Navega per la categoria

Política

La memòria

Els historiadors i historiadores, i bona part dels que es dediquen a l’estudi, divulgació i recerca en l’àmbit de les Humanitats vivim del passat. I al passat hi recorrem amb fonts primàries o secundàries i etcètera. Però no volia fer ara una classe de metodologia investigadora. Volia introduir el tema de la memòria a Xalandria.

Parlar de memòria, o de la por o de la fam o de les revolucions és voler abastar categories històriques que no és recomenable escatar en quatre comentaris esbiaixats i gratuïts. No tenc, emperò i tranquils, intenció ara i aquí d’intentar definir-ho tot.

El dimecres de la setmana passada presentàvem al II Saló del Llibre el volum d’Argumenta sobre la Transició, i ho vam fer amb una taula rodona en els quals participaven Xavier Diez i Carles Santacana, i que moderava jo. El professor Santacana parlava de la dificultat de posar noms a les coses, i la Transició era una cosa d’aquestes coses, i explicava que se sentia incòmode en el dualisme de presentar aquell període recent com una llegenda rosa amb fades i gnoms o bé com una gran conspiració franquista per tal que tot continuàs igual. En el meu torn de moderador vaig preguntar fins a quin punt creien els entesos que el fet que el discurs dominant fins ara (jo diria que fins a vint anys després de 1975 i tant com va més discutit i contrastat) segons el qual la Transició espanyola era un model de pacte i convivència per a la resta del cosmos, podria venir donat al que Raimon apunta a l’epíleg del volum argumentaire i que consisteix en què després de la guerra i de la postguerra i de la dictadura, la gent té memòria de la precarietat en general en què s’ha viscut i de la por i de la fam que ha passat. Tot d’una vaig recordar que per tal que la dicatdura duràs tant com la mateixa vida de Franco havia de ser possible un consens general ferm i estable per tal que la cosa anàs endavant. Carles Santacana mostrava interés pel valor emergent de categories com la por (que en present i en passat acostuma a paralitzar i reduir) en els estudis històrics però que era complex determinar la importància de, per exemple, la por en determinades recerques; que com l’avaluam, vaja.

Hi pensava avui mentre preparava classes dels Àustria per quart d’ESO i de la Catalunya industrialitzadora del XIX per a segon de Batxillerat, i avui al diari Avui n’Agustí Colomines hi publica un molt bon article (“La memòria de l’anestesista”) sobre la gran enganyifa del govern Zapatero (i en van…) sobre aquella llei de memòria històrica que havia de posar els morts damunt la taula i reparar el desgreuge de totes les víctimes. Ara els promotors del tarannarisme socialista han començat a recular (prest cauran de cul si baden) i sembla ser que la llei quedarà en fum de formatjades. L’article, que podeu llegir de franc a l’edició electrònica de l’Avui) pren el fil de la denúncia que Amnistia Internacional fa d’aquesta obra de govern.

He pensat fa poc en un poema de Marc Granell (del seu magnífic Corrent de fons) en què apunta grans idees a la manera poètica que vol dir precisa:

EL MEU PAÍS

El meu país és un país menut

on per no cabre no hi cap

ni un didal de memòria.

 

Es posa a recordar i els records

se li n’ixen de seguida per totes bandes,

es vessen en el mar

brut i oliós d’un oblit

enterc i dur com una mort antiga.

 

Això provoca

que el meu país no vulga ser un país

perquè no sap com és ser un país,

perquè no sap que ho és des que va nàixer.

Així,

vol ser un gra o un moc o una formiga

o una pedra menuda i desgastada,

feliç sota el sol sense saber-se

i agraint al peu que la fa moure

de tant en tant amb una puntellada ben forta

poder desentumir un poc els músculs

i avançar encara que d’immediat oblide

des d’on i cap a on

i el dolor i l’esperança.

Share Button

Feixisme

Quan feia quart de Sociologia vaig fer una assignatura de lliure elecció sobre feixisme a la facultat d’història. l’impartia un senyor que es deia Gallego de llinatge. Si no record malament era un dels promotors d’Esquerra Unida i Alternativa a Catalunya. No crec que militi a Ciutadans però certament compartia un cert sentiment anti-catalanista.
Un repàs històric del feixisme ens ajuda a comprendre el que està passant a Catalunya amb el fenomen de Ciutadans i a Menorca amb l’associació d’ICM. No tinc obviament els apunts aquí davant i de ben segur que puc cometre més d’un error.

En l’imaginari col·lectiu normalment situam el feixisme a l’extrema dreta, més enllà de la dreta tradicional. Aquesta percepció és en certa manera falsa. El feixisme no neix a la dreta de la dreta, sinó sovint a la seva esquerra. De fet Musolini havia començat la seva carrera política al partit socialista. No hauríem d’oblidar que el feixisme italià i Alemany era almanco en els seus orígens molt crític amb el liberalisme dels partits conservador. Les seves polítiques econòmiques tenien en comú amb els moviments socialistes i comunistes de l’època una creença amb un estat fort. El que de veritat diferenciava el feixisme era un nacionalisme excloent i xenòfob. El que de fet importava era la grandesa de la nació alemanya i italiana, la puresa de la raça.
Ni Ciutadans ni ICM són partits feixistes. Són partits-moviments que respecten escrupolosament els principis democràtics i que rebutgen qualsevol tipus de violència. Ara bé, l’aparició d’aquests moviments té alguna cosa en comú amb els moviments feixistes, que certament no m’agrada. En els dos casos no es tracta de partits-moviments de dreta pura i dura. La seva raó de ser no és l’especulació urbanística o la baixada d’impostos . El que identifica els dos moviments és un nacionalisme excloent profundament anticatalanista. Ciutadans es presenta com un partit de centre esquerra ara bé no ha tret tres diputats tot parlant dels problemes de la vivenda sinó de biligüisme (hauríem de dir monoligüisme espanyol).
Amb Ciutadans, ICM i sobretot el Mundo estem crec davant un fenomen que té massa punts amb comú amb el feixisme dels anys 30. L’únic que importa és la grandesa d’Espanya i la derrota del catalanisme. El problema fonamental és l’afebliment de la nació espanyola (i la pèrdua de privilegis adquirits durant tants anys) i l’aparició de separatismes. Tot i que sempre parlen de llibertat són moviments profundament antidemocràtics que posen “Espanya como unidad de destino en lo universal” per davant del dret a autodeterminació. Jo no obligaré mai a ningú a ser Menorquí o Català, ells en canvi ens volen obligar a ser espanyols, ens volen negar el dret a ser un poble com el seu.

Share Button

Salvador Puig Antich

He sentit aquests dies pels mitjans l’èxit de la projecció de la pel·lícula Salvador, basada en l’execució de Salvador Puig Antich per part del govern franquista, crec, si no vaig errat, la darrera de les execucions del règim (per cert, amb el vist i plau del senyor Fraga Iribarne, aquest que ha estat president de la Xunta fins fa no res i que continua amb la política activa). Bé, en principi ho he considerat una bona notícia. En aquests moments de revisionisme pseudohistòric ridícul (també practicat a Menorca amb tota d’aquesta vergonya pública parafeixista de l’homenatge als morts de dretes durant la Guerra Civil), s’agraeix un toc d’atenció, perquè resultarà que el franquisme encara no va ser una cosa del tot dolenta.

En tot cas, no tot és tan perfecte, segons sembla. Si no, observau aquesta plana web (www.salvadorpuigantich.info), en la qual excomponents del Mil, en el qual militava Puig Antich, i altres personalitats vinculades a l’esquerra més obrerista i revolucionària, es carreguen la pel·lícula tot aportant arguments i desligitimant, sobretot Francesc Escribano, autor de la novel·la sobre la qual es basa la pel·lícula, a qui acusen de tergiversar la història i de donar una visió càndida i melodràmàtica dels fets i d’amagar el veritable contingut de lluita revolucionària que hi ha darrere la mort del personatge.

No estic en condicions de jutjar res perquè no he vist la pel·lícula. Per una banda, els escrits fan referència a una sèrie de coses sobre la lectura que se’n pot fer de la pel·lícula que em sonen molt. Em referesc a la legitimació (encara que no s’hi faci referència explícitament, en aquests textos) de la transició i la visió de la lluita antifranquista més revolucionària com a eixelebrada: només un canvi des de dins de les estructures mateixes del franquisme era possible. I tot el que hi va lligat. D’altra banda, en aquesta mateixa crítica també em sembla veure-hi alguns dels clixés més marcats del discurs obrerista, revolucionari i llibertari: la manca de transversalitat.

Bé, queda damunt la taula. Més que res, és que crec que està bé tenir elements crítics davant una pel·lícula com aquesta, que ha aixecat tanta publicitat.

Share Button

Boletín Oficial del Estado, 6 de septiembre de 2006 – BOE núm. 213

Resolución de 21 de julio de 2006, del Consell Insular de Menorca, de cambio de nombre del municipio de Mahón por el de Maó.
Rango: RESOLUCIÓN
Páginas: 31867 – 31867

TEXTO ORIGINAL

Se hace público que el Consell exucutio del Consell Insular de Menorca por acuerdo adoptado en fecha 27 de febrero de 2006 (publicado en el Boletín Oficial de las Islas Baleares número 46, de fecha 1 de abril de 2006), acordó aprobar el cambio de denominación oficial de la ciudad y del municipio que pasará a ser Maó, dado que es el nombre catalán, lengua propia de las Illes Balears.

Lo que se hace público de conformidad con lo establecido en la disposición adicional del Real Decreto 382/1986, de 10 de febrero, una vez comunicada por la Dirección General de Cooperación Local la Resolución de 25 de abril de 2006 de modificación de la inscripción correspondiente en el Registro de las Entidades Locales.

Maó, 21 de julio de 2006.-La Presidenta del Consell Insular de Menorca, Joana Maria Barceló Martí.

Share Button

Trilingüisme

Hola al·lolts. Com que veig que la cosa està un poc aturada (es veu que açò de les vacances d’estiu afecten més del que sembla), m’he decidit a penjar-vos el meu proper article del Mirador, que ve a ser una espècie de reflexió sobre l’anomenat Decret del trilingüisme. Si a algú l’interessa, que ho llitgi. I si ho feis, també ho podeu comentar. A veure si me surt d’una vegada açò de penjar un arxiu. Salut

Trilingüisme

Share Button

Empresa privada / empresa pública

Arran d’un comentari de’n Borja sobre l’escola privada, se m’ha acudit que podria estar bé xerrar-ne més amplament. Per la meva experiència personal, on he tractat tant amb empreses privades de diversos sectors com amb empreses públiques, i fent-hi feina tant internament com externament, una cosa tenc clara, l’empresa privada és moltíssim més eficient que la pública. Amb eficiència vull dir que amb els mateixos recursos (materials, econòmics o humans), són capaços de fer molt més. I és que la pela és la pela, tot i que ara es digui euro.

En moltes ocasions, bona part d’aquesta eficiència s’aconsegueix pagant sous més baixos, tenint pitjors condicions laborals (horaris partits, menys vacances), o fins i tot pressionant quan s’exerceixen drets legals que no convenen, com baixes laborals llargues o permisos de maternitat. Però amb açò només no es justifica l’enorme diferència d’eficiència que pot arribar a haver-hi. Jo he participat en projectes informàtics a l’empresa privada que en sis mesos han posat en marxa sistemes molt complexes, mentre que a una empresa pública, per a un sistema similar, duen cinc anys i encara no han estat capaços d’acabar-lo. Aquí hi ha molt més que la diferència en hores treballades per uns i altres.

Ja sé que no tothom que fa feina a l’empresa pública es comporta així, n’hi ha que realment en fan, de feina. Però per dir-ho de qualque manera, acostuma a ser una “opció personal”. A l’empresa pública, qui vol fer feina en fa, però qui no en vol fer no en fa, i no passa res. N’hi ha prou amb dir tot el dia que tens molta feina i que no dones al abast. I a més és una cosa que es va contagiant. Al principi la gent entra amb ganes, però va veient que hi ha molts individus que es passen el dia de xerrameca, fent cafès, o passejant papers amunt i avall. Amb els anys, molts d’aquests individus acaben pensant “i perquè jo haig de fer tanta feina i els altres tant poca?”, i va augmentant progressivament el nombre de cafès, de sortides a fer encàrrecs, i de passejades pels passadissos.

Resumint, que pel que jo he vist de primera mà, on hi ha negoci a fer, una empresa privada que respecti mínimament la gent és molt preferible a una empresa pública, perquè al cap i a la fi, l’empresa pública es paga amb els doblers de tothom. Ara bé, també opino que hi ha certes coses que no haurien de ser un negoci, com ara l’educació, la sanitat o els serveis socials, perquè el que s’està posant en joc per obtenir més eficiència es massa important. I respecte al model dual, de tenir sanitat pública i privada, per exemple, jo crec que en el fons és una manera de recaptar més diners de les classes altes. Qui no vol fer cues i vol que li facin la pilota cada vegada que té un grip, i a més s’ho pot permetre, pot apuntar-se a la sanitat privada, mentre segueix pagant la pública i no l’empra. Ara, no ens enganyem, la sanitat privada està molt bé per les feines que els hi resulten rentables, però quan cal maquinària cara i especialitzada t’envien a la pública.

Share Button

La libertad

És curiós com es poden arribar a manipular els conceptes. Es veu que el missatge carca pur i dur ja no ven (tot i que Déu n’hi do), i ja no es pot estar anant darrere fonamentalismes ni nacionalcatolicismes. És per això que esdevé rendible utilitzar el vocabulari que tradicionalment havia format part de l’altre bàndol, i ho és bàsicament per dos motius: per apropiar-se d’uns vocables que poden arribar a fer del discurs de sempre una certa modernitat i democràcia; i deixar en pèl aquells que per convicció real en parlaven. Així ha succeït, des de fa uns anys, amb mots com democràcia, justícia, llibertat, pau, identitat històrica… Desemmascarar tot açò no crec que sigui difícil, ni tampoc ho pretenc. Només propòs vejam si som capaços de destriar iniciatives feixistes que duguin per nom algun d’aquests vocables, a veure si feim una llista ben llarga.

La libertad és un concepte que fins i tot fa un poc de gitera, ja, fa olor de ranci. I és una llàstima, per aquells que hi creim, tot i que des d’uns postulats ben diferents. De fet, aquest és un tema a part, de caràcter crec que en podria dir filosòfic (cap de nosaltres és lliure, en sentit estricte), però surt de les possibilitats d’aquest bloc. Centrem-nos, idò en el repte. Serien exemples del que he explicat abans “Libertad digital” o el nou diari electrònic, que ve a ser l’agenda del govern d’en Matas, “Libertad balear”. També val esmentar eslògans o petites expressions que seveixen per la demagògia més pura com “llibertat d’elecció de centre educatiu” o “llibertat d’idioma”.

Share Button

Independència

Ara que sembla ser que aquest govern català amb presència d’ERC s’acaba, em ve de gust explicar perquè som independentista. No és per oportunisme fàcil que ho vull explicar sinó per tal que em digueu que vaig errat i en què hi vaig.

Tot (haver d’anar darrera d’estatutets, que ens persegueixin la llengua, que ens atraquin per mantenir coronells i bisbes, que visquem en un estat amb el nom oficial de Reino de España…) açò ens passa perquè no som un subjecte polític, i si no se’ns pren com a tal no podem exercir el poder. Més que governar (que si PGOUs, que si fires de bijuteria i de turisme, que si senyalitzacions de carreteres…) es tracta de manar, d’exercir el poder. En un subjecte polític normal un govern no agonitza per estatuts, sinó per coses serioses, que amb el menjar no s’hi juga. Però com que som autonomies segons una Transició malalta i una descentralització només vol dir el que és, ens hem de conformar a dissenyar collonades en tost de pensar en estratègies a mitjà i llarg termini.

No tenc cap indici que tot açò que volguem millorar ho puguem fer a Espanya, per més democràtica que sigui. Mani qui mani (Suárez, Aznar o Zapatero) no aconseguirem el que volem. ¿Per què costa tant fer entendre que és menys impossible un horitzó d’independència que un d’encaix a Espanya?. Fa uns tres segles que volem encaixar i tant com va més estem encaixonats, que són coses diferents.

Amb la independència no serem més feliços que ara, què va. Però podrem començar a donar-nos les culpes del que fem malament. Prou de mirar cap a Madrid emprenyats o esperançats! Què trobau?

Share Button

Votar l’estatut

La veritat és que l’estatut de les Illes Balears no m’interessa gaire. Ni he seguit massa el debat ni conec l’intrinculis de les negociacions. Tenc la convicció que si s’arriba a aprobar, cosa que encara està per veure, la nostra ‘regió’ no canviarà gran cosa, tot i els esforços de n’Eduard, que sé que hi ha treballat de valent en la seva el·laboració.

En aquest primer escrit voldria destacar una cosa que m’inquieta, el fet que segurament no l’arribarem a votar mai en referendum. Mentre que l’estatut de Catalunya s’ha d’aprobar en votació popular, l’estatut de les Illes Balears igual que el Valencià no requereix cap referedum (potser m’equivoqui però crec que no). M’encantaria tenir l’oportunitat de votar que no vull l’ordenament jurídic actual.

Recullirà firmes en Rajoy per a demanar un referedum de l’estatut? Defenseran el PSOE i el PP la igualtat de tots els espanyols a votar els seus estatuts tal com han defensat la ‘igualtat en el finançament´, ‘les competències’, els aeroports, la nacionalitat i un llarg etzetera?

Share Button

ALEIX VIDAL-QUADRAS

Desgraciat. Així em sento després d’aquesta enèssima punyalada del pitjor enemic que tenim els catalanoparlants.

“Desgraciat” li va dir n’Alejo a un francès catalanoparlant que li havia parlat de genocidi cultural en referència a la persecució del català per part dels estats espanyol i francès.

Resulta que gràcies a aquest que diu “desgraciat” als altres no ens podrem adreçar en català, en la nostra llengua, a les institucions europees, que també són nostres (?). Després de fer-nos tan mal, no creu aquest “senyor” que el millor que podria fer és fotre el camp, desparèixer, o és que encara ens en pot fer més, de mal? Ningú li pot aturar els peus?

Realment em sento molt dolgut, ferit i desgraciat.

Share Button