No cal explicar-ne el perquè —seria un poc llarg haver de fer-ho—, però el cas és que estic llegint el llibre Periodisme (Quaderns Crema, 2015), un recull d’articles d’Eugeni Xammar. He de dir que, tot i conèixer-ne el nom, aquest autor m’era força desconegut. Estic intentant corregir aquesta situació des de fa poc temps, exactament des del moment que, aprofitant la pausa de la Setmana Santa, la lectura d’un altre llibre, Retrats paral·lels. Una antologia (Edicions 62, 2019), un recull de perfils biogràfics escrits per Montserrat Roig, en què se li dedicava el capítol «El senyor Eugeni Xammar, un llop sentimental i escèptic», em va empènyer a fer-ho.
El llibre d’aquest periodista barceloní de cognom eufònic, Xammar, és un recull d’articles que ens permeten de conèixer com es conreava aquest gènere —l’articulisme— durant un període molt concret de la història: els anys vint i trenta del segle passat. Llegint els textos, no sé fins a quin punt es pot comparar la manera de fer d’aquell temps amb l’actualitat, en què tantes coses han canviat en el món del periodisme. Així i tot, hi ha alguns aspectes que trob interessants i que m’agradaria comentar.
Concretament, allò que m’ha empès a escriure neix arran d’una polèmica, en què Xammar va participar conjuntament amb Josep Pla, que va ser protagonitzada, també, per Manuel de Montoliu i Josep Maria Junoy, entre d’altres, cap a la fi de l’any 1923. Açò vol dir que les intervencions van patir la censura del Directori Militar, perquè Espanya patia la primera de les dues dictadures que va viure el segle passat. Déu n’hi do! Tot i l’interès que té el tema de debat, de què potser n’apuntarem algun detall més endavant, allò que consider més significatiu són uns altres elements, especialment referits al com.
En primer lloc, sembla ser —no ho he pogut comprovar, però el curador del volum, Josep Badia i Moret ho afirma— que les intervencions de Xammar i de Pla són el primer cas en què, al periodisme català, es fa ús de les «Cartes al Director». La manera en què els dos periodistes es presenten («No és pas costum a Catalunya d’escriure cartes als directors de diaris parlant de les coses que interessen a tothom»), i la referència amb què els respon Montoliu («Res tenim a dir, en principi, del “costum anglès” implantat entre nosaltres de fresc amb les “Cartes al Director”, que En Josep Pla i N’Eugeni Xammar ens ofereixen des de les planes de La Veu de Catalunya»), semblen confirmar-ho. Així, fa tot just un segle que existeix aquesta secció als diaris, en què els lectors tenen espai i veu, la qual cosa ens ha permès, més d’una vegada, llegir-hi textos d’una gran qualitat. No sé si se n’ha fet mai cap antologia, però potser seria interessant plantejar-s’ho. Si ja se n’ha fet alguna, agrairia als lectors d’aquest article que m’ho fessin saber. En aquest sentit, tot i que només sigui un detall —d’importància relativa, idò—, sorprèn o no sorprèn que, a l’únic diari que tenim a l’illa des de la qual escric aquestes retxes maldestres, no existeixi la secció de què parlam o que, almenys, no ho faci amb aquest nom. Trobar-hi un espai anomenat «Cartas del lector», així, en castellà, en què desapareix l’apel·lació a qui comanda al mitjà, deu tenir alguna relació amb el fet de parlar o no de «coses que interessen a tothom»?
En segon lloc, s’ha de remarcar que tots els participants en la polèmica defensen la seva posició amb arguments, que intenten fonamentar, filant prim si escau. S’escarrassen, més que no pas per intentar convèncer l’altra part, sí per, almenys, demostrar que la seva veritat té unes raons sòlides. El combat, dialectal és d’idees, d’arguments. Montoliu proposa un terme per referir-se als participants de la contesa que em sembla molt encertat, el de contradictors, que Xammar i Pla es fan seu també. Per al lector, és un luxe tenir damunt la taula els diferents punts de vista respecte d’uns fets. És la millor manera d’acabar tenint-ne una opinió pròpia, consistent. No cal dir, en aquest sentit, que som davant d’una manera de fer poc habitual en la premsa actual. No sé si aquesta és o no una conseqüència de la irrupció de xarxes socials, com la fins fa poc temps coneguda amb el nom de Twitter™, però trob a faltar espais de debat no necessàriament especialitzats —dirigits al gran públic— en què els punts de vista es contrastin, s’argumentin, es defensin. En què, en fi, l’objectiu, almenys aparent, sigui el de convèncer els contradictors de les pròpies posicions.
Aquí, l’extrapolació a la realitat insular és dolorosa. Per diferents motius. A la premsa, és gairebé impossible trobar-s’hi: imperen els monòlegs. A les xarxes, el format no ho afavoreix. Per exemple, i perdoneu que grani cap a casa, tot i que aquesta és la intenció que hi ha darrere la majoria dels textos que public al blog —lluny de qualsevol voluntat de pontificar—, es fa difícil de participar en l’intercanvi d’idees. Tenc, aquí, una posició privilegiada, tot s’ha de dir. Respondre en forma de comentari a allò que pugui afirmar és poc pràctic per a qui vulgui esdevenir contradictor. No tothom té un blog —un format internàutic, per cert, periclitat— des del qual fer-ho, cosa que estaria molt bé. Aprofitar els comentaris en altres plataformes en què es fa la promoció dels Xalandrots, no deixa de ser un trist premi de consolació, tot i que he de dir que és a Facebook™ —una altra plataforma en plena decadència— on he trobat les aportacions més interessants, tot i que el format faci difícil, justament, d’aprofundir en els comentaris.
En tercer lloc hi ha l’element que consider més destacat del llibre de Xammar: l’estil. Deixant de banda les cartes al director, la resta de textos són, bàsicament, columnes. És a dir, pertanyen a una secció fixa, periòdica, de què disposa el periodista. No sé si obeeix o no al fet que l’escriptor fa, aquí, la seva feina des d’un àmbit professional; ni fins a quin punt influeix el fet que, a diferència del que passa actualment, els autors de fa un segle disposaven de molt més temps a l’hora d’elaborar les seves col·laboracions, però es dona el cas que som davant de textos d’una qualitat literària fora dubtes. Encara en queden, avui en dia, de columnistes que es fan llegir gràcies a un estil molt marcat, que arrodoneix allò que diuen: Pere Antoni Pons, Sebastià Alzamora… Tothom reconeix el mestratge de Quim Monzó o, abans, de gent com Joan Fuster o Montserrat Roig. A Menorca, és indefugible el nom de l’enyorat Joan López Casasnovas. Qui escriu en premsa n’és conscient? Té en compte, per exemple, que allò que redacta hauria de perdurar? Dit d’una altra manera, un bon article seria aquell que es pogués treure de l’espai en què s’ha publicat per, al costat d’altres, formar un tot que tingués el potencial d’esdevenir llibre i que, llegit fora del moment puntual en què va aparèixer, mantingués la frescor? Xammar i Pla en són conscients, d’aquest aspecte. De fet, apunten que el conjunt de «Cartes al Director» que han escrit es mereixerien trobar un editor que els donés una vida més llarga que no pas aquella a què estan condemnats els textos periodístics. Que el procés funciona, és evident: llegim Pla, actualment, i els seus articles mantenen una part important de la frescor original. No és l’únic cas. I no cal anar gaire enfora per a comprovar-ho: he donat compte, darrerament, d’alguns reculls d’articles monzonians, una part considerable dels quals són frescos encara. No només literàriament.
Per acabar, en quart lloc, voldria apuntar un aspecte concret de l’estil que caracteritza els textos d’Eugeni Xammar: no és políticament correcte. No ho és gens. Que cal, en la polèmica a què hem fet referència, deixar Eugeni d’Ors com un pedaç brut? Idò, cap problema. Bé, més que no pas ell, la seva obra. És ver que l’autor del Glossari, l’ideòleg del Noucentisme els ho havia posat fàcil: en aquella època havia esdevingut col·laborador del madrileny i espanyolíssim Abc. És curiosa, en aquest sentit, la vigència d’allò que es diu respecte d’aquest diari, però també d’una altra capçalera que ha sobreviscut al pas temps, La Vanguardia, en textos escrits fa un segle: «la majoria dels catalans, com la majoria dels espanyols, es fa la il·lusió que La Vanguardia i Las Noticias, El sol i l’Abc són diaris, quan en realitat són secrecions al marge, escorrialla subperiodística», que és una manera contundent de dir-ne provincians. Que poc han canviat les coses en cent anys! Si a aquesta manca de politesse hi afegim una ironia punyent i corrosiva, tenim una recepta deliciosa per als paladars més exigents. Sobretot quan els referents actuals amb què fer la comparació, per exemple en l’àmbit menorquí, són els autoproclamats lliurepensadors —curiosament, tots homes, molt mascles, de cinquanta anys per amunt— que confonen el debat amb l’atac personal, els arguments amb els estirabots, la ironia amb l’insult… Si aquests han de ser, per als mitjans que els acullen, els nostres maîtres à penser —una altra figura en procés de museïtzació—, el més raonable és tancar la paradeta.
Per part meva, el que faré just acabi de llegir Periodisme, d’Eugeni Xammar, és encetar Seixanta anys d’anar pel món (Quaderns Crema, 1991) llibre de converses autobiogràfiques i memorialístiques protagonitzades pel mateix autor, tot i que un sisè sentit em diu que potser seria millor triar L’ou de la serp (Quaderns Crema, 1998), la col·lecció de cròniques escrites per l’autor durant l’estada que va fer, als anys vint del segle passat, a l’Alemanya d’entreguerres. Allí coincidí —quina casualitat!—, amb Josep Pla. Els textos són un testimoni lúcid de l’ascens del nazisme al poder. Actualment, quan les ultradretes estan agafant força a tot el món, aquesta pot ser una lectura enriquidora. De la història, sempre se n’aprèn.
Views: 47