Categoria: Literatura

Aquest proper divendres, dia 10, a les 20.00 h, al centre social de Sa Nostra a Ciutadella (Camí de Maó, 9) es farà una nova edició de “Lletres dites”, activitat organitzada per l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana). Anna Maria Ticoulat, Carme Cloquells, Guillem Rosselló, Jean Serra, Margarita Ballester, Maria Jesús Cloquells, Miquel Ferragud i Pere Gomila faran una lectura de textos literaris que siguin novetat editorial. L’acte serà presentat per un servidor i és una magnífica ocasió per escoltar literatura.

No cal dir que hi estau convidats.

PS. Aquesta és una convocatòria, però no me volia menjar, per segona vegada, l’entrada de la fira de la sostenibilitat.

Impactes: 1

Aquest estiu que gairebé ja hem escatat ha coronat Alaior com a capital menorquina de la poesia. El mèrit de tot açò té un nom: Biel Pons. Gràcies sobretot a ell han passat per aquest poble Biel Mesquida, Hilari de Cara, Sònia Moll, Edgar Alemany i tot Illanvers, a més d’altres actes relacionats amb la parenta pobra. Els qui hem pogut beneficiar-nos de les activitats programades hem estat uns privilegiats i cal agrair que hi hagi institucions públiques que apostin per atracar la literatura a la gent. Enhorabona!

Impactes: 0

Un servidor de tots vostès ja tenia pensat fer la crònica del recital poètic d’ahir, però ha de confessar que esperava primer a llegir les cròniques dels dos inefables diaris menorquins per tal de tenir material des del qual partir. Ambdós rotatius en treuen notícia amb fotos i amb textos no gaire llargs i de circumstàncies, el del pamflet episcopal no va ni signat, s’amaga sota el genèric Redacción. Evidentment, qui no hi hagi assistit no se’n podrà fer una idea si fia de la premsa. Només un parell d’exemples: al Menorca, a la foto, apareix Sebastià Alzamora i al peu es diu que és en Gaspar Jaén. I a l’Última Hora es cita una tal Vinyet Paella (sic.) com a poetessa barcelonina. I com que dels periodistes no ens podem fiar, vet aquí la meva percepció del recital.

Pere Gomila va ser-ne el presentador i va complir el seu paper a la perfecció. Encara no sé d’on treu el temps per fer la feinada que fa i, sobretot, amb el rigor i la seriositat amb què la fa. El primer a pujar a l’escenari va ser Sebastià Alzamora. He de confessar que ell era l’únic dels poetes que, a priori, volia veure. No em va defraudar. Amb un to asserenat, va anar revisant alguns dels poemes de Mula morta que complementà amb alguns textos inèdits del seu nou poemari. A continuació va llegir els seus poemes Blanca Ripoll. Tot i que personalment crec que encara li queda un tros per arrodonir els textos (són poc consistents, de vegades), recita molt bé, amb una veu i una dicció suggerents. El contrari del que li passa a Edgar Alemany, els textos del qual de cada vegada són més sòlids però que hauria de corregir determinats tics de rapsòdia enpastifosa que li espanyen la feina (presentar cada poema a partir de circumstàncies personals, allò de “avui quan m’he aixecat i he mirat per la finestra…” o, com va fer al Ramis, citar n’Àlex Susanna com un gran poeta. Açò darrer, si segueix mesclant-se amb els incontinents eufòrics, s’ho guarirà prest). I fins aquí el que va ser destacable. Perquè a Vinyet Panyella no l’afavoreix gaire el seu to monòton de veu, al qual cal afegir uns textos que no es mouen pels camins poètics pels quals transito. Més d’un va planejar l’agenda de la setmana durant la seva intervenció. I per acabar, el despropòsit Jaén. Acaba de publicar un llibret amb catorze sonets i va llegir-los gairebé tots (va doblar els 10 minuts de què disposava). Els textos intenten ésser un homenatge a Estellés, tot i que els vaig trobar indignes d’algú que se suposa que té un currículum interessant. Evidentment, no tot val en poesia.

I bé, açò va ser tot. Vaig xalar amb els tres primers i, amb els dos darrers, vaig descobrir propostes que no m’interessen. No crec que hi hagi cap mal en açò. Segurament, altres assistents tindran opinions molt diferents. Ara bé, en Jordi, n’Hèctor, na Montserrat, en Tomeu i companyia poden estar orgullosos del testimoni que han recollit, perquè és un luxe poder gaudir d’un esdeveniment com aquest. Esperem que l’any que ve sigui, com a mínim, igual de bo (en Cabrera, entre el públic, a primera fila, va aguantar estoicament al reivindicació que gairebé tots i cadascun dels participants van fer dels Països Catalans com a espai comú de poesia i na Irene Coll va refermar el seu compromís de continuar donant suport, de de l’Ajuntament, a l’acte). Llàstima que s’hagin carregat, de manera irreversible, la sala de sa Indústria.

Impactes: 0

M’agradaria saber la vostra opinió literària (!) al voltant d’aquesta composició que s’acaba de donar a conèixer. Ens trobam, a nivell estructural, davant d’un text escrit en la llengua de Cervantes, format per quatre estrofes de quatre versos cadascuna (quartetes) i poca cosa més: els versos no segueixen cap patró sil·làbic determinat; la rima, potser és assonant, potser és que no ho veig bé perquè som un mal lector (ara bé, emprar mots a final de vers acabats en -ón o en -dad/-tad no és gaire meritori)…

I del contingut temàtic, què me’n dieu? A nivell general, me sembla una cançoneta molt cumba, típica composició que podríem posar en boca de qualsevol cantant (?) de los cuarenta principales o del superpop. Però segurament estic equivocat (segurament!) i us deman que m’ajudeu a veure la magnificència d’aquest text.

¡Viva España!
Cantemos todos juntos
con distinta voz
y un solo corazón

¡Viva España!
desde los verdes valles
al inmenso mar,
un himno de hermandad

Ama a la Patria
pues sabe abrazar,
bajo su cielo azul,
pueblos en libertad

Gloria a los hijos
que a la Historia dan
justicia y grandeza
democracia y paz

Impactes: 2

M’agradaria Fidel que em permetessis adjuntar un escrit que Joan Barril fa al El Periódico de Catalunya referint-se al Llibre “Conviure amb  la depressió”. Crec  que resumeix d’una manera acurada les emocions i els sentiments que desprèn un llibre tan humà com rigorós. La presentació a Barcelona del llibre va fer arribar a molta gent el treball que has aconseguit amb tanta cura i que és el motor de tot: poder arribar a la gent que ha patit aquesta malaltia i als seus familiars. Donar-los un fil d’esperança en aquesta lluita.

 Joan Barril ho descriu així:

“El vaig conèixer quan era més jove del que és ara. Fidel Masreal, un home de Maó, en aquella illa creuada pels vents de la llibertat. Vam treballar junts a la cadena SER i ara el veig presentant un llibre de tapes blanques com els llençols de l’insomni: Conviure amb la depressió. A vegades, algunes vegades, fins i tot els llibres estan ben escrits. Però escolto Fidel Masreal i em quedo captivat per com explica de bé oralment les seves pròpies reflexions. La depressió és una malaltia que no sabem com arriba. Però també és una emoció imprevista que afecta aquells que conviuen amb persones que pateixen depressió. Aquest llibre és el resultat d’una experiència personal de l’autor amb la seva mare. Es necessita un estímul potent per introduir-se en l’ànima humana de les persones que més estimem. I Fidel Masreal és com Beatriu guiant-nos als inferns del silenci, de la desmemòria i de l’elevació de grans murs entre les persones.La lectura del llibre de Masreal no s’ha d’escometre com un llibre d’autoajuda. En realitat l’autor ens proposa un manual d’instruccions, però també una reflexió des de la humilitat de ser sovint joguines d’uns processos que venen a robar- nos la nostra voluntat de ser. Ningú està lliure de la depressió. Som miralls que es miren al mirall. No sabem el que reflectim, però fins i tot els que van sobrats d’autoestima poden caure en l’atonia i en la tristesa sense que res especial s’hagi produït. L’important del llibre de Fidel Masreal és entendre que, davant de la malaltia, fan falta acompanyants lúcids, pacients i esperançats. Algú ens va dir que la vida seria un llarg riu tranquil i de sobte ens trobem sacsejats pels ràpids. Del que es tracta és de tenir sempre un peu a la riba, encara que només sigui per recuperar forces. Si alguna vegada una persona estimada estigués en coma durant molt dies connectada a una màquina, ¿que potser no aniríem a veure-la cada dia per explicar-li la nostra vida sabent que no ens respondria mai? Conviure amb la depressió implica aquesta duríssima capacitat de mantenir l’afecte en el mateix pla que la raó. Passarem de la llàgrima a la constància, de la companyia a la glopada d’aire per poder resistir. Els dies valdran la meitat: meitat per a les atencions al malalt i l’altra meitat per recuperar energia, meitat per recordar allò que algun dia va ser i meitat per mantenir l’esperança del que algun dia tornarà a ser. El llibre de Masreal ens fa millors persones. Perquè sabem on som i ens adverteix d’on podrem arribar a estar. És un llibre que acompanya els que fan companyia i els que algun dia potser la necessitarem. Aquest és, al cap i a la fi, l’element que cohesiona la part més noble de l’espècie humana”.

Impactes: 0