General

Presentar un llibre com Conversam? (Documenta Balear, 2025) és fruit d’una conxorxa —d’un contuberni, com diria més d’un—, en què ha participat molta gent. Tot plegat va néixer en el marc d’una trobada anual de membre de l’IME, fa dos estius, la primera en què l’entrada d’un nou equip de govern insular acompanyada d’alguna corporació municipal amb idees de bomber feien presagiar un període de turbulències i amenaces per a la nostra llengua. Després d’una conversa informal, en haver acabat els actes protocol·laris, en què una sèrie de persones vam compartir la nostra preocupació al respecte, va néixer la idea quixotesca d’ajuntar, en forma de llibre, tots els xalandrots que havia redactat fins al moment en què tractava aspectes relacionats amb la llengua —sociolingüístics, sobretot. La iniciativa va ser exclusivament meva i, en aquell moment, no la vaig compartir amb ningú dels presents. Pensava, modestament, que d’aquesta manera podria contribuir a desfer tota una sèrie d’arguments, perversos fins i tot, respecte de la llengua pròpia de l’illa, la catalana, preveient que els despropòsits serien difosos des de les diferents institucions públiques, no només menorquines. No anava gaire equivocat.

Llegiu més

Views: 218

Diuen que dues notícies juntes, a vegades, s’entenen millor que per separat. Si en tost d’un parell, n’enfilam unes quantes, a més de percebre que la realitat és sempre complexa, el resultat permet encara la possibilitat de lligar fets que, en aparença, no tenen res a veure els uns amb els altres. Aprofitant com a excusa la convocatòria, en diferents ciutats de l’estat, d’una manifestació per reclamar el dret a un habitatge digne, assajarem de juxtaposar, és a dir, de col·locar una al costat de l’altra, una sèrie de notícies recents, acompanyades d’algun paratext que consideram, també, d’interès. Serà el lector —la capacitat intel·lectual del qual no cal subestimar, com sí fan alguns mitjans de comunicació—, si vol, qui s’encarregarà de lligar els caps que consideri adients i qui tregui, si li ve de gust, les conclusions que vulgui.

Llegiu més

Views: 6368

A la biblioteca de l’institut tenim més de vint mil llibres catalogats. És una biblioteca escolar amb alguns exemplars interessants. Crec que som l’única institució de Menorca que té, completa, tota la col·lecció de clàssics grecollatins de la Bernat Metge. També, qui vulgui fer investigació sobre la història de l’educació, trobarà interessants els manuals, de tota casta de matèria, que conservam. Ara bé, l’espai de què disposam és el que és i, enguany, una de les tasques de la comissió que se n’encarrega ha estat la de recol·locar tots els llibres per optimitzar-lo. Estem parlant de molta feina. Ho compensa el fet que la biblioteca ha esdevingut un espai central de la vida acadèmica de l’institut. La maniobra ha inclòs la preparació dels lots destinats a dotar totes les aules del centre amb una remesa d’exemplars amb què facilitar la posada en marxa del Pla Lector de Centre. I, com no podia ser d’altra manera, tot plegat ens ha obligat a tirar material obsolet. Res de semblant, però, a les animalades que proposa Marie Kondo.

Llegiu més

Views: 127

Les festes institucionals solen caracteritzar-se per la manca d’arrelament popular. Per aquest motiu, s’intenta compensar aquesta desconnexió respecte de la gent del carrer amb l’elaboració d’un programa d’actes farcit d’activitats amb què donar aparença de cosa ben feta i important. En conseqüència, com que es prioritza la quantitat per damunt de la qualitat, es produeixen situacions irònicament contradictòries. La presentació de La nacionalitat dels menorquins, d’Antoni Timoner i Petrus, que Joel Bagur i un servidor vam fer el passat 8 de març a la biblioteca pública des Mercadal, en seria un bon exemple.

Llegiu més

Views: 83

La llengua en què es canten les cançons és una font constant de sorpreses. Fa uns dies hem conegut un cas de censura que hi té a veure, tot i que potser no en el sentit que ens imaginam. La representant de Malta havia d’interpretar, al festival d’Eurovisió, una peça cantada en maltès. Fins aquí, cap problema. És digne d’alabar que, malgrat la presència abassegadora de l’anglès, hi hagi qui vulgui participar en el concurs emprant, en part, el maltès —una llengua semítica, poca broma!— en aquest cas. Sobretot, si tenim en compte la poca sensibilitat que mostren, entre d’altres, Espanya i França en aquest sentit. Resulta, però, que a la lletra cantada per Miriana Conte —el tema es titula «Kant singing», expressió repetitiva, ja que les dues paraules, la segona en anglès, volen dir cantant— apareix un joc de paraules bilingüe en què es diu «serving Kant» que es confon, perquè es pronuncien igual, amb l’expressió «serving cunt». En tost de «Trenca els teus murs, vine i balla al meu ritme / Jo ho faig tot el temps, sí, ho faig tot el temps / servint cant», un anglòfon pot ofendre’s en interpretar que està «servint cony».

Llegiu més

Views: 78

Avui és el primer dissabte de Quaresma. Si no plou —tenint en compte la inestabilitat meteorològica típica de l’època, no seria estrany que l’haguessin de suspendre—, a Maó sortirà per primera vegada, des de l’ajuntament, un gegantó amb set peus que representa una àvia, lletja com un pecat, que duu unes graelles i un peça de bacallà a les mans. Acompanyada d’una gernació de fillets i filletes, tot fent una cercavila, anirà a una de les places de la ciutat. Allà, després d’un espectacle d’animació infantil molt concorregut, li trauran el primer peu. N’hi quedaran sis, que anirà perdent els dissabtes successius. Tants com setmanes restaran per arribar al Dijous Sant. En arribar al darrer peu, per tant, donarem per acabats els quaranta dies, encetats el sendemà del Dimecres de Cendra, que precedeixen la celebració de la Setmana Santa cristiana.

Llegiu més

Views: 138

He de confessar, de bon començament, que el text que segueix no té res a veure amb allò que inicialment havia previst. Volia parlar del carnaval des d’un punt de vista social, partint de la manera en què es celebrava i es celebra a Menorca. M’interessava destacar que es tractava, originalment, d’una festa basada en el capgirament social —per uns dies, els de baix i els de dalt intercanviaven les seves posicions en la piràmide estamental— i que, per la seva «perillositat», havia patit un procés de prohibicions i de transformacions fins a convertir-se en un esdeveniment inofensiu per al poder. Pensava, a l’hora d’exemplificar-ho, en el bisbetó montserratí, en què, per un dia, un dels escolans esdevé màxima autoritat al monestir. Resulta, però, que aquest és un costum nadalenc. Començava bé! Cercant informació al respecte, he descobert que la realitat, per variar, és molt complexa i que és des d’aquesta perspectiva que es pot assajar d’entendre allò que molta gent celebra aquests dies.

Llegiu més

Views: 54

Solia ser per aquestes dates quan, de matinada, cap a les cinc més o menys —era fosc encara—, escoltava com refilava un tord negre. Tenia el niu en un arbre del meu carrer. Més d’una vegada em desvetllava amb aquest cant, agradabilíssim, i ja no era capaç de tornar a agafar el son. Ho trobava un espectacle. El cant del rossinyol té una fama ben merescuda, però el de la merla, nom que rep aquest túrdid en altres contrades catalanòfones, no li té res a envejar. Forma part, si no vaig errat, del ritual d’aparellament d’aquesta espècie d’ocells. En el meu cas, però, tornar a escoltar-lo implicava que el dia es començava a estirar. Es podia intuir, molt subtilment, l’arribada de la primavera.

Llegiu més

Views: 8

Normalment, intent no dur el mòbil a l’institut. He descobert que puc passar el matí sense necessitat d’emprar-lo. Tenc una tauleta tàctil de l’any de la picor amb la qual puc fer les tasques administratives que comporta la meva feina: bàsicament, passar llista i consultar el correu electrònic. Res, per tant, de whatsapps ni de xarxes socials en horari laboral. Així i tot, hi ha més d’un dia que me l’enduc, el telèfon, però sol passar el matí dins l’abric, a la sala de professors, en silenci.

Llegiu més

Views: 11

Per millorar el meu nivell de francès, a part d’assistir a les classes de l’Escola Oficial d’Idiomes, de llegir textos literaris escrits en aquesta llengua —sobretot si són en edicions bilingües: amb la crossa de la versió catalana al costat, vull dir—, i de mantenir setmanalment mitja hora de conversa per videoconferència amb Michel Bourret, solc escoltar un pòdcast de Radio France Info anomenat Le journal en français facile. El títol del programa no engana ningú: durant deu minuts, aquesta emissora emet un informatiu en què els locutors parlen a una velocitat pausada, amb una pronunciació exageradament marcada i, sobretot, amb el text que llegeixen a disposició de l’oient, de manera que gairebé tot queda entès en arribar al final de l’emissió.

Llegiu més

Views: 6