Navega per l'autor

Joan Carles

La caverna

Ahir vaig quedar fred. Ja sé que a vegades sóc un poc ingenu, i segons què no ens hauria de sorprendre, i manco venint del diari Menorca. Però aquesta vegada és un poc bèstia. Resulta que un tinent d’artilleria es posa a parlar de la República i la celebració, i esmenta que ell no sap què punyetes celebren, quan la República espanyola ha estat un dels desastres més grans de la història d’Espanya després de la tornada de Ferran VII al poder. Comença a amollar una sèrie de dades que fan escarrufar la pell i acaba dient que l’entrada de les tropes franquistes responia a un intent patriòtic de salvar el país que havia caigut al caos més absolut, que era la República o voluntat d’establir un govern democràtic en un context en què la gent era pràcticament analfabeta. Acaba dient que s’ofereix per donar classes a tots aquells que fomentaven la celebració del 75è aniversari i que el citin allà on vulguin a l’hora que vulguin, que ell ve expressament de Barcelona.

Impressionant. A més, amb tota l’oratòria pròpia militar. No té pèrdua. Supòs que a més d’un de voltros no haurà passat desapercebut si ho heu llegit, però si algú ho volgués llegir, no sé ben bé com s’ha de fer, perquè a Internet no hi és. Va sortir publicat ahir, 27 d’abril.

I tornam a estar de ple en el debat. Què es fa amb açò? Com haurien de respondre els intel·lectuals? Si és que ho han de fer… Però l’atac és frontal, és el feixisme dut a extrems que no recordava haver llegit de feia molt, i això es publica a un diari com aquest (supòs que l’esmentat senyor no es deu atrevir a fer-ho aumón més) que, segons la seva carta, “huele a cirio de iglesia”. Supòs que la ignorància és la millor resposta, però déu n’hi dó. Així i tot, hem de reconèixer que cartes com aquesta donen peu que molta gent es reafirmi, si estava en dubte, en les seves conviccions parafeixistes.
A part d’açò, vull fer una reflexió que no hauria de passar desapercebuda. Segons la carta d’aquest senyor, les tropes franquistes van salvar un país al llindar del desastre, tot fent bandera del veritable sentit de la constitució republicana. I aquest és un element que s’ha de constatar. Açò encara ho saben més els historiadors que hi ha per aquí, però hem de tenir present que tot i que després s’hi hagués donat una interpretació un poc diferent, el sentit de l’alçament militar partia de la premissa que la República havia actuat de botxí d’una nació que havia establert un pacte constitucional consensuat i que havia estat completament desvirtuat per les esquerres, el comunisme, el separatisme i tota aquesta gentussa. I calia, per tant, tornar al punt original, a les essències pures de la nació i al sentit que la Constitución Española establia. És a dir, que encara salvaven les castanyes del foc a la República. I tot açò, que és d’aquella època, surt a la carta d’aquest senyor. Supòs que aquest discurs us deu sonar un poc, no? Avui en dia, hi ha un partit polític que no parla d’altra cosa que de la Constitució i de la seva tergiversació. No baixem la guàrdia.

Descarregar aquest article publicat al diari Menorca el 27 d’abril de 2006

Share Button

Antoni Febrer i Cardona i la maleïda hac.

¿Y quin concépte se pód formar d’un póble qui escriu tant mál la sèua llèngua? el mès miserable.
Antoni Febrer i Cardona.

M’he permès la llibertat de pujar l’article (som en Nico) que en Joan Carles ha posat a Xalandria, de manera que es pugui descarregar com un arxiu, qui ho trobi interessant, que ja diu en Joan que val molt la pena. L’article era un poc llarg com per posar-lo sencer al bloc, i al final ho deixarem així.
A través del següent enllaç us podreu descarregar l’article complert:

Descarregar article

Obra

Share Button

Maó

El nom de la ciutat de molts de nosaltres ha esdevingut, per mala sort, centre de polèmica atiada pels sectors més recalcitrants de la societat maonesa, fins al punt que la immensa majoria de les seves intervencions estan situades dins de l’absurditat més profunda. Igualment, la reflexió sobre aquest tema no acaba de tancar-se mai, i un apunt d’en Joel sobre la qüestió de La pelota vasca m’ha fet recordar un dels debats de fons en aquesta qüestió: com s’han de combatre aquestes invectives, des de la indiferència, com fins ara, o agafant el bou per les banyes? Si es comentava que tenim costum de queixar-nos d’aquesta gent i pensar que és una cosa que queda fora del que és assenyat, no veurem que resulta que cada vegada han anat agafant més popularitat. El PP és més que un partit, cert, i un esquema ideològic molt marcat i estigmatitzat ajuda a donar coherència a un moviment (per molt que la coherència interna es desmunti fàcilment).

En aquest sentit, he llegit un article molt bo d’un tal Josep Mir, en clau humorística però molt seriós, sobre les barbaritats d’aquesta gent. Resulta que els de ICM reivindiquen Antoni Febrer i Cardona com a gramàtic de referència per escriure el menorquí, que a més és molt anterior al desastrós Pompeu Fabra, per tant ideològicament els va molt bé, però quan ho posen a la pràctica, com és lògic, se’ls en va tot en orris, perquè no tenen un dit de front. Amb això, aprofit per provar aquest xalandria per pujar un article, no sé si me’n sortiré. Llegiu-lo, si podeu. No pèrdua.

Share Button

La pelota vasca

Ahir van passar per TV3 La pelota vasca, i com que encara no l’havia vista, i tenint en compte tota la polèmica que va aixecar en el seu moment (sobretot per part del PP, que són uns reaccionaris de mena), em vaig asseure al sofà i me la vaig mirar. Enmig del procés de pau que s’està encetant a Euskadi, vaig trobar un gran encert la projecció d’aquesta pel·lícula, cosa que no podia fer cap altra cadena que no fos la catalana. Permet, també, recapitular qüestions que apareixen ara però que no són altra cosa que continuacions d’uns paràmetres ideològics que es van repetint, i que cadascú té molt assumits.

Qui més es va empipar amb aquesta pel·lícula va ser el PP, com és lògic, perquè no és que els deixi gaire bé, que diguem. Crec molt encertat el fet que abans de començar la pel·lícula s’avisi que aquesta és una iniciativa personal, no supeditada a cap ideologia partidista, i en la qual intervenen diversos sectors de la societat basca (crec que prou àmpliament representada). Però si ens miram les queixes de la dreta espanyola, veurem que potser tenen raó en el fet que no hi apareix cap representant d’aquesta dreta espanyolista, i la referència directa al PP hi és constant, sobretot a mesura que la pel·lícula avança. Ara que, hem de reconèixer, el que més els empipa és que aparegui legitimat el qüestionament de la nacionalitat espanyola (cosa que, per molt de dretes que un sigui, si vol fer un documental sobre el tema, aquesta qüestió sortirà, agradi o no, perquè és el fons indiscutible d’açò que en diuen el problema basc).

Així i tot, sí que pens que hi ha sectors prou amplis representats, i el documental és prou bo. A més, sense posicionar-se ni cap a un sentit ni cap a l’altre, presenta algunes imatges molt ben trobades, ja que moltes vegades fa parlar, ara un ara l’altre, opinions des de diferents perspectives (per exemple una víctima del terrorisme i una altra de la política penitenciària de l’estat) que donen molt de joc i mostren la complexitat del problema, cosa que estaria bé que veiessin justament aquells que es tapen els ulls davant la qüestió, que és a qui més falta els fa.

Crec que la majoria de gent que participa en aquest bloc la deu haver vista. Si no, ho recoman. Té molts de temes per parlar i podríem fer. Amb tot, me’n vull anar una mica més enfora, però crec que acaba de demostrar que el PP no pot ser mai en una taula de negociació sobre la pau a Euskadi, perquè no entén res de res -o no ho vol entendre.

Share Button