El de n’Alba Camarasa (o sigui, Corpus)

El passat mes de setembre vam conèixer la guanyadora de la primera edició del Premi de Poesia Gumersind Gomila de la ciutat de Maó, Alba Camarasa, amb el poemari Corpus. En aquell moment, només els membres del jurat (en Ponç Pons, na Lucia Pietrelli i un servidor) havíem pogut llegir l’obra, tot i que en un format —un document en pdf— que no li feia justícia. Per açò, en aparèixer, fa tot just un parell de mesos, editada com toca, i després de comprovar-ne el resultat, no em vaig poder estar de dir, a les xarxes socials, que el llibre, «continent i contingut», em semblava magnífic.

En la posada de llarg de Corpus, lluny de fer-ne una exegesi o dissecció crítica —no és ara ni aquí que toca fer-ho—, sí que m’agradaria desenvolupar un poc més l’afirmació que vaig deixar anar a can Twitter, d’acord amb el que s’escau en un text com aquest: intentar convèncer el lector potencial que paga la pena d’adquirir el llibre —si pot ser, comprant-lo, evidentment— i, sobretot, de recórrer-ne els versos. Perquè som davant d’un text que, per dir-ho amb una paraula que sol emprar Biel Mesquida, fa llegiguera.

Per açò, començarem parlant del continent, és a dir, de l’objecte físic que és Corpus i, també, del context que l’envolta. Aquí, potser, la primera cosa que cal destacar és que el llibre entra pels ulls. La mirada se t’hi envà (la qual cosa, en el context dels prestatge d’una llibreria, en què la competència és ferotge, no deixa de ser un avantatge). La culpa la té, efectivament, la coberta (i contracoberta) del volum, una bella aquarel·la de Gumersind Gomila que és una referència directa al nom del premi que en justifica la publicació. És aquesta imatge l’embolcall d’una edició —disseny, tipus de paper, tipografia, etc.— solvent, ben feta, com no podria ser d’una altra manera, perquè al darrere hi ha AdiA Edicions, una de les editorials que, ara mateix, gaudeix d’un prestigi més que merescut d’entre les que es dediquen a publicar poesia en la nostra llengua. I atur l’elogi aquí, perquè en gaudir del privilegi de ser un autor de la casa, no voldria que les meves paraules semblessin exagerades (que no ho són) o, molt pitjor, interessades.

Si fullejam ràpidament el volum, en arribar al final, el més probable és que el dit polze romangui a la solapa de la contracoberta. Allà hi consta que Corpus és el primer títol d’una llista, la dels guanyadors d’aquest certamen que convoca i patrocina l’ajuntament de Maó, que amb els anys voldríem que arribés, com a mínim, fins baix. A l’altra solapa, la de la coberta, hi ha una referència, fotografia inclosa, a l’autora: Alba Camarasa, Gadassuar (País Valencià), 1987, acompanyada d’un currículum literari massa concís. Tant, que no ens permet conèixer que aquest és, si no vaig errat, el cinquè llibre que publica —després de Dreceres i naufragis (PUV, 2008), Apologia dels dies (Brosquil, 2009), La farina que admeta (Germania, 2012) i Llet de glacera (Viena Edicions, 2021)—, o que ha obtingut una caterva de premis literaris, a més del Gumersind Gomila, aquesta poeta valenciana establerta a Reus.

Tot i que parlaven de la funció de les antologies de joves poetes (la que publicà l’IME el 2002), trob que podem extrapolar al premi de què parlam, adreçat a autors menors de trenta-cinc anys, unes reflexions d’Àngel Mifsud i Joan Francesc López. A més de la possibilitat que el certamen pugui servir per a descobrir noves veus poètiques, aquests dos autors remarcaven que la seva finalitat era i és, sobretot, la d’establir apostes de futur, noms als qual se’ls pressuposen «expectatives de consolidació». El temps, és ver, s’encarregarà de donar-nos o no la raó, tot i que en el cas d’Alba Camarasa, estic convençut que, els membres del jurat, l’hem encertada.

Deixem, idò, el continent i el context i apuntem, ni que sigui breument, el contingut de Corpus. Començarem, justament, pel títol. El mot que dona nom al llibre ofereix diferents interpretacions: pot ser, segons defineix el diccionari, a més de la festa religiosa, d’una banda, una col·lecció general d’escrits; de l’altra, tota la literatura sobre una matèria; o, finalment, un conjunt d’enunciats o de textos utilitzats en l’anàlisi i la descripció lingüística d’una llengua. En general, però, els continguts del llibre no semblen mantenir relació amb aquestes accepcions. Cal prendre-la, idò, directament del llatí, llengua en què vol dir cos. El primer dels paratextos que ens trobam al llibre, la dedicatòria inicial, «A tots els cossos menystinguts» ens indica que, segurament, anam pel bon camí. Aquesta impressió es pot veure confirmada en el fet que el llibre planteja, al llarg dels poemes, una reflexió sobre el cos i la identitat. La resta de paratextos, d’altra banda, apunten al motiu triat per la poeta per a vehicular la temàtica de l’obra: les flors. Les quatre cites inicials —d’Elisabeth Bishop, Macaulay Culkin, Sylvia Plath i Carmelina Sànchez-Cutillas— i la que clou el llibre —d’Antònia Vicens— s’hi refereixen. Agombolen els 44 poemes que conformen el llibre. Vint-i-set, més de la meitat, tenen títol, el qual es construeix a partir d’un patró que dona coherència al conjunt («El del terrat», «El de la ferida», «El del museu de papallones», «El dels albercocs») i que, als lectors fidels d’aquest blog, potser els sonarà familiar.

De què tracten els poemes de Corpus? Com s’hi tracta el tema —la reflexió sobre el cos i la identitat— i el motiu —les flors— escollit per a transmetre’l? Ja he dit que no vull fer-ne cap exegesi o assaig d’interpretació. Ara bé, crec que aquí pot ser escaient el text que s’inclou la solapa de la coberta: «A Corpus prenc les flors, amb forma tant d’antídot com d’arma, i dibuixe amb elles una catifa de llenguatge on es narren els vincles, els desficis i les litúrgies particulars». Podríem complementar aquests mots amb un text breu que, sobre l’obra, ha aparegut a la publicació digital Stroligut: «sota l’aparença de fragilitat, les flors dels poemes de Corpus tenen la capacitat de ferir com de guarir i barregen cruesa amb imatges i personatges impossibles». I afegir-hi, per acabar, les declaracions incloses a la notícia sobre l’entrega del premi que va publicar el diari Menorca, en què Alba Camarasa parlava d’un poemari «menys emocional i més divertit que altres que he escrit» en què «parlo de flors, del seu significat i la relació dels cossos amb l’espiritualitat.» Hi trobam algunes pistes a partir de les quals els lectors potencials del llibre poden encarar-ne la immersió.

Hi afegiré que, per a fer-ne una aproximació profitosa, també caldria tenir en compte, a més dels elements que acabam de citar o de la ironia, prou present a les pàgines del llibre, el contrast temporal que presenten els poemes. Els temps verbals, en aquest sentit, poden ser un bon indicador. En primer lloc, hi ha el passat, de què en deriva una experiència dolorosa relacionada amb el menysteniment i amb l’amor, tal i com apunta, al primer poema de tots, la Margalida que es demana allò tan conegut de «m’estime / no m’estime». La identificació entre la flor, que és nom de persona, i la persona, que és també nom de flor, estableix un dels jocs de referents amb què acarar els poemes següents. En segon lloc, hi ha el present —i, fins i tot, un futur que s’hi relaciona— que és el resultat d’un procés de superació del dol, gràcies a la literatura, amb tot el que aquest procés implica a l’hora de configurar la identitat personal. Per cert, aquest passat traumàtic queda, literalment, mort i enterrat a la part final del llibre.

Fins aquí hi ha el que crec que calia dir de Corpus a mode de presentació. No caldria afegir-hi res més. És el moment, ara, de convidar el lector potencial del llibre a continuar el viatge, tot sol, pels poemes que ens ofereix Alba Camarasa. En traurà profit.

Share Button

2 comentaris

  • Ismael Pelegrí i Pons

    22 febrer, 2022

    Les gràcies te les he de donar jo a tu, Margarita. Esper que el text t’hagi estat útil. L’he fet, sobretot, perquè pugui servir per animar la gent a llegir el llibre.

  • Margarita

    22 febrer, 2022

    Gràcies Isma per aqusta introducció a la lectura de “corpus”.

Els comentaris estan tancats.