Solen ésser recurrents, a les xarxes, els debats entorn dels premis literaris, especialment pel que fa a la literatura catalana. Almenys, és la percepció que en tenc, tot i que, probablement, aquestes polèmiques tenen menys transcendència del que aparenten. Segur que tot plegat és un fenomen aïllat dins de la petita bombolla de contactes que seguesc, una part important de la qual està formada per gent del gremi de la lletra impresa. Sigui com sigui, però, en aquest context sempre és adient recordar els mots de Jesús Tuson que, tot parlant de les llengües, afirmava (al llibre Una imatge no val més que mil paraules) que els humans, davant d’una realitat que és massa complexa i, per tant, inaprehensible, tendim a les simplificacions per poder abordar-la. Aquest mecanisme, mal entès, pot acabar reduint les coses a un maniqueisme còmode però fals. Les xarxes socials són un terreny que hi tendeix, en què les coses semblen esser blanques o negres, en què s’obvia la prolífica escala de grisos que hi ha enmig.
No és aquest, tampoc, l’espai ideal per a dur endavant segons quina mena de debats, però sí que potser, pel que fa als premis literaris, ens permet d’apuntar alguns matisos necessaris per a enriquir les argumentacions. Des del convenciment, a més, de la meva malaptesa a l’hora de plantejar-los. Així, i pel que fa als guardons, un primer element que cal tenir en compte abans d’entrar a polemitzar, perquè el condiciona totalment, fa referència al context, el d’una literatura que, tot i que hi tendeix, no es desenvolupa en la normalitat. Sobretot, però no només, perquè la llengua en què es vehicula està fragmentada en unes administracions que aïllen més que no pas atraquen els diferents matisos amb què s’expressa, la qual cosa incideix en el mercat. Açò darrer és molt curiós, perquè és mal d’entendre que un producte no aspiri a tot el públic potencial a qui pot anar adreçat.
A més, també s’ha de tenir en compte que la literatura és una més de les moltes ofertes d’oci que la gent té a l’abast. La competència és dura, per la qual cosa el llibre ho té pelut davant d’altres formes d’entreteniment, moltes de les quals tenen l’avantatge aparent que requereixen una actitud passiva a l’hora d’accedir-hi. També hi juga a la contra el fet, constatat ja per diversos estudis, que l’ús abusiu de les pantalles està fent que la capacitat de concentració de les persones minvi de manera significativa. Llegir en paper, per tant, de cada vegada necessita un esforç major. No té fàcil, per tant, el llibre, fer-se un lloc en el mercat. I, malgrat tot, va fent.
És en aquest context, en la lògica del mercat, que hem d’entendre el paper que juguen una part important —no tots— dels premis literaris, sobretot aquells que convoquen les editorials. Ens trobam davant de maniobres estrictament comercials que no cerquen altra cosa que vendre més exemplars. Es tracta de fer-hi negoci i està demostrat que un llibre que es ven amb una faixa en què se’n remarca el palmarès ocupa un lloc destacat als mostradors i, per tant, hi ha més gent que el compra. També és ver que hi ha guardons que són convocats per administracions públiques (ajuntaments, diputacions…) i que, aquí, el joc és un altre. Sense descartar que, en més d’una ocasió, darrere d’aquestes iniciatives hi ha la voluntat lloable de fomentar el conreu literari de la llengua catalana, hi ha casos en què aquestes convocatòries són una forma fàcil de gestionar àrees de cultura (a vegades, maldestrament, sense honoraris per als membres del jurat, sense garantir la publicació de les obres guanyadores, no respectant els drets dels autors…). Evidentment, hi ha de tot i, al final, estic generalitzant i, per tant, caient en el maniqueisme que he denunciat un poc més amunt. Finalment, també cal dir que hi ha altres tipologies de premis, que defugen les dues opcions que he citat (les que convoquen algunes llibreries, clubs de lectura, els que s’adrecen a obra publicada, els que no tenen una dotació econòmica…), d’entre les quals algunes de ben lloables, tot i que segurament les dues tipologies que he remarcat són les més comunes en l’actualitat.
Arribats fins aquí, però, crec que cal introduir una altra variable al debat que, normalment, no es sol tenir en compte: la de l’escriptor que hi participa. Qui s’hi presenta, als premis? Per què ho fa? Deixant de banda els casos dels escriptors professionals o personatges populars a qui es convida a presentar-se a premis que no són altra cosa que grans maniobres comercials camuflades rere un aparent procés que es suposa que remarca el mèrit de l’obra guanyadora, només se m’ocorren dos motius pels quals fer-ho, més allà de ser conscient que esser-hi és legitimar aquestes maniobres. Almenys, són les raons que m’han empès (i encara m’empenyen) a enviar els originals a alguns guardons. Ambdós són totalment prosaics. En primer lloc, i l’ordre, aquí, és atzarós, guanyar un premi és una manera com una altra de fer un dobleret. I, davant d’una feina com és la d’escriure, que vol moltes hores i en què pocs autors hi ha que en puguin viure, qualsevol ingrés és molt benvingut. Jo ho he fet. M’he presentat a algun premi amb la idea esbojarrada de destinar l’import d’un hipotètic guardó a la supervivència d’una editorial amiga. És públic i notori que aquesta meva estratègia ha fracassat.
L’altre motiu que poden tenir els autors per presentar-s’hi obeeix al fet que moltes vegades aquest pot ser el camí fàcil per a la publicació d’una obra. És molt més complicat, tot i que no incompatible, enviar originals als editors, provant sort, sobretot quan hom encara roman inèdit. O quan la timidesa li impedeix de provar-ho. O quan troba que ja no cal abusar més de la paciència dels amics, a qui posa en un compromís quan els demana que llegeixin allò que ha escrit i que n’hi exposin el parer. Arribar al públic és el desig de la majoria d’escriptors. Fer-ho no és gens fàcil. Es publiquen molts títols, també en llengua catalana. Més dels que el mercat pot assumir. Fer-se un lloc en aquest món és molt complicat. L’opció del premi, fins i tot en cas que l’editorial encarregada de tirar endavant el text sigui petita, que no tengui la més mínima repercussió, que faci uns llibres terribles des del punt de vista del disseny, que no respecti els drets dels autors, o coses molt pitjors, és massa temptadora per a uns éssers, els escriptors, que no van gens enrere d’amor propi. Aquesta manca d’humilitat explica que, en més d’una ocasió, en no ser guardonats, comencin a elucubrar tota mena de teories de la conspiració. Vistes des de fora, aquestes rabietes de fillet petit són molt gracioses. Entranyables, fins i tot, en segons quins casos. Ara bé, qui juga a aquest joc, els dels premis, ha de tenir clar com funcionen les coses (aquestes que he comentat i d’altres). Jo hi he jugat. I hi jug, encara. I, malgrat la vanitat, que sempre hi és, intent tenir clar a què m’expòs i quin és el pa que s’hi dona. I no me queix.
Un altre aspecte que crec que s’ha de tenir clar, en aquesta mena de debats entorn dels premis literaris, fa referència a la qualitat de les obres que s’hi guardonen. Sobretot si es cau en l’error de pensar que un guardó pot ser-ne un indicador. Són ganes de mesclar ous amb caragols. Un premi és la decisió d’un jurat, és a dir, d’un grup de persones que estableixen que una obra mereix esser guardonada. En els veredictes, hi pot haver tota mena d’objectius. També cal tenir-ho clar. Per exemple, si hi ha un editor darrere del premi, difícilment triarà una obra a la qual no vegi un potencial comercial. La suposada qualitat literària, aquí, restarà en un segon terme. Ningú no s’exposa a invertir doblers per a perdre-hi. Per açò, es solen prioritzar obres adreçades 
al gran públic, literatura de consum, sobretot en el camp de la narrativa. I, en aquest context, fins i tot declarar deserta una convocatòria pot ser una bona maniobra comercial. M’he arribat a cansar de llegir llibres guardonats que em cauen de les mans. Alguns, per cert, han estat realment infumables.
I, quan no hi ha un editor per enmig, també cal relativitzar la decisió d’un jurat. No deixa de ser una tria relativa. Totalment respectable, però relativa. En premis a obra publicada, açò es veu clarament: hom pot llegir els textos, no només el jurat, i comparar. Jo hauria donat l’Òmnium de novel·la d’enguany a Sebastià Perelló abans que no pas a Boulder (que, tot i agradar-me més que Permagel, tampoc no em va semblar un llibre tan extraordinari). Tot i que, si hagués llegit Miquel Martín —encara no ho fet; no sé si ho faré—, potser pensaria una altra cosa. I què? No era membre del jurat i ja està: van triar Eva Baltasar. Res a dir.
Qualitat i premis: dos conceptes que no tenen perquè anar de la mà. Tot i que sempre hi ha alguna excepció. Entre els certàmens i entre les obres guardonades. La casa de foc de Francesc Serés és una novel·lassa. Amb premi (i dels comercials, a més). No podrem saber mai quines altres obres van concórrer al concurs (endegat per una editorial potent) i, per tant, escatir si el llibre premiat era el millor de tots els que s’hi van presentar. Ara bé, el llibre és bo, addictiu, per molt que aquesta no deixa de ser, evidentment, una opinió estrictament basada en els meus gustos personals.
En arribar al final d’aquesta reflexió, que volia compartir amb qui vogués llegir-la, veig que he acabat en la simplificació que criticava en començar-la i que, malauradament, no crec que hagi estat capaç d’aportar-hi res de nou a un debat que no crec que arribem a aclarir mai. Almenys ha estat l’excusa per passar una estona junts.
Visits: 3
Una reflexió molt acurada, és certament un tema difícil d’escatir.
A vegades , si no hi ha imposicions editorials pel mig, també es una qüestió de gustos.
En tot cas és complicat arribar a conclusions mes o menys definitives.
els premis, i els seus terminis, també poden ser s’excusa per acabar escrits a mitges.
Molt d’acord amb les teves reflexions. Malauradament, per a molts escriptors són l’única esperança de veure la seva obra publicada i han de participar en aquest joc en el qual, i en molts casos, no hi ha un pam de net!