Còmplices de la mentida

Fa poc més d’una setmana es va fer viral un vídeo en què es veia com Maria Llull, del setmanari Ara Balears, intervenia en la roda de premsa d’un conegut representant de la ultradreta mallorquina per dir-li que estava mentint en declarar que el Govern de les Illes volia imposar sancions als metges que no s’adrecessin en català als pacients que així els ho demanessin. La sortida indigna, a l’alçada de la misèria moral d’aquest vividor dels doblers públics, va ser antològica: després d’un silenci més llarg del que és habitual, que denotava que l’havien descol·locat, va objectar no haver entès les paraules de la periodista perquè les havia expressat en llengua catalana. Excuses de mal pagador. Durant uns dies, les xarxes bulliren i tot van ser missatges en què la gent es felicitava perquè qualcú, finalment, havia exercit com tocava, és a dir amb sentit crític, la seva professió.

Com tot el que sol passar en el món internàutic, després d’uns moments de glòria, el suflé va davallar i prest el gest de dignitat de la periodista va passar a l’oblit, sepultat per la voràgine de l’actualitat efímera. Ara bé, si analitzam els fets amb un poc de perspectiva, podem afirmar que no deixa de ser trist que una manera de procedir com aquesta es converteixi en notícia: senyal que no passa gairebé mai allò que hauria de ser el modus operandi del periodisme davant dels discursos tergiversadors d’aquelles opcions polítiques que fan del populisme i de la mentida la forma habitual de procedir. El que va fer Maria Llull va ser —perquè, malauradament, no crec que s’acabi convertint en un exemple a seguir—, insòlit. Que la normalitat sigui justament el contrari, amb uns mitjans que, amb la seva actitud, en general, no fan altra cosa que blanquejar el discurs de la ultradreta, és força decebedor.

Que la caverna es dediqui a dir mentides per a alimentar els seus seguidors és més vell que l’anar a peu. En aquest cas concret, la realitat no té res a veure amb unes suposades sancions als facultatius que no s’adrecin en català als seus pacients, tergiversació amb què és vol mantenir el discurs sense fonament d’una suposada imposició de la llengua del país per part de les institucions públiques illenques, quan és justament a l’inrevés. El que es pretén en realitat és, només, que els metges atenguin els seus pacients independentment de quin sigui l’idioma que emprin. Concretament, que no els puguin negar l’atenció perquè se’ls adrecin en català.

A aquesta mesura s’hi ha hagut d’arribar després que es fessin públics, aquest estiu, un degoteig de casos de discriminació lingüística a pacients als quals se’ls convidava a canviar de llengua —evidentment, del català al castellà— si volien ser atesos a la sanitat illenca. No cerca res més que garantir els drets lingüístics dels habitants d’aquesta comunitat autònoma que, d’acord amb el que diu el marc legal, no haurien de ser discriminats pel fet d’emprar qualsevol dels dos idiomes oficials del territori, cosa que, evidentment, només passa en el cas de la llengua pròpia. El que es disposa és que els metges no es pugin negar a atendre ningú que faci ús del català. En cap cap es diu que el personal sanitari s’hagi d’expressar en la llengua que empri el pacient. La diferència entre una cosa i l’altra és abissal. Es veu ben clar, per tant, que no hi ha imposició de cap mena. És, de fet, a l’inrevés: el que es cerca és garantir que no sigui el metge qui imposi la llengua al pacient.

Aquesta anomalia lingüística no afecta només el sector de la sanitat. Són molts els àmbits d’ús en què els ciutadans de les Illes no podem —m’hi incloc— fer servir amb normalitat la nostra llengua si aquesta és la catalana. Almanco, en el cas de les administracions públiques, sorprèn la poca valentia dels nostres governants a l’hora d’evitar que hi hagi, entre la gent de la comunitat que administren, ciutadans de primera i de segona. Per molt que el marc legal obligui, ni que sigui moralment, a fer-ho. Davant d’aquest fet, pensar que algun dia —tot i que sembla que la nova llei de comerç hi vol incidir— qualsevol negoci privat que faci atenció al públic hagi d’atendre la gent en qualsevol de les dues llengües de la comunitat, aquella que trii el client, sembla una entelèquia. Què voleu que us digui: que una part important de la ciutadania no pugui fer una vida normal amb la seva llengua, que és justament la pròpia del territori on viu, quan sí que es pot fer en l’altra, no deixa de ser una situació flagrant de discriminació.

Davant d’aquesta realitat, s’entén perfectament l’interès de l’espanyolisme —una ideologia que identifica l’estat amb una única nació i, per tant, amb una única llengua, la castellana— per vendre una imatge capgirada de la situació, en què es fan passar les víctimes per botxins i en què la llengua minoritzada és la que suposadament s’imposa. No és gens estrany, per tant, que les capçaleres periodístiques que hi estan al servei s’apuntin al discurs de la dictadura del català i esbombin titulars en la línia de les declaracions del líder ultradretà que va denunciar Maria Llull, com tampoc no ho és que els partits polítics de la mateixa corda els donin difusió a les xarxes. Per molt que sàpiguen —i ho saben perfectament— que estan mentint.

Ara bé, digueu-me innocent, però encara me sorprèn que la premsa local, la del territori, la que suposadament coneix la nostra realitat de primera mà, s’apunti a escampar aquest discurs d’odi basat en falsedats. Defugint el rigor a què el codi deontològic periodístic obliga, emparats en una concepció esbiaixada de la llibertat d’opinió, donen cobertura a discursos basats en la mentida, per exemple en forma de col·laboracions. Sense matisar-los; sense seguir la lliçó de Maria Llull, és a dir, avisant els lectors que alguns dels articles d’opinió que publiquen es basen senzillament en mentides.

Quan a l’hora d’il·lustrar els textos d’aquests col·laboradors, que hi tenen barra lliure —ja siguin metges polemistes amb poc sentit de servei públic o, directament, cans de bou mantinguts econòmicament per amos poderosos que treuen profit de l’anticatalanisme per desgastar els governs progressistes de torn, en què hi ha  postures força diferents al respecte—, no se’ls ocorre altra cosa que emprar imatges de manifestacions de grupuscles d’ultradreta, amb lemes tan discutibles com que les llengües no salven vides (en podríem rallar, de la falsedat d’un enunciat com aquest), hom no pot fer gaire cosa més que sospitar fins a quin punt aquesta actitud no és res més que un exemple evident de complicitat ideològica.

Share Button

Deixa un comentari