La geògrafa Assumpta Lleonart i Orri ens recorda que, en ludolingüística, es parla dels topònims inesperats per referir-se a aquells noms de lloc l’origen dels quals remet a algun indret llunyà. És a dir, que hom no espera «trobar-se’ls pel seu probable contingut geogràfic i metafòric; sovint, traspuant un cert exotisme». Que, anant cap a Alaior —o havent-hi passat, si transitam en direcció a Maó—, ens trobem amb un trencant que ens mena a l’Argentina encaixaria amb açò que vull dir. Tan fàcil és canviar de continent? A Menorca hi ha, també, els llocs d’Egipte i de Mallawi, que ens remeten a un passat no tan llunyà en què algunes persones van fer fortuna a ultramar: els indianos. Hi podríem afegir, a l’inventari, els carrers maonesos de la urbanització de Malbúger de què he parlat abans —amb més perles que no he citat: Sàhara, Madagascar, Selva Negra, Galápagos, del Hierro… I, a la mateixa ciutat, les avingudes de Fort de l’Eau i de la Florida, amb una connexió evident amb un parell de migracions passades en què foren els menorquins, massivament, els que van haver d’abandonar l’illa a la recerca d’un futur millor, que no sempre van trobar.
Voldria apuntar també la costa de Corea, perquè l’origen de la denominació és popular i, pel que sembla, singular: es trobava molt allunyada del nucli urbà quan la van fer, a la dècada dels cinquanta del segle XX. Com que, en aquella època, la guerra de Corea anava a les totes i, per als menorquins, la contesa bèl·lica tenia lloc en un indret que es trobava, com a mínim, a la mateixa distància d’on el bon Jesús va perdre les espardenyes —a tocar de ca na Gratacony, per a entendre’ns—, l’associació va ser bona de fer. Avui, aquest és el nom oficial del carrer i ningú no hi posa cap però.
Tot açò ho pens en recordar, d’una banda, que els abnegats de l’excursionisme, els matats de les curses de muntanya i els amants de fer quilòmetres en bicicleta, entre altres espècimens postmoderns d’addictes a l’exercici físic, han batejat el tram del Camí de Cavalls que discorre entre Binimel·là i el Pilar amb un nom ben tolkienià: Mórdor. Amant com som de la literatura i, concretament, de la trilogia d’El senyor dels anells —llegida en la traducció, magnífica, de Francesc Parcerisas—, em sembla un nom molt ben trobat. Sospit, però, que l’origen d’aquesta denominació, que s’adiu a un terreny molt accidentat —és l’etapa més dura del sender de gran recorregut que circumval·la l’illa—, és més cinematogràfic que no pas una altra cosa. Cap pega: també em va agradar l’adaptació cinematogràfica que Peter Jackson va fer d’aquesta obra de Tolkien, malgrat les moltes llicències que el director neozelandès es va prendre, alguna d’imperdonable. Sigui com sigui, a vegades la faig servir, aquesta denominació, a l’hora d’interactuar amb els amics de fer quilòmetres amb les pulsacions accelerades: «ahir vaig anar a córrer per Mórdor i a la primera costa, passat cala Barril, els pulmons em sortien per la boca».
D’altra banda, aquest exotisme em recorda també un dels pocs topònims efímers que, diria, hi ha a Maó. Existeix durant poc més de vint-i-quatre hores, una vegada a l’any. No sé si el seu ús s’ha estès o no, com crec que ha passat amb Mórdor, però quan, en el transcurs de les festes de Gràcia, cal omplir el dipòsit i rehidratar-se per combatre el sol, la calor i la humitat, el millor lloc on fer-ho és a la costa da Morte, és a dir, a qualsevol de les barres de bar disposades al carrer del Portal de Mar, a tocar de la plaça on boten els cavalls. És una denominació adient. El carrer és molt curt i estret, i, a més, hi ha tanta gent que la navegació esdevé difícil. Els embats són forts i el pendent fa que conservar l’equilibri sigui complicat. Els sucs vessen fàcilment dels gots que els contenen. L’atmosfera carregada i etílica complica encara més la travessa. El perill de naufragar pot ser imminent. No val a badar!
* * *
Qui té boca s’equivoca. I qui escriu… Es veu que hi ha gent que llegeix aquestes publicacions. Els xalandrots, vull dir. Passa, però, que deuen ser un pèl vergonyosos i, a l’hora de comentar la lectura, prefereixen evitar fer-ho públicament a les xarxes. Ho entenc, però em sap greu perquè, així, les contribucions amb què ajuden a millorar-ne el contingut, resten sense la transcendència que mereixen. Per exemple, un company amb qui compartim quilòmetres correguts, m’ha fet explicat, a través d’un missatge privat, que els noms dels carrers de la urbanització de Malbúger, a Maó, tenen un nexe comú que, a més, lliga amb Menorca. Es tracta d’altres reserves de Biosfera que hi ha escampades pel món. Aquest fet matisa la meva crítica, tot i que la manca de referències a les dones segueix essent flagrant, no només a Maó.
Entre setmana, he llegit una notícia respecte de qui s’encarrega, a Barcelona, de posar nom a les vies urbanes. Allà tenen una comissió específica i uns procediments molt marcats, que la notícia explica: hi ha tot un procediment administratiu abans que una denominació esdevengui oficial. Ara bé, la informació també feia referència al fet que la ciutat comtal tampoc dona visibilitat a les dones a les vies urbanes, tot i que hi ha la intenció d’anar compensant aquesta mancança.
M’hauria agradat, a l’hora d’escriure aquestes ratlles i les de la setmana passada, consultar el nomenclàtor oficial dels carrers de Maó. Després de cercar-lo infructuosament a la pàgina web de l’ajuntament, vaig haver de demanar a gent especialitzada en el tema si en coneixien l’existència. L’únic que en vaig poder treure en net és un full de càlcul originat en alguna de les dependències municipals. Hi consten els noms dels carrers, en les formes breus i en les completes. No hi ha, però, cap informació lingüística al respecte, la qual cosa dona peu a algun despropòsit. Bartomeu Obrador, per exemple, cita el cas del carrer de Roig. Qui s’amaga darrere d’aquest cognom? Antoni Roig i Reixart? Per què, si és així, no es restitueix la denominació correcta? De fet, a qui correspon fer-ho?
El nom que sí que apareix escrit correctament al llistat maonès és el de Gumersind Gomila. El poeta, però, va tenir mala sort. Per partida doble. Per començar, és un dels noms amb què es va batejar una de les darreres zones urbanitzades de la ciutat, la que s’ubica darrere d’un antic quarter militar convertit en zona recreativa. Van obrir els carrers, els van asfaltar i va arribar la crisi immobiliària. Per tant, no hi ha cap edifici del qual penjar la placa amb el seu nom —ni el de Joan Monjo i Pons o el de Pere Ballester; ni, afortunadament, el d’Ortega i Monasterio. De fet, a la zona hi ha encara un parell de carrers sense batejar. Pot ser una bona oportunitat per dedicar-los a dues dones. Les desgràcies de Gumersind Gomila, però, no acaben aquí. Al visor de l’IDE Menorca, un mapa cinquanta mil vegades més bo que el de Google pel que fa a l’illa, el nom del poeta apareix malament: Gumersino. Acabat en vocal. L’error es repeteix al navegador del cotxe, que deu agafar les dades del mateix lloc. A qui li correspondria, en aquest cas, esmenar-ho? I com fer els tràmits corresponents?
Views: 33