Ismael Pelegrí i Pons

A l’hora d’escoltar música, com passa amb la lectura, les tries solen ser força atzaroses. Hi intervenen una sèrie de factors, variats, que fan que en un mateix dia hom pugui escoltar coses molt variades i, en soldemà, les audicions siguin totalment diferents. És així com ha de ser. Ara bé, de tant en tant ve de gust, en un intent de racionalitzar una experiència que és bàsicament emocional, posar-hi un poc d’ordre i introduir un criteri de caràcter historiogràfic a l’hora de seleccionar aquells treballs discogràfics o, senzillament, les cançons amb què passam bones estones.

Llegiu més

Views: 10

Per a un professor d’institut —bé que ho sabem—, qualsevol moment és bo per adoctrinar els seus alumnes. En tenen una tendència innata. Tothom sap que els centres educatius són nius de rojos i altres castes de mala gent —amb algunes honroses excepcions, per dir-ho rallant en pla—, gentussa ben decidida a esguerrar l’educació dels nostres fills, amb el perill que tot açò representa. Sense haver d’anar gaire enfora, l’altre dia n’hi va haver un que, mesclant ous amb caragols, va aprofitar una sessió d’història de la literatura per fer un breu rentat de cervell a una colla d’alumnes de segon de batxillerat —pobres al·lots—, amb la intenció gens dissimulada de fer-los pensar per ells mateixos. Fins aquí hem arribat!

Llegiu més

Views: 7

Un dels moments estel·lars del periodisme menorquí —no l’únic, evidentment— es va donar amb la publicació, al diari Menorca, d’una crònica. La signava un periodista vocacional i, alhora, inefable, acostumat a donar compte dels concerts de música clàssica de manera, per regla general, totalment acrítica i, sempre, mecànicament, com si en tingués un motlle fet, fàcilment aplicable a cada situació, farcit de tòpics i llocs comuns. En l’ocasió a la qual feim referència, va enviar el text de l’article al rotatiu abans fins i tot de fer-se l’actuació que havia de ressenyar. Anava a cop segur. Potser era una pràctica habitual, però aquella vegada, en soldemà, els lectors van poder llegir com havia anat un concert que, ves a saber per quines circumstàncies, s’havia suspès a darrera hora, sense marge de maniobra editorial i, per tant, de rectificació. Avui, qui segueixi els paràgrafs que venen a continuació es trobarà amb un cas semblant: el relat de la presentació d’un llibre —d’una part almenys— que no es va fer. La presentació, evidentment; el llibre, per sort, fa uns dies que és una realitat.

Llegiu més

Views: 6

Aquests dies em té absort la lectura de La mar rodona, la darrera obra publicada fins ara de Sebastià Perelló (Club Editor, 2020). N’he acabat la segona part, «La peixera», una delícia literària que fa bona la idea que la primera frase d’una novel·la (d’una mena de nouvelle, en aquest cas) és clau a l’hora d’entrar amb bon peu en el mecanisme literari teixit per l’autor: «Va ser retirar la cortina de canonet i veure passar la síndria». Perelló ens torna a regalar un altre gran llibre, després de Veus al ras (Club Editor, 2016), amb què es consolida com una de les veus més interessants de la literatura catalana actual. D’entre els punts forts de l’estil molt personal que traspuen les dues obres citades, cal assenyalar el model de llengua que fa servir. Cada paraula, cada frase, cada llarg paràgraf, és una delícia per al paladar verbívor, una festa lingüística.

Llegiu més

Views: 9

La veritat és que, en aquesta ocasió, tenia molt poques ganes de celebrar l’arribada de cap d’any. Potser sí que hi havia la curiositat de veure com seria fer, des de casa, en pijama fins i tot, un cerimonial que, normalment, havíem celebrat d’una altra manera. Però poca cosa més. Avesat a ser de viatge en aquestes dates o a ajuntar-nos amb els amics per fer festa junts, la perspectiva de romandre a casa no es presentava gaire interessant, per molt que fos amb la millor de les companyies possibles. El context pandèmic, no cal negar-ho, hi tenia la seva part de culpa. Després d’uns mesos anormals en molts sentits, era lògic fins i tot que no hi hagués gaire ganes de fer festa. El meu escepticisme de cara a 2021 tampoc ni hi ajudava gens.

Llegiu més

Views: 6

Segona festa de Nadal. És a dir, Sant Esteve. Continua la marató, el caramull d’hores mortes, d’horaris capgirats i de digestions interminables típiques d’aquestes dates. O no, perquè amb la pandèmia hi ha hagut més d’un canvi d’hàbits que ha capgirat la manera en què molta gent celebrava els dies assenyalats de desembre. Sigui com sigui, hi ha força moments que es poden dedicar a la lectura en aquesta època. Hi ha força clàssics que s’hi relacionen (més enllà d’Una cançó nadalenca, de Charles Dickens, que també seria una bona tria en aquesta època, aprofitant l’excusa que Josep Carner, de qui se’n commemora el centenari del naixement, en va fer una traducció al català), però potser perquè és una font primària on apareixen molts dels elements que formen part de l’imaginari col·lectiu d’aquests dies, llegir els Evangelis mentre el torró i altres dolços van fent la seva via digestiva, pot ser també una opció idònia per a qui vulgui passar Nadal acompanyat de llibres.

Llegiu més

Views: 7

Quan, després de sortir de Ràdio es Castell, Pràxedes Sintes Gibeli torna a creuar l’esplanada central de la població, pren consciència que una hora i gairebé tres quarts de la seva vida han passat volant. Durant prop de cent cinc minuts ha desconnectat d’una realitat dolorosa que se li ha tornat a fer present en el moment en què s’ha assegut dins del cotxe, disposada a menar-lo cap a Maó. Bàsicament, perquè ha fet acte de presència un principi de mal de cap ressacós que s’ha apoderat del cervell tot recordant-li que, potser, havia fet un poc llarg al bar Tony. Per si un cas, a més de conduir a poc a poc pren la determinació que farà el camí de tornada per Trepucó, per evitar un hipotètic control benemèrit.

Llegiu més

Views: 7

Ja fa una bona estona que l’entrevista radiofònica va a les totes. Després d’una pausa en què ha sonat un tema molt atmosfèric d’Enya (moment que ha aprofitat per anar al lavabo: els efectes diürètics de la cervesa són inapel·lables), en Santi recorda a l’audiència que avui és santa Lucia —nom que pronuncia, com la resta, a la castellana, amb una essa sorda ben clara entre la u i la i: Lus-sia—, santa Otilia y santos Antioco, Ariston, Auberto, Eustracio, Judoco, Mardario y Orestes. Els diu d’una tirada, de memòria, perquè no té cap paper a mà, observa na Pràxedes Sintes Gibeli, embargada encara pels efectes que emanen de la doble malta de la cervesa. Només li sona el darrer dels noms, tot i que —no sabria dir per quin motiu— el relaciona amb una concessionària de cotxes i no pas amb cap personatge de la mitologia clàssica. Sigui com sigui, es nota que és rallador, en Santi. I ben simpàtic. Es troba força còmoda essent on és i fent el que fa. Ella i ell. Encara haurà d’agrair a en Pelegrí que l’hagi enviada a la ràdio. Quines coses!

Llegiu més

Views: 6

Arriba Nadal i na Pràxedes Sintes Gibeli, còmodament asseguda a una cadira del bar Toni des Castell, s’acaba la tercera mitjana de Voll-Damm que s’ha pres en mitja hora, mentre fulleja desganada un diari rebregat de fa un parell o tres de dies. Són gairebé les set del capvespre d’un diumenge de desembre, el segon abans de l’inici de les festes, el dia central de les quals, enguany, cau en divendres. Després de mirar, d’una llambregada, el rellotge de la paret veu que encara disposa de cinc minuts abans d’haver de fer un pensament i arribar a l’hora acordada a Ràdio es Castell, on l’entrevistaran en un programa especial dedicat a les festes nadalenques.

Llegiu més

Views: 5

Els llibres, en tant que objectes físics, amb volum i pes, formen part del dia a dia de molta gent. A vegades, tot plegat suposa un problema, ja que ocupen un espai que, a partir d’un determinat número d’exemplars, és mal de gestionar i d’aclarir. Tenir la meitat de la biblioteca a una altra casa o una lleixa elevada recorrent, de dalt a baix, el passadís d’un habitatge convencional no deixa de ser un pegat provisional inevitable, la validesa del qual caducarà quan la realitat s’acabi imposant i calguin noves mesures —segurament més dràstiques— per a emmagatzemar-los. Ara bé, quan la relació amb els llibres va tan lligada a la pròpia manera de ser en el món, és inconcebible imaginar-se com deu ser viure sense ells.

Llegiu més

Views: 5