A vegades, una situació totalment quotidiana, nascuda de la inconsciència amb què despatxam les feines més rutinàries, pot esdevenir l’espurna, una mena de motor immòbil del pensament que acaba lligant manats d’idees que, tot i haver nascut per separat i, per tant, sense que aparentment hi hagi d’haver una relació entre elles, coven a l’espera d’algun eix vertebrador que les cohesioni.
Més o manco açò és el que em va succeir no fa gaire, un d’aquests dissabtes abrilencs en què l’arribada de la primavera i el canvi d’horari consegüent havien fet que no estigués prou ben definit què era prioritari, si la necessitat de desar la casa o el desig de continuar la lectura amb què havia claudicat el vespre anterior, retut per una son que va poder amb les ganes de continuar la immersió per la prosa deliciosa i mentalment estimuladora que W. G. Sebald desplega a Els anells de Saturn, obra que llegia, en català, en la versió traduïda per Anna Soler Horta, publicada a l’editorial Flâneur, responsable també del volum Austerlitz, del mateix autor —del qual pensen editar-ne altres títols, imprescindibles—, que ja m’havia deixat molt bon gust de boca quan, el desembre de 2019, vaig poder-la assaborir. La represa matinera de la lectura, que al final va ser l’opció triada, no avançava de cap de les maneres, bàsicament perquè l’estil i els continguts del llibre, la vàlua dels quals situaria al mateix nivell, feien que constantment projectés el pensament molt enfora d’allò que Sebald proposava, tot assajant d’aplicar-ne el mètode a algun dels meus projectes literaris, la qual cosa m’obligava a haver de rellegir-ne frases senceres i, fins i tot, més d’un fragment dels pocs paràgrafs amb què construeix el relat —en aquest sentit, l’autor és un mestre a l’hora de fer-los d’una extensió maratoniana, pàgines i pàgines sense cap punt i a part, embastant oracions en què les subordinades s’acoblen amb tota la naturalitat del món, unes en les altres, la qual cosa m’ha fet pensar, també, més d’una vegada, en la sensació que deu sentir el lector que s’hi ha d’enfrontar a través d’una pantalla (mòbil, tauleta tàctil, lector de llibres electrònics…) en tost de fer-ho en paper: és llegidor, un text d’aquesta mena?— per a copsar-ne el sentit. Conscient que aquell no era, per tant, el moment adequat per a seguir el viatge a través d’Els anells de Saturn, ni, per descomptat, d’embarcar-me en cap tasca que requerís d’un esforç de caràcter intel·lectual, vaig decidir dedicar-me a alguna altra activitat amb què contribuir, almanco, a fer alguna cosa de profit. Essent el dia que era, la tasca havia de tenir relació amb el desig de deixar ca meva neta i aclarida, és a dir, tocava fer dissabte. I, com que al despatx s’hi estava imposant el desordre, sobretot damunt de la taula, sepultada sota uns quants munts generosos, torres d’equilibri vacil·lant, en què convivien llibres, que havia fet servir darrerament en algunes feines acadèmiques —d’aquelles que són tan absorbents que hom no pensa a tornar els exemplars al seu lloc en haver-les acabat—, amb d’altres que eren allà, acabats de comprar, a l’espera de trobar el seu lloc a les prestatgeries, vaig dedicar-me a endreçar un espai que, poques vegades quedava alliberat i, per tant, sense gairebé res a sobre. Aprofitava els buits que hi havia, entre els llibres ja col·locats al seu lloc, per posar-hi els que anava agafant de damunt la taula, aleatòriament, la qual cosa em permetia establir emparellaments curiosos entre volums, els títols dels quals, escrits als lloms, amb diferents tipografies, creaven textos, una mena d’haikús en què, de tant en tant, n’apareixien que, fins i tot, tenien sentit. Capficat en aquest joc de paraules, la vista es va aturar en la Poètica del pensament, de George Steiner —en traducció de Josefina Caball (el nom de la qual no apareix a la coberta del llibre, cosa que l’editorial Arcàdia hauria de corregir per dignitat professional en futures edicions del text—, una obra que havia començat fa uns anys però que, no sé ben bé per quin motiu, vaig deixar abans d’haver-ne llegit la meitat. Amb aquest autor, hi tenc algunes sensacions contradictòries perquè, una part significativa de les seves reflexions —en la línia també del que fan altres pensadors actuals, sovint molt mediàtics — té una tendència a plànyer un món esbucat, el de la cultura que ell mateix anomena humanística, a partir d’algunes idees interessants, és ver, però sempre tenyides per un to de queixa que no puc compartir de cap de les maneres, entre d’altres aspectes perquè, en el fons, amaguen una concepció totalment elitista de la cultura que, per bé o per mal —sense prou perspectiva és difícil emetre aquesta mena de judicis, sempre basats, a la pràctica, en visions subjectives, tot i que jo apostaria per la primera opció— estem deixant enrere i que, com he dit, fonamenta la cançó de l’enfadós en què es converteixen algunes de les obres de George Steiner. En canvi, el volum que acabava de treure del lloc que ocupava al prestatge, anava per una altra banda, almenys en aparença, ja que, com vaig llegir a la contracoberta —tot i haver-lo encetat fa un temps, no en recordava prou bé els continguts—, s’hi tracta la relació de la literatura (bàsicament de la poesia) i de la filosofia amb el llenguatge. Mentre pensava que potser ara, que venia una època en què la càrrega de feina minvava, podria ser una bona època per a tornar a intentar-ne la lectura, qui sap si en acabar el llibre de W. G. Sebald, del qual en duia més de la meitat, vaig obrir-lo per a fullejar-ne les primeres pàgines, per a fer-ne un petit tast amb què fonamentar l’avinentesa o no de dedicar-li una part del meu temps futur. Allò que havia de ser, però, un exercici passavolant, atzarós, es va capgirar en el moment en què, al primer capítol del llibre, hi vaig començar a llegir una reflexió sobre la música, un tema que no m’esperava trobar, de cap de les maneres, en aquelles pàgines i que em va empènyer a continuar-hi durant uns quants paràgrafs més, absort en el text, dret davant de la prestatgeria i, per tant, sense esma ni tan sols d’asseure’m per a fer-ho amb una major comoditat. Steiner, després de remarcar-ne la importància que té —«per als homes i les dones, des de l’inici de la humanitat, la música és gairebé tan significativa que gairebé no podem concebre la vida sense ella»—, planteja una paradoxa a la qual, segons ell, encara no s’ha donat resposta i que té a veure amb el fet que la música no es pot verbalitzar, és a dir, explicar amb paraules: «Però, quin sentit té, quin significat la fa verificable? Pot mentir la música o és tothom immune a allò que els filòsofs anomenen funcions de la veritat?» Aquesta impossibilitat, l’exemplifica —i aquí he de confessar que, davant d’uns coneixements, els meus, ben rudimentaris sobre la matèria, vaig ben coix i, per tant, no tenc cap element amb què rebatre el que diu Steiner, les idees del qual trob, en aquest cas, suggerents— amb el fet que una mateixa peça pot tenir un número il·limitat de significats —m’imagín que tants com oients i circumstàncies en què es doni l’audició— i que aquests poden ser, fins i tot, contradictoris. A més, i aquí hi ha bona part del bo d’os de la qüestió, segons Steiner, la música mai no té sentit, és a dir, no hi ha cap explicació epistemològica que respongui preguntes del tipus «per a què serveix la música» o quina lògica té fer-ne. Sembla que aquesta impossibilitat d’explicar-ho —la música és inefable— té a veure amb el fet que les llengües són limitades i no permeten expressar una realitat que és, essencialment, sonora i que, per tant, es mou en unes coordenades diferents a aquelles que caracteritzen el llenguatge verbal. Però és que —i aquí l’autor rebla el clau de l’argumentació— no hi ha cap necessitat de fer-ho, no cal explicar-la perquè, la música, la rebem i, de forma immediata, hi connectam a nivell visceral, nerviós i físic. Al final, per tant, i d’acord amb aquest discurs, parlar de música és fer-ho de qui la interpreta i de qui l’escolta, una idea que, just després haver-la llegida, em va fer creure que havia trobat un desllorigador, la clau de volta amb què començar a embastar —més pel que fa a la part de qui l’escolta que no pas per la de l’intèrpret, perquè, en no ser-ho i, per tant, en no haver-ne rebut cap mena de formació, els referents són molt pobres: no sé diferenciar una corxera d’una semicorxera— les reflexions, modestes, que he anat publicant de forma gens sistemàtica, sense ordre ni voluntat d’aprofundiment, en aquest blog, per a unificar-les en una mena d’assaig que, en certa manera, m’hauria de servir per aprofundir en la relació que la música té amb l’existència humana. Parlar de música és fer-ho de qui la interpreta i de qui l’escolta i jo, com a mínim, a la segona acció, li dedica moltes hores de la meva vida. Tantes, que no me la podria imaginar sense. Així i tot, davant de la troballa, em vaig imposar la necessitat de no deixar-me endur per l’impuls inicial, a què és tan fàcil tendir i, per higiene, vaig decidir deixar-la reposar, conscient que aquesta mena d’enlluernaments, a mesura que passa el temps, van perdent la força inicial i acaben col·locats al lloc que els correspon. I, moltes vegades, en conseqüència, van a parar a la paperera on romanen caramulls de bones intencions. Caldrà esperar, idò, a vam si en surt qualque cosa.
Visits: 1