Dia dos de juliol de 2016 iniciava una aventura, incerta i il·lusionant alhora, a Xalandria. Ho feia empès per la curiositat de comprovar si era capaç de mantenir una certa regularitat escrivint, en un moment en què havia decidit donar prioritat a la creació literària perquè l’escriptor se m’imposava. Des d’aquell llunyà any 2000, en què vaig guanyar el premi de narració curta Illa de Menorca, fins i tot des d’abans, no he deixat mai d’escriure, tot i que no ho he fet, per motius diversos, amb la constància que hauria desitjat. Necessitava, per tant, demostrar-me que podia fer-ho i, amb els resultats a la vista, sembla que la cosa ha anat prou bé. Perquè la dinàmica dels xalandrums, a més, n’ha provocades d’altres de molt enriquidores, la qual cosa, tot i intuir-la, volia comprovar que era certa. I ho ha estat. A més, tot plegat m’ha servit també per comprovar que, a l’altra banda del text, hi ha lectors i aquesta és una de les més grans satisfaccions que m’ha regalat l’escriptura pública. La complicitat que s’estableix quan qualcú et comenta, quan i on menys t’ho esperes (com m’ha passat), que ha llegit alguns dels xalandrums, no té preu.
Visits: 0