Per a un professor d’institut —bé que ho sabem—, qualsevol moment és bo per adoctrinar els seus alumnes. En tenen una tendència innata. Tothom sap que els centres educatius són nius de rojos i altres castes de mala gent —amb algunes honroses excepcions, per dir-ho rallant en pla—, gentussa ben decidida a esguerrar l’educació dels nostres fills, amb el perill que tot açò representa. Sense haver d’anar gaire enfora, l’altre dia n’hi va haver un que, mesclant ous amb caragols, va aprofitar una sessió d’història de la literatura per fer un breu rentat de cervell a una colla d’alumnes de segon de batxillerat —pobres al·lots—, amb la intenció gens dissimulada de fer-los pensar per ells mateixos. Fins aquí hem arribat!
En tost de parlar-los de Josep Carner i del Noucentisme, a més d’una imposició catalanista, és una pèrdua de temps ensenyar-los uns continguts que no els serviran per guanyar-se la vida, aquest docent (el nom del qual m’estim més mantenir en l’anonimat), va tenir els sants nassos d’aprofitar la presència a l’aula dels mesuradors de diòxid de carboni i les noves instruccions d’ús dels aparellets, amb què adaptar-se al fred tramuntanal i a la pluja amb què s’ha presentat el mes de gener, per practicar el vici de l’adoctrinament durant els primers minuts de classe, tot just haver-los donat el bon dia. Ho va fer a partir d’unes dades que havia llegit a Twitter, concretament en un fil en què Miquel Àngel Llauger —un altre d’aquests personatges esquerranosos, prou conegut per la gent de bé— convidava a qui volgués a treure un rendiment «educatiu» de la presència dins l’aula d’aquestes maquinetes.
Les noves instruccions de la conselleria d’educació, després de fixar, inicialment, el màxim permès a l’aula en 750, un valor que, si s’assolia, obligava a buidar el recinte fins a renovar-ne l’aire i tenir-lo, per tant, ben airejat, havien modificat aquesta xifra, que augmentava fins a les 800 parts per milió. En aquest context, el professor de qui estem parlant es va atrevir a comentar-ho amb els alumnes, tot demanant-los si sabien què volia dir aquella xifra.
Davant de l’evident negativa dels estudiants que, com és evident, han de saber coses més importants i útils per anar per la vida, per la qual cosa convindria no entretenir-los en bagatel·les, el professor va tenir l’excusa perfecta per comentar-los que a fora la concentració de diòxid es situava en uns valors que oscil·laven, normalment, entre 400 i 420 (tot i que en les grans ciutats la xifra era més alta), lluny dels números que marcava la maquineta que tenien dins l’aula. Després, els va explicar que durant l’època preindustrial, al segle XVIII, quan Menorca era britànica (açò darrer, tot s’ha de dir, no ho va comentar), els valors rodaven al voltant de 250 i que, el 1990, havien pujat cent punts, situant-se en 350. En vint anys, per tant, l’augment havia estat percentualment enorme.
A partir d’aquí, sense tenir en compte els progressos de la ciència que, sense cap mena de dubte, ho aclarirà tot, el professor-adoctrinador va comentar als seus pupils que les pitjors projeccions pronosticaven arribar a 750 en quaranta anys (és a dir, a fora l’aire estaria tan aviciat com dins de l’aula quan ara els saltaven les alarmes i havien de desallotjar-la) per, en seixanta anys, assolir una xifra que faria molt diferent la vida humana a la Terra: 1200. També els va dir, per arrodonir-ho, que si hi havia un canvi radical (no va explicar en què havia de consistir), com que ja s’havia fet tard, baixar dels valors actuals era impossible. Finalment, els va comentar —deu tractar-se d’un negacionista: segur que es nega a vaccinar-se—, que estaria bé saber quina concentració de diòxid de carboni tenia l’aire que hi havia entre la màscara i la cara, perquè estaven respirant dins una mena de circuit tancat que, segurament, no era gaire saludable, tot i que calia dur-la posada perquè, com s’havia demostrat, la incidència del coronavirus als centres ara gairebé nul·la (i els casos que hi havia, venien de fora, d’altres situacions). Pobres alumnes! Tan joves i els va haver de transmetre tot aquest pessimisme, sense cap altra intenció més que menjar-los el cervell i fer-los por.
Per sort, però, la cosa va acabar aquí. No sabria dir per quin motiu no va anar més enllà i no els va comentar, però segur que ho pensava, que el virus passaria, potser en dos o tres anys, potser algun més (el de la grip letal de fa cent anys i busques, creu, va desaparèixer tot sol), però que la concentració de diòxid de carboni, com el dinosaure del conte de Monterroso, seguiria allà i, amb ella, les causes que la provocaven. Perquè, per a més inri, resulta que aquest professor era i és, també, ecologista. Tot lliga! És d’aquells que, per fotre, sempre actua en contra del progrés i de l’economia. És de la secta del no a tot. D’aquells que pensen que el canvi climàtic existeix —una bajanada: com s’ha d’estar escalfant el planeta si a Madrid ha nevat enguany!— i que per a evitar un hipotètic col·lapse del planeta només cal una sortida verda a la crisi, l’excusa per poder aturar el turisme i tota l’economia que ens dona de menjar. Mania que li tenen! Són uns cansats!
Segur que és de la corda d’en Miquel Camps, el barbut del GOB, que ara s’ha ficat entre cella i cella que no li agrada el PTI i, aprofitant l’espai que li dona el diari, ens vol fer creure que la nova ordenació territorial de l’illa, en tost de mirar cap al futur vol repetir els errors del passat fent urbanisme a la carta. Segons ell i els de la seva corda, és un despropòsit que defuig qualsevol lògica que els missatges institucionals parlin de posar en marxa una altra vegada la maquinària econòmica de l’illa d’abans de la crisi pandèmica, dedicant-hi nous i importants esforços. Ho critiquen! Diuen que volem tornar al turisme de masses, a les grans mobilitats, als impactes energètics negatius… I què? És que volen que ens morim de fam?
Saps que és bo de fer, des de la seva poltrona subvencionada, estar sempre emprenyant. No tenen aturall, els ecologistes: sempre criticant i donant idees des de la balconada del seu molí. Són com un far que vetlla pels ecosistemes, i sempre donen idees del que han de fer els altres, són una gran empresa i tenen molts d’empleats, són vigilants dels altres, que sí que produeixen (ells només donen idees), i quan una cosa no els agrada, munten un pollastre autòcton…. Que en són, de cansats! Per què no es fiquen amb els pardalets, que és la seva feina? Que no emprenyin tant i deixin que el progrés i les infraestructures segueixin el seu camí en benefici de la nostra seguretat.
Propaganda des dels centres educatius públics, que pagam entre tots… Ensenyar a pensar… Però qui s’han cregut que són? Un desastre tot! Sort que a mi no m’enganen. I no som l’únic. Ja som uns quants que mos movem i no aturarem fins a desemmascarar-los. Let’s go!
Visits: 0
Com va dir aquell (amb el nom amb què signau, segur que el coneixeu): «I, si encara tenim forces i arguments, haurem de demostrar que no vam néixer ahir, que ja fa temps que vam sortir de l’ou i que no estem disposats a portar una vida mental plana o a seguir els dictats d’una filosofia políticament correcta que ens voldria dòcils, uniformats i conservadors. Bones seran, per acabar, les paraules del gran Bertrand Russell: “No cal cap capacitat mental elevada per ser conservador. En canvi, els qui defensen un canvi han de posar en joc almenys un pèl d’imaginació per poder concebre alguna cosa diferent del que ja existeix.” O, encara, això darrer: “L’ortodòxia és la tomba de la intel·ligència.”»
Bones Ismael,
Som uns alumes que navegant per l’internet profund i no tan profund ens hem trobat amb aquest article tan interessant. No sabem qui ets aquest professor, que ens adoctrina per a pensar per nosaltres mateixos i no deixar que ens mengin el cap amb discursos populistes. Què és això d’obrir un llibre i llegir?! Si You Tube t’ensenya molt més de la vida i a més no has de pensar per tu mateix. Simplement dir que nosaltres seguirem lluitant en contra de la llibertat de pensament i a favor dels “reaggaetoneros”. Idò! A nosaltres tampoc ens enganen!