Plans d’estiu

Amb el juny, donam per acabat un altre curs escolar. Els docents, gairebé tots, hem començat unes més que merescudes vacances. Ho dic sincerament i sense ganes de fer enveja a ningú. He de confessar que he arribat a juliol amb la llengua defora, fent alens. Exhaust. No només, però sobretot, perquè amb la pandèmia aquest ha estat un any atípic, molt mal de passar emocionalment i física. Per açò, els dos mesos que venen s’albiren com una època de relax en què, entre d’altres coses, podré donar compte d’una sèrie d’activitats de caràcter cultural que havien quedat pendents durant el curs.

Ara bé, la primera setmana de juliol encara no compta, perquè hi ha algunes obligacions que cal acomplir, de caràcter acadèmic, sobretot les relacionades amb la Jornada d’Estudi i d’Homenatge que la secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis dedica, any rere any, a algun personatge destacat de la cultura illenca. Hi particip —em fa moltes ganes fer-ho— amb una comunicació en què don compte del camí que l’amo en Xec de s’Ullastrar recorre des de la prosa narrativa d’Àngel Ruiz i Pablo fins al vers dramàtic de l’adaptació que, de l’obra del primer, en fa Frederic Erdozaín, l’homenatjat en aquesta ocasió.

Quan ho hagi enllestit, llavors sí que podré desconnectar del ritme fagocitador del dia a dia. I llegiré. Sobretot açò. La selecció de llibres que m’acompanya en l’estada alcalfarenca és prou gruixada. Hi ha, sobretot, assaig i poesia, tot i que també hi ha espai per a algunes obres narratives: Enric Cassasses, Josep Maria Esquirol, Pilar Arnau, Stefan Zweig, Franz Kafka, Vicenç Pagès, Charles Baudelaire, Irene Vallejo, Colson Withehead, Borja Bagunyà, Carme Cloquells, Damià Rotger, Laia Malo, Martine Audet, Lucia Pietrelli, Ramón Andrés, Biel Mesquida…

Pel que fa a les lectures, també m’acompanyen tots els números de L’Avenç, Serra d’or i Popular 1 que s’han publicat enguany i alguns números de Reduccions i Els Marges. En arribar a casa, en el moment d’aparició, només havia pogut fullejar-les i, en pocs casos, fins i tot llegir-ne algunes parts (per exemple, sempre, els articles o ressenyes de Joan Todó, de Vicenç Pagès i de Jordí Puntí, a més de les entrevistes —molt bones les d’Antonia Vicenç i d’Agust Gil Matamala—, en el cas de L’Avenç). Una part significativa dels continguts d’aquestes publicacions, però, havien quedat automàticament reservats per a l’estiu (el conte per entregues de Xènia Dyakonova, a la mateixa revista, per exemple; les seccions dedicades a llibres de la revista montserratina; les crítiques de discos del Popu…). A poc a poc i en bones aniré llegint tot allò que pugui.

Ja ho diu el refrany: que el llegir no et faci perdre l’escriure. Tot i que no estic del tot d’acord amb aquesta afirmació, sí que és ver que la part d’escriure forma part dels plans estivals. Hi ha alguns projectes literaris en marxa que toca revisar. No hi ha previst començar res de nou —he volgut ser realista a l’hora de planificar-ho—, tot i que ves a saber quines idees té la inspiració, la qual va per lliure i, quan s’ha d’imposar, ho fa sense cap mena de mirament. Açò sí, tenc la intenció de seguir amb la cita setmanal dels xalandrots. Tot l’estiu. No crec que hagi de fer com l’any passat, en què vaig necessitar prendre’m un mes de descans d’aquests textos miscel·lanis i heterodoxos que són, també, una mena d’exercicis d’estil que em permeten de tenir la màquina en marxa per si de cas.

Pel que fa a la música, l’altre pilar, al costat de la literatura, de la meva dieta cultural, malgrat escoltar-ne molta, enguany tot fa pensar que no hi haurà gaire novetats a les quals dedicar atenció. S’han publicat prou treballs discogràfics, però n’hi ha pocs que m’han interessat. D’entre els sons més radicals, Gojira no m’han sorprès gaire, tot i que fan bon escoltar. Encara no he tingut temps per tastar el darrer treball dels At The Gates (va aparèixer ahir, si no vaig errat!). Ara mateix, em ve molt més de gust la redescoberta d’obres que associi a l’estiu. N’és un exemple el disc Francis Albert Sinatra & Antonio Carlos Jobim (Reprise 1967) en què els sons brasilers es fusionen amb la veu del crooner per excel·lència, amb un resultat tan breu com satisfactori. També Imelda May o Lucinda Williams venen molt de gust en aquesta època. I, pel que fa als menorquins, duc una temporada endinsant-me en la discografia —la que he pogut localitzar: tocarà fer ruta per les biblioteques de l’illa— dels Puretones. Bona música (rock and roll amb arrels en el rhythm and blues) i bones lletres (sobretot les de Miquel Plana). Ara bé, a l’hora de fer feina, Bach i Satie s’imposen a qualsevol altra opció. La capsa amb totes les obres per a piano del gimnopedista francès, interpretada per Aldo Ciccolini (una edició que conec gràcies a Eduard Marco i Búger), o la música de cambra del compositor alemany, de la mà del conjunt Musica Antiqua Köln, s’avenen molt bé amb els capvespres caniculars i les nits càlides d’estiu.

Per una sèrie de motius que ara no venen al cas, no hi ha lloc, temps ni mitjans per al cinema o les sèries. Reconec que és una llàstima, però allò que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible, que deien aquells. Tenc dos mesos per endavant i prou teca per a no avorrir-me. Som conscient que aquesta és una programació que anirà canviant i que, al final, potser tindrà poc a veure amb el que he exposat avui. Tenc dos mesos per endavant, com he dit. I la sensació, ara que ho he posat tot per escrit, de començar a acubar-me perquè, per molt que m’hi dediqui, en quedarà molt per fer. Segur. La darrera cosa que voldria, ara mateix, és no estressar-me, tot i que no sé si podré fer-ho. Açò és l’estiu.

Visits: 0