Ismael Pelegrí i Pons

Solen ésser recurrents, a les xarxes, els debats entorn dels premis literaris, especialment pel que fa a la literatura catalana. Almenys, és la percepció que en tenc, tot i que, probablement, aquestes polèmiques tenen menys transcendència del que aparenten. Segur que tot plegat és un fenomen aïllat dins de la petita bombolla de contactes que seguesc, una part important de la qual està formada per gent del gremi de la lletra impresa. Sigui com sigui, però, en aquest context sempre és adient recordar els mots de Jesús Tuson que, tot parlant de les llengües, afirmava (al llibre Una imatge no val més que mil paraules) que els humans, davant d’una realitat que és massa complexa i, per tant, inaprehensible, tendim a les simplificacions per poder abordar-la. Aquest mecanisme, mal entès, pot acabar reduint les coses a un maniqueisme còmode però fals. Les xarxes socials són un terreny que hi tendeix, en què les coses semblen esser blanques o negres, en què s’obvia la prolífica escala de grisos que hi ha enmig.

Llegiu més

Visualitzacions: 12

A l’hora de començar a embastar l’argumentació amb què voldria fonamentar els paràgrafs que vindran tot seguit, tenc un record borrós –perquè el temps, ja ho sabem, és implacable– de dues imatges d’infantesa. La primera és una de les vinyetes que formen part d’un volum de les aventures d’Astèrix (Els llorers del Cèsar), en què l’emperador protagonitza una desfilada, dalt d’un carro, acompanyat d’un esclau que té el privilegi d’aguantar-li, amb la mà, la corona (suposadament de llor perquè, com els lectors del llibre saben, la presència dels irreductibles gals per Roma, la capital de l’imperi, fa que les coses no siguin tal i com haurien de ser).

Llegiu més

Visualitzacions: 5

He de confessar que en algun moment he arribat a passar una penada. No voldria, de cap de les maneres, que condemnessin l’alcalde de l’alegre ciutat de Maó, la meva ciutat blanca, a passar una temporada inhabilitat o, pitjor, a la presó. Ho sap tothom i és profecia que, políticament, tenim visions força diferents en moltes coses i que, per açò, no l’he votat mai. Però, també és cert que és la persona que la gent va triar per a ser el cap de la corporació municipal, la qual cosa fa que li degui el meu respecte institucional. A més, tot i que no ens coneguem gaire, em cau bé i, per açò, la darrera cosa que voldria és que li passés una desgràcia. Per exemple, que el tanquessin al centre penitenciari de la carretera de Sant Lluís. Seria un desastre!

Llegiu més

Visualitzacions: 14

A l’hora d’escoltar música, com passa amb la lectura, les tries solen ser força atzaroses. Hi intervenen una sèrie de factors, variats, que fan que en un mateix dia hom pugui escoltar coses molt variades i, en soldemà, les audicions siguin totalment diferents. És així com ha de ser. Ara bé, de tant en tant ve de gust, en un intent de racionalitzar una experiència que és bàsicament emocional, posar-hi un poc d’ordre i introduir un criteri de caràcter historiogràfic a l’hora de seleccionar aquells treballs discogràfics o, senzillament, les cançons amb què passam bones estones.

Llegiu més

Visualitzacions: 12

Per a un professor d’institut —bé que ho sabem—, qualsevol moment és bo per adoctrinar els seus alumnes. En tenen una tendència innata. Tothom sap que els centres educatius són nius de rojos i altres castes de mala gent —amb algunes honroses excepcions, per dir-ho rallant en pla—, gentussa ben decidida a esguerrar l’educació dels nostres fills, amb el perill que tot açò representa. Sense haver d’anar gaire enfora, l’altre dia n’hi va haver un que, mesclant ous amb caragols, va aprofitar una sessió d’història de la literatura per fer un breu rentat de cervell a una colla d’alumnes de segon de batxillerat —pobres al·lots—, amb la intenció gens dissimulada de fer-los pensar per ells mateixos. Fins aquí hem arribat!

Llegiu més

Visualitzacions: 8

Un dels moments estel·lars del periodisme menorquí —no l’únic, evidentment— es va donar amb la publicació, al diari Menorca, d’una crònica. La signava un periodista vocacional i, alhora, inefable, acostumat a donar compte dels concerts de música clàssica de manera, per regla general, totalment acrítica i, sempre, mecànicament, com si en tingués un motlle fet, fàcilment aplicable a cada situació, farcit de tòpics i llocs comuns. En l’ocasió a la qual feim referència, va enviar el text de l’article al rotatiu abans fins i tot de fer-se l’actuació que havia de ressenyar. Anava a cop segur. Potser era una pràctica habitual, però aquella vegada, en soldemà, els lectors van poder llegir com havia anat un concert que, ves a saber per quines circumstàncies, s’havia suspès a darrera hora, sense marge de maniobra editorial i, per tant, de rectificació. Avui, qui segueixi els paràgrafs que venen a continuació es trobarà amb un cas semblant: el relat de la presentació d’un llibre —d’una part almenys— que no es va fer. La presentació, evidentment; el llibre, per sort, fa uns dies que és una realitat.

Llegiu més

Visualitzacions: 7

Aquests dies em té absort la lectura de La mar rodona, la darrera obra publicada fins ara de Sebastià Perelló (Club Editor, 2020). N’he acabat la segona part, «La peixera», una delícia literària que fa bona la idea que la primera frase d’una novel·la (d’una mena de nouvelle, en aquest cas) és clau a l’hora d’entrar amb bon peu en el mecanisme literari teixit per l’autor: «Va ser retirar la cortina de canonet i veure passar la síndria». Perelló ens torna a regalar un altre gran llibre, després de Veus al ras (Club Editor, 2016), amb què es consolida com una de les veus més interessants de la literatura catalana actual. D’entre els punts forts de l’estil molt personal que traspuen les dues obres citades, cal assenyalar el model de llengua que fa servir. Cada paraula, cada frase, cada llarg paràgraf, és una delícia per al paladar verbívor, una festa lingüística.

Llegiu més

Visualitzacions: 10

La veritat és que, en aquesta ocasió, tenia molt poques ganes de celebrar l’arribada de cap d’any. Potser sí que hi havia la curiositat de veure com seria fer, des de casa, en pijama fins i tot, un cerimonial que, normalment, havíem celebrat d’una altra manera. Però poca cosa més. Avesat a ser de viatge en aquestes dates o a ajuntar-nos amb els amics per fer festa junts, la perspectiva de romandre a casa no es presentava gaire interessant, per molt que fos amb la millor de les companyies possibles. El context pandèmic, no cal negar-ho, hi tenia la seva part de culpa. Després d’uns mesos anormals en molts sentits, era lògic fins i tot que no hi hagués gaire ganes de fer festa. El meu escepticisme de cara a 2021 tampoc ni hi ajudava gens.

Llegiu més

Visualitzacions: 7

Segona festa de Nadal. És a dir, Sant Esteve. Continua la marató, el caramull d’hores mortes, d’horaris capgirats i de digestions interminables típiques d’aquestes dates. O no, perquè amb la pandèmia hi ha hagut més d’un canvi d’hàbits que ha capgirat la manera en què molta gent celebrava els dies assenyalats de desembre. Sigui com sigui, hi ha força moments que es poden dedicar a la lectura en aquesta època. Hi ha força clàssics que s’hi relacionen (més enllà d’Una cançó nadalenca, de Charles Dickens, que també seria una bona tria en aquesta època, aprofitant l’excusa que Josep Carner, de qui se’n commemora el centenari del naixement, en va fer una traducció al català), però potser perquè és una font primària on apareixen molts dels elements que formen part de l’imaginari col·lectiu d’aquests dies, llegir els Evangelis mentre el torró i altres dolços van fent la seva via digestiva, pot ser també una opció idònia per a qui vulgui passar Nadal acompanyat de llibres.

Llegiu més

Visualitzacions: 7