El dia del dia

D’ençà que va començar el confinament no hem pogut celebrar com hauria estat desitjable una sèrie de commemoracions que, en tant que dies internacionals o mundials, tenen un espai marcat al calendari. Potser, en el meu cas, el més significatiu dels esdeveniments que han acabat essent anormals ha estat el Dia Mundial de la Poesia, el 21 de març. A l’institut on faig feina, teníem el costum de programar una sèrie d’actes —modestos, però fets amb tota la bona intenció del món— amb què fèiem arribar al conjunt de la comunitat educativa una bona dosi de versos. Enguany, en canvi, tot i haver intentat tirar endavant alguna iniciativa virtual, sembla que ha acabat passant un pèl desapercebut el poema de Josep Carner amb què la literatura catalana s’afegia a la celebració de l’efemèride, com discret ha estat el ressò de la resta d’activitats fetes al voltant d’aquesta fita. No hem pogut fer-li, a la parenta pobra, els honors que es mereixia.

No ha estat l’únic cas, però. Sant Jordi, el Dia Mundial del Llibre i dels Drets d’Autor, el 23 d’abril, s’ha viscut des de la reclusió, quan sabem que el seu espai predilecte i natural és el carrer, el contacte directe amb la gent. Som uns quants aquells que hem enyorat les paradetes amb llibres i roses, la cerimònia d’aprofitar un capvespre primaveral per passejar pels carrers engalanats a la recerca de títols amb què emplenar les hores de lectura de l’avenir. Hi ha hagut algunes iniciatives —lloables totes elles: recitals i presentacions virtuals, campanyes per comprar llibres a internet (evitant els gegants del comerç electrònic)— per compensar un poc la balança, tot i que el resultat ha acabat molt lluny d’allò a què estàvem acostumats.

Deixant de banda el Dia Mundial de la Poesia i Sant Jordi, el fet que durant les darreres setmanes haguem estat moltes més hores enganxats a les pantalles del que és habitual i saludable ens ha permès conèixer l’existència d’un seguit de celebracions internacionals (o mundials: depèn dels casos) que, fins ara, potser ens havien passat per alt. Per exemple, fent memòria, fa pocs dies n’hi hagué un de dedicat a la dansa; o, més enrere, un de centrat en el planeta, en la Terra. Empès per la curiositat, he cercat un calendari que exposés quines eren aquestes diades i he descobert que n’hi ha per donar i vendre. Des d’un punt de vista institucional, l’ONU i la UNESCO n’impulsen unes quantes. De fet, n’hi ha tantes que fins i tot s’acaben superposant. El 21 de març, a més de dedicar-lo a la poesia, es commemora el Dia Mundial de la Síndrome de Down, el Dia Internacional dels Boscos, el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Discriminació Racial i, finalment, el Dia Internacional del Nowruz (l’any nou del calendari persa, que coincideix amb l’equinocci de primavera, com tothom sap). Tot encaixat en les mateixes vint-i-quatre hores.

Des que vivim la normalitat atípica, també han estat marcats al calendari, per citar-ne només una petita mostra significativa, el Dia Mundial de l’Aigua, el Dia Mundial del Clima i d’Adaptació al Canvi Climàtic i, finalment, el Dia Internacional per al Dret a la Veritat amb relació a les Violacions Greus dels Drets Humans i per a la Dignitat de les Víctimes (els dies 22, 23 i 24 de març, successivament); o, una setmana després, el Dia Internacional de la Visibilitat Trans (31 de març). Un poc més endavant ha estat el torn per al Dia Internacional del Poble Gitano (8 d’abril), el Dia Internacional del Jazz (30 d’abril) o el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa (3 de maig). De fet, avui dissabte 9 de maig, en què es publiquen aquestes ratlles, es commemoren, d’una banda, el Dia d’Europa i, de l’altra, el segon dels Dies de Record i Reconciliació en Honor a les Víctimes de la Segona Guerra Mundial (el primer va ser ahir).

La cosa, però, no acaba aquí. Les dues institucions tenen un programa que no només estableix els dies internacionals o mundials, sinó que també hi ha setmanes, anys i dècades commemoratives! Sense anar més lluny, la setmana del 4 al 10 d’aquest mes hauríem celebrat la Setmana Mundial de les Nacions Unides sobre Seguretat Viària si no fos perquè té una periodicitat biennal i enguany no toca (és cosa dels anys senars). En canvi, del 25 al 31 serà la Setmana de la Solidaritat amb els Pobles de Territoris no Autònoms, una commemoració que segurament té a veure amb els processos de descolonització que encara hi ha escampats a molts racons del planeta. També cal tenir present que, al llarg de tot 2020, s’acompleix l’Any de la Sanitat Vegetal i, també, l’Any Internacional del Personal d’Infermeria i del Comaratge. A més, ens trobam al bell mig de la Dècada de les Energies Sostenibles per a Tothom (2014-2024) i tot just acabam d’encetar la Dècada Nelson Mandela per la Pau (2019-2028), entre d’altres períodes de deu anys commemoratius.

La llista anterior té un caràcter institucional. Només ens hem referit a activitats impulsades des de les Nacions Unides i la UNESCO, però no són els únics organismes que estableixen aquestes dates assenyalades. Segons una web la fiabilitat de la qual desconec, existeixen 539 dies internacionals i mundials, 365 dels quals són oficials, i 31 que ho són de forma popular. A més, cal afegir-hi 32 setmanes internacionals i 81 anys internacionals. El llistat no inclou, però hi són, una col·lecció interminable de celebracions de caràcter informal, que també existeixen i, sobretot gràcies a l’activitat de les xarxes socials, acaben tenint alguna mena de visibilitat. A més de saber que avui, segon dissabte de maig, també és el Dia Mundial del Comerç Just, m’he assabentat que el passat dia 4 estava dedicat a Star Wars, que el proper 25 es celebra el Dia de l’Orgull Friki —amb tot allò que pugui implicar una efemèride d’aquest tipus—, que el 20 de juny és el Dia Més Feliç de l’Any i, el 7 d’agost, el de la cervesa .

Davant d’uns nombres com aquests, acubadors, no puc evitar el record d’uns mots d’un humorista andalús —no en conec el nom— que els primers dies de confinament, davant de la proliferació de tots tipus d’activitats a les xarxes socials (recitals, presentacions, concerts, conferències…), demanava calma i no cremar tots els cartutxos durant els primers dies de tancament. En primer lloc, perquè davant de tanta oferta no hi havia prou hores per assumir-la. Segon, perquè la cosa anava per llarg i no es tractava de fer la típica sortida de cavall, perquè ja sabem quina mena d’arribada implica començar tan forts. Una sensació semblant és la que es pot tenir davant d’un calendari en què hi ha més celebracions que dies on col·locar-les. Sobretot perquè, malgrat la presència d’alguns casos banals, la majoria de les dates assenyalades ens recorden mancances evidents, situacions que cal corregir en el nostre dia a dia. Malauradament, aquesta mena de calendaris no deixen de ser una necessitat: ni que sigui de manera puntual, ens recorden molts dels deures pendents que tenim en tant que col·lectivitat que malda per compartir el mateix planeta.

És evident que, davant de la quantitat ingent de dates marcades al calendari, és fàcil caure en l’efecte oposat al que es persegueix. En primer lloc perquè, per acumulació, cadascuna d’elles acaba tenint poca visibilitat, malgrat algunes excepcions (el 8 de març, dia de la dona treballadora…). També es pot donar el cas que, davant de la superposició de les dates, la gent no pugui dedicar a cadascuna de les causes poc més que el pensament d’un dia, la qual cosa és totalment insuficient per a resoldre res. Pot passar que l’acumulació de causes justificades acabi bloquejant les persones més sensibilitzades, que es veuen impotents davant de tantes coses per fer i canviar. Fins i tot, es pot arribar a la situació paradoxal que, per a més d’un, amb quatre likes n’hi hagi prou per a netejar-se la consciència, la qual cosa em recorda la caritat cristiana del rics (*). Finalment, hi ha el perill de la folklorització, de caure en la banalitat des del moment en què els dies significatius moltes vegades queden sepultats per les maniobres comercials, que també tenen el seu calendari de dates assenyalades: és el que passa amb el Dia dels Enamorats i amb el Dia del Pare o de la Mare; és un dels perills que, d’uns anys ençà, amenaça Sant Jordi: el d’esser fagocitat pel sistema, com si d’un Black Friday llibresc es tractés.

Acabarem aquestes reflexions fent-ho venir bé per parlar del títol del text: «El dia del dia». Segurament, algun lector hi ha trobat, des d’un primer moment, la semblança amb el nom amb què està batejat un llibre de Quim Monzó, El tema del tema, una obra que, no cal dir-ho, és totalment recomanable. La coincidència hi és, totalment conscient, a mena d’homenatge. M’hi vaig inspirar, tot i que cal dir que, més enllà del paral·lelisme superficial, no hi ha més punts de contacte entre ambdós títols. De fet, si la memòria no em falla, cap dels textos que conformen aquest recull d’articles monzonians —apareguts originalment al diari La Vanguardia, del qual encara és col·laborador, durant els anys 1999, 2000 i 2001, i publicats de manera agrupada un parell d’anys després, el 2003—, no parla dels dies mundials o internacionals. Per exemple, el que dona títol al volum, «El tema del tema», es centra en els sociolectes i, concretament, en algunes paraules i expressions esdevingudes mots comodí o mots crossa en els argots juvenils urbans del començament de segle. De dies assenyalats, segurament Monzó n’ha parlat en altres ocasions, tot i que només he aconseguit localitzar-ne un parell de textos que s’hi centren: un primer, en què l’escriptor explica la incorporació al calendari de celebracions de l’ONU del Dia Mundial del Vàter i, un segon, en què critica l’existència del Dia Internacional de la Besada (una celebració que, per cert, en plena pandèmia, es presenta molt complicada de poder fer com cal).

Sigui com sigui, amb l’excusa del títol del xalandrot hem pogut acabar la reflexió sabatina fent una recomanació literària. Es pot fer extensiva, per cert, a qualsevol dels reculls d’articles periodístics de l’autor. Monzó no només destaca com a narrador sinó que també és un articulista ressenyable. Per cert: després d’una recerca intensa, no he sabut trobar cap dia internacional dedicat al columnista de premsa o, ja que hi som, a qui només pot fer d’un blog, ni que sigui col·lectiu (com aquest) la seva humil tribuna d’opinió. Tot i que, com hem vist uns paràgrafs més amunt, n’hi ha un dedicat a la llibertat de premsa —només faltaria!—, em sembla que la mancança, en aquest sentit, és flagrant. A què espera l’ONU per a fixar-lo?

——-

 (*) No sé per quin motiu, esper que m’ho sabreu perdonar, m’ha vingut al cap aquest fragment de l’Evangeli que he associat, automàticament, a alguns noms il·lustres —com el d’Amancio Ortega i els d’altres filantrops de pa amb fonteta— que han fet de la caritat una manera efectiva de blanquejar la seva imatge: «41Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. 42 Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. 43 Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: —Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. 44 Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure.» (Mc 12,41-44)

Share Button