Els anys no sempre avancen

La veritat és que, en aquesta ocasió, tenia molt poques ganes de celebrar l’arribada de cap d’any. Potser sí que hi havia la curiositat de veure com seria fer, des de casa, en pijama fins i tot, un cerimonial que, normalment, havíem celebrat d’una altra manera. Però poca cosa més. Avesat a ser de viatge en aquestes dates o a ajuntar-nos amb els amics per fer festa junts, la perspectiva de romandre a casa no es presentava gaire interessant, per molt que fos amb la millor de les companyies possibles. El context pandèmic, no cal negar-ho, hi tenia la seva part de culpa. Després d’uns mesos anormals en molts sentits, era lògic fins i tot que no hi hagués gaire ganes de fer festa. El meu escepticisme de cara a 2021 tampoc ni hi ajudava gens.

I açò que el capvespre havia estat més que satisfactori. A partir de les set, havia assistit a un concert de Kiss, retransmès per reproducció en continu per internet des de Dubai, gràcies a un regal d’aniversari que, per variar, va encertar-la de ple. Tenia un deute pendent amb aquest conjunt americà de rock dur i teatral, que havia d’haver vist a mitjan dècada dels noranta (en la gira en què recuperaven el maquillatge) i que, per unes circumstàncies vergonyoses, em vaig perdre: veure’ls disfressats, dalt d’un escenari, descarregant una llista inacabable de clàssics de la seva extensa discografia, especialment dels anys setanta i vuitanta —per molt que no hi fossin tots els membres originals, que la veu de Paul Stanley estigués molt castigada o que no hi hagués gairebé ningú fent de públic, la qual cosa feia que l’espectacle fos, aparentement fred—, va ser, a més d’emotiu, un gust. Vaig xalar i molt.

Ara bé, ni que fos de manera subtil, el que vaig veure a través de la pantalla de l’ordinador —amb una qualitat de so i d’imatge més que dignes— em va enviar un avís que no vaig captar en aquell moment i que, ara, potser, entenc: una part del gaudi va ser deguda a la nostàlgia, al retorn a un passat que, d’alguna manera, enyorava, com demostra el fet que, en retrobar-lo, la sensació que en vaig rebre va ser de plaer. No sempre passa açò quan viatjam cap enrere en el temps, tal i com vaig poder comprovar poc després. Hi ha retorns al passat, molts, que són involutius, que ens demostren que seguim estancats en moltes coses.

Després d’un sopar especial en tots els sentits —bàsicament perquè no s’assemblà gens a cap dels que havíem celebrat en anys anteriors—, disposàrem d’una estona més que generosa abans de les campanades. En el context de mitja galvana en què ens trobàvem, ens vam dedicar a fer un exercici insòlit: veure la televisió, una mica a l’atzar. L’aparell, el tenim. Ara bé, l’ús que en fem no té res a veure amb el que convencionalment coneixíem com mirar la tele. Per dir-ho amb major precisió, vam practicar un esport conegut com a zapping, associat a un altre, el panxing, que té com a escenari idoni els menjadors de les cases, gràcies al qual vam visitar, sense voler-ho gaire, algunes de les cadenes generalistes, un hàbit gairebé desaparegut a la nostra llar i que, fruit de l’avorriment, va tornar en una data tan assenyalada com la del darrer dia de l’any. Quina mala idea!

Un cop començada la ronda, a més, vam ser incapaços de revertir-la. Ara bé, la passejada catòdica va servir per comprovar que el temps no sempre passa, que hi ha coses que o bé romanen estancades o, pitjor, involucionen. Per començar, a la segona cadena de la televisió pública espanyola, feien un programa, «Cachitos Fest» en què es retransmetien diferents actuacions musicals, amb la intenció —lloable— de compensar un any en el qual els concerts han patit tota mena de restriccions pandèmiques. Ara bé, llevat d’açò, amb la tria d’intèrprets i temes, de procedències i estils diversos, el programa no va fer altra cosa que refermar una visió cultural espanyola que fa segles que dura. Que s’imposa. La visió de la diversitat del panorama artístic estatal era, si fa no fa, la mateixa que existia en plena dictadura de Franco: cap artista s’hi va expressar en una llengua que no fos el castellà o l’anglès —aquí hi havia, bàsicament, l’única diferència amb l’Espanya en blanc i negre: la presència de la llengua de Shakespeare—, per molt que a l’estat hi hagi exemples per donar i vendre de música que es vehicula en català, basc, gallec o en qualsevol de les altres llengües que es parlen a la pell de brau, amb qualitat molt superior, per cert, a la que apareixia en aquells moments per la pantalla del televisor.

Després de comprovar que, en aquest estat, els catalanoparlants som i serem sempre ciutadans de segona, el comandament, en una reacció inconscient i autodefensiva alhora, va cercar empara en una cadena televisiva que s’expressés en la nostra llengua. La primera que va aparèixer va ser TV3. El que hi vam veure, breument, va fer feredat. Tres presentadores —tres periodistes, tres dones—, vestides amb roba de vint-i-un botons, però fresca i prima (més adient per a l’estiu, per a entendre’ns), van ser sotmeses a les inclemències del vent i del fred davant de la càmera mentre anaven teixint un discurs fonamentat en tots els tòpics del darrer dia de l’any. Tòpics. En una televisió pública, tres professionals serioses eren tractades com a dones objecte, en la pitjor de les tradicions del masclisme. Al·lucinant!

D’aquí, el següent bot va ser cap a una cadena privada. Som incapaç de recordar quina. Si no vaig errat, hi ha dos grans grups mediàtics que es reparteixen el pastís televisiu. Açò vol dir que, triïs el que triïs, el producte serà sempre el mateix. En principi, la sensació va ser estranya. Davant de la càmera hi havia un noia jove vestida d’una manera que, en un primer moment, ens va resultar simpàtica. Des d’un balcó, anava donant pas al seu company, que es trobava al bell mig de la plaça. Connectava amb la manera com ens trobàvem a casa: el pijama posat, còmodament estirats de qualsevol manera al sofà, amb mig cos sota les flassades. La presentadora anava vestida amb un nòrdic —amb el farciment, només—, enrevoltat al cos com si fos una túnica romana. Almenys no passava fred, vam pensar, perquè Madrid devia ser un gel, una nit com aquella.

Ara bé, resulta que, en arribar les campanades, pel que he llegit posteriorment (aquesta part, malauradament, ens la vam perdre; després he sabut que hi ha molta gent que espera aquest moment com si es tractés de l’arribada d’algun messies), la presentadora es va treure aquell embalum de sobre i tothom va poder veure que davall lluïa un vestit —per dir-ho d’alguna manera: un trosset de tela amb quatre fils no arriba a ser-ho— amb què, suposadament, homenatjava el personal sanitari i, sobretot, les màscares, una peça que, d’uns mesos ençà, forma part del vestuari habitual de la gent, tot i que a la pràctica ens trobàvem davant de la típica maniobra de cercar l’audiència a partir de joves belleses mostrant carn. És a dir, érem davant d’una altra emissora que fomentava la imatge de la dona objecte: poca roba i molt carn, exposades a les temperatures glacials de la capital del regne.

Per acabar-ho d’adobar, i per tal de remarcar-ne el contrast, l’home que també s’encarregava de presentar el programa anava ben abrigat i vestit de la manera més convencionalment masculina possible: amb un tern (pantaló, armilla, americana) de gala. L’exercici és fàcil: algú s’imagina la situació a l’inrevés? És a dir, amb ell mostrant popa, amb poca roba, i ella ben tapada? Per fer-ho encara més ranci (es veu que hi havia marge de maniobra en aquest sentit), durant la connexió amb el presentador, que era al mig de la plaça del Sol, va actuar Nacho Cano, que va perpetrar —dir-ne interpretar seria massa generós— una versió d’un tema propi, vull dir de Mecano, més vell que l’anar a peu, es veu que amb la lletra adaptada a la situació d’emergència sanitària, ajudat per una cantant i d’un cor que, sobretot, feia coreografies amables. L’olor de naftalina i de resclosit de l’esdeveniment, presidit per una immensa rojigualda que guarnia l’edifici de darrere, s’escampà arreu i arribà, des de l’anomenat quilòmetre zero, fins a les colònies d’ultramar, és a dir, fins a ca nostra, a Maó. L’ensumàrem sense cap mena de dubte: una flaire que desprenia un insuportable deix de floridura.

El canvi de cadena va ser obligat. Instintiu. Autodefensiu. El salt ens va menar, sense gaire marge de maniobra —les campanades eren a punt de tocar—, a la nostrada IB3, la cadena pública illenca. Dos presentadors, mascle i femella, vestits convencionalment —ella més lleugera de roba que no pas ell— volien entretenir l’audiència amb les explicacions totalment pedagògiques del moment en què calia començar a ingerir els grans de raïm, just després dels quarts. Era ell, açò sí, qui en sabia, qui aclaria els dubtes de la presentadora, que feia el paper de la ignorant. Els rols eren ben clars. El masculí i el femení. Per acabar-ho d’adobar, l’escenari no podia ser un altre: l’enfront desèrtic (els llonguets palmesans estaven tancats a ca seva des de feia una bona estona) de l’ajuntament de Palma, el quilòmetre zero de la nostra comunitat autònoma, de la nostra província provinciana.

No vam tenir temps de canviar de cadena una altra vegada. Sense gairebé marge per a la reacció, van començar a sonar les dotze campanades. Vam tenir, tot s’ha de dir, el temps suficient per anar rosegant i enviant-nos cada gra de raïm sense perill real d’ennuegament. El ritme era humà, cosa que es va agrair. Des d’aquí volem aprofitar per enviar una felicitació sincera als responsables de la temporització. En acabat de passar el rosari de la raïmada, amb tota la tranquil·litat del món, vam poder desitjar-nos el bon any. En no fer servir cotilló, la celebració va ser aparentment més deslluïda que en altres ocasions, però no menys sincera a l’hora de transmetre els bons propòsits a les persones estimades. Potser, fins i tot, en fer-ho més auster i sobri, sense la presència de cap beguda alcohòlica, les paraules van estar amarades d’una pàtina de veritat que, en el passat, es feia de molt més mal veure rere els antifaços, els espanta-sogres i les serpentines.

El ritual de benvinguda al nou any es va completar amb música. En absència del ball a l’envelat, de la visita als bars i pubs de la població o de les discoteques casolanes improvisades amb els amics, enguany aquesta part de la celebració va quedar relativament compensada per la via radiofònica, a partir d’una emissora molt local d’internet gràcies a la qual, pel que vam comprovar, entre quatre i set llars vam escoltar una acurada selecció d’èxits totalment adequats a la data: des de Rick Astley a Queen, passant per Kool and the Gang, Village People, Lou Bega, Billy Ray Cirus i alguns temes mítics del pop espanyol, per acabar-ho d’arrodonir, com a colofó, amb l’himne olímpic oficiós que és «Amigos para siempre», de Los Manolos. Abans de les dues, ja érem dins el llit.

Dia primer, en aixecar-me, la sensació va ser diferent a la d’altres anys. Sense ressaca, havent dormit prou. Tot i tenir la sensació que aquest seria, com de costum, un dia perdut, vaig necessitar fer ràpidament una visita a la cuina i mirar-me el calendari: hi posava 2021. Malgrat el canvi en la xifra, en algunes coses semblava que el temps feia molt que s’havia aturat i que no hi havia manera de fer-lo avançar.

Visits: 2