Una vegada analitzats els fonaments del diferencialisme lingüístic, cosa que hem fet a la primera part de l’article, no ha de sobtar que, a Menorca —i a la resta de l’arxipèlag—, aquesta actitud hagi convertit l’article salat en el seu cavall de batalla. El consideren el principal element diferenciador respecte de l’estàndard suposadament barceloní, l’element més genuí de la parla illenca —encara que no es faci servir a Pollença o que, també, sigui present en alguns indrets de la Costa Brava o a les valencianes Tàrbena i la vall de Gallinera. L’article salat és la base del paraestàndard diferencialista, el model que, des d’alguns departaments del Consell Insular de Menorca o des de l’ajuntament des Castell s’està emprant en àmbits formals des de fa un mes i busques.
L’Estatut d’Autonomia i la Llei de Normalització Lingüística afirmen que, en tant que llengua pròpia del territori, el català és oficial de les Illes Balears i Pitiüses. D’aquesta realitat en deriven dos fets. No ha de sobtar, en primer lloc, que, des del diferencialisme, s’hagi proposat canviar el mot català per balear a l’article 4 estatutari. Segon, que s’aferrin a la suposada defensa de les modalitats lingüístiques que emana d’aquests documents, bàsicament del segon, a l’hora de justificar l’ús indiscriminat de només un dels dos articles determinats —de fet, tres: «ha fet feina tot lo dia»— de què disposam.
No poden qüestionar la unitat de la llengua catalana, però sí la integritat. Fent-ne una interpretació interessada, perquè entenen modalitat —un concepte que no es fa servir en lingüística, per cert— en el sentit de varietat geogràfica, quan la Llei de Normalització (LNL) va per una altra banda, tal com es pot llegir al final de l’exposició de motius d’aquesta norma, vigent a la nostra comunitat autònoma: «[La llengua catalana] ha d’esser present en els diversos àmbits d’ús oficial de l’administració, dels mitjans de comunicació de masses, de l’escola i de la vida social en general, amb el corresponent respecte a les modalitats lingüístiques pròpies de la tradició literària autòctona, però sense perjudici de la unitat de la llengua catalana.»
El redactat de la LNL es refereix als àmbits d’ús en què es fa servir l’estàndard, adreçats a la comunicació massiva —administració, mitjans de comunicació i escola— i, en referir-se a les «modalitats lingüístiques pròpies» ho fa respecte de la tradició literària autòctona i la unitat de la llengua catalana, que no n’ha de resultar perjudicada. El particularisme lingüístic amaga aquesta part de la informació. La nostra tradició literària és Ramon Llull, Joan Ramis, Antoni Febrer i Cardona, Miquel Costa i Llobera, i no només Joan Benejam i les seves obres costumistes, que cal entendre, a més, en el context del segle XIX. Com també oculta, en conseqüència, que «tota la documentació eclesiàstica, notarial, administrativa, etc. […] ha estat històricament escrita amb article literari, que és present, també, en molts d’usos informals (l’amo, la mar, etc.)», com recorda Ivan Solivellas (2021, 196). L’article literari és tan menorquí com el salat. Forma part del nostre patrimoni lingüístic. Bandejar-lo, bàsicament perquè el compartim amb la resta de catalanoparlants, a més d’un exercici de reduccionisme és una maniobra perversa.
Arribam al final i, per tant, al bo d’os de tot plegat. D’acord amb la definició que apareix al Diccionari de sociolingüística editat per Enciclopèdia Catalana, «com a varietat comuna d’un conjunt de persones inicialment parlants de varietats diferents, l’estàndard defineix el mateix concepte de comunitat lingüística i afavoreix la consciència de formar part d’un mateix grup. És el que hom anomena les funcions unificadora i separadora de l’estàndard i que Bibiloni (1997) destaca com a funció definidora de llengües. Dit en altres paraules: possibilita la diferenciació de la llengua d’una comunitat de les varietats veïnes o afins. Així, doncs, crea en els parlants la consciència corresponent d’unitat interior i de contrast amb l’exterior.» La cita és llarga, però necessària.
Aquestes funcions de l’estàndard expliquen moltes coses. Que el diferencialisme el posi en qüestió, per exemple. Des del moment que cohesiona la comunitat lingüística catalana, entra en conflicte amb una determinada concepció d’Espanya, la del nacionalisme espanyol que, des de l’aparició dels estats nació cerca la uniformització lingüística i cultural al voltant de la llengua castellana. En la mateixa òrbita graviten les maniobres encaminades a considerar el castellà una llengua pròpia de les Illes —se suposa que des de l’edat mitjana, quan les dades demostren que no és fins ben entrat el segle xx que la seva presència es generalitza a Menorca— o la defensa del bilingüisme social, en què la llengua forta, el castellà —la lengua común, aquella «en que nos entendemos todos», d’acord amb un mite del nacionalisme espanyol que ha explicat fil per randa el professor universitari Juan Carlos Moreno— esdevé l’única amb capacitat de cohesió a la nostra comunitat autònoma, una situació que la normalització del català posaria en qüestió. Com recorda Solivellas (2021, 198), hi ha membres de la Fundació Jaume III, com per exemple Joan Font, que neguen «la necessitat d’un estàndard català unitari argüint que la llengua nacional de Balears és l’espanyol». Per açò hem dit que el diferencialisme és una actitud contrària a la normalització lingüística, un procés en què l’ús d’un estàndard únic per a tota la comunitat lingüística catalanoparlant és fonamental per a reeixir.
No és casualitat, per tant, que la darrera onada del diferencialisme lingüístic s’hagi activat en paral·lel a allò que s’ha vingut a anomenar el procés català, un moviment que ha posat en qüestió el model estatal vigent. Com recorda Solivellas (2021, 192), que cita aquí altres autors, a més d’associar la idea d’estat amb una única llengua que el cohesioni, el nacionalisme espanyol vetlla per desfer «qualsevol altre sentiment de pertinença nacional diferent, ja que la llengua és un dels principals elements vertebradors de la identitat i de la pertinença a una comunitat».
Crec que açò explica el perquè de la nova manera de procedir d’una part del nou Consell Insular de Menorca en matèria lingüística, especialment del seu conseller de Cultura. També explica els despropòsits lingüístics de l’ajuntament des Castell, darrere del departament de comunicació del qual hi ha un filòleg —castellà—, contractat específicament per a dur a terme aquesta tasca. El Partit Popular illenc s’ha fet seu aquest discurs, més subtil i bo de fer d’arribar a la població que no pas el destraler que fa servir Vox, obertament secessionista. És un anticatalanisme que pot arribar a no semblar-ho, amagat sota la pell de xai dels defensors de lo nostro. En aquest sentit, que l’etiqueta o hashtag que fa servir Joan Pons Torres com a conseller de cultura en les publicacions a Facebook sigui el mateix que empra Sa Fundació (#EstimamLoNostro) és una dada força significativa a l’hora de veure de quin peu calça i per a qui està fent feina. Evidentment, no és a favor de la llengua pròpia de Menorca, el català.
A la pràctica, dreta i ultradreta tenen el mateix objectiu en aquest àmbit, cosa que ha facilitat que es posessin fàcilment d’acord a l’hora de pactar acords de govern amb clàusules lingüístiques específiques. Antigament en deien divide et impera. La fórmula encara és vàlida.
Visits: 116
Encara queda molt mes clar el teu discurs I , ara amb el II.
Gràcies Isme , una vegada mes.
Amb el teu permís passo aquesta informacio a persones interessades.