Porta a porta

D’un temps ençà, és notícia la implantació a l’illa de la recollida dels fems porta a porta. Malgrat les previsions nefastes d’alguns demiürgs tremendistes, que preveien una situació caòtica, i a pesar de l’escepticisme inicial amb què se sol traduir la tan humana resistència al canvi, sembla que el nou sistema funciona. És ver que ens trobam en una fase molt inicial —la que fa quatre: la recollida ha arribat a Sant Climent, es Canutells, Binidalí, Binixíquer i Llucmaçanes, en una primera empenta; a Trebalúger, el Fonduco, sínia d’en Riera, Son Vilar, Sol de l’Est, Santa Anna i Cala de Sant Esteve, en la segona; Malbúger, port i polígon industrial de Maó, en la tercera; nucli urbà i polígon des Castell, en la quarta i darrera fins ara—, les dades semblen indicar que anam per bon camí.

Així i tot, malgrat les dades que indiquen un grau prou alt d’acompliment, sempre hi ha les crítiques indefugibles. A vegades, provenen de gent que, per definició, es manifesten en contra de tot. No ho poden evitar. En altres ocasions, cal situar-nos en els combats en el fang de les xarxes socials —a can Zuckerberg hi podem trobar gent molt esgavellada— en què ha acabat convertint-se les conteses del politiqueig més primari. En seria un exemple clar la sèrie de vídeos protagonitzats per rates que han esdevingut virals. És que abans no hi eren, aquests animalons? És mal de creure. El que passa és que els pobres rosegadors es troben desubicats, com alguns humans, perquè els han canviat el sistema amb què s’alimentaven. De fet, ara ho tindran més mal de fer i, segurament, açò ajudarà a controlar-ne la població. També cal consignar alguns boicots i alguns actes vandàlics. Segurament, però, acabaran morint de finor.

El canvi de paradigma respecte de la recollida dels fems era inevitable. La magnitud del problema és enorme. No cal anar a visitar les diferents illes de brossa —de la mida d’un continent— ubicades en diferents oceans del planeta, lluny de la Mediterrània, tot i que és difícil banyar-se a les costes illenques i no trobar-se porqueria que sura. El problema el tenim, també, a casa: pixam plàstic, com han demostrat alguns estudis mèdics. Som, entre d’altres, davant d’una qüestió greu de salut pública. Fora bromes!

És ver que podríem discutir si el sistema que està implantant el Consell Insular de Menorca és el més idoni o no, tot i que crec que són ganes de desviar l’atenció d’allò que realment importa. Tot sembla indicar que les complicacions arribaran en començar a recollir els fems de les zones amb blocs de pisos. Per ara, els habitatges unifamiliars han estat bons d’aclarir. A Maó, a les zones amb una major densitat de població, ja hi ha hagut algun canvi de previsió respecte dels plantejaments inicials. Un altre aspecte que caldrà veure com es resoldrà és la gestió dels grans generadors de fems, que no som els ciutadans residents. Recordem que, amb el turisme, la població de l’illa es triplica i que l’impacte d’aquest sector econòmic també es dona en forma de brossa. La planta des Milà, a l’estiu, està sobreexplotada.

Malgrat el que acab de dir al paràgraf precedent, diria que la implantació de la recollida porta a porta suposa una oportunitat magnifica de matar dos pardals d’un tret. El nou sistema, a més de servir per a fer-nos prendre consciència que la merda que generam és, sobretot, una responsabilitat nostra — i que, per tant, quan ens en desprenem, a pesar de no veure-la, el problema no ha desaparegut—, ens pot ajudar també a ser molt més organitzats, virtut aquesta que podrem aplicar a altres àmbits de la nostra vida. No cal dir que, amb un poc de sort, acabarem agraint-ho.

Partim, bàsicament, del fet que, cada dia, cal treure un tipus diferent de fems. A la part alemanya de la vila de Rheinfelden, en començar el segle, vaig poder comprovar, de primera mà, aquesta manera de procedir. Allà, però, eren bastant estrictes a l’hora d’aplicar el sistema de recollida selectiva porta a porta: si hom no treia allò que tocava o, pitjor, si el plàstic no estava net —per exemple—, no només no et recollien els fems —te’ls havies de confitar a casa— sinó que havies de pagar una sanció econòmica. No anaven, no van, de punyetes! A Menorca, no només hi hem arribat molt més tard, sinó que, diria, no es preveuen multes per a qui no faci les coses bé. Seria demanar massa en un lloc on, a qui es fa un xalet il·legal al camp, li acabaran legalitzant l’edificació i, fins i tot, si no acaben fent cama de conill, podrien arribar a permetre’n el lloguer turístic per guanyar uns eurets amb què tapar forats, que sempre va bé.

L’alternança en la recollida pot gestionar-se perfectament tot fent-se un calendari. O amb una aplicació per al mòbil —segur que qualcú ja hi ha pensat— que ajudi la gent a organitzar-se i a treure els fems que toca el dia indicat. Aquesta manera de procedir, a més, pot ajudar-nos, fins i tot, a menjar millor. Som conscient que partesc d’unes dades poc fiables, les que m’han proporcionat algunes converses informals per part d’usuaris convencionals del sistema, gent que, diria, no té coneixements tècnics respecte de la gestió de residus, però diria que, malgrat tot, permeten d’arribar a conclusions interessants. La idea que més es repetia és el dubte respecte de què passarà amb les restes orgàniques quan arribi l’estiu. Calor i pudor, a més de rimar, són dos molts que van estretament relacionats.

Hi ha qui ja parla de la necessitat d’organitzar els menús a casa per evitar les olors fètides dels residus que generin, justament en una època en què els processos de descomposició s’acceleren. No ho veig malament. De fet, trob que és una magnífica oportunitat de reflexionar al voltant d’allò que menjam i, per tant, de planificar els panxons de la setmana de manera equilibrada. I, de rebot, un altre engranatge de la cadena d’hàbits quotidians que es podrà millorar és el de les compres. Els menús elaborats, per exemple, a una setmana vista, ens permetrien de fer-les a partir de llistes tancades. Així, sobretot als supermercats, unes edificacions pensades perquè el consumidor acabi comprant molt més d’allò que necessita, hom podria reduir dràsticament la quantitat de residus que una llar genera. El sistema porta a porta pot ser molt útil a l’hora de prendre consciència d’aquest aspecte. Per exemple, a l’hora de comprovar que la majoria de fems que produïm són plàstics, la majoria d’un sol ús.

Arribam així al moll de l’os del problema. En parlar de gestió de residus —el cost de la qual suposa per a l’administració pública milions d’euros—, se sol incidir molt en el reciclatge i, tot i que no tant, en la reutilització. Aquí, però, la gran oblidada és la reducció. Cal tenir molt present que el millor residu és aquell que no es genera. No és estrany, enmig de la societat consumista en què estem imbricats, que no se’n parli gaire, d’aquest punt, ja que implica una cosa que a alguns els fa molta por, perquè ataca l’arrel del sistema: el decreixement. Les tres erres, cal recordar-ho, tenen un ordre d’acompliment: primer, cal reduir el consum; després, quan aquest sigui inevitable, s’ha d’optar per productes que es puguin reutilitzar; finalment, en acabar la vida útil de les coses, arriba el moment del reciclatge. Actualment, però, només rebem inputs respecte d’aquesta darrera. Lògic: és l’única que no implica returar l’engranatge de la producció en què se sustenta l’economia capitalista.

No és estrany que darrere de l’entitat que gestiona el reciclatge a l’estat espanyol —Ecoembes— hi hagi, en tant que accionistes majoritaris, Danone, Campofrío, Nestlé, Coca-Cola, Pepsi, empreses envasadores, grans distribuïdors i fabricants de matèries primeres. És com posar el llop a guardar les ovelles! Així, no sorprèn que aquestes germanetes de la caritat dels residus no facin la seva feina: les xifres respecte dels residus reciclats a l’estat són paupèrrimes. És més, sembla que, aquestes empreses gestores han amagat durant dècades que un material com el plàstic no es pot reciclar. És el que conclou un informe de l’organització Center for Climate Integrity. On van a parar, idò, aquests residus? Segons el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, Espanya llença més de 126 tones diàries de plàstic a la mar. Ja ho tenim.

El reciclatge, per tant, no és una solució. Com a molt, és un mal menor. Abans, idò, cal reutilitzar i, sobretot, reduir. El sistema de recollida porta a porta que s’està començant a implantar a l’illa, en aquest sentit, pot ser una molt bona oportunitat per a posar en pràctica aquestes dues erres. Sobretot la darrera.

 

 

 

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Views: 58

Feu un comentari