Ismael Pelegrí i Pons

Acostum a llegir amb un llapis o amb un subratllador a mà. Aquests dies, per exemple, en què m’he submergit en la narrativa de Blai Bonet, Mercè Rodoreda o Joan-Lluís Lluís, no he pogut evitar de marcar, en el text, frases que m’han semblat impactants, pel motiu que fos. No sempre tenc clara la finalitat d’aquest exercici, perquè potser no hi retorn, al text, tot i que hi ha vegades que aquests subratllats m’activen. Immediatament. És el que m’acaba de succeir durant la relectura de Mon oncle, que podria haver fet acompanyada d’alguna copeta de licor de chartreuse verd. Es tracta d’una bona novel·la de Màrius Serra, de 1996 —almenys en l’edició que tenc, del Cercle de Lectors—, la lectura de la qual aprofit per recomanar encaridament. I no perquè una part de la narració succeeixi a l’illa de Menorca, que també, sinó perquè l’obra està ben aconseguida. Enganxa.

Llegiu més

Views: 26

És força coneguda la locució llatina in vino veritas. En el vi hi ha la veritat. Si no vaig errat, aquests mots fan referència a la capacitat que l’alcohol té a l’hora de fer-nos més loquaços i, es suposa, més sincers. Jo ho diuen, dels fillets i dels borratxos: sempre diuen la veritat. Ho podríem discutir, tot i que val més deixar-ho per a un altre moment. Si de cas, m’agradaria de parlar d’altes aspectes amb què podem relacionar el vi, a part d’aquesta suposada sinceritat.

Llegiu més

Views: 6

I si aprofitàssim la jornada de reflexió per a fer un exercici que no hauria de ser puntual, és a dir, limitat al dia abans de dipositar una papereta dins d’una urna? Practicat de manera regular, el fet de tornar a pensar les coses de manera rigorosa i aprofundida ens hauria de permetre ser més crítics —és a dir, tenir criteri— davant del món que ens envolta i de què formam part. Així, podríem actuar-hi conseqüentment. Potser d’aquesta manera, esdevindríem, d’acord amb Joan Francesc López Casasnovas, una ciutadania que no s’inhibiria a l’hora de fer política, entesa aquesta «com a servei, com a cultura; la política entesa aristotèlicament com la dignitat més alta per a un ciutadà», per a dir-ho emprant les paraules del savi ciutadellenc.

Llegiu més

Views: 3

Hi ha hagut, aquestes darreres setmanes, molt d’enrenou al voltant de qui serà –si les decisions que venen de fora no ho impedeixen: vistes les coses no es pot descartar res en aquest sentit– el nou conseller de cultura del Consell Insular de Menorca, la primera institució de govern de l’illa, sempre i quan a Palma o a Madrid no decideixin el contrari. Se n’ha parlat molt, d’aquest personatge, sobretot perquè la trajectòria dels darrers anys s’ha caracteritzat per deixar anar una caterva de declaracions als mitjans i a les xarxes –sobre la diversitat sexual, els vaccins o la llengua, entre d’altres–, que han generat molta polèmica. Segurament, perquè darrere hi traspuava una ideologia clarament ultraconservadora.

Llegiu més

Views: 0

La Revista Posidònia va publicar no fa gaire una entrevista a Miquel Camps. Tenim sort de disposar de mitjans alternatius com aquest, que donen veu a opinions que difícilment es poden llegir a la premsa escrita insular, almenys amb un tractament tan seriós. En aquest cas, s’hi aborden diferents temàtiques relacionades amb la defensa del medi ambient, però també amb la importància que té la mobilització ciutadana a l’hora de millorar la qualitat democràtica de la societat.

Llegiu més

Views: 1

En referir-se a La mar tancada (la primera novel·la publicada pel menorquí Xec Pons, darrere de la qual hi ha l’editorial Llentrisca, el braç literari de l’associació Far Cultural), Laia Malo, a més de la temàtica, en destaca el fet que està escrita emprant «el català del seu carrer —hiperdialectalitzat, amb barbarismes, anglicismes i neologismes no acceptats, i ric en paraulotes i renecs.» Encara no l’he llegida —roman a la llista de pendents per a l’estiu—, però el model de llengua que presenta la novel·la, que ha comptat amb l’assessorament i correcció de Ciceró Pasqual, m’interessa i molt. És aquest, per a mi, un aspecte fonamental de les obres literàries i, en casos aparentment extrems com el cas que acabam de citar, encara ho és més. Dèries de filòleg, tot plegat.

Llegiu més

Views: 25

Força gent coneix la part més cridanera de la història de Sísif. D’acord amb el mite grec, aquest fill d’Èol i d’Enàrate va ser condemnat pels déus, al món dels morts, a pujar una gran roca muntanya amunt. Quan, després de grans esforços, arribaven dalt de tot, la pedrota rodolava cap avall i tocava recomençar la feina. Així, eternament. Poca gent coneix la causa d’aquest càstig tan sever. Ara no l’explicarem. Només cal consultar, per exemple, el diccionari mitològic de Jordi Parramon per a fer-se’n una idea.

Llegiu més

Views: 23