Ismael Pelegrí i Pons

Divendres de la setmana passada va passar un fet insòlit: vaig veure una pel·lícula a la televisió. La mort de Guillem, dirigida per Carlos Marqués-Marcet, es va estrenar conjuntament a les tres televisions autonòmiques espanyoles de parla catalana. Vaig haver de veure-la, per qüestions legals, per IB3 (sense poder triar: TV3 arriba a les illes en la versió internacional, capada en una part dels continguts; amb la valenciana À Punt, ara per ara, no hi ha cap mena de reciprocitat). Per aquest motiu, abans, em vaig haver de menjar —perquè resulta que l’emissió no era simultània, cada cadena va triar-ne l’horari— un concurs infame i vergonyós (“Jo en sé més que tu” és el nom d’aquest artefacte de destrucció mental massiva). L’experiència em va servir per constatar quin és el marc mental de la televisió illenca i per entendre per quin motiu no me la mir gairebé mai.

Llegiu més

Views: 2

Enguany es commemoren els cinquanta anys de la mort de Josep Carner. Som escèptic davant de segons quina manera de celebrar les coses, especialment quan són l’excusa per a muntar paradetes institucionals amb comissariats més que discutibles i altres despropòsits per l’estil. Ara bé, crec que, en aquesta ocasió, les coses van per una altra banda, tot i que no acab de veure clar que l’Any Carner aconsegueixi acostar aquest escriptor fonamental de la poesia catalana del segle passat als lectors actuals. La culpa de tot plegat no la podrem encolomar, a més, a la maleïda pandèmia, tot i que potser hi hagi pogut incidir d’alguna manera. En aquest cas, diria que tot plegat és una qüestió de llibres.

Llegiu més

Views: 4

Sabies, benvolgut lector, que al món hi ha, segons els càlculs més ajustats, entre sis mil i set mil llengües, parlades per més de set mil milions de persones, repartides en gairebé dos-cents estats independents? De mitjana, a quantes toquen per estat? Més de trenta, no? Per cert, només un tres per cent d’aquestes llengües es parlen a Europa, perquè on més diversitat hi ha en aquest camp és a Àfrica i Àsia. Hi ha dades relacionades amb la diversitat lingüística que són molt interessants. Per exemple, la que indica que, malgrat tenir —els catalanoparlants entre d’altres— una llengua amb més de cinquanta mil paraules, en les converses col·loquials i habituals no en feim servir més d’un centenar. Qui en vulgui conèixer alguna més, pot visitar la pàgina web que el Consell d’Europa i la Unió Europea han habilitat per celebrar el Dia Europeu de les Llengües, que es commemora, des de 2001, el vint-i-sis de setembre de cada any.

Llegiu més

Views: 8

L’ús de la política de la por és més vell que anar a peu. Atemorits de manera induïda —tot i que hi ha sociòlegs que troben que el fenomen és espontani—, preocupats per la presència d’algun tipus d’amenaça que realment no existeix, els ciutadans no dubten a fer concessions al poder i perdre alguns drets a canvi de sentir-se protegits, segurs. Aquesta manera de fer és fàcil d’observar en contextos relacionats amb conflictes armats, com va passar durant els anys de la guerra freda en què el món va estar dividit en dos grans blocs després de la II Guerra Mundial. És una pràctica efectiva, com demostra el fet que encara és vigent a molts racons del nostre món. Passa, però, que amb la globalització neoliberal la política de la por ha pres camins nous i s’ha infiltrat en nous àmbits de la vida quotidiana, la qual cosa no deixa de ser preocupant.

Llegiu més

Views: 3

Per motius que no cal explicar, darrerament sona pels altaveus de casa el grup de punk ensucrat nord-americà Green Day. Quan van començar la seva trajectòria musical, fent concerts en cases okupades i sonant com una imitació no prou reeixida de Bad Religion, res no feia presagiar que acabarien de la manera en què ho van fer, venent-se a la comercialitat i als sons més domesticats, amb cançons com «When september ends», la lletra de la qual explica la pèrdua d’un ésser estimat —la mort del pare del cantant per culpa d’un càncer—, tot i que a partir d’una sèrie de tòpics massa mastegats: el final de l’estiu associat a la pèrdua de la innocència (el coneixement de la mort), el pas del temps com a element destructor, la pluja (com a correlat de les llàgrimes i, per tant, de la tristesa) i l’arribada de la tardor (el temps de dolor i de la foscor).

Llegiu més

Views: 2

A l’escola, en plena dècada dels vuitanta del segle passat, hi havia algunes discussions que acabaven en bregues. Anaven més enllà de les paraules. Les disputes, llavors, es resolien a base de violència física. Com si d’un western de tercera es tractés, la solució arribava amb la disputa d’un duel al sol, després que, en algun moment del matí, algú hagués proferit una frase que era molt celebrada per la gent, àvida d’aquella mena d’espectacles: «quedam a les cinc a s’Esplanada». Acollits per la geografia adusta del ciment asèptic i rostit de la plaça, les discussions s’argumentaven amb les mans, els peus i el que fes falta. No guanyava la raó, evidentment, sinó la força, perquè gairebé mai solien coincidir ambdues coses en una mateixa persona.

Llegiu més

Views: 4

—Tenim mitja hora fins que no haguem d’anar a cercar el teu germà. Aprofita i practica amb el patinet. Jo t’esperaré aquí.

El pare s’asseu en un d’aquests bancs de ciment dissenyats per a destrossar esquenes. El fillet, mentrestant, comença a pujar als diversos obstacles. Fa diferents tipus de salts. Al costat hi ha un al·lot d’uns catorze o quinze anys, ros i amb els cabells llargs, amb un monopatí, fent trucs i flips. Arriba una noia, presumptament de la seva edat, tot i que li treu un pam d’alçada. Camina amb l’ajuda d’unes crosses i s’asseu al banc del costat, on hi ha un parell de motxilles escampades, d’aquestes que totes són iguals —de la mateixa marca, vull dir. El noi del monopatí s’hi acosta.

Llegiu més

Views: 3