presentava el seu magnífic No em veus brillar de nou (2024). Per variar, quan es tracta de llengües minoritzades, sembla que cal justificar-se davant de la tria lingüística. Tuomala explicava per què l’havia gravat en català: «un bon amic meu […] me va dir que un ha de cantar en sa llengua amb sa que xerra».

Cantar en una llengua que és aquella amb què no parles habitualment pot ser una maniobra arriscada. En el cas de les dobles versions, en què es pot comparar, malgrat que hi pugui haver les típiques excepcions que confirmen la regla, queda clar quina és la que sona genuïna, autèntica, millor. És el que passa amb el disc In cauda venenum, d’Opeth (1999): des del meu punt de vista, l’edició en suec supera amb escreix l’anglesa.

És el que sol passar quan hi ha un motiu crematístic al darrere de la tria lingüística, allò tan poc consistent de creure que s’arribarà a més gent si es canta en anglès o, en la nostra realitat, en castellà. Rammstein, Kvelertak, en l’àmbit dels sons més radicals, són exemples mirífics amb què contradir aquesta afirmació.

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 50

Feu un comentari