Navega per l'autor

Joan Carles

La cooficialitat, la discriminació? Tornem-hi

Publicat al Diario Menorca el passat 4 d’agost

Aquest és el sentit de les polítiques lingüístiques: fer conviure en el nostre territori dues llengües oficials, de les qual una n’és pròpia. Aquest última, a més, la catalana, té un seguit de desavantatges (socials, polítics, històrics, legislatius…), que ara no cal reproduir, que la fan necessitada d’unes polítiques de promoció i d’aproximació a la igualtat plena. Açò la ciència de la sociolingüística ho explica molt bé. Sí, he dit la ciència. Reconeguda internacionalment. Atenent que ja sabem que la qüestió lingüística és de les més controvertides socialment, les institucions, moltes en mans de l’esquerra, en major o menor mesura, han mirat de passar-hi de puntes, atenent que la societat era necessitada d’altres fixacions en la gestió pública.

Qui no ha baratat gens, però, el discurs han estat els mateixos de sempre. Continua llegint

Share Button
verge del toro

Verge del Toro

Publicat el passat dissabte dia 20 de maig al Diari Menorca

Des del trasllat de l’hospital al nou Mateu Orfila n’hem vist de tots els colors. Des del principi es parlava de la reconversió sense saber exactament quina forma donar-li. El famós pla d’usos de 2009 semblava dibuixar una realitat un tant etèria que li costava posar-se en marxa. Tant semblava així que vam veure com en una campanya electoral al cap de dos anys una candidatura popular posava, amb fotografia i pancarta inclosa, davant l’antic hospital reclamant l’ús sociosanitari. Aquest abrandament sensacional, tanmateix, va demostrar ben poc recorregut. El resultat d’aquesta promesa al llarg de quatre anys el vam veure tots: el retorn (mal fet) de l’edifici a l’Estat. Amb un nou canvi institucional (tant a l’Ajuntament com a les institucions autonòmiques) la cosa ha semblat donar un gir. En tot cas, malfiar-se un punt sempre ens fa prudents. Bona part de la societat ha reclamat el manteniment de l’ús sociosanitari, igual que, sembla, els grups polítics dels governs de les institucions. I també, sigui dit de passada, el gruix social que els va donar suport, atès que ben prou es va parlar de l’aprofitament dels edificis en desús, d’una política de cara al manteniment i la priorització dels serveis a les persones, de pensar en clau de model de ciutat, etc.

Així, durant aquests dos anys no s’ha deixat de parlar de l’edifici de Verge del Toro, cosa que em sembla prou positiva. Em sembla ben interessant que es debati sobre tot i també sobre fets reals. Em referesc als informes. Perquè qui més qui menys, a l’hora de prendre segons quines decisions (per exemple, mai arribarem a saber què pretenia, de ver, el PP amb l’edifici) ho ha fet parlant de l’estat de l’edifici, o parlant de si es té cabuda o no, o de si pot acollir els serveis, sense saber-ho del cert. I que vagin sortint informes que van deixant clar que l’edifici està en condicions, o que hi hagi voluntat de seguir estudiant la viabilitat real del projecte, no deixa de ser un triomf d’una societat com la menorquina que necessita constantment haver de demostrar i lluitar per les seves necessitats.

He de dir que la darrera decisió del Govern balear, que mescla el Verge del Toro, però no se sap si ho deixa prou clar (també parla d’un altre edifici nou per cobrir les necessitats sociosanitàries) em té em té un tant desconcertat. Més que res perquè sembla voler allargar un tema que patina un poc als responsables autonòmics. No dubt, tanmateix, que les reclamacions per l’edifici i que continuïn apareixent informes que avalin la possibilitat de tenir, si no tots, almanco bona part de serveis socials i sanitaris al Verge del Toro, hauran de ser escoltades per força.

Share Button

La involució

Publicat al Diario Menorca en l’edició de dia 23 de gener de 2017

Podríem dir, a grans trets, que és el contrari que l’evolució. El terme s’aplica, bàsicament, a tendències polítiques o socials que recuperen plantejaments caducats o reclamen un estat de coses anterior. L’estancament de les polítiques europees ha duit descontent a bona part de la població del continent, que no es veu representada per la classe política. La manca de solució de molts problemes relacionats amb el dia a dia de la gent mesclat amb la qüestió de la immigració i el tema dels refugiats, ha duit bona part de la població a agafar-se a tendències a l’alça marcades per la xenofòbia i la intolerència, que es veuen reforçades i amb possibilitats reals d’obtenir poder en unes eleccions. La creació d’una Europa basada en els valors democràtics, en la pau i en la convivència fa aigua per totes bandes. No parlem del cas Trump.

A Espanya es parla de la crisi del règim del 78. L’estat de coses aparegudes amb la transició i la constitucionalitat, amb tots els seus clarobscurs, també fa aigua. Hi ha qui propugna una sortida cap endavant, sigui en forma d’un trencament de radicalitat democràtica amb l’estat (el cas català) o bé un refer les estructures del poder establert. Però la involució és també present, i davant les crisis, un retorn a les velles estructures és també atractiu per a molta gent. I la recuperació de vells símbols que podem considerar clarament regressius fan actes de presència. Les jures de bandera populars en són una petita mostra.

Estem parlant de la posada al descobert d’actituds i fets que no haurien gosat sortir fa almanco una dècada. Però ja sí. He vist repartit a les portes de Maó pamflets que propugnen la suposada superioritat moral i racial europea. Pot sortir algun il·luminat que, fent gala de la pròpia ignorància i pretenent fer creure que els que van errats són tots els altres, posa en falsedat la unitat de la nostra llengua. Açò no són elements institucionals, però sí que poden contaminar. Dins el PP existeix un sector (l’altre dia va venir Bauzà, a fer campanya) que propugna seguir endavant amb les línies més dures, sense pors, i a trencar consensos assolits anys enrere. El discurs del batle des Castell sobre la jura de bandera fa un poc de por.

A l’altra banda, moltes institucions són governades per forces que provenen del poble, que cada dia, a còpia de feina, intenten fer millor la vida dels ciutadans. Que aixequen les estores i obren portes i finestres per fer les institucions més netes i modernes. Amb els seus encerts i desencerts, però amb la convicció d’un nou model que s’escolpeix dia a dia, a poc a poc però sense aturall.

Share Button

Ja no volem la Bastilla

Publicat ahir, dia 5 de desembre, al Diario Menorca

Aquestes darreres setmanes hem sentit a parlar molt de les ciutats educadores. I és que, per sort, és un concepte que s’està implantant perquè percebem com a necessari que la societat es fonamenti sobre les bases. I les bases no són altres que els nostres infants: el nostre futur. Assentar uns valors centrats en un creixement com a societat, com a humanitat, ha de ser un repte que ha de començar des de baix: les edats més baixes i les organitzacions socials més petites, que en aquest cas són els pobles i ciutats. I aquesta és una feina de formigueta que a la llarga ha de tenir els seus fruits. Perquè aquestes són les grans revolucions modernes: ja no aspiram a prendre la Bastilla ni a iniciar cops d’estat. Les manifestacions que avui fan més mal són les que transcorren en la més absoluta civilitat, les que s’assenten en la certesa que un món millor és possible, especialment si no queim en els mateixos errors del sistema que pretenem canviar. Si parlam de la violència masclista no ens queda altra que dirigir-nos als més joves per transmetre uns altres valors. I el mateix passa amb tants altres temes, encara que les mecàniques socials són com piconadores, que marquen una via d’alta velocitat mala de trencar, i, parlant de les violències masclistes, veim com uns valors que voldríem erradicats persisteixen i muten de formes.

Els països que estan considerats com els més evolucionats en matèria d’educació ho tenen molt clar: posen els millors a ensenyar. La feina del mestre és la més prestigiada, cosa de la qual estem encara enfora. Ara, està clar que no és només amb mestres, que farem la revolució. És si tots empenyem cap allà mateix. I la ciutat ha d’educar. I s’ha de fer que la política estigui impregnada d’aquest valor. Que es creïn consells municipals d’infància i que els al·lots prenguin els parlaments. Que les decisions que allà apareixen siguin també tingudes en consideració i servesquin, per exemple, perquè se’ls dediqui un dia sencer a fer activitats i que aquestes activitats tenguin fonamentacions amples de mires, un contingut més enllà del lúdic, que també és molt important. Ho deia Tonucci: les ciutats pensades per als nens tindran totes les garanties de ser unes ciutats justes, equitatives, amables.

I algú podrà pensar: tot açò està molt bé, però també s’ha de menjar, i hi ha l’economia, els doblers que ho mou tot. Però… o és que un consum que posi en pràctica uns determinats valors no ens farà millors també econòmicament?

Share Button

Sobre jures de bandera

Article publicat al diari Menorca el passat dia 8 d’octubre

S’han dit moltes coses sobre la jura de bandera a civils que es farà as Castell. Però el respecte a les institucions que n’han enarborat els defensors no amaga sinó un plantejament que no hauria de formar part de les institucions democràtiques. Hem de saber que allò que faran els que juraran la bandera és respondre amb un acte d’honor patri l’exhortació aquesta:

“¡Españoles! ¿Juráis o prometéis por vuestra conciencia y honor guardar la Constitución como norma fundamental del Estado, con lealtad al rey y, si fuera preciso, entregar vuestra vida en defensa de España?”

Entregar vuestra vida en defensa de España… Açò amaga massa coses fosques. Per damunt de la democràcia, la justícia, la voluntat dels pobles… hi ha la defensa d’Espanya. I amb la vida. No perdem la perspectiva. Açò és molt greu i, al meu entendre, no tolerable en un estat de dret. I resulta que açò es fa en una plaça pública, amb gran solemnitat, recursos propagandístics i amb un ajuntament que hi posa totes les forces perquè açò surti, a més de col·laborar-hi en personal i en l’organització. Llavors hi ha gent que parla dels nacionalismes amb la boca ampla i resulta que en tenim la mostra més grollera i perillosa en forma de jura de bandera. Parlam de memòria històrica, de lleis, tenim centenars de morts en fosses comunes i la necessitat de tancar ferides d’un passat que continua essent present perquè, com deia el savi, qui no coneix la història està condemnat a repetir-la. I ens dedicam a fer actes d’exaltació nacional de donar la vida per la pàtria.

La pàtria verdadera no necessita d’exaltacions nacionals, ni exèrcits, ni morts per una bandera. La identitat és una cosa molt personal. Les adscripcions identitàries són complexes i més en un temps com l’actual, i no ho amagarem. I les identitats són també col·lectives, però no fan falta aquests paripés. Més bé hauria fet l’autoritat local d’agafar de referència un dels seus il·lustres, Àngel Ruiz i Pablo, i llegir un preciós poema anomenat, precisament, “Pàtria”, d’on podem extreure els següents versos: “és la meva i la sospir/ la conec la pàtria mia/ de lluny com coneixeria/ la mare que em va nodrir”. Parla de la mar, de penyes brescades, de roquissars, de la llar, de l’alegria del cor, dels noms, de la història, de les llegendes, dels ullastres, de la pagesia… però no de morts per una bandera. Però clar, és una pàtria massa local i massa poc honorable.

Share Button

Sobre el producte local

Publicat al Diari Menorca el passat 28 d’agost

Aquest estiu hem tingut un bon panxó de sentir a parlar de gastronomia menorquina de qualitat, de les coses fetes a casa, de la necessitat de crear un bon producte alhora que ben arrelat. I tot amb la intervenció de grans entesos en la matèria, restauradors, estudiosos del sector, conferències amb glamur i personalitats, grans fastuositats i escenaris immillorables per degustar i sentir parlar de les nostres grandeses, també a partir de la senzillesa. Està molt bé. Anys, fa, que n’hauríem d’haver parlat. Jo he de dir que no és que m’hi trobi excessivament identificat amb aquests ambients pomposos, però sí que és ver que he estat molt content d’aquesta revifalla. I completament d’acord amb el discurs.

Ara clar, no és manco cert que n’hi ha que estan amb aquest discurs des de fa molta estona. I ara sembla que hem descobert la panacea. I mentre pensam en un producte nostre de gran qualitat, especialment de cara al visitant (la foto de la caldereta de llagosta servida en un tià en una taula sumptuosa devora la mar), entre tots hem deixat morir el teixit comercial més proper. Aquell que duia la fruita i l’hortalissa de l’hort al taulell. El que feia possible, per no pensar sempre només en producte agrícola, que tot un sector alimentari i de distribució visqués al voltant de tots aquests comerços. Perquè en un moment donat, Maó es va convertir en una població que havia d’anar a comprar en cotxe al polígon industrial a grans superfícies, la majoria de capital forani. Amb distribuïdors seus. I amb producte molt ben col·locat a les prestatgeries però d’una qualitat diguem-ne dubtosa. Però clar, açò era el glamur, una època. Igual que les grans cadenes hoteleres han girat l’esquena molts d’anys al nostre producte, amb la gran quantitat de clientela que hi passa.

Però clar, ara parlar de producte local és moda. Benvinguda sigui. De fet, sóc conscient que estic sent un poc destructiu amb aquestes paraules, i que l’interès és real: per consciència en augment de les bondats del bon producte, de la confiança real en allò que és fet a casa i amb les garanties de no comptar amb un procés artificialitzat, del valor afegit dels productes ecològics, de la petja ecològica negativa de mirar cap enfora sense veure què tenim dins. La revifalla de les botigues ecològiques, de les paredetes dels mercats fixos i ambulants, d’algunes fruiteries obertes recentement, fan que tinguem, per obligació moral, la necessitat de ser positius en la revalorització d’aquell element que no farà sinó cohesionar-nos i creure en nosaltres mateixos.

Share Button

Lucrècia, l’espectacle total

Article publicat al diari Menorca el passat 4 de maig

Dissabte passat assistíem a l’extraordinària representació de Lucrècia, l’obra que entrona Joan Ramis com el màxim representant de la literatura catalana neoclàssica. Es va donar la grata coincidència que l’obra era representada a la sala d’actes d’un Ajuntament on penjava, a la paret, el quadre del mateix Ramis, fill il·lustre de la ciutat, que contemplava l’esdevenir de la seva obra. Estic convençut que també, si pogués, s’hauria alçat i hauria aplaudit, com la resta de la gent assistent a l’acte, estupefacte davant la mestria demostrada pels actors de La Trup, Continua llegint

Share Button

Sobre llinatges i pronúncies

M’ha vingut de gust aprofitar aquesta secció del diari per prendre l’envit que va fer, fa poc més d’una setmana, un altre col·laborador d’aquest diari, Eladi Saura, en referència a la pronúncia d’alguns llinatges que són més o menys presents a Menorca i que deim malament: Bauzà, Balanzó o Monzó. Pronunciam amb s sonora (com casa), però sembla que hauríem d’apuntar cap a una pronúncia correcta de s sorda (com bassa), atès que provenen respectivament de Bauçà, Balançó i Montsó (els tres llinatges són existents també en aquesta escriptura, més genuïna, i el mateix Quim Monzó ha explicat públicament que el seu llinatge s’ha de pronunciar en essa sorda). Així, no va gens desencaminat, el senyor Saura, que plantejava la possibilitat d’alguna reflexió en clau filològica. Continua llegint

Share Button

El setè dia

Article publicat al diari Menorca el passat dia 5 de febrer

-Quina mala passada, eh, haver de fer feina en diumenge!

-Sí, mentre hi hagi gent com tu que hi vengui a comprar!

Aquesta va ser una conversa que vaig sentir entre una caixera i una clienta un diumenge matí. Zasca! (en diuen ara). Jo, en tot cas, també hi era. Perquè més d’un diumenge m’ha tocat anar-hi, quan he deixat passar la setmana, normalment carregada de feina, i arriba diumenge i no hi ha dinar. Que ningú cregui, però, que hi vaig sense fer anàlisi de consciència. Perquè, per moltes decisions polítiques que hi hagi, la política també la feim nosaltres, cada dia, encara que sigui amb la senzilla decisió de quan i on anam a comprar. Continua llegint

Share Button

Maó

Article publicat al Diari Menorca el passat dia 8 d’octubre

Un nom curt per a una ciutat complexa. Envestides per si ha de ser més llarg o no ja ens deixen veure com va la cosa. I és que la meva ciutat, plena d’alts i baixos, és per quedar-s’hi una estona contemplant. Segurament per açò m’agrada. Una ciutat que s’entén molt millor si en coneixem la història, però que també camina amb el seu aire distès, que es respira molt bé de bon matí.

Maó també està ple de tòpics, especialment en els altres pobles de Menorca. Aquella frase amb un deix de burla «vamos a Mahón» o «que tiene una hermosa electrisidat» deixa veure aquesta simplificació, que no és només idiomàtica. Algunes dèries maoneses, en tot cas, vistes des de fora són ben curioses, i està bé mirar-se-les així de tant en tant. Fill des Cós, carrer maonès allà on n’hi hagi (amb el permís del carrer de Gràcia, la Plana o s’Arraval), he mirat la meva ciutat des del centre de l’illa, que m’ha acollit durant uns quants anys, i té també una perspectiva diferent. M’agrada de totes maneres, encara que hi hagi vegades que em faig mala sang. A vegades fa la impressió que Menorca va cap a una banda i Maó té el seu camí particular.

Les festes de Gràcia, acabades de passar, són reflex viu d’aquesta complexitat. Les úniques festes de Menorca que inclouen polèmiques polítiques. És el cas de la qüestió (deixeu-me dir, amb un component que frega l’absurd) sobre si són de Gràcia o de la Mare de Déu. L’any 1976 les trifulgues anaven més enfora, tant per la importància social de les reivindicacions (en contra de l’especulació urbanística) com per la resposta policial de les autoritats.

Durant aquells anys, precisament, Maó va abanderar el procés cap a la superació dels vells esquemes, com mostra la victòria del poble davant amenaces especulatives com la de l’Albufera des Grau. El naixement del GOB a Menorca, la tasca ingent de l’Enciclopèdia de Menorca, la feina reivindicativa de l’Obra Cultural Balear o el revulsiu educatiu i social de la implantació de l’Escola d’Adults són exemples (sempre injustos pels que no dic, que em perdonin), que giren a l’entorn de Maó. La resposa institucional local es manifesta en la modernització de la ciutat i l’obertura cap al port.

És necessari recuperar aquest esperit, i Maó ha d’abanderar canvis importants per a l’illa: la gestió de l’aigua, la implantació de les energies alternatives, la posada en valor del producte local com a marca, la importància del sector quinari, canvis en el nostre model productiu. És molt gros, ho sé, però hi hem de caminar. Per força.

Share Button