A vegades, una cançó se’ns aferra al cervell, com una pitjallida. Segurament, hi ha un tot de motius —que ara no intentarem escatir— que expliquen perquè el subconscient es dedica a actuar d’aquesta manera tan peculiar, mitjançant la qual és gairebé impossible treure’s una determinada tonada del cap. De fet, aquesta mena de parasitisme mental pot arribar a un punt en què, sense ésser-ne conscients, acabem siulant-la o taral·lejant-la públicament en veu alta. Un passeig recent per Madrid va tenir com a intrusa i inevitable banda sonora mental la cançó «En las calles de Madrid», interpretada per Loquillo, un vell conegut d’aquestes contrades internàutiques.
Es veu que el cervell d’un servidor va ser incapaç de trobar una altra musiqueta associada a la ciutat que estava visitant. Des del moment en què vam trepitjar el terra de l’estació d’Atocha, i mentre vam romandre a la ciutat, sense avisar, la melodia i, també i sobretot, una part de la lletra de la cançó (els versos inicials, en què el mot Madrid es fa explícit) es van dedicar a revenir de manera recurrent a la memòria. Si no vaig errat, aquest tema va ser publicat per primera vegada al mini LP intitulat Dónde estabas tú en el 77 (3 Cipreses, 1984), un molt bon treball discogràfic —tot cal dir-ho—, amb els sons més durs i foscos gravats mai pel conjunt del cantant del Clot. El disc s’inicia amb aquesta peça, una mena d’oda a la ciutat de Tierno Galván i als anys de la Movida (a la cançó apareixen noms propis de l’època, com els de Pepe Risi, cantant de Burning, o Ceesepe, pintor i il·lustrador), en què la capital espanyola va viure un període de cosmopolitisme cultural (que, amb el temps, després d’una primera mitificació, açò sí, s’ha anat matisant): «solo hay un secreto / que me lleva hasta tí: / que ha muerto el silencio / en las calles de Madrid», és una referència clara al deixondiment cultural de la ciutat després del llarg període de tancament imposat per la dictadura franquista.
Quan vaig ser conscient de l’omnipresència al meu pensament de la cançó —composta, no podia ésser d’una altra manera, per Sabino Méndez (la lletra és característica de l’èpica urbana de l’autor)—, quan vagi copsar que no hi havia manera de treure-me-la del cap, just després de la sorpresa i de les inevitables preguntes (per què aquest tema i no un altre? Per què aquest intèrpret? Ves que no n’hi deu haver, per triar, de composicions centrades en Madrid, i ha hagut de tocar-me justament «En las calles de Madrid?»), des de la presa de consciència, per tant, vaig intentar de posar-hi remei. La tàctica per a fer-la fora de la ment va consistir a cercar-ne, amb tota la bona intenció del món, una alternativa. En aquest cas, però, va ser pitjor el remei que no pas la malaltia, perquè l’encarregada de fer-ho va acabar essent una cançó inefable, un altre caprici de l’atzar amb què, ara ja era una evidència, actua el subconscient: «Aquí no hay playa», de The Refrescos, una d’aquelles bandes d’emprar i tirar que es va donar a conèixer en acabar la dècada dels vuitanta del segle passat, va ser l’escollida. El grup va gaudir d’un èxit efímer gràcies a una única cançó (són un exemple clar d’allò que els anglosaxons anomenen one hit wonder) en què, entre d’altres coses, feien befa de la Movida que, com hem vist, era elogiada pel tàndem Loquillo-Sabino. El que explica la lletra d’aquest tema, al compàs d’un ska un pèl accelerat i simpàtic, és que, malgrat la gran quantitat de meravelles que té Madrid —la llista és inacabable: Jarama, Retiro, Ateneo, «mil cines, mil teatros, mil museos»… (el nivell intel·lectual de la composició està a la mateixa alçada que el patètic «Es Mahón», amb algunes rimes fàcils que fan vergonya aliena: «Podéis tener la tele y los Cuarenta Principales / Podéis tener las Cortes y organismos oficiales»)— en arribar l’estiu, a la capital de l’imperi no hi ha platja. Vaja, vaja.
Ja em perdonarà el lector que, gràcies a les ratlles precedents, li hagi fet recordar una melodia que, fins ara, dormia el son dels justos. He de dir, en defensa pròpia, que vaig ser una víctima del meu propi subconscient i que res del que estic explicant va passar sense el meu vist-i-plau explícit. Per sort o per desgràcia, aquesta cançó va ser l’única que va acudir a la crida (*). No n’hi va haver cap més. I ho va fer inútilment, per a més inri, perquè la maniobra dissuasiva va ser inútil: la veu de Loquillo va seguir fixada al pensament, de tal manera que, en més d’una ocasió, no vaig poder evitar de taral·lejar-ne els primers versos (sempre els mateixos, recursivament, sense embafar-me’n), tot movent els llavis. Ho vaig fer, per exemple, quan vaig pujar al bus turístic amb què ens vam mimetitzar amb les masses amorfes de turistes que envaïen, literalment, els carrers de la ciutat amb motiu del Cap d’Any. Asseguts al descobert pis de dalt del vehicle, a més de tastar l’aire fred i sec de la Meseta amb tot el seu esplendor, vam recórrer el centre històric de la ciutat mentre una veu, en català, a través d’uns auriculars matussers, ens anava explicant, en un relat idealitzat, típic d’una atracció per a guiris, les bondats de Los Madriles. Era el preu a pagar, ho sabíem, en haver triat un mitjà de transport tan singular, però pràctic i adequat a les nostres necessitats al cap i a la fi.
De l’autobús estant, es va corroborar que, arquitectònicament, m’agrada més el Madrid dels Àustries que no pas la grandiloqüència (que frega la megalomania) de la ciutat borbònica, partint però de la base que, a un lloc sense passat medieval —romànic, gòtic, àrab, mossàrab, jueu…—, li manca una part important de la personalitat. Açò que dic és injust. Ho sé. És una qüestió de gustos, una mania meva darrere de la qual no hi ha cap raó objectiva, tot i que potser hi traspua algun deix d’una formació acadèmica de base romàntica. M’agraden les ciutats amb carrerons estrets i foscos, amb esglésies amb grans vitralls i arcs de mig punt o puntats. Què hi farem. Sigui com sigui, els carrers per on transcorre una part important de la ruta turística ens mostra un urbanisme amant dels espais amplis, tendents a la majestuositat de qui vol mostrar-se poderós. Tot molt net i aclarit. I la sensació que es tendeix a un cert exhibicionisme que té com a finalitat darrera constatar que allò és la capital d’un regne, el centre del qual és al quilòmetre zero de la plaça del Sol, una ciutat des d’on surten totes les línies de tren d’alta velocitat de la península Ibèrica —siguin o no necessàries—, amb la intenció de convertir qualsevol capital de província espanyola en un barri perifèric de Madrid.
Aquesta concepció centralista de l’estat, omnipresent, converteix de facto les terres d’ultramar en territoris colonials: no hi arriba l’AVE. Al llarg de la passejada (Paseo de la Castellana, Plaza Colón —on devien haver fet bugada: un gran llençol rojigualdo hi romania estès, segurament per a eixugar-lo—, Gran Via, Plaza de España…), hom no pot evitar de pensar que allà hi ha molts de doblers, una part dels quals provenen dels impostos que els illencs els enviam i que no tornen: serveixen per a construir més quilòmetres de vies de tren d’alta velocitat cap al no-res mentre que, per aquí, seguim empantanegats amb unes connexions aèries insuficients. Madrid ens roba: en una primera impressió, es confirma l’eslògan, que ve reforçat per un tot de dades que reforcen la discriminació, pel que fa al finançament, que patim els illencs (i de la qual, curiosament, ens en queixam poc). Ara bé, si el problema es reduís al fet que Madrid ens roba, en tindríem molt d’aclarit. Perquè, també cal dir-ho, des de l’autobús, segurament per l’efecte deixondidor de l’aire sec a la cara, aparegué clara la idea que la ineptitud nostrada agreuja la situació, que la inutilitat (i, també, la malícia) ha fet i fa que una part dels doblers que ens corresponen ens els robem nosaltres mateixos. Hi ha moltes maneres de fer-ho. Per exemple, no aconseguint unes determinades partides econòmiques factibles, tot deixant-les perdre per malaptesa administrativa (fa anys que, si les coses s’haguessin fet bé, tindríem l’Enclusa, a Ferreries, aclarida, per citar-ne un exemple). És clar, però: com que ho fan els que es suposa que són «els nostres», ens estimam més mirar cap a una altra banda. Molt significatiu, tot plegat.
Totes aquestes cabòries fluïen amb naturalitat, acompanyades —com ja hem dit— per la tonada inconscient i constant de la cançó «En las calles de Madrid», de Loquillo, mentre l’autobús anava completant el seu recorregut. Cap al final del trajecte, mentre pujàvem en direcció a la Puerta de Toledo per la Ronda de Segovia (si no vaig errat, unes obres a prop del Teatro Real ens obligaren a prendre una ruta alternativa), capficat com estava en la idea que la ciutat actual —el centre de la qual ha esdevingut una mena de parc temàtic— devia tenir poc a veure amb aquella en què visqueren els seus anys de glòria Pepe Risi i Ceesepe (en pau descansin ambdós personatges), aquell Madrid que descrivien, amb un pèl d’ironia, The Refrescos, l’audioguia ens va informar que, arran d’unes obres mastodòntiques fetes al voltant del Manzanares —soterrament d’autopistes i vies de tren, construcció de passejos i de grans zones verdes a sobre—, els habitants de la ciutat gaudien, des de feia relativament poc temps, d’una enorme platja artificial a la llera del riu. Urbana, però, al cap i a la fi, platja. Vaja, vaja.
——————–
(*) Voldria fer constar que va aparèixer, molt a posteriori (de fet, el darrer vespre abans de partir de la ciutat), com a part d’un dels quadres que decoraven les parets del gastrobar La berenjena, una referència a la cançó «Pongamos que hablo de Madrid», d’un tal Joaquin Sabina. No la recordava de cap de les maneres. En revisar-ne la lletra, mentre escrivia aquestes quatre ratlles, he comprovat allò que era una evidència: per molt que s’hi afirmi que allà, al centre de la península Ibèrica, «el mar no se puede concebir», un vers passador, què en podem esperar de qualcú que és capaç de construir una metàfora en la qual s’afirma que «el sol es una estufa de butano»? Amb açò està tot dit. De cap de les maneres no hauria estat, aquesta, una alternativa de res.
Visits: 5