Navega per l'autor

Joel

Setembre 2018

Sempre fos setembre, i si torn a escriure a Xalandria és perquè els minuts que resten per a que sigui primer de setembre me menen a fer-ho, ras i curt. I no adjunt cap imatge perquè trob que està massa de moda, i setembre no ho suporta.
Aquesta passada nit ha tronat i llampegat amb ganes a l’Hospitalet, els trons ens han despertat dues vegades, i la renou de la pluja que queia a xamals de música de fons. Gran pregó natural al gloriós setembre que, no ho oblidam, escata l’estiu tot refrescant-lo per donar pas a la tardor enyorada en aquests imperials mesos de juliol i agost.
Després d’un curs 2017-2018 difícil, el 2018-2019 es presenta amb qüestions pendents de resoldre’s. Com que no podem perdre mai, totes ses deixades són perdudes i bé ‘nam si no tombam, segur que les raimonianes incerteses del futur cauran de la banda de la bona sort i l’encert en decisions que són difícils de prendre, però que ens toca prendre perquè el nostre futur està, fonamentalment, en les nostres mans.
Mes per escoltar més rock dels cinquanta, més música negra (Aretha Flankin i Nina Simone, sobretot); per llegir més llibres que m’atrapin, com en el curs passat ho han fet Pau Faner i Ismael Pelegrí, poder anar al concert de Dr Calypso dissabte 22, tornar a veure una bona pel·lícula al cinema (tot i que serà complicat superar l’impacte en positiu de The Party el curs passat).
I mentre els grans de la casa seguirem treballant en els mateixos instituts, acompanyarem millor que mai els canvis dels dos petits de la casa, perquè allò que comença al setembre rarament no acaba bé o molt bé.

Share Button

Setembre

Sempre fos setembre. I amb açò ja estaria tot dit. Però escriurem un poc més encara que res no superarà la saviesa popular d’una dita com la de sempre fos setembre. Per què, deman, que no ve de gust fer o començar a fer aquest mes? I amb açò ja estaria tot demanat, però escriurem un poc més. A més, a totes les coses bones que du aquest mes –si el comparau amb la collonada còsmica que suposen juliol i agost no hi ha color- resulta que, a més, enguany (i deu ser de les poques positives que du incorporades aquest cabronàs 2012) el mes ha començat amb tardor avançada, única resposta possible d’un mes tan savi com el setembre a la calorada de l’agost (qualcú sap com portar als tribunals la calor subtropical que ha fet a l’agost, a canvi d’absolutament res, emperò res de bo?).

No som parcial, les coses són com són i setembre està per sobre de parcialitats, gustos, capricis i altres demostracions del lliure albir dels sàpiens, les coses són com són i sempre fos setembre.

Es tracta, idò, d’aprofitar-lo. Des del respecte cap als 30 dies que ens regala aquest mes, tinguem especial atenció a l’hora d’acomiadar bé les vacances i l’estiu, que malauradament es confonen sempre; de xalar fins baix –índex variable segons el cas- les festes de Gràcia “A la ciutat alegre de Maó,/ la meva ciutat blanca,” ara en mans de mala gent (m’he contingut perquè si no hauria escrit pèrfids malparits pudents); de fer les últimes calades a la mar (gent, l’estiu no és acabat i és d’ases anar a la platja quan fa més calor i no anar-hi quan s’hi està fantàsticament bé), de plantejar-se, amb humilitat i coratge (en farà falta un caramull, o dos) el curs que ens espera, i que ja sabeu que és el que realment marca i dictamina el sentit del devenir del temps, no la dictadura calendària del gener-desembre, sinó la de setembre-agost, perquè sempre fos setembre.

Escoltau la música que vulgueu i llegiu el que hagueu de llegir, setembre us ajudarà a triar bé, no falla mai. I servidor deixa -com alguns esportistes quan deixen la seva activitat professional quan són dalt de tot i no en hores baixes- la seva activitat de cronista mensual en el millor moment possible: setembre. He xalat i m’he divertit escrivint sobre cada mes, o emprant cada mes com a excusa per escriure del que jo vull escriure. I si no passam prest a l’atac escriure esdevindrà l’única activitat que podrem fer clandestinament.

Share Button

Agost

Fa rost. Imperial, com havia avançat al juliol, s’allargassa de mala manera 31 dies. La veritable i única raó d’esser d’aquest mes és finir per donar entrada a setembre. De totes maneres, si és que  la 6/49 no em somriu prest, serà el primer agost que no faré ni un dia a Menorca, la qual cosa, per més agost que sigui, no té massa sentit, però les coses enguany han anat així (i així com van, ja veurem quan podrem tornar venir els 4 a Menorca…). Les coses bones que té agost no són mèrit seu, escrivim-ho clar i català: festes de sant Gaietà i festes de sant Climent, amb places perfectes per estrenar gent jove en els jaleos (de diumenge matí, és clar). Tant a can Pau com a can Fonsu hi voldria esser emperò ja he deixat escrit que si no es gràcies a l’impost dels imbècils (loteria) difícil serà moure’s gaire.

Deixant de banda ja agost, que no es mereix que aquestes hores jo em posi a escriure, faig una recomanació literària per a veure si em feis un poc de cas prest amb el nostre home a Sícilia, Andrea Camilleri, de qui he llegit a casa dels pares L’olor de la nit, amb magnífica de traducció de Pau Vidal. Tornat a l’Hospitalet, recuper Calders i ja està tot dit literàriament. Musicalment, Alexandra leaving, amb aquell inici de “Suddenly the night has grown colder”, i que un amic com cal em va recordar a cala Corb fa pocs dies mentre una jove vinguda no sé d’on cantava l'”Aleluyah” del gran molt grandiós Leonard Cohen.

Share Button

Juliol

Com l’agost, és un mes imperial. Massa llarg i massa calorós. Però són vacances, i sembla com si aquesta desitjada circumstància eclipsàs altres consideracions. Nosaltres l’hem començat enfora de la metròpoli, amb un breu però necessari repòs al nord del Solsonès, carregant-nos de frescor, llençol per dormir, bons aliments, gent sana i no mirar el rellotge.

Esportivament, és el mes del Tour, que fa molts anys que no seguesc però tanmateix les etapes als Alps (sobretot Alpe d’Huez) i al Pirineu (sobretot el Tourmalet) són per no perdre-se-les. Jo som dels que recorda  Claudio Chiapucci atacant en descens i plovent.

I malgrat que el juny no prometia temps lector resulta que puc fer tres bones recomanacions. El temps envelleix de pressa, del gran molt gran Antonio Tabucchi (traspassat fa mot poc), m’ha agradat molt perquè connecta amb molta destressa els diferents contes que conté amb la història europea de la Guerra Freda, o de les seves conseqüències. Alliberament, de Sándor Márai, ens trallada magistralment (cap novetat, idò) al Budapest ocupat pels nazis i assetjat pels bolxevics, a través de la història d’una dona jove amagada, amb d’altres, al soterrani d’un edifici a l’espera del que el títol anuncia. I per acabar, La vida per rail, de Ramon Erra, és un exercici narratiu mereixedor dels millors elogis i continua demostrant, com a El nus del mocador, que té una agudesa descriptiva dels personatges i de les diferents situacions, que tenen lloc en aquesta o altra estació de tren, pròpia dels mestres. Afegesc, per rematar, que hi ha hagut històries i personatges dels contes de Tabucchi i d’Erra que se m’han mesclat dins el cap, deu ser cosa de la calor.

I per aquest juliol, estava content de conjugar el verb rellegir, però començada la lectura de Cròniques de la veritat oculta, del grandiós Pere Calders, tenc la seguretat de no haver llegit aquest llibre abans, la qual cosa és molt poc raonable. I musicalment, me repetesc amb el Going home de Mark Knopfler, perquè mitjan mes serem a Menorca, i la resta és senzillament relativament poc important.

Share Button

Juny

Juny serveix per escatar el curs, per celebrar la Patum i sant Joan (hi haurà ocasió per ser a Berga i a Ciutadella un juny del mateix any abans que em jubili o em toqui la 6/49?). I per corregir, avaluar, recuperar i tornar a corregir i a avaluar i a atendre reclamacions, consultes i més reclamacions i per reunir-se reunits en reunions ara d’açò ara d’allò fins que finalment el divendres 29 ho tanqui tot fins al setembre que enguany tornarà a ser mes de recuperacions, i avaluacions i reclamacions i etcèteres.

I la resta no és massa important, honestament. Per tant, no parlarem ni de lectures ni de músiques ni pel·lícules; és que estic corregint i corregint i preparant classes i sessions de tutoria i revisions de correccions i traspàs a açò que en diuen llibreta de notes. Sort que és de temps de cireres.

Share Button

Carta oberta al conseller d’Educació del Govern Balear, de Guillem Alfocea i Hernàndez

Per petició expressa d’en Guillem i per voluntat pròpia penj aquí aquesta excel·lent carta oberta al conseller Bosch. Com més la difonguem, més en evidència quedarà tal majúscul despropòsit.

El bunyol, el nyap o l’endemesa del canvi de model lingüístic educatiu; la chapuza o el estropicio del cambio de modelo lingüístico educativo; the botched job due to the change in the linguistic model of education: CARTA OBERTA AL CONSELLER D’EDUCACIÓ DEL GOVERN BALEAR

Sr. Rafel Bosch,

vagi per endavant que la motivació d’aquest escrit no és expressar l’opinió que, com a pare d’alumnes en edat d’escolarització infantil, tinc sobre el fet que el govern que vostè representa en matèria d’educació hagi decidit canviar el model lingüístic. Així i tot, molt probablement, de qualque manera m’hi hauré de referir.

La consideració que em motiva a adreçar-me a vostè és la necessitat d’expressar un conjunt de dubtes, preocupacions i inquietuds derivades de la total falta d’informació i la precipitació amb què la Conselleria  ha plantejat aquesta reforma; juntament amb la convicció que la manera com s’està duent a terme posa en risc la qualitat de l’ensenyament, a més de limitar i coartar el dret dels pares a triar el centre i la manera com volem que els nostres fills i filles siguin escolaritzats. Provaré d’explicar-li en els següents paràgrafs.

Deixant de banda, idò, el contingut de la reforma pel que fa a la segregació d’alumnes en funció de si la llengua vehicular ha de ser el català o el castellà, la forma i la no planificació hora d’implementar-la és sorprenentment escandalosa. El desconeixement pel que fa a l’aplicació de la norma està generant un desconcert absolut en tota la comunitat educativa (mares i pares, equips docents, AMPAs, …), a part d’exposar-la a un desgast i a un distanciament de la relacions que – i és de plànyer – ja és palpable. Especialment entre els pares, però també entre pares i mestres.

Quan durant aquests dies, immersos en el procés de preinscripció per al curs que ve, els pares demanam als equips directius com s’aplicaran els canvis, el professorat ni sap ni pot respondre, perquè vostè i el seu equip no els han donat cap explicació. O sigui, vostè ha venut la comunitat educativa al silenci i a la confusió. Com pot la Conselleria demanar els pares que triem una cosa, marcant una casella, sense saber com es durà a terme? Com podem triar “la cosa” sense saber com es farà? Més i tot: com podem triar el centre en relació a “la cosa” si la seva aplicació o el percentatge final de grups lingüístics pot fer variar la nostra valoració del centre? Qualcú del seu equip pot assegurar que això no coarta el dret i la llibertat dels pares i dels alumnes?

Si jo li deman a vostè, posam per cas, si vol menjar carn o peix, emperò no li dic com ho cuinaré, com ho serviré, ni com se l’haurà de menjar, vostè troba que estaria en condicions de triar? Imaginam que vostè tria menjar peix i, en servir-li, li dic que se l’ha de menjar cru i sense coberts o de peu i al lavabo. Ho tindria bé, així? O em dirà que li havia d’haver dit abans? O, tal vegada, canviarà de restaurant?

Vostès, més enllà de satisfer una part del seu electorat, exactament no saben què volen fer, emperò de cap manera saben què estan fent. I aquesta inconsciència, incompetència i improvisació, rallant d’educació, és inadmissible. En aquest sentit, sol·licit que la Conselleria doni explicacions públiques a les següents qüestions:

– Com es farà efectiva l’afirmació que els alumnes escolaritzats en castellà no sentiran els català fins els 6 anys? Vol dir això, també, que els alumnes escolaritzats en català tampoc sentiran el castellà?

– Quina llengua vehicular s’emprarà per enviar missatges i continguts col·lectius?

– Han valorat el canvi de model en relació al fet que, segons els especialistes, és justament en aquesta franja d’edat quan les persones tenim més capacitat d’aprendre idiomes?

– Es segregaran els grups en funció de la llengua triada? I com es farà efectiva aquesta segregació? La divisió d’alumnes en funció de la llengua es realitzarà dins la mateixa aula o en aules diferenciades?

– El temps dedicat a l’ensenyament de la llengua serà proporcional al nombre d’alumnes que la sol·licitin?

– S’establiran ràtios lingüístiques?

– Com equilibraran les ràtios perquè la dedicació dels mestres sigui equitativa? Es mesclaran grups de diferents edats a partir del vincle de la llengua vehicular?

– En les escoles d’una línia, com es farà per mantenir els mateixos objectius curriculars si s’ha de repartir el temps entre els dos grups?

– El que la Conselleria defineix com a “desdoblaments flexibles” en què consistirà? Quin personal atendrà el desdoblament dels grups? Si el professorat ha d’assumir les dues realitats lingüístiques, en detriment de quins continguts curriculars?

– Han contemplat la possibilitat que els pares vulguin canviar de centre depenent de la llengua dominant al centre? Han valorat la possibilitat real que la situació de dos germans, segons els percentatges lingüístics de cada aula, pugui fer valorar als pares dur-los a centres diferents, amb tot el que això comporta?

– I, sobretot, els pares i les mares tindrem el dret de rectificar l’elecció de centre en funció del percentatge final dels grups per llengua una vegada finalitzat el procés d’admissió? Com pensen garantir aquest dret?

Sincerament crec que els pares que, a diferència de jo, triaran la casella del castellà també estan preocupats, més que probablement, pels mateixos motius. Els meus fills, com els seus, a part d’amics de n’Aina i en Bernat, són amics de na María, d’en Mohammed  i d’en Pedro, i tots tenim el dret de saber en quins espais i de quina manera l’escola disposarà l’establiment d’aquestes relacions i si l’execució dels canvis les dificultarà, precisament perquè el deure de l’escola és vetllar per afavorir-les.

Demanar-nos que marquem una de les dues caselles en aquestes condicions és una bestiesa. Ho és, per diferents motius: perquè inevitablement el canvi que vostès plantegen en la llengua vehicular de l’escola, per força, afectarà i afeblirà el projecte educatiu dels centres, la proposta pedagògica i els continguts curriculars; perquè alterarà la relació que, de manera natural, els alumnes establirien entre ells; perquè obligarà als pares i mares, independentment de la llengua triada, a conviure en un context lingüístic que, tal vegada, no desitjaran; perquè afavorirà la segregació lingüística fora de l’escola i de la societat en conjunt; perquè complicarà, i molt, la feina dels i les mestres, i això va en detriment de tota la comunitat educativa i de la qualitat de l’ensenyament. Però és una bestiesa, sobretot, perquè aboca als pares a marcar una casella oculta darrera la casella de la llengua, una casella amb la que podem estar marcant l’empobriment de les relacions que els nostres fills tenen, una casella amb la que podem condemnar-los a l’estigmatització, juntament amb la del grup lingüístic al que pertanyen, especialment si és el minoritzat.

Als governants electes com vostè, sobretot, la societat els pagam per pensar i tenir-nos informats. I vostès, aquest canvi de model no l’han pensat ni poc ni gens, ni han donat cap explicació. Vol dir que, d’entrada, han fet molt malament la feina. Molt. Atès que el partit de govern al qual vostè està afiliat és del tot partidari de les retallades, el convid a fer efectiu un acte de coherència, responsabilitat i higiene democràtica. Faci el favor de descomptar-se del seu sou, del dels dirigents de la Conselleria d’Educació i, per extensió, del de tots els càrrecs del Govern, la part proporcional d’hores dedicades al tema que ens ocupa. N’hi ha prou que substitueixin els conceptes que sumen, com els variables en funció dels resultats o els complements de productivitat, per d’altres que restin de la nòmina en concepte de bunyol, nyap, endemesa, chapuza, estropicio, botched job. En català, castellà o anglès, com prefereixin.

Atentament,

Atentamente,

Yours sincerely,

Guillem Alfocea i Hernández

Maó (Menorca)

Share Button

Maig

El millor del mes és com comença (per tothom) –amb un Primer de maig que demana audàcia, lideratge i encerts als que representen o volen representar els treballadors i les treballadores- i com acaba (personalment) –amb el setè aniversari de n’Andreu, fet que desvetlla, com cap altre, la fugida del temps.

El curs es precipita cap al seu final i els i les estudiants suaran aquest mes de maig per no suar tot l’estiu fent allò que han tingut l’oportunitat de fer durant el curs, i si per causes diverses els resultats finals de juny no són positius, enguany torna a haver-hi convocatòria de recuperacions al setembre, que no he viscut mai com a docent, com a alumne sí i sovint. Per tant, més exàmens i frisseres impossible. A veure com ens en sortim tots plegats. Tot açò, afegint-hi els despropòsits continuats que perpetra el ministre d’educació José Ignacio Wert agredint l’educació sense mostrar, com els psicòpates, cap tipus de penediment. I aquí, la consellera Irene Rigau que demostra que la igualtat entre homes i dones ja ha arribat a la política catalana, ja que ens ha ensenyat que pot ser tan inútil i bocamolla com un conseller d’educació mascle. De res, i a fregir espàrrecs, filar espart i pastar fang tots dos. Per sort, ells passaran i nosaltres continuarem fent classes molts més cursos, i els i les estudiants no se’n recordaran d’ells per coses bones, i sí se’n recordaran d’alguns professors i professores que ignorant –o intentant-ho- les seves, repetesc, agressions han seguit i seguiran endavant. No podem perdre mai!

L’atabalament del final de curs minvarà el temps de lectura però no les ganes de llegir, segurament perquè duc molt de temps triant llibres que un cop llegits hauré estat content d’haver triat: és el cas de La última nit a Twisted River de John Irving, que tot i que m’ha semblat irregular en quant a la intensitat argumental (la primera part és trepidant i excel·lentment narrada), és una de les millors novel·les que servidor ha llegit. I me reafirm en el que ja he dit aquí del nostre home a Sicília, Andrea Camilleri: La concessió del telèfon no té pèrdua i als que arrufau el nas, tasteu-lo un poc i prest l’haureu acabat de llegir. Per aquest mes de maig, tenc programades Alliberament, de Sandor Márai i La vida per rail, de Ramon Erra. Musicalment us recoman Cantigas do maio (on s’inclou el Grándola, vila morena que referenciava l’abril) del gran José Afonso –que els meus pares me van dur d’un viatge lusità- i molt evidentment 18 de maig, a la Villa de Raimon, perquè “qui ha sentit la llibertat,/ té més forces per viure”.

PD: Quant de temps podrà aguantar en Sarkozy a carregar contra el maig del 68 i vincular-lo a l’altre aspirant a presidir la Republique?

Share Button

Abril

Sona bé abril. La primavera ja sol ser, com escrivia a l’entrada marçal, groga (vinagrelles al camp de Menorca) i, per tant, irreversible. Un nom evocador de revolucions, alliberaments i derrotes, és a dir i per exemple, la revolució dels clavells de Portugal (Grandola vila morena, terra da fraternidade…), l’alliberament d’Itàlia a la segona Guerra Mundial (si no l’heu vist encara o fa molt que no la veis, Romà, città aperta és magistralíssima) i, finalment, la derrota a Almansa (que quan el mal en procedeix, a tothom alcança). I a Catalunya, el patró mascle sant Jordi que matava al drac per allitar-se amb la princesa (poca broma el que costava lligar a les llegendes medievals, uf!) i la patrona femella, la verge negra, amb fill esblanqueït, de la muntanya serrada. I quin país Catalunya, que té dos patrons (açò de la paritat s’ho van inventar entre el Ter i el Francolí) i cap dels quals és prou cosa per tal que ni dia 23 ni dia 27 sigui festiu, ni oficial ni oficiós (i encara ens diuen fenicis).
Després d’un hivern ben àrid, cada gota pot valer més que per mil. Cada minut que guanyam de sol allargarà la sort de viure a la riba de la Mediterrània i la costa avall cap a l’estiu ja farà frissar més d’un i una. I com que Pasqua enguany vol caure en abril, deu dies sense haver de fer classes, però quan elles i ells retornin a l’aula caldrà tenir ben presents els efectes que la primavera amb caloreta pot desvetllar en pardalets, abelles i adolescents.
Literàriament he acabat (i me sap greu) amb el Vull una estàtua eqüestre del gran molt gran Gabriel Galmés (amb edició, diguem-ne que poc acurada, de Quaderns Crema). També La gavina d’en Márai que em confirma, tot i que no feia cap falta, que aquest escriptor hongarès es mereix per si sol un prestatge sencer a casa. I vaig començar i acabar, com és habitual quan llegesc el nostre home a Sicília, El camp del terrissaire d’Andrea Camilleri: mel, per no allargar-me. Atrapat per Camilleri insistesc amb La concessió del telèfon (que no té el comissari Montalbano per protagonista però que igualment paga molt la pena, potser perquè Pau Vidal n’és el traductor) i m’endins per segona vegada en un autor que la primera vegada que el vaig llegir vaig percebre que em trobava davant un monstre narrador: començat L’última nit a Twisted River no em costa gens recomanar-vos John Irving. Musicalment, l’Abril 74 de Lluís Llach perquè encara hi ha combat.

Share Button

Març

Comença de fa uns anys amb un primer de mes festiu, quan els menorquins i les menorquines no tenim res a celebrar perquè la balearitat imposada és manco projecte que qualsevol altra realitat politicoadministrativa. Els romans el dedicaven al déu de la guerra mentre que avui en dia qualcuns i qualcunes esperen el dia de la dona (fins quan continuarem rallant de violència de gènere en tost de terrorisme masclista), a Irlanda celebraran el seu dia de sant Patrici (dia en què quan érem universitaris i esperançats visitàvem pubs plens de gent contenta amb una pinta de cervesa a la mà), i nosaltres tindrem el gust enorme de tornar anar de noces, aprofitant que encara és vigent la unió matrimonial entre qui s’estima i es vol casar. Març ja no és mes de guerra per nosaltres, però els fronts de batalla estan oberts i l’ofensiva del neoliberalisme britanicofranconordamericagermànic fa excavar noves trinxeres des d’on només es pot resistir, i gràcies. Proactivament, emperò, daré doblers per tal que es pugui fer el documental necessari sobre l’Operació Garzón, que amb el pretext olímpic del 92 va torturar independentistes catalans, essent condemnat l’exjsuperjutge –més estrellat que no estrella- pel Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg per no haver atès les denúncies de tortura manifesta.
També sol ser mes d’espàrrecs, amb els quals pots fer-te unes truites insuperables i si tens bon pa a l’abast i un gotet de vi negre, ja pot ploure. També la primavera vindrà, tot i que serà a l’abril que se’ns mostrarà més autèntica i més groga. I sense descartar qualque alenada de fred viu encara (març, marçot…), desitjant noves pluges (Catalunya està seca, més enllà de la conya marinera dels embassaments), i en alerta davant el pol•len volant de parcs, jardins i boscos. I amb canvi d’horari també a la vista que allargarà les hores de sol de capvespre.
Televisament rallant, recomanar l’Òpera en texans del canal 33 (dimecres nit). Literàriament insistesc en el gran molt gran Gabriel Galmés i en La gavina de Márai. I de música de fons, La consagració de la primavera d’Igor Stravinsky, molt molt recomanable, de ver us ho dic!

Share Button

Febrer

Febrer comença autèntic i la seva efa inicial enceta també aquest fred cru. Crec que els romans imperials el dedicaven als morts i que per açò és el més breu dels mesos, fins i tot quan, com enguany, s’allargassa bixest. I demà la Candelera (bona fira a Molins de Rei, encara diferent del reguitzell de fires i mercats medievals que es fan i desfan arreu dels Països Catalans), i després Carnaval,  i començar a comptar el temps enrera fins als temps pasquals, s’àvia Corema peu petit… Un regal fora d’ordre i de costum serà la visita dels Sonadors de son Camaró a Gràcia i Barcelona, m’agradau moltíssim i només he pogut veure un directe, aquest estiu as Claustre del Carme, de Maó. Febrer també du incerteses més o menys fondes com el mal de cap i panxa que pot comportar, a partir d’ara, posar-se a trobar passatges per volar entre Menorca i Barcelona, i viceversa. Per molt poc no vaig comprar els bitllets de setmana santa amb Spanair (me’ls volien vendre sense fer descomptes als fiets) i ara me n’alegr (un poc). Però quan i com vindrem són dues preguntes amb un interrogant en negreta i mida 20. Seguesc llegint Galmés, que com aquell malta que vam dur directament d’Edimburgh, un no vol que s’acabi mai i el va consumint molt poquet a poquet. I de música de fons, Cada elenada que prens dels Sonadors.

Share Button