Assaig d’elogi de la política

Perquè tot plantejament social és polític (per etimologia i per història, com a mínim). Perquè és en democràcia que hi ha més possibilitats que qualsevol pensament, idea, objectiu… es porti a terme i es concreti. Perquè ja està bé que els frustrats i frustrades s’autoanomenin “el poble” (no el representen; en formen part, com tu i com jo), que adoptin un llenguatge naïf, superficialíssim i lleuger. Perquè el maig del 68 va ser un fracàs. Perquè bloquejar -o voler- un parlament democràtic (seu de la sobirania -poder- nacional) o unes corts, a part de ser delicte, és un problema moral. Jo he vist cartells anunciant abans del dimecres 15 de juny la proposta per bloquejar el parlament el dia de la votació de les esmenes a la totalitat dels pressupostos. Bloquejar-lo és impedir que funcioni i que la representació que la majoria de la societat catalana s’ha atorgat faci el hagi de fer. Ara hi ha malabaristes de la paraula que reneguen de la violència física manifesta que sota el seu paraigua de la seva convocatòria es va fer visible. S’haurà d’observar, d’acord, qui va començar i si, com altres vegades a Barcelona, les policies hi han tingut res a veure. Emperò programar el bloqueig al parlament és, sense matisos, un acte de violència. Per altra banda, hi ha múltiples vies de pressió, incidència i participació per fer visbles el malestar sociopoliticoeconomicocultural que es vulgui, per voler reformar aspectes concrets del sistema democràtic, per promoure noves lleis o canviar-ne/suprimir-ne d’altres, per proposar límits i mínims de tot tipus a la pràctica economicomercantil d’avui, pel que es vulgui (o gairebé). Però això implica feina, temps i esforços (més que acampar i votar a mà alçada en assemblea) i genera molta decepció i frustració comprovar que no és tan fàcil i que, ai las!, el que tu penses pot ser que no coincidesqui amb el que pensa la majoria. I en democràcia, la majoria dirigeix, no la minoria minoritària minoritzant.

Share Button

13 comentaris

  • Jordi

    29 juny, 2011

    Potser avui és un bon dia per redactar un “Assaig d’elogi de la política II”.
    Sincerament si lo del Parlament de Catalunya va provocar adjectius com “Kale borroka”, “violència extrema”, “frustrats i frustrades”… tenim adjectius pel viscut ahir a les Cortes? aquesta és la democràcia a defensar? aquest és el paper que els hi espera a les minories? no és un espai on algú hagués pogut contestar als quatre frustrats que fa mesos estan alçant sa veu? no és u espai on hagués estat be aportar solucions, unts de vista, autocrítica a una situació cada vegada més insostenible?
    Animo als defensors de la patria que em puguin escriure amb les seves sabies paraules una explicació coherent dels fets.
    Sempre frustrat.

  • Joan Carles

    20 juny, 2011

    Per cert, d’on surt aquesta foto meva, que jo no hem penjant mai aumón?

  • Joan Carles

    20 juny, 2011

    M’ha costat bastant dir alguna cosa d’aquest moviment, enmig de qualsevol debat suscitat, i especialment en la riquesa amb què s’ha expressat a Xalandria. Segurament també hi té a veure la meva condició de prenent part del sistema dels polítics, atesa la meva realitat dels darrers quatre anys a les institucions. En tot cas, però, aquest és un fet que pot explicar qualque cosa de forma minsa, però no l’essencial, i no cal fer-ne segones lectures. El meu embull (com el de molta gent) seria el mateix si hagués seguit estant a l’ensenyament, posem per cas.
    Vull dir amb açò que tot el que suscita aquest moviment són una gran quantitat de línies dispars que hi conviuen que no sé si s’arriben a tocar mai per res. Hem anat trobant durant les darreres setmanes multitud d’opinions de grans teòrics respectables que han parlat sobre el moviment: a favor, amb escepticisme i netament contraris, i a tots ells els veig encertar en el problema (alguns més que d’altres, al meu entendre, açò és clar). Hores d’ara, de fet, després de tots els vostres comentaris, poca cosa més hi tenc a dir. Probablement em quedaria aquella frase que s’ha amollat per aquí, que diu que ens hem mirat la forma (qui són, què representen, quina coherència o no tenen…) però l’essencial és el motiu que els du aquí, el motiu de la indignació. Probablement és el nucli del moviment, i poca cosa més hi ha. I perdonau-me que sigui tan taxatiu: clar que hi ha hagut més coses, i manifestacions, i organització, i manifestos, i tot el valor que açò tengui, però és massa complex com perquè prengui una direcció clara sense el perill de quedar en el no res. Així, segurament la grandesa d’aquest moviment ha de ser la d’aspirar a pensar que el poder ha de fer cas de la resposta de tota aquesta gent, en els seus plantejaments: llegir què demanen per traduir-ho d’alguna manera en les propostes. Però és més pervers.
    El temps, com en tot, és un element clau: sigui perquè som massa damunt de tot per veure-ho en perspectiva; sigui perquè les coses sempre tornen a “puesto” (disculpau el castellanisme, però ara és la millor manera d’expressar-me, eh que m’enteneu millor que si hagués dit lloc?, que no és el mateix); sigui perquè el moviment social ultrapassa la perspectiva històrica a partir de la qual qui està al poder llegeix el moviment i el declara, per exemple, no-democràtic, oblidant que els paràmetres de quan es va perdre la guerra civil o de quan es va fer la transició tal vegada ja no serveixen; sigui perquè el temps de les protestes coincideix massa amb el temps de les eleccions. El temps també m’impedeix veure tot açò sense una nebulosa.
    Probablement, i em mullaré un poc, em definesc escèptic, tot i compartir bona part dels pressupòsits i manifestos. Però no veig tan clar que el canvi sigui irreversible. Un canvi és irreversible quan tots els agents implicats no tenen altre remei perquè tot fot un catacrac que canviar-ho tot és inevitable per a tothom. Però la situació no és ben bé aquesta. És cert que el canvi a les nostres vides i a la nostra societat és irreversible, i jo ja hi prenc consciència fa molt de temps (diria que anys): el model energètic que mou el món és insostenible; la relació de l’home amb la terra, també; els nostres hàbits de consum i de com ens movem pel món, també; també és irreversible que viurem diferent, que el nivell de vida que hem tingut és inassolible perquè no era real; que també és irreversible que el sistema productiu creï noves formes de treball i tots ens hi haurem d’acostumar. Ara, que és irreversible que treguin els sous vitalicis? O que canviïn el senat? O que gastin menys pressupost militar? A disgust, pens (tal vegada encara som dels que no he traspassat la perspectiva històrica) que hi ha molta divergència d’interessos, de plantejaments contraposats entre els manifestants com perquè es visualitzi res prou sencer, més que no la frase que diu que els polítics no els representen, el sistema està esgotat.
    A Menorca viurem moltes coses. Un nou debat sobre la carretera general. Sobre camps de golf i sobre ordenació territorial. Haurem de tornar a parlar del català a l’escola. De la promoció de la cultura i de les trinxeres en defenses de grans consensos. De l’abast de les administracions i el seu finançament. Aquests debats m’interessen molt, però a tothom del moviment li rellisquen, perquè sembla que no va amb ells. Fa una setmaneta, un amic meu, ficat dins el món de l’associacionisme, i tirant a radical, em deia que el posaven nirviós alguns comentaris. Sembla que hi havia una al·lota que pul·lula entre Madrid i Menorca, que li explicava com havia viscut el 15M, i deia coses així com “qué guay, la gente se organiza, y hay debates, y todo el mundo participa…” (és un clixé, ho sé, a consciència, però existeix, i aquesta al·lota xerrava així). I ell se la mirava, i deia: però si aquí hi ha gent que fa anys que està organitzada, i fa coses, i proposa, i provoca canvis en les decisions del poble; què m’has de venir a dir, ara, del “poble”? A vegades tenc la sensació d’estar com aquest amic meu.

  • Pau

    19 juny, 2011

    És cert que hi ha moltes coses en comú amb Grècia. La més important és les exigències europees d’austeritat que frenen el creixement econòmic i per tant frenen el creixement i la creació d’ocupació. Ara bé hi ha moltes, moltíssimes diferencies. Grècia té un deute del 150% del GDP, mentre que l’estat espanyol no arriba al 65%. Aquí mai s’imposaran les retallades que es volen per Grècia, i això que seràn dures. El problema espanyol és el toxo, metre que el problema grec és l’estat molt més ineficient i corrupte que el nostre (sí és possible).

    Però ja veis ara esteim parlant dels problemes estructurals de l’economia espanyola i en darrer terme l’estructura de l’Euro que va generar el boom i ara prolonga la crisi. Però ailas això ens allunya molt moltíssim del lema inicial de tota aquesta moguda “democràcia real ja”. I és que mai he entès l’èmfasi de les acampades en les formalitats democràtiques, la majoria de les quals m’agraden però que no resoldrien la causa del descontentament social ni tan sols la corrupció (els menorquins continuarien votant el PP amb llistes obertes o tancades). I això és exactament el que ha passat avui a Barcelona. La pancarta ja no parlava de democràcia sinó de crisi. Les protestes s’estan convertint en econòmiques. Entram per tant en un terreny molt més lògic on es protesta per les retallades socials, on es pressiona per reformar el sistema financer i en darrer terme a Alemània perquè suavitzi la seva pressió sobre l’Euro. A i s’ha cridat ben fort enlloc d’encerclar un parlament.Hi ha moltes coses que em continuen sense convèncer, molt especialment el seu caràcter antissistema i antipolític, molt pronunciat en el cas de Barcelona. però això en el fons és una qüestió de cultura política. Per cert Europa els sorprenia que fins ara ningú hagués fet pressió en aquesta direcció

  • Santi

    19 juny, 2011

    Jo estic 100% d’acord amb el que ha expresat en Domènec.

    Pau, la única diferència entre aquest moviment i el de Grècia es que allà van uns mesos per davant.

  • pau

    17 juny, 2011

    És realment interessant veure com gent que comparteix tantes coses divergeixin tant en l’estratègia. No record una situació igual. Dóna per unes quantes tesis de sociologia i política.

    Mentre intentava oblidar que Sant Joan està present i jo no encara no (quan falta per sant Martí?), em mirava al Newsnight un reportatge debat sobre Grècia. En Paul Mason apuntava tres coses: a) que l’abast del descontentament social a Grècia és brutal, molt més gran que Egipte deia, que darrera els anarquistes hi ha mitja Grècia i un poc més, que b) si Grècia diu que no pagarà el deute cauran els bancs europeus que els hi han deixat els diners. estaríem davant el Leham’s Brother europeu i c)que al final hi haurà default però no ara sinó d’aquí uns anys quan els bancs europeus ja no tenguin deuda grega. És a dir socialització de les pèrdues

    És obvi que hi ha molts punts en comú, però també que hi ha diferències molt importants. La més important de totes és que “el poble” no està darrera el 15m tal com passa a Grècia tot i que sí que comparteix un punt d’indignació. Si ho estés no hauria guanyat el PP així de senzill. Potser tot arribarà. Jo crec que no (Europa no farà de l’estat espanyol una nova grècia).

    En qualsevol cas sempre ens quedarà els Monty Python

  • Jordi Florit

    17 juny, 2011

    Idò, jo trob que aquest enllaç resumeix perfectament tot aquest desgavell:

    http://www.youtube.com/watch?v=ExWfh6sGyso&feature=related

  • Domènec

    17 juny, 2011

    Toques un punt interessant, Pau: no hi ha ningú perfecte. Subscric el manifest “Jo també sóc 15M” http://bit.ly/ipnYci però això no vol dir que pensi que tota la culpa sigui dels altres i jo no en tengui cap, ni que no hagi aprofitat o estigui aprofitant aquest sistema. Sóc conscient que en som prou beneficiat. Però seguesc trobant-lo injust i corromput i crec que s’ha de canviar, tot i que probablement en sortiré perjudicat d’una manera o altra. De totes maneres, crec que el canvi és irreversible i que és millor apel·lar a la negociació que a la violència, pel bé de tots.

  • pau

    17 juny, 2011

    No m’ha apassionat la seva entrada. per venir de qui ve m’ha semblat una mica massa blanc i negre. No deixa de ser curiosa la biografia del professor navarro. Ha assessorat a les Nacions Unides, a l’Organització Mundial de la Salut, al govern d’Unitat Popular de Xile, el govern cubà (en la seva reforma sanitària), el govern socialdemòcrata suec, el govern socialista espanyol, els governs tripartits i “d’entesa” catalans, així com al govern federal d’EUA concretament a Jimmy Carter, i a Hillary Clinton en la reforma sanitària. Una biografia impressionant sens dubte però no deixa de ser curiós que la majoria dels governs que ha assessorat han acabat bastant malament.

  • Jordi

    17 juny, 2011

    Potser us referiu a aquesta democràcia? llibertat d’expressió?

    http://www.youtube.com/watch?v=UIStkvzWGVc

    Segurament també estarà manipulat… com tots nosaltres!
    I sí! soc un frustrat, un frustrat que el mon polític fa uns anys em va frustrar.

    I també, segur que açò és demagògia com ho són les vostres paraules però què hi farem són temps que hem de viure…

    Visca el papà Estat! Visca l’estat policial que ens cuida!

  • Domènec

    17 juny, 2011

    Sobre aquest tema he trobat molt interessant l’article de Vicenç Navarro: http://www.vnavarro.org/?p=5772

  • Retroenllaç: Assaig d’elogi de la política « Només 5 línies

  • pau

    17 juny, 2011

    Excel·lent Joel. D’acord amb totes i cadescuna de les paraules. Aquests darrers dos dies m’ha costat més del compte mantenir una postura raonable. Els comentaris que he fet al facebook han generat més de 80 comentaris en dos dies en el fons perquè crec que hi ha molts motius per expressar la indignació. Entenc que aquestes coses passen sovint per la desobediència civil no violenta. Però no m’agraden ni els mètodes ni moltes de les coses que es diuen (trob molt més interessant les manifestacions per aturar desallotjament immobiliàris per exemple)

    És pot parlar de l’actuació policial tot el que es vulgui amb els videos que calgui. Ara bé Tal com tu dius el problema és més fonamental que això. És estratègic i ideològic. Cit textualment una carta seva que van enviar als grups parlamentaris “ens presentarem el dia 15 de juny al parc de la Ciutadella amb la intenció d’aturar el Parlament per a aturar les retallades: farem una cadena humana per evitar que les retallades entrin al Parlament”. Hi ha una diferència entre alçar la veu i aturar un parlament. Si no la van veure és perquè en el fons el que volen és fer la revolució, és a dir carregar-se el sistema. Ens diuen que cal desfer-se de la política i els polítics per solucionar els problemes econòmics.

    Jo tenc més interès en canviar les coses que en fer la revolució i per això es necessita més i millor política. No desfer-se de la política

Els comentaris estan tancats.